El Col·legi de Periodistes de Catalunya celebrarà l’any que ve 30 anys. Aquesta organització nascuda el 1985 i que ha estat guardonada, entre d’altres, amb el Premi Nacional de Periodisme i La Creu de Sant Jordi, estrena la setmana vinent nova junta, formada per la candidatura única que es va presentar a les darreres eleccions. Els seus principals objectius són aquests:

• Aprofundir en la millora de les condicions en què els periodistes i les periodistes duen a terme el seu treball, en tant que garantia per a la defensa global del dret ciutadà (reconegut a la Constitució i a l’Estatut de Catalunya) a les llibertats d’expressió i informació.
• La defensa del dret de la ciutadania a rebre una informació veraç, independent, contrastada i èticament incontestable.
• La prestació de serveis professionals, assistencials i d’altres àmbits als seus col·legiats i col·legiades, en tant que col·lectiu organitzat.

Fa dies, però, que em volta una pregunta pel cap. Per a què serveix realment el Col·legi de Periodistes?

No ho sé, no m’he preocupat mai d’investigar-ho. En el meu cas, porto 13 anys treballant en mitjans de comunicació però no estic col·legiat. És possible que no reuneixi els requisits per estar-ho. L‘únic contacte regular que tinc amb l’entitat, en aquest cas de Girona -la meva circumscripció- són els e-mails que rebo al meu correu periòdicament oferint-me cursos i que, normalment, envio educadament a la paperera.

Per respondre la pregunta que serveix de títol a aquest article, he decidit fer allò que fan els periodistes: consultar-ho a qui té informació de primera mà, als companys d’ofici que, o són col·legiats o tenen opció de ser-ho. M’he posat a fer una modesta enquesta, gens científica, entre diversos treballadors de ràdio, premsa, agències i televisió. Ja us avanço que, en la majoria de casos, el desencant és la norma. Anem a veure-ho.

Impressions a peu de redacció

Comencem amb un veterà periodista de referència a la premsa escrita gironina. Ell creu que al Col·legi, en general, hi treballen professionals de bona voluntat, que s’hi esforcen molt i que no reben cap remuneració a canvi. Però apunta que també hi ha persones que fa temps que s’han desenganxat de la professió, professionals amb un contacte molt més estret amb el poder que no pas amb el periodista de carrer, l’obrer de la informació, el peó.

Un altre col·legiat, en aquest cas del món de la ràdio, em confessa que està valorant deixar de pagar els 50 euros trimestrals de la quota, perquè té moltes despeses i aquesta no li surt a compte. “Almenys abans tenia alguns descomptes o fins i tot una mútua potent en unes condicions molt avantatjoses. Ara ni això. L’únic que ofereixen són cursos de reciclatge en horaris intempestius i una revista que ni fullejo”.

Un col·lega d’una agència de notícies està indignat per la passivitat del Col·legi de Periodistes amb una de les decisions que últimament ha enervat més als reporters de tribunals. Resulta que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha emès una circular en la que restringeix d’una forma absolutament intolerable els moviments dels informadors que treballen als jutjats. Els periodistes es consideren vetats, han vist atacat el dret d’informació dels ciutadans i per això fa poc es van agrupar per fer una carta de queixa demanant l’empara del Col·legi de Periodistes. L’entitat els va donar suport verbal, un copet a l’esquena. Però que ells sàpiguen no ha mogut ni un dit per ajudar-los. Ho ha hagut de fer el Sindicat de Periodistes, que sí que s’hi ha involucrat. Això a Barcelona. A Reus, els periodistes fa un any que reclamen al Col·legi que intercedeixi per poder entrar als jutjats per fer la seva feina en condicions. “Però no hi manera” es queixa una reportera local. “Clar, com que ells no són els que han de fer guàrdia a fora passant fred!” es lamenta. A Olot, quan el jutge va interrogar el paleta assassí Pere Puig, els informadors també es van veure abocats a treballar tirats pel terra, passant fred. Als jutjats de Sabadell, durant les declaracions del Cas Mercuri, també. Pel que sembla, al Col·legi de Periodistes li costa intercedir quan els organismes judicials tracten als reporters com si fóssin escòria.

Més impressions. Conversa amb un company de redacció:

– “Estàs col·legiat?”

– “No.”

– “Per què?”

– “Perquè no li veig el sentit.”

A Barcelona una companya de feina m’explica que s’hi va apuntar fa 5 anys i afirma que no sap si hi continuarà. Diu que des de fa un any i mig l’entitat proposa cursos interessants, però reconeix que no hi veu gaires més avantatges. També a la capital catalana, un amic que treballa a la ràdio pública afegeix: “No estic col·legiat. A partir d’aquí ja et pots imaginar què penso. La impressió que m’ha fet sempre és que la gent hi era per la mútua sanitària i res més. De tant en tant miro els cursos que fan i cap m’interessa. Però dec ser jo!”.

També a Barcelona un incansable periodista tot terreny, últimament habitual al Parlament, lamenta que “el Col·legi no aixeca la veu quan els mitjans de comunicació malmeten la professió. No funciona d’interlocutor en quasi res.”

A Figueres, un col·legiat de la premsa comarcal en deixa una de freda i una de calenta: “Per experiència personal, tot l’apartat de formació està de puta mare. Però la resta no connecta amb les necessitats del periodista. He trobat a faltar el suport del Col·legi davant determinades accions de les empreses de comunicació. A vegades em sembla més un Col·legi de mitjans que no pas de periodistes”.

