Category Archives: Miscel·lània

L’Empordà i els seus artistes

La mort del pintor Ramon Pujolboira m’ha empès aquesta setmana a visitar el Museu de l’Empordà. Volia resseguir el rastre dels artistes locals que, com ell, han espremut pintures, bronzes, escaires o vitralls per llegar a veïns i forasters la seva particular visió del magnètic paisatge empordanès. La visita m’ha entristit. Només una planta de les quatre, l’última —les golfes del museu—, està dedicada a exposar aquestes obres. La planta baixa i el primer pis, habitualment, es dediquen a exposicions temporals. La tercera planta està habitada per autors barcelonins dels segles XIX i XX. I els visitants que volen contemplar els quadres o les escultures dels artistes que van deixar emprempta a la comarca han de pujar totes les escales d’aquest museu de Figueres fins arribar a l’única estança que exhibeix aquests treballs. L’excursió val la pena perquè quan l’espectador faci el cim toparà amb els esplèndids paisatges oberts de Joan Sibecas, les pinzellades d’Àngeles Santos Torroella o els enigmàtics claus que el cel vessa dins els quadres d’Evarist Vallès.

Paisatge d’E. Vallès 

De Ramon Pujolboira el museu exposa una sola obra. Es diu Tramuntana i és un oli que concentra bona part dels ingredients que segellen la singularitat de l’obra d’aquest artista nascut a Barcelona però que va estar afincat tota una vida a Albons. En primer terme veig una dona sense rostre que dorm arraulida en un sofà. Al terra, un gat es deixondeix estirant les potes. I a sobre d’aquestes dues figures, il·luminant l’escena, emergeix un quadre dins el quadre: és una finestra que mostra la netedat d’un paisatge empordanès un dia de tramuntana.

Tramuntana de R. Pujolboira

Prop de Pujolboira hi ha quatre quadres dels seus companys de generació: Ricard Ansón, Daniel Lleixà, Josep Ministral i Lluís Roura. Eren els cinc magnífics. El 1984 van formar el grup 69 i van posar en marxa accions artístiques tan espectaculars com el gegantí tríptic que van plantar a la plaça de la Palmera de Figueres per homenatjar el seu mestre, Salvador Dalí. Ells són, de fet, els hereus de Dalí. Són els últims romàntics del paisatge empordanès —com Dalí, que el va projectar a tot el món. Són artistes de gran prestigi i ascendència. Per això em sorprèn l’escassetat d’obres seves que hi ha a les parets d’aquest museu. Em consta que aquests autors estarien disposats a cedir en dipòsit part de la seva obra però aparentment no hi ha més espai per a ells en aquest edifici. Tampoc hi ha lloc a la comarca per a una de les seves grans reivindicacions: la creació d’una escola superior de belles arts, amb una càtedra Dalí que es converteixi en un imant per estudiants d’arreu del món. Una idea que sembla molt raonable però que de moment ningú ha apadrinat.

La sala emporadesa

Mentre observo els fractals de Ministral, em vénen al cap les escultures que aquests artistes van aixecar i que es mantenen a les rotondes de les principals entrades de la ciutat. Són obres impulsades per l’alcalde Armangué, l’últim gran aliat municipal que aquest gremi va tenir. D’això ja en fa un quart de segle. Baixo les escales de tornada i penso en la quantitat d’olis d’artistes empordanesos que deuen reposar dins els magatzems del museu de l’Empordà i en les obres que s’estan fent malbé apilades al dipòsit que l’Ajuntament de Figueres té a l’antiga plaça de braus.

En fi. Surto del museu i mentre atravesso la Rambla em pregunto: en aquesta ciutat tan deprimida, com carai es pot recuperar l’autoestima, l’orgull empordanès, si no som capaços de reivindicar aquest valuós capital artístic?

*ACTUALITZACIÓ: 24 hores després d’escriure aquest article, la direcció del Museu de l’Empordà ha anunciat un compromís per posar en marxa una rehabilitació integral de l’edifici. Una reforma que, per limitacions pressupostàries, s’executarà per fases. De moment està previst que aquest 2020 es redacti el projecte museístic amb l’obectiu de revisar també el discurs actual del centre.

