Els collons d’Arcadi Calzada

La pregunta del diputat de Ciutadans, Jordi Cañas, era molt simple: “Vostè troba ètic vendre obres d’art de la seva pròpia galeria a la Fundació Caixa Girona, contractar serveis per valor de mig milió d’euros a una empresa copropietat de la seva filla o emetre factures irregulars?”

I llavors va ser quan l’expresident de Caixa Girona, Arcadi Calzada, va deixar anar una resposta inquietant per a la posteritat: “La frontera de l’ètica és sempre relativa”, va excretar amb posat d’home sofert.

La frase pronunciada per l’exalcalde d’Olot, exdiputat de CiU, empresari i fincancer encara retruny a les parets del Parlament, on dilluns se celebrava la Comissió d’investigació sobre l’actuació de les Caixes catalanes. “Al final –prosseguia Calzada tot lamentant-se- resulta que et dediques 13 anys, dia a dia, a la institució, que n’ets feliç, que fas una tasca raonable… i resulta que dues o tres cosetes ara són el tot”.

Aquestes “dues o tres cosetes” a les que es referia Arcadi Calzada, són les irregularitats que va destapar un informe d’inspectors de la Generalitat l’any 2009.

Va ser el mateix diputat de Ciutadans qui, una estona abans, collant i collant, va arrencar amb tenalles a l’expresident el reconeixement implícit d’una d’aquestes irregularitats que constatava aquell informe: la venda de quadres a Caixa Girona a través d’una galeria de la seva propietat. Si. Aquest home es dedicava a vendre obres d’art com a galerista a l’entitat financera que ell mateix presidia.  Després passava la factura sense cap remordiment i així, en només 3 anys, hauria cobrat més de 140 mil euros. En el primer torn de preguntes, Arcadi Calzada va dir que l’únic que va fer és gestionar uns simples “regals de Nadal”. Repreguntat una i una altra vegada, va acabar confessant que eren “regals de Nadal que eren obres d’art”. Res de l’altre món, uns quadres valorats en uns 500 euros que, “com era tradició de feia anys” Caixa Girona regalava cada Nadal a membres del Consell d’Administració i clients VIP.

Arcadi Calzada, al Parlament. Foto: ACN

Arcadi Calzada, al Parlament. Foto: ACN

Mentre l’exbanquer se sincerava, el diputat nacionalista de CiU, Ferran Falcó, esperava torn, preparant els elogis que més tard dedicaria a Calzada, per refer-lo de l’escomesa de la resta de partits: ICV, PP i C’s (els més agressius) i ERC, també sense pietat però amb menys contundència. Precisament Esquerra va deixar en evidència l’estranya memòria regressiva de Calzada. Durant la seva intervenció inicial, l’expresident de Caixa Girona es va dedicar a desgranar una traca de virtuts econòmiques per demostrar que, quan va abandonar el càrrec (per imperatiu legal), va deixar al seu successor una entitat solvent i amb una quota de mercat del 30% sobre el territori. Va dir també que el seu sou era de 160 mil euros, que va marxar sense indemnització i va presumir de “no haver impulsat MAI cap emissió de preferents”.

El que passa és que aquesta última afirmació no era certa. El diputat d’ERC Pere Aragonès el va corregir: “Vostè va posar en marxa DUES emissions. Una de 20 milions i una altra de 30. No és veritat?” Aquestes paraules van activar algun mecanisme al cervell de Calzada perquè, coses de la vida, immediatament va recuperar la memòria.  “Si, ara que ho diu, és veritat. 50 milions no?”.

Les excursions de Calzada a la seva galeria d’art, per vendre quadres a la Fundació de Caixa Girona, -que ell mateix dirigia- van centrar bona part de la compareixença. També es van analitzar els tractes que l’entitat financera, que presidia, tenia amb una empresa copropietat de la seva filla. Arcadi Calzada va admetre implícitament que aquesta societat, Juno Consulting, va facturar a Caixa Girona almenys 500 mil euros. Qüestionat per això una vegada i una altra l’expresident ho va despatxar amb un mantra que va repetir sens desmai: “tot això que diuen és jurídicament irrellevant”.

Durant aquesta sessió, a la Sala de Comissions del Parlament, també es van sentir altres veus colpidores: per exemple la de qui va ser la mà dreta de Calzada, Aleix Gimbernat. L’exdirector general de la caixa va sostenir que als estatuts de les caixes aprovats per la Generalitat “hi ha una coletilla” que donaria cobertura legal a la intensa venda de quadres del seu superior. Quan la diputada socialista Rocío Martínez Sampere li va preguntar si, encara que aquestes operacions fossin legals, ho considerava una pràctica ètica, Gimbernat va respondre que no tenia opinió, que qui manava era el consell d’administració de la caixa que sempre ho va beneir tot. Inquietant.