Pel twitter, aquesta setmana passada, un bregat corresponsal internacional, col·legiat, creuava els dits perquè els gestors del Col·legi de Periodistes es decideixin algun dia a tancar un acord amb les principals companyies de transport. Voldria ni que fos un petit avantatge, una assegurança “el que sigui!” deia.

Parlant del tema en un bar, un col·legiat de Lleida molt apassionat exclama: “És necessari formar part del Col·legi! Els metges també han d’estar col·legiats per poder exercir. És una garantia, un segell que als ciutadans els serveix per identificar la vàlua dels professionals.“ Un altre que seu a la taula discrepa: “Doncs jo no crec que aquest sigui un termómetre definitiu per mesurar la vàlua d’un professional.” També a la capital del Segrià, un altre col·lega troba poc útil el Col·legi: “La representació i defensa del sector és absent, no veig què aporta al professional”.

Un amic periodista de Girona, no col·legiat, m’explica la seva opinió: “S’ha de reconèixer que aquí en els últims temps s’han muntat exposicions que valen la pena. Però veig cert immobilisme, poca iniciativa. I un dels seus emblemes, les Mosques de la Informació, -els premis que el Col·legi de Girona ofereix des de fa anys- ja fan flaire a resclosit. La cerimònia d’entrega dels premis és encarcarada i soporífera. Ah, i el catering cada any és pitjor.” Detall important.

Un altre company de la premsa diària de Girona ho veu una mica diferent: “Els últims 4 anys, el Col·legi ha estat força útil per la gent aturada, però em sobra corporativisme. Trobo que els seus responsables han iniciat un bon camí, malgrat no és suficient. Abans era molt més inútil. Ara em plantejo col·legiar-me i tot.”

Sí amics, són aquests, en definitiva, petits extractes del meu entorn, una enquesta gens científica, repeteixo, però que convida a pensar. I segurament ara és un bon moment per reflexionar-hi: com deia al principi, el Col·legi de Periodistes de Catalunya acaba de proclamar una nova junta, presidida per la periodista Neus Bonet, una professional reconeguda. Hi ha hagut canvis a totes les seus territorials de l’entitat i s’ha de tenir en compte que tots hi dediquen el seu temps voluntàriament.

Somnis enderrocats

En 4 anys, des de les últimes eleccions al Col·legi de Periodistes, les coses han canviat molt. El sector del periodisme viu una crisi molt profunda, i un órgan de representació com el que regeix el gremi no en pot quedar al marge. Sovint, els responsables de l’entitat s’han excusat en la “neutralitat” que han de mantenir entre els treballadors rasos i les direccions de les empreses de comunicació per justificar la seva inacció davant el festival d’acomiadaments i retallades de sou que hem viscut els darrers temps. “Ajustos laborals”  que han deixat un paisatge desolador i que han acabat tocant seriosament l’autoestima i la motivació dels professionals que avui dia encara tenen la sort de viure d’aquest ofici. Dels que ja no poden exercir, ni us ho explico. S’han enderrocat despietadament somnis i carreres professionals a tots els mitjans, públics i privats. Però la institució ha evitat entrar a l’arena per defensar l’essència de la nostra feina: les persones. Hi ha excepcions, és clar. Per exemple, el Col·legi de Tarragona s’ha pronunciat en més d’una ocasió contra diversos EROs d’empreses locals. Però la nova degana Bonet, ja marca la direcció a seguir en una entrevista a l’Agència Catalana de Notícies: “El Col·legi de Periodistes no pot entrar a una empresa i dir-li si ha de contractar a una persona o acomiadar-la o si ha de treure un ERO perquè seria com portar-li els comptes. Les empreses tenen els seus comitès d’empresa i el Col·legi no és un sindicat”.

I segurament és veritat, però la realitat és intimidant. Es calcula que a Espanya en els últims anys han perdut la feina més de 8.000 periodistes i segons la plataforma Mitjans en lluita el  sector de la comunicació és el segon més castigat per la crisi després del de la construcció. Els professionals que han estat defenestrats o que corren perill de ser-ho, tenen en aquesta plataforma i en els sindicats els seus baluards, tot i que de poc han servit en aquesta crisi tant voraç.

Actualment el Col·legi de Periodistes dóna i rep premis, organitza conferències, ofereix assessorament, té una borsa de treball sense ofertes de feina i vetlla pel codi deontològic que regeix el gremi. La pregunta és… de què serveix, per exemple, ser el guardià impol·lut d’un codi deontològic si al final no queda ningú que el pugui honorar o vulnerar? Però clar, això segurament és demagògia, perdoneu.

Precarietat paupèrrima. Acomiadaments massius. Por a perdre la feina. Intentar no molestar. Aquestes són les principals preocupacions que viu avui el gremi.

Sovint, els periodistes, el suposat quart poder, posem el crit al cel criticant als polítics que viuen allunyats del carrer. Diem que només governen pels poderosos  i que han deixat de ser operatius pels interessos del poble. Potser nosaltres hauríem de començar a fer una mica d’autocrítica també.

En la mateixa entrevista a l’ACN, la nova degana Bonet insisteix: “El Col·legi no és un sindicat, els sindicats i comitès d’empresa són els representants dels treballadors, nosaltres podem recomanar o parlar o denunciar quan s’afecta al model.”

El cas és que enmig d’una escabetxina terrible als mitjans de comunicació, a dalt de tot de la seva web, el Col·legi de Periodistes destaca i celebra amb un cartell gegantí que ha arribat als 10.000 seguidors al Twitter. Actualment l’entitat té 3.700 col·legiats. Amb la que està caient, el repte deu ser mantenir-los.