La ratafia núm. 155

L’altre dia vaig entrar a Can Portet. Aquesta fàbrica-botiga de licors porta 136 anys enclavada a l’entrada de la Pobla de Segur, a l’avinguda Sant Miquel del Pui. És el vial que segueix després de l’avinguda que porta el nom de Josep Borrell i Fontelles, fill il·lustre del poble. Cal dir que en els últims temps la popularitat de Borrell al municipi s’ha depreciat més que el calimotxo. Fins i tot s’estan plantejant canviar el nom del carrer per un de menys problemàtic. Però això són figues d’un altre paner. Quan obro la porta de Can Portet, gairebé tan antiga com la pròpia botiga, la pesada calor d’un dilluns d’agost s’esfuma i m’abraça una frescor sobrenatural que em sorprèn. Reviso l’interior de l’estança i no veig cap aparell d’aire acondicionat ni cap ventilador.

La botiga Can Portet de la Pobla de Segur

L’interior de la botiga és extremadament auster, té l’aspecte d’un comerç de principis del segle XX on el temps ha quedat congelat. A les prestatgeries hi ha desenes d’ampolles de licor i de vi i l’única nota tecnològica contemporània que detecto és un aparell perquè els clients puguin pagar amb targeta de crèdit. Em rep amb un somriure la Mercè, descendent de Pessonada, un poblet arrecerat sota una impressionant roca que és a pocs quilòmetres i a molts giravolts de la Pobla de Segur. És la dona de l’Àngel Portet, el propietari de la botiga. La Mercè m’ensenya la botiga-fàbrica-museu.

La Mercè Bastida i els alambins de Can Portet

És una botiga per raons òbvies, una fàbrica perquè en aquestes instal·lacions és on s’elaboren artesanalment els licors que venen des de fa més d’un segle i també és un museu perquè aquí guarden records i instruments que utilitzava el pare de l’Àngel, en Joan Portet. Entre ells un antic alambí que encara es fa servir per acoblar màgicament tots els ingredients que componen els licors. El producte estrella és la ratafia dels raiers, el més antic dels que elaboren. L’any passat el van tancar amb rècord de producció: d’aquestes instal·lacions tan petites – és sorprenent- en van sortir 97.000 ampolles i les vendes van reforçar-se gràcies a un revulsiu: l’ampolla de ratafia que el juny del 2018 Quim Torra va entregar a Pedro Sànchez en la primera trobada dels dos presidents a la Moncloa.

La ratafia que Torra va regalar a Sànchez

Aquest gest va inundar de trucades la botiga de la Pobla. –”Es va parlar més de ratafia en un o dos mesos que en 5 anys!”- m’explica l’Àngel. Portet va tenir ocasió d’agrair la publicitat al president català. Segons assegura, Torra li va respondre: “Farien falta molts litres de ratafia per fer entendre a Madrid els plans que tenim per Catalunya”. El licor que Torra va portar a Sànchez és la ratafia Corriols. Era un encàrrec de la Plataforma no a la MAT de la Selva. Els beneficis de les vendes havien de servir per finançar aquesta entitat i pagar possibles multes de l’administració. Els activistes van entregar la matèria prima i la fórmula a la fàbrica del Pallars i la família Portet hi va posar la màgia. El 2017, en vigílies de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, van sortir de la Pobla de Segur 700 ampolles. L’any següent 2.000. El gest del president català va fer que s’exhaurís tot l’estoc i va impulsar la resta de productes de la botiga, que es van donar a conèixer arreu del país. Les ampolles de la ratafia Corriols estaven numerades i la família es va quedar la 155, preveient que ningú voldria un recipient amb un número de sèrie tan infame.

La ratafia Corriols 155

Però la ratafia Corriols és només una anècdota a la fulla de serveis d’aquesta empresa. Abans de l’escena de la Moncloa les vendes de la botiga ja anaven en ascens i el ventall de productes propis de Can Portet són diversos i reconeguts internacionalment des de fa anys. El darrer reconeixement els ha vingut de Califòrnia, dels Estats Units, on s’han rendit a dues ratafies: la 21 llunes i la 33 llunes. Són dos licors que es deixen envellir a les bótes reposant en silenci i a les fosques durant 21 i 33 nits. Tenen un sabor esplèndid al paladar. En un tast que els propietaris m’ofereixen també descobreixo dos licors excel·lents: el Terrània, que desprèn la flaire de la pinassa mediterrània i el licor de cervesa. Boníssims. La bona notícia per Can Portet és que el negoci sembla que tindrà continuïtat perquè el petit de la família, en Miquel, de moment s’ha quedat a la Pobla de Segur. Els seus pares tenen fe en què la tercera generació donarà un nou impuls a la botiga. El que és segur és que les velles bótes de fusta de roure americà on reposen aquests macerats de nous verdes i els destil·lats d’herbes i espècies del Pirineu continuaran sent la pedra angular del negoci.

