L’Empordà i els seus artistes

La mort del pintor Ramon Pujolboira m’ha empès aquesta setmana a visitar el Museu de l’Empordà. Volia resseguir el rastre dels artistes locals que, com ell, han espremut pintures, bronzes, escaires o vitralls per llegar a veïns i forasters la seva particular visió del magnètic paisatge empordanès. La visita m’ha entristit. Només una planta de les quatre, l’última —les golfes del museu—, està dedicada a exposar aquestes obres. La planta baixa i el primer pis, habitualment, es dediquen a exposicions temporals. La tercera planta està habitada per autors barcelonins dels segles XIX i XX. I els visitants que volen contemplar els quadres o les escultures dels artistes que van deixar emprempta a la comarca han de pujar totes les escales d’aquest museu de Figueres fins arribar a l’única estança que exhibeix aquests treballs. L’excursió val la pena perquè quan l’espectador faci el cim toparà amb els esplèndids paisatges oberts de Joan Sibecas, les pinzellades d’Àngeles Santos Torroella o els enigmàtics claus que el cel vessa dins els quadres d’Evarist Vallès.

Paisatge d’E. Vallès 

De Ramon Pujolboira el museu exposa una sola obra. Es diu Tramuntana i és un oli que concentra bona part dels ingredients que segellen la singularitat de l’obra d’aquest artista nascut a Barcelona però que va estar afincat tota una vida a Albons. En primer terme veig una dona sense rostre que dorm arraulida en un sofà. Al terra, un gat es deixondeix estirant les potes. I a sobre d’aquestes dues figures, il·luminant l’escena, emergeix un quadre dins el quadre: és una finestra que mostra la netedat d’un paisatge empordanès un dia de tramuntana.

Tramuntana de R. Pujolboira

Prop de Pujolboira hi ha quatre quadres dels seus companys de generació: Ricard Ansón, Daniel Lleixà, Josep Ministral i Lluís Roura. Eren els cinc magnífics. El 1984 van formar el grup 69 i van posar en marxa accions artístiques tan espectaculars com el gegantí tríptic que van plantar a la plaça de la Palmera de Figueres per homenatjar el seu mestre, Salvador Dalí. Ells són, de fet, els hereus de Dalí. Són els últims romàntics del paisatge empordanès —com Dalí, que el va projectar a tot el món. Són artistes de gran prestigi i ascendència. Per això em sorprèn l’escassetat d’obres seves que hi ha a les parets d’aquest museu. Em consta que aquests autors estarien disposats a cedir en dipòsit part de la seva obra però aparentment no hi ha més espai per a ells en aquest edifici. Tampoc hi ha lloc a la comarca per a una de les seves grans reivindicacions: la creació d’una escola superior de belles arts, amb una càtedra Dalí que es converteixi en un imant per estudiants d’arreu del món. Una idea que sembla molt raonable però que de moment ningú ha apadrinat.

La sala emporadesa

Mentre observo els fractals de Ministral, em vénen al cap les escultures que aquests artistes van aixecar i que es mantenen a les rotondes de les principals entrades de la ciutat. Són obres impulsades per l’alcalde Armangué, l’últim gran aliat municipal que aquest gremi va tenir. D’això ja en fa un quart de segle. Baixo les escales de tornada i penso en la quantitat d’olis d’artistes empordanesos que deuen reposar dins els magatzems del museu de l’Empordà i en les obres que s’estan fent malbé apilades al dipòsit que l’Ajuntament de Figueres té a l’antiga plaça de braus.

En fi. Surto del museu i mentre atravesso la Rambla em pregunto: en aquesta ciutat tan deprimida, com carai es pot recuperar l’autoestima, l’orgull empordanès, si no som capaços de reivindicar aquest valuós capital artístic?

*ACTUALITZACIÓ: 24 hores després d’escriure aquest article, la direcció del Museu de l’Empordà ha anunciat un compromís per posar en marxa una rehabilitació integral de l’edifici. Una reforma que, per limitacions pressupostàries, s’executarà per fases. De moment està previst que aquest 2020 es redacti el projecte museístic amb l’obectiu de revisar també el discurs actual del centre.

