Tinc un somni. Als carrers de Catalunya els homes i les dones llencen farigola des de la finestra en un dia assoleiat però fresc. Pels carrers blancs, impol·luts, caminen agafats de la mà nens i nenes de totes les races. Les religions ja no existeixen i ser transexual és tan normal com beure aigua quan tens set. Les dones treballen igual que els homes, però aquesta vegada tenen els mateixos bitllets a la cartera. Als llibres d’història de la música no hi apareix la paraula reggaeton i als camps de futbol ja no hi van neanderthals potencials maltractadors.

El que més em sorprèn del somni, tanmateix, és que els polítics diuen la veritat.

Apareix Junqueras. El líder d’ERC parla sense semblar un prepotent i tot el que diu té sentit per a qui l’escolta, no només per a ell. Marta Rovira ja no sembla una padrina permanentment emprenyada. Artur Mas ja no és una víctima del sistema i els antisistema. Ha netejat el seu nom després de facilitar a la justícia totes les proves de corrupció del seu partit. Duran compleix voluntàriament serveis comunitaris a perpetuïtat per vividor. Miquel Iceta és la coherència personificada i Carme Chacón s’assembla a la dona que apareix als cartells electorals del PSC. Albert Rivera parla sense demagògia i Xavier Garcia Albiol celebra sopars de germanor amb gitanos romanesos. PODEM ja no existeix perquè els drets socials estan garantits i la CUP fa rodes de premsa que no semblen la cabina dels germans Marx.

Els polítics del meu somni diuen la veritat. Discrepen entre ells però són honestos. Quan els demanen explicacions sobre alguna cosa, tracten als ciutadans com a adults i no com a imbècils. 

En aquest somni recurrent, els periodistes fan preguntes precises i adients. Però quan em toca preguntar a mi, la veu no em surt. Vull aprofitar aquesta oportunitat insòlita i m’esforço desesperadament. Les meves cordes vocals vibren, però no emeten cap so. I sento que em cauen les dents. Després m’entrebanco i, quan començo a caure, em desperto.

I me n’adono que tot ha estat només un somni.