Les botes de roure americà de Can Portet

Periodisme de “gatillo fácil”

Les xarxes socials, innegablement, han canviat la forma de comunicar les notícies, les coses noves que passen al nostre voltant. Però en cap cas haurien d’haver canviat la metodologia periodística, les bones pràctiques, el savoir faire en la nostra professió. I està passant.

Pensava en això fa uns mesos, quan escarxofat al sofà de casa m’entretenia mirant com diferents periodistes de política competien per twitter per veure qui anunciava abans que s’havia acabat una reunió “decisiva” entre Artur Mas i Oriol Junqueras per desbloquejar el procés sobiranista. La reunió la van donar per conclosa vàries vegades abans que finalitzés.

Ser el primer en publicar una notícia és un dels manaments de la professió, però no el primer de la llista. Tots els periodistes volen ser els primers en explicar la seva història. I si pot ser una exclusiva de les de veritat, encara més. Les xarxes socials, el twitter sobretot, s’han convertit en una plataforma ideal per avançar-se. Són instantànies. No cal esperar a l’endemà per explicar la notícia, com els diaris, o l’hora en punt del butlletí en el cas de les ràdios. Llences el tuit, imprimeixes pantalla i ja està! Ja pots demostrar que has estat el primer en avançar una història, com un campió. El problema és que, a vegades, el que acabes fent és esborrar la piulada perquè resulta que la informació no era correcta. El twitter el carrega el diable perquè en molts casos fomenta la precipitació. La pressa per ser el primer no és una bona aliada de la prudència. I, si no, recordeu el penós cas de Peret. Mentre va durar l’agonia del pare de la rumba catalana, alguns periodistes el van donar per mort abans d’hora, ho van publicar i… van haver de rectificar quan la família es va queixar.

La falsa terrorista que va donar la volta al món

La falsa terrorista que va donar la volta al món

Les xarxes socials, tanmateix, no tenen la culpa de tot. Un exemple greu el tenim després dels atemptats de París, quan mitjans de comunicació de tot el món van publicar la suposada foto d’una de les terroristes que es van immolar. Però resulta que la dona que apareixia en aquesta imatge està ben viva i no té res a veure amb els gihadistes. Simplement algú va agafar la seva foto del Facebook, la va publicar i centenars de mitjans van fer el mateix, donant-la per bona. El perjudici a l’afectada és brutal, perquè la seva cara ha donat la volta el món lligada a un assassinat massiu. Imagineu la família, quina alegria.

En definitiva, la màxima de Charles Bronson, (primero disparar y después preguntar) és millor no aplicar-la a l’ofici periodístic. A no ser que siguis editor de La Razón, l’ABC i demés escòria perquè, en aquests casos, el rigor i la integritat són atributs exòtics, desconeguts i, fins i tot, penalitzats.

Nosaltres tenim la responsabilitat d’explicar sempre la veritat. Veritat és el que busca la gent que vol saber què passa al seu voltant, al marge de la propaganda, les rodes de premsa interessades i els gabinets de comunicació perversos. La veritat és el que el Poder sempre vol bloquejar. Si deixem que la nostra fiabilitat es rovelli, els hi posem les coses massa fàcils.

Per a què coi serveix el Col·legi de Periodistes?

El Col·legi de Periodistes de Catalunya celebrarà l’any que ve 30 anys. Aquesta organització nascuda el 1985 i que ha estat guardonada, entre d’altres, amb el Premi Nacional de Periodisme i La Creu de Sant Jordi, estrena la setmana vinent nova junta, formada per la candidatura única que es va presentar a les darreres eleccions. Els seus principals objectius són aquests:

  • Aprofundir en la millora de les condicions en què els periodistes i les periodistes duen a terme el seu treball, en tant que garantia per a la defensa global del dret ciutadà (reconegut a la Constitució i a l’Estatut de Catalunya) a les llibertats d’expressió i informació.
  • La defensa del dret de la ciutadania a rebre una informació veraç, independent, contrastada i èticament incontestable.
  • La prestació de serveis professionals, assistencials i d’altres àmbits als seus col·legiats i col·legiades, en tant que col·lectiu organitzat.