I inquietant va sonar també l’afirmació de l’últim president de Caixa Girona abans de l’absorció per part de La Caixa, l’any 2010. Manel Serra, correctíssim en les formes, va admetre que quan va accedir a la presidència de l’entitat va estar valorant fins a l’últim moment denunciar a la Fiscalia els peculiars hàbits del seu antecessor. Serra va arribar a qualificar de “preocupant que fossin conegudes i tolerades algunes pràctiques poc ortodoxes” durant la presidència d’Arcadi Calzada. Aconsellat pels serveis jurídics, va explicar que finalment va optar per mirar cap a un altre costat “pel bé de l’entitat”.

LOGOTI~1

Logotip de l’extinta Caixa Girona

Arcadi Calzada surt viu d’aquesta comissió d’investigació perquè, certament, la Conselleria d’Economia, sota el criteri del llavors Conseller Antoni Castells, va decidir enterrar les nombroses i greus irregularitats detectades pels inspectors de la Generalitat el 2009. Es van acabar arxivant. Però tinc la sensació que també en surt viu perquè aquestes maquinacions (almenys les conegudes) són pecata minuta comparades amb les que han perpetrat altres col·legues seus (llegeixi’s el cas Caixa Penedès o el cas Caixa Catalunya, els dos sota investigació judicial).

Cal recordar que la inspecció de la Generalitat també va concloure que des de Caixa Girona es van concedir crèdits avantatjosos a membres del seu consell d’administració. L’informe, molt dur, també sentenciava en les conclusions  que no hi havia control intern de la Fundació. Els inspectors també van revisar 16 convenis i dos d’ells portaven estampada la firma de Fèlix Millet. De fet, Calzada i Millet van firmar un conveni per fer al Palau de la Música una exposició d’obres de Francisco Leiro, pel qual la fundació gironina va pagar 75 mil euros en concepte de “donatiu irrevocable pur i simple” (diu textualment l’acta de la inspecció). Millet també apareix en una certificació que diu que la Fundació Caixa Girona va lliurar, també en concepte de donació pura i simple, 37 mil euros, com a “membre protector”.

“No em compari amb Millet!”, va regirar-se irat qui va ser el totpoderós dirigent de Caixa Girona durant 13 anys quan un dels diputats de la Comissió va posar sobre la taula la seva relació d’amistat amb el saquejador del Palau de la Música, també molt vinculat al cercle de poder de Convergència Democràtica. “No em compari ni de lluny amb el senyor Fèlix Millet. Una mica de respecte!” va protestar.

Estranya protesta, perquè Millet i Calzada tenen en comú una filosofia que objectivament els agermana: els dos prohoms catalans es van passar l’ètica per l’escrot per guanyar diners aprofitant la seva posició de poder i aparcant les bones pràctiques a la cuneta.

Ben mirat, Arcadi Calzada ha estat l’exbanquer més sincer que ha passat pel Parlament els últims dies. És l’únic que ha tingut els collons de deixar clar que l’ètica, quan hi ha pasta pel mig –en concret, la seva-  és prescindible.

Anuncis

Es tripliquen els embarassos adolescents

Embaràs test

Segons les últimes dades oficials, a Catalunya en 4 anys s’han triplicat els casos de mares menors de 15 anys i han pujat un 15 per cent les noies d’aquesta mateixa edat que han optat per avortar. Mai s’havien registrat tants casos en l’estadística que arrenca el 2008.

Anant a la dada, segons la Conselleria de Salut, 99 adolescents van decidir avortar durant el 2012, 14 més que l’any anterior i màxim històric. I en els últims 4 anys també s’ha multiplicat per 3 el nombre menors de 15 anys que han acabat donant a llum. L’any passat van ser 29 mares. Les dades absolutes són petites -en el cas de les interrupcions de l’embaràs, la xifra no representa ni un 1 per cent dels 22 mil avortaments que es van registrar a Catalunya l’any passat- però segons el pediatra Antoni Martínez Roig, el percentatge enganya, perquè els embarassos adolescents exposen a les noies a una vida truncada. Ho ha explicat a SER Catalunya: “Moltes vegades la família se n’assabenta al sisè o setè mes de gestació, perquè físicament ja costa d’amagar. Durant tot aquest temps, la noia té tota una sèrie de problemes que els viu sola o amb el noi, si és que el noi hi participa. Es plantegen què fer, si estudiar, si econòmicament podrà sostenir la seva família o si dependrà dels adults que té al voltant per sobreviure amb el fill”.

Si obrim el prisma a noies d’entre 15 i 19 anys, els avortaments augmenten fins els 2.500.