Fa dies, però, que em volta una pregunta pel cap. Per a què serveix realment el Col·legi de Periodistes?

No ho sé, no m’he preocupat mai d’investigar-ho. En el meu cas, porto 13 anys treballant en mitjans de comunicació però no estic col·legiat. És possible que no reuneixi els requisits per estar-ho. L‘únic contacte regular que tinc amb l’entitat, en aquest cas de Girona -la meva circumscripció- són els e-mails que rebo al meu correu periòdicament oferint-me cursos i que, normalment, envio educadament a la paperera.

Per respondre la pregunta que serveix de títol a aquest article, he decidit fer allò que fan els periodistes: consultar-ho a qui té informació de primera mà, als companys d’ofici que, o són col·legiats o tenen opció de ser-ho. M’he posat a fer una modesta enquesta, gens científica, entre diversos treballadors de ràdio, premsa, agències i televisió. Ja us avanço que, en la majoria de casos, el desencant és la norma. Anem a veure-ho.

Impressions a peu de redacció

Comencem amb un veterà periodista de referència a la premsa escrita gironina. Ell creu que al Col·legi, en general, hi treballen professionals de bona voluntat, que s’hi esforcen molt i que no reben cap remuneració a canvi. Però apunta que també hi ha persones que fa temps que s’han desenganxat de la professió, professionals amb un contacte molt més estret amb el poder que no pas amb el periodista de carrer, l’obrer de la informació, el peó.

Un altre col·legiat, en aquest cas del món de la ràdio, em confessa que està valorant deixar de pagar els 50 euros trimestrals de la quota, perquè té moltes despeses i aquesta no li surt a compte. “Almenys abans tenia alguns descomptes o fins i tot una mútua potent en unes condicions molt avantatjoses. Ara ni això. L’únic que ofereixen són cursos de reciclatge en horaris intempestius i una revista que ni fullejo”.

Un col·lega d’una agència de notícies està indignat per la passivitat del Col·legi de Periodistes amb una de les decisions que últimament ha enervat més als reporters de tribunals. Resulta que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha emès una circular en la que restringeix d’una forma absolutament intolerable els moviments dels informadors que treballen als jutjats. Els periodistes es consideren vetats, han vist atacat el dret d’informació dels ciutadans i per això fa poc es van agrupar per fer una carta de queixa demanant l’empara del Col·legi de Periodistes. L’entitat els va donar suport verbal, un copet a l’esquena. Però que ells sàpiguen no ha mogut ni un dit per ajudar-los. Ho ha hagut de fer el Sindicat de Periodistes, que sí que s’hi ha involucrat. Això a Barcelona. A Reus, els periodistes fa un any que reclamen al Col·legi que intercedeixi per poder entrar als jutjats per fer la seva feina en condicions. “Però no hi manera” es queixa una reportera local. “Clar, com que ells no són els que han de fer guàrdia a fora passant fred!” es lamenta. A Olot, quan el jutge va interrogar el paleta assassí Pere Puig, els informadors també es van veure abocats a treballar tirats pel terra, passant fred. Als jutjats de Sabadell, durant les declaracions del Cas Mercuri, també. Pel que sembla, al Col·legi de Periodistes li costa intercedir quan els organismes judicials tracten als reporters com si fóssin escòria.

A dalt, els periodistes tirats per terra davant els jutjats d'Olot. A sota, morts de fred als jutjats de Sabadell. FOTOS: Marina López/@jgalbalat

A dalt, els periodistes tirats per terra davant els jutjats d’Olot. A sota, morts de fred als jutjats de Sabadell. FOTOS: Marina López/@jgalbalat

Més impressions. Conversa amb un company de redacció:

– “Estàs col·legiat?”

– “No.”

– “Per què?”

– “Perquè no li veig el sentit.”

A Barcelona una companya de feina m’explica que s’hi va apuntar fa 5 anys i afirma que no sap si hi continuarà. Diu que des de fa un any i mig l’entitat proposa cursos interessants, però reconeix que no hi veu gaires més avantatges. També a la capital catalana, un amic que treballa a la ràdio pública afegeix: “No estic col·legiat. A partir d’aquí ja et pots imaginar què penso. La impressió que m’ha fet sempre és que la gent hi era per la mútua sanitària i res més. De tant en tant miro els cursos que fan i cap m’interessa. Però dec ser jo!”.

També a Barcelona un incansable periodista tot terreny, últimament habitual al Parlament, lamenta que “el Col·legi no aixeca la veu quan els mitjans de comunicació malmeten la professió. No funciona d’interlocutor en quasi res.”

A Figueres, un col·legiat de la premsa comarcal en deixa una de freda i una de calenta: “Per experiència personal, tot l’apartat de formació està de puta mare. Però la resta no connecta amb les necessitats del periodista. He trobat a faltar el suport del Col·legi davant determinades accions de les empreses de comunicació. A vegades em sembla més un Col·legi de mitjans que no pas de periodistes”.

Pel twitter, aquesta setmana passada, un bregat corresponsal internacional, col·legiat, creuava els dits perquè els gestors del Col·legi de Periodistes es decideixin algun dia a tancar un acord amb les principals companyies de transport. Voldria ni que fos un petit avantatge, una assegurança “el que sigui!” deia.

Parlant del tema en un bar, un col·legiat de Lleida molt apassionat exclama: “És necessari formar part del Col·legi! Els metges també han d’estar col·legiats per poder exercir. És una garantia, un segell que als ciutadans els serveix per identificar la vàlua dels professionals.“ Un altre que seu a la taula discrepa: “Doncs jo no crec que aquest sigui un termómetre definitiu per mesurar la vàlua d’un professional.” També a la capital del Segrià, un altre col·lega troba poc útil el Col·legi: “La representació i defensa del sector és absent, no veig què aporta al professional”.

Un amic periodista de Girona, no col·legiat, m’explica la seva opinió: “S’ha de reconèixer que aquí en els últims temps s’han muntat exposicions que valen la pena. Però veig cert immobilisme, poca iniciativa. I un dels seus emblemes, les Mosques de la Informació, -els premis que el Col·legi de Girona ofereix des de fa anys- ja fan flaire a resclosit. La cerimònia d’entrega dels premis és encarcarada i soporífera. Ah, i el catering cada any és pitjor.” Detall important.

Un altre company de la premsa diària de Girona ho veu una mica diferent: “Els últims 4 anys, el Col·legi ha estat força útil per la gent aturada, però em sobra corporativisme. Trobo que els seus responsables han iniciat un bon camí, malgrat no és suficient. Abans era molt més inútil. Ara em plantejo col·legiar-me i tot.”

Sí amics, són aquests, en definitiva, petits extractes del meu entorn, una enquesta gens científica, repeteixo, però que convida a pensar. I segurament ara és un bon moment per reflexionar-hi: com deia al principi, el Col·legi de Periodistes de Catalunya acaba de proclamar una nova junta, presidida per la periodista Neus Bonet, una professional reconeguda. Hi ha hagut canvis a totes les seus territorials de l’entitat i s’ha de tenir en compte que tots hi dediquen el seu temps voluntàriament.

Somnis enderrocats

En 4 anys, des de les últimes eleccions al Col·legi de Periodistes, les coses han canviat molt. El sector del periodisme viu una crisi molt profunda, i un órgan de representació com el que regeix el gremi no en pot quedar al marge. Sovint, els responsables de l’entitat s’han excusat en la “neutralitat” que han de mantenir entre els treballadors rasos i les direccions de les empreses de comunicació per justificar la seva inacció davant el festival d’acomiadaments i retallades de sou que hem viscut els darrers temps. “Ajustos laborals”  que han deixat un paisatge desolador i que han acabat tocant seriosament l’autoestima i la motivació dels professionals que avui dia encara tenen la sort de viure d’aquest ofici. Dels que ja no poden exercir, ni us ho explico. S’han enderrocat despietadament somnis i carreres professionals a tots els mitjans, públics i privats. Però la institució ha evitat entrar a l’arena per defensar l’essència de la nostra feina: les persones. Hi ha excepcions, és clar. Per exemple, el Col·legi de Tarragona s’ha pronunciat en més d’una ocasió contra diversos EROs d’empreses locals. Però la nova degana Bonet, ja marca la direcció a seguir en una entrevista a l’Agència Catalana de Notícies: “El Col·legi de Periodistes no pot entrar a una empresa i dir-li si ha de contractar a una persona o acomiadar-la o si ha de treure un ERO perquè seria com portar-li els comptes. Les empreses tenen els seus comitès d’empresa i el Col·legi no és un sindicat”.