L’educació sexual, clau

La precocitat de les relacions, una educació sexual insuficient, aparcar els anticonceptius o raons culturals expliquen, segons els especialistes, aquest augment. Si es descarta l’avortament, una altra opció és donar la criatura en adopció. Segons Martínez Roig, si la mare escull aquest camí, també pot ser molt traumàtic: “S’ha de madurar molt bé. Ens trobem en situacions que no ho tenen decidit del tot i que prenen la decisió dos o tres dies després de tenir el nadó. Això vol dir que ja tenen un lligam amb la criatura i és un sotrac important per aquesta persona.”

La Societat Catalana de Pediatria creu que si tira endavant la nova legislació sobre l’avortament que impulsa el PP, això complicarà encara més la vida a les dones que decideixin interrompre l’embaràs. Per tractar aquesta problemàtica l’entitat ha organitzat el pròxim 30 de novembre la IV Jornada multidisplinària “Embaràs en l’adolescent”, on participaran professionals del gremi, ginecòlegs, llevadores, educadors socials i fins i tot jutges.

El polèmic informe sobre el #focemporda va costar 17 mil euros

Gairebé s’ha hagut d’arrencar la informació amb tenalles però, finalment, Interior ha reconegut a SER Catalunya que  la Generalitat va pagar a l’Institut Cerdà 17 mil euros pel controvertit informe que va presentar la setmana passada al Parlament sobre els focs que van arrasar l’Empordà l’any passat. Un document que recull dades que ja es coneixien i que conclou, fonamentalment, que s’havia de reforçar la comunicació amb els alcaldes i millorar els plans d’actuació municipals. Després de conèixer el que s’ha pagat, els alcaldes consultats s’enfilen per les parets. 

Eduard Payrà, alcalde de Darnius

Eduard Payrà, alcalde de Darnius

D’intolerable ha qualificat l’alcalde de Darnius, Eduard Payrà, el preu que ha pagat la Conselleria que controla Unió per aquest informe que, segons ha afegit, només serveix per fer la pilota als responsables d’aquest departament. “Gastar-se, a dia d’avui, 17 mil euros en un informe que no reflexa la realitat i només exposa una petita part del que va passar… és una mica escandalós pagar això per un document que només serveix per ensabonar la Conselleria d’Interior” ha dit un indignat Payrà.

Darnius va ser un dels municipis més afectats… també Llers. Carles Fortiana, l’alcalde ha declarat a la mateixa emissora: “Ja sabem com va això de la política, no? A vegades els informes tapen el que sigui. Si ells consideren que havien de fer aquest informe, endavant.”

Vista panoràmica de la devastació entre Biure i Pont de Molins

Vista panoràmica de la devastació entre Biure i Pont de Molins

L’estudi demana també paciència a la població quan es tallen carreteres i destaca l’efectivitat d’aquests talls però sense mencionar en cap moment el col·lapse que es va provocar a la N260 a Portbou i que va acabar amb la mort d’un pare i una filla que es van llençar penya segat avall fugint del foc que es va declarar al poble.

En aquest incendi van morir-hi 4 persones i va arrasar 13 mil hectàrees. Ara, un informe miserable que ha costat un ull de la cara, serveix a Interior per treure pit. No sé a vosaltres. A mi em fot fàstic.

La “veritat” sobre el #focempordà segons Interior

Aquest dijous la Conselleria d’Interior ha presentat un estudi encarregat a l’Institut Cerdà sobre la gestió dels incendis que van arrasar l’Alt Empordà el 22 de juliol del 2012, uns focs que es van cobrar la vida de 4 persones i que van carbonitzar més de 10 mil hectàrees.

Aquest estiu va fer un any d’aquella tragèdia que vaig recordar fa uns mesos en un article-reportatge en aquest mateix blog.

L’informe que ha presentat avui en comissió al Parlament el Conseller Ramon Espadaler conclou que el seu Departament va gestionar aquesta emergència de forma “excepcional”, constata que la percepció ciutadana sobre aquesta gestió és “molt bona” i només identifica dos punts febles: cal millorar la comunicació amb els alcaldes i els plans d’actuació municipals.

Al marge de remarcar que els alcaldes no van ser prou diligents a l’hora d’utilitzar les eines de comunicació que tenien per aconseguir informació, la resta de l’informe és un exercici d’autocomplaença, com a mínim, indignant.

Crida molt l’atenció que els redactors del document assenyalen que els talls de carretera van ser molt efectius, però lamenten que cal que la població tingui més paciència quan s’han de prendre mesures d’aquest tipus. En aquest apartat, poca cosa més. Ni una sola paraula sobre la mala gestió del tall a la N2, que a Portbou va convertir la N260 en una ratonera i es va saldar amb la mort de dues persones.