Neus Bonet, nova degana del Col·legi de Periodistes de Catalunya

Neus Bonet, nova degana del Col·legi de Periodistes de Catalunya

I segurament és veritat, però la realitat és intimidant. Es calcula que a Espanya en els últims anys han perdut la feina més de 8.000 periodistes i segons la plataforma Mitjans en lluita el  sector de la comunicació és el segon més castigat per la crisi després del de la construcció. Els professionals que han estat defenestrats o que corren perill de ser-ho, tenen en aquesta plataforma i en els sindicats els seus baluards, tot i que de poc han servit en aquesta crisi tant voraç.

Actualment el Col·legi de Periodistes dóna i rep premis, organitza conferències, ofereix assessorament, té una borsa de treball sense ofertes de feina i vetlla pel codi deontològic que regeix el gremi. La pregunta és… de què serveix, per exemple, ser el guardià impol·lut d’un codi deontològic si al final no queda ningú que el pugui honorar o vulnerar? Però clar, això segurament és demagògia, perdoneu.

Precarietat paupèrrima. Acomiadaments massius. Por a perdre la feina. Intentar no molestar. Aquestes són les principals preocupacions que viu avui el gremi.

Sovint, els periodistes, el suposat quart poder, posem el crit al cel criticant als polítics que viuen allunyats del carrer. Diem que només governen pels poderosos  i que han deixat de ser operatius pels interessos del poble. Potser nosaltres hauríem de començar a fer una mica d’autocrítica també.

En la mateixa entrevista a l’ACN, la nova degana Bonet insisteix: “El Col·legi no és un sindicat, els sindicats i comitès d’empresa són els representants dels treballadors, nosaltres podem recomanar o parlar o denunciar quan s’afecta al model.”

El cas és que enmig d’una escabetxina terrible als mitjans de comunicació, a dalt de tot de la seva web, el Col·legi de Periodistes destaca i celebra amb un cartell gegantí que ha arribat als 10.000 seguidors al Twitter. Actualment l’entitat té 3.700 col·legiats. Amb la que està caient, el repte deu ser mantenir-los.

Portal del Col·legi de Periodistes de Catalunya

Portal del Col·legi de Periodistes de Catalunya

Cinema low cost. La batalla silenciosa ha començat

Suposem que tens un projecte aparentment viable, amb uns costos absolutament ajustats, basat en una exitosa novel·la catalana i  diversos actors de prestigi interessats a protagonitzar-lo. Però quan vas a buscar suport econòmic a les institucions culturals catalanes et claven un cop de porta al nas. No hi ha diners. Llavors decideixes presentar el projecte a les grans productores, i no només et foten un cop de porta sinó que, a més, et foragiten perseguint-te amb torxes com si fossis el Frankenstein de Mary Shelley. T’acusen de voler fer saltar el seu negoci pels aires.

Crónicas Drakonianas, notable debut audiovisual de

Crónicas Drakonianas, notable debut audiovisual de la productora Drakonia

Això és el que s’han trobat, asseguren, els responsables de Drakonia produccions, impulsors de l’adaptació al cinema del llibre “El pont dels jueus”, obra del mediàtic escriptor, periodista i expert en càmeres de trànsit Martí Gironell. Després d’aconseguir la cessió dels drets de la novel·la, el rebuig i les dificultats que s’han trobat a Catalunya han obligat a aquesta petita productora a fer les maletes i travessar la frontera per trobar inversors interessats en el projecte. Drakonia, amb seu a Figueres, és una companyia ja veterana especialitzada en espectacles medievals que fa temps que ambiciona fer un pas endavant en el món audiovisual. Ells, com altres petites productores, critiquen que en aquest país només es pot fer cinema subvencionat i lamenten el poc entusiasme dels grans productors, que recelen de les creatives i descarades propostes que ofereix el cinema de baix cost. Un fenòmen que, d’altra banda, cada cop empeny amb més força, amenaçant l’hegemonia de la indústria dominant. I no és exagerat dir que el sector audiovisual els veu com una amenaça: “No molesteu la gent que es dedica a fer cinema professionalment” asseguren que els va escopir una de les productores més importants i amb més prestigi actualment a Catalunya, quan li van demanar suport per tirar endavant la pel·lícula.

Isona Passola

Isona Passola

“Això és un drama!” diu quan li preguntes sobre el cine low cost Isona Passola, reconeguda productora –seu és l’éxit de “Pa negre”- i presidenta de l’Acadèmia Catalana de Cinema. Passola argumenta la seva oposició: “La nostra professió ocupa 12 mil persones a Catalunya. Si la gent treballa sense cobrar… això no se li pot demanar a ningú. El low cost ha estat una solució d’emergència. Si només s’ha de difondre per xarxes socials està molt bé, però… perdona, això nostre és un ofici. És com vendre per internet roba de quarta mà fent-la passar per roba nova. La solució és tenir una indústria normalitzada on hi entri el cinema de continguts més crítics, socials, independent… on hi entri el cinema comercial, on els professionals que viuen en aquest país, que són molt bons, puguin treballar i guanyar-se la vida. Hem de poder fer cine amb bons directors, amb bona fotografia… Hem de fer cine històric! I en aquests moments no podem per falta de diners. Hem de poder competir amb el cinema internacional. Necessitem una bona llei de mecenatge. El low cost és un bon camí per la gent que comença.”

Les grans productores recelen en un moment en què no hi ha diners

El cas és que portar “El pont dels jueus” a les pantalles com una producció de fantasia medieval costaria més de 6 milions d’euros, seguint els cànons i procediments estàndards del cinema convencional. La companyia que n’ha aconseguit els drets, però, estima que seguint una espartana racionalització de recursos es podria fer per menys d’un milió i preveu recuperar-ne la meitat amb la taquilla. Números molt assequibles sobre el paper però que, a Catalunya, només han despertat l’interès d’una productora de Barcelona.

L’Institut Català d’Empreses Culturals (ICEC) els va denegar la subvenció que van demanar i per això els promotors del projecte no han tingut més remei que mirar cap a França, on la Republique acaba de doblar el pressupost destinat a cultura. A Perpinyà han trobat complicitats. Hi ha dues productores franceses disposades a invertir en el llargmetratge. El guió està escrit, compta amb l’aprovació de l’autor original i l’interès d’actors de la talla de Josep Maria Pou, Sergi López o Àngels Bassas per protagonitzar-lo.

Però encara no és suficient. L’adaptació al cine de “El pont dels jueus” –per a alguns una interessant i entretinguda novel·la, per a d’altres soporífera i sembrada d’errades- de moment haurà d’esperar.

El pont dels jueus, escrit per Martí Gironell

El pont dels jueus, escrit per Martí Gironell

I aquest projecte només és un exemple de les creacions que bullen a Catalunya al marge de “l’oficialitat”. El malestar entre els creadors underground és creixent, però també és veritat que els costa aixecar la veu contra aquesta mena de “dictadura” imposada per l’establishment cinematogràfic català. Insinuen que rebel·lar-se, en un sector on es belluguen molts diners i on tothom es coneix, pot significar una condemna a l’ostracisme perpetu. Per això, quan parles amb aquests nous creadors, prefereixen l’anonimat.

És l’opció que adopta un dels habituals de l’escena gironina que m’assegura que, “el cinema a Catalunya, i també a Espanya, no rutlla perquè encara avui hi ha uns sistemes de subvencions establerts que només afavoreixen a uns pocs privilegiats, que òbviament no volen perdre el seu estatus”. I això que les noves tecnologies i la situació actual de crisi del cinema, com dèiem, comencen a amenaçar aquest estatus. O això sembla. El nostre cineasta anònim continua: “Tenir  talent no serveix de res si no tens diners. La formació a l’ESCAC, la gran ‘escola’ de cinema de Catalunya (i fins i tot d’Espanya) no és apta per a butxaques modestes. Una formació acadèmica professional en aquest país està reservada a les classes altes. El cinema a l’estat espanyol és classista.”

El cert és que les noves tecnologies han donat l’oportunitat de fer cinema a qualsevol que tingui ganes de provar-ho encara que no disposi de massa calers. A tots. A qui serveix però també a qui no. Les càmeres compactes han democratitzat el setè art, i en conseqüència han provocat el naixement del concepte low cost. Curtmetratges, websèries, llargmetratges… Molts productes, i alguns de molt bona factura, que han començat a sorgir sota el lema de “s’han d’optimitzar recursos”. El crowfunding, el micromecenatge, és un factor que neix lligat a aquest fenòmen. Un sistema de finançament que, per cert, ara també ha cridat l’atenció de produccions més tradicionalistes, que busquen una altra via d’entrada de diners. El low cost, en part, és també una conseqüència lógica dels dèficits que, segons aquests nous creadors, té la nostra indústria cinematogràfica: “La gent vol veure històries de tot tipus i només el low cost s’atreveix a explorar gèneres i històries.”