Gent escapant de les flames a la N260, a Portbou. FOTO: HORA NOVA

Gent escapant de les flames a la N260, a Portbou FOTO: HORA NOVA

En les conclusions que el Departament ha fet arribar als periodistes i que el mateix Espadaler ha exposat al Parlament, es destaca la bona feina que van fer els cossos d’emergències, es deixa constància d’una excel·lent coordinació amb Renfe, les empreses elèctriques i Abertis i s’elogia el paper del llavors Conseller Felip Puig com a garant de l’eficàcia de l’operatiu.

El brillant informe també diu que els mitjans de comunicació van tenir un protagonisme excessiu durant alguns moments i deixa caure que això va entorpir la feina dels serveis d’emergències al Parc de Bombers de Figueres.

Vull recordar que la feina del mitjà on treballo, i d’altres, va ser fonamental per informar de forma fiable i veraç a gent que NO tenia noticies de la Conselleria d’Interior. Sobretot durant les primeres hores de la crisi, on les xarxes socials escopien informació molt confusa. Hi havia alcaldes desesperats que telefonaven als periodistes que coneixien perquè amb Interior no aconseguien contactar-hi. Això en moments en què ja hi havia pobles envoltats de flames.

Ramon Espalader, compareixent en comissió al Parlament

Ramon Espalader, compareixent en comissió al Parlament

Malgrat les evidents llacunes de l’informe, Ramon Espadaler s’ha passat tota una tarda desgranant-ne el contingut sense que els partits a l’oposició hi hagin posat objeccions. Sembla ser que tenien pressa per arribar a casa i sopar.

La feina dels cossos d’emergències i de la Conselleria d’Interior, efectivament, va ser molt bona, boníssima en una situació com la que es va viure aquell 22 de juliol. Però posar davant la ciutadania només les llums i ometre les ombres del que va passar aquell dia, és intolerable.

Per això aquest informe és indigne, perquè és, en definitiva, una palla de la Conselleria d’Interior que eludeix parlar de les morts que es van derivar d’una decisió mal calibrada, que assenyala als alcaldes, conductors o periodistes com a elements dissonants i que únicament lloa la gestió política de la crisi.

Una palla a mans de l’Institut Cerdà i pagada pels contribuents.

 En aquest enllaç trobareu el document.

Cristòbal Montoro i el Voltor

Als anys 60 una aventura  protagonitzada per un jove anomenat Peter Parker, àlies Spider-Man, va trencar motlles en una indústria del còmic que encara no havia viscut, ni molt menys, la seva època daurada. El súper heroi adolescent, amb el seu uniforme de licra blau i vermell,  es va convertir en un èxit pràcticament instantani i les seves proeses, publicades inicialment com una història curta al llegendari Amazing Fantasy 15, van tenir continuïtat amb capçalera pròpia a Amazing Spider-Man. Un dels primers enemics de l’home aranya (Amazing Spider-Man num.2)  va ser The Vulture, El Buitre en castellà i El Voltor en català.

La primera aparició de The Vulture

La primera aparició de The Vulture

El brivall en qüestió era un enginyer d’Staten Island (Nova York) que va inventar un arnés especial amb ales que el permetien volar i li conferien una força sobrehumana. Es deia Adrian Toomes i es va dedicar al crim perquè el soci que tenia en l’empresa que havia muntat per desenvolupar aquestes ales metàl·liques va desaparèixer d’un dia per l’altre amb els diners del projecte. Toomes es va cabrejar tant que va decidir calçar-se l’arnés i posar-se a robar bancs. La desgràcia del voltor és que pel seu camí es va creuar l’emmascarat heroi púber Peter Parker, que després de fúmer-li un bon gec d’hòsties, el va enviar a la presó.

La trobada va ser fructífera per l’amic Parker: durant el combat contra aquest soporífer rival es va adonar que, enganxant en una paret una càmera de fotos automàtica amb 4 teranyines, podia prendre instantànies de la lluita i després vendre-les a l’irat J.J. Jameson, director del Daily Bugle.

D’aquesta primera aventura ara en fa 50 anys clavats i sembla que aquest patètic criminal serà el dolent de la próxima entrega al cinema d’Amazing Spider-Man. L’últim nom que corria per interpretar el paper era John Malkovich. No em sembla  una mala tria.

No sembla mala elecció, oi?

No sembla mala elecció, oi?

El cas és que el trist personatge aquest m’ha vingut al cap pocs dies després que un altre tipus d’aspecte llòbrec i repel·lent hagi presentat els pressupostos de l’Estat. Cristóbal Montoro ha elaborat uns comptes que contenien com a sorpresa una caiguda d’un 25% de la inversió a Catalunya. I aquest dimarts, en una entrevista a la SER, el ministre ha deixat clar que, en matèria de finançament, el territori català no mereix cap tracte diferenciat.

Montoro. PP. Voltor. Gavines. Ho deixo aquí.

El Ministre Montoro amb les ales del PP. Amb unes malles verdes podria desbancar Malkovich