El cinema català low cost fa xup-xup

Un cop acabat un film comença la feina de veritat, la de distribució. I un paper important en aquesta roda la tenen els festivals, les televisions i les xarxes socials. I aquí també es noten les diferències. Els festivals i televisions d’aquí no aposten encara per les produccions low cost, les ignoren en benefici de propostes més tradicionalistes o de productores filials. Excepcionalment sí que s’admeten produccions underground, però només si venen avalades o presentades per personalitats contrastades. Però la immensa majoria de produccions modestes queden relegades a festivals de segona o tercera fila i les xarxes socials esdevenen el seu gran terreny per fer-se veure.

Altra cosa és el cinema d’autor tipus Albert Serra o Ventura Pons: “Aquests mengen a part, però algú hauria de preguntar-se per què aquest tipus de cineastes tenen suport públic incondicional i exagerat, any rere any, per fer unes pel·lícules que no interessen pràcticament a ningú i que, per tant, no ofereixen cap retorn, ni econòmic ni segurament cultural. El low cost també és una reacció a aquestes actituds polítiques incomprensibles. El finançament s’obté mitjançant el micromecenatge, buscant el suport d’un espectador que té l’oportunitat de col·laborar en una producció abans de que es faci, a títol de petit accionista de la mateixa.” , sentencia el nostre cineasta anònim.

Sobre el finançament públic… En temps de crisi, la cosa està més complicada que mai tenint en compte que quan et planteges seriosament fer una pel·lícula, normalment les subvencions suposen un 30% del pressupost del film. El Govern espanyol ha restringit les ajudes i a Catalunya només ofereixen 4 croquetes a repartir entre molts que tenen gana. Aquí us deixo un parell o tres de dades perquè veieu per on van els trets:

En concret, durant l’any passat, el Departament de Cultura de la Generalitat, a través de l’Institut Català d’Empreses Culturals, va rebre 72 projectes candidats a subvencions. Entre aquesta setantena d’aspirants només hi havia 1’8 milions d’euros per distribuir. Entre tots. Si us dic que un llargmetratge tipus, convencional, costa entre 5 i 7 milions d’euros, us podeu imaginar que:

1) Hi havia hòsties pels diners i…

2) … aquesta misèria tampoc solucionava gran cosa als que competien per l’ajut.

Dels 72 aspirants, només 23 han acabat obtenint la subvenció. Per cert, la productora més subvencionada per la Conselleria de Cultura el 2013 (200.000 euros) va ser Zeta Cinema, la que va presentar el projecte que porta per títol “Anacleto, agente secreto” (sic). L’actor encarregat d’encarnar el personatge creat per Manuel Vàzquez serà… Quim Gutiérrez (!?).

A Catalunya, els que tallen el bacallà al món del cinema, confien ara en el cèntim audiovisual, la taxa que la Generalitat preveu aplicar abans de l’estiu a les operadores d’internet i que pot suposar una injecció de 20’5 milions d’euros anuals pel sector. La pregunta és: se’n beneficiaran els petits creadors? De moment no hi ha resposta.

Per acabar, torno al cas concret de “El Pont dels jueus”. Personalment és un llibre que jo aconsellaria a algú que té problemes per dormir o per anar de ventre però, tot i això, no entenc que un projecte cinematogràfic com aquest no tingui sortida a Catalunya. L’èxit editorial d’aquesta obra, segurament per la tirada mediàtica de l’autor, ha estat absolut: en només dos anys, Gironell va vendre 60.000 exemplars, una burrada. Què ha passat doncs? És possible que a les productores de primera divisió del panorama cinematogràfic català els hi hagi tocat els ous que una companyia més modesta hagi aconseguit els drets sobre l’obra abans que ells. Però també és veritat que ara és un mal moment per fer pel·lícules, pels veterans i pels novells. El que està clar, però, és que la indústria s’hi juga molts diners i veu el cine de baix cost com una amenaça, com un intrús.

En aquesta batalla silenciosa que s’ha començat a lliurar hi perd, desgraciadament, la cultura catalana.