Anuncis

El rellotge de Figueres

El rellotge de la Rambla de Figueres ja torna a funcionar! Quina alegria que les coses comencin a rutllar a la capital de l’Alt Empordà, que porta certament un període massa llarg amb les broques parades. Estic convençut, però, que hi ha figuerencs que creuen que a la ciutat li hauria anat millor mantenir-se amb el mateix aspecte que tenia quan, fa molt de temps, aquest rellotge va decidir agafar-se vacances indefinides. Els habitants de Figueres són, en general, conservadors. No són gaire amants dels canvis. Sí que mantenen l’espurna i aquella visió sorneguera de la vida però el figuerenc-palanca, aquell que mou les coses, el que sacseja consciències, el que inventa i transforma… aquest està pràcticament extingit. No hi ha nova Montserrat Vayreda la vista, cap Evarist Vallès, ni Pilar Nierga. No hi ha notícies de la reencarnació de Carles Fages de Climent, Josep Pallach o Mónica Naranjo. Ja no diguem un Salvador Dalí. A Figueres la inseguretat segueix sent un problema, la neteja urbana és molt millorable, la mobilitat continua essent caòtica i l’abandonament escolar prematur probablement persistirà després de les vacances. Però això sí: el rellotge de la Rambla, el de can Canet —un dels tres històrics que hi havia comptant el de la Joieria Carbonell i el de la Casa Cusí— ja funciona. La mateixa alcaldessa ha anunciat amb entusiasme la bona nova a través de les xarxes socials.

És important cuidar els detalls. Els polítics, quan toquen poder, poden sucumbir fàcilment a la temptació insuguradora. Tothom recorda amb estupor l’exalcaldessa Marta Felip inaugurant una rotonda amb polítics del PP dos mesos abans de l’1-O. Què ens ensenya això? Doncs que és fàcil caure en l’onanisme compulsiu. Deixar-se seduir indefectiblement per les fotografies inherents a collonades com aquesta de la rotonda o pels peus de foto que asseguren els actes folclòrics o les reunions gremials insubstancials. No és el cas. És molt important que els rellotges funcionin, sobretot per no perdre el temps.

La ratafia núm. 155

L’altre dia vaig entrar a Can Portet. Aquesta fàbrica-botiga de licors porta 136 anys enclavada a l’entrada de la Pobla de Segur, a l’avinguda Sant Miquel del Pui. És el vial que segueix després de l’avinguda que porta el nom de Josep Borrell i Fontelles, fill il·lustre del poble. Cal dir que en els últims temps la popularitat de Borrell al municipi s’ha depreciat més que el calimotxo. Fins i tot s’estan plantejant canviar el nom del carrer per un de menys problemàtic. Però això són figues d’un altre paner. Quan obro la porta de Can Portet, gairebé tan antiga com la pròpia botiga, la pesada calor d’un dilluns d’agost s’esfuma i m’abraça una frescor sobrenatural que em sorprèn. Reviso l’interior de l’estança i no veig cap aparell d’aire acondicionat ni cap ventilador.

La botiga Can Portet de la Pobla de Segur

L’interior de la botiga és extremadament auster, té l’aspecte d’un comerç de principis del segle XX on el temps ha quedat congelat. A les prestatgeries hi ha desenes d’ampolles de licor i de vi i l’única nota tecnològica contemporània que detecto és un aparell perquè els clients puguin pagar amb targeta de crèdit. Em rep amb un somriure la Mercè, descendent de Pessonada, un poblet arrecerat sota una impressionant roca que és a pocs quilòmetres i a molts giravolts de la Pobla de Segur. És la dona de l’Àngel Portet, el propietari de la botiga. La Mercè m’ensenya la botiga-fàbrica-museu.

La Mercè Bastida i els alambins de Can Portet

És una botiga per raons òbvies, una fàbrica perquè en aquestes instal·lacions és on s’elaboren artesanalment els licors que venen des de fa més d’un segle i també és un museu perquè aquí guarden records i instruments que utilitzava el pare de l’Àngel, en Joan Portet. Entre ells un antic alambí que encara es fa servir per acoblar màgicament tots els ingredients que componen els licors. El producte estrella és la ratafia dels raiers, el més antic dels que elaboren. L’any passat el van tancar amb rècord de producció: d’aquestes instal·lacions tan petites – és sorprenent- en van sortir 97.000 ampolles i les vendes van reforçar-se gràcies a un revulsiu: l’ampolla de ratafia que el juny del 2018 Quim Torra va entregar a Pedro Sànchez en la primera trobada dels dos presidents a la Moncloa.

La ratafia que Torra va regalar a Sànchez

Aquest gest va inundar de trucades la botiga de la Pobla. –”Es va parlar més de ratafia en un o dos mesos que en 5 anys!”- m’explica l’Àngel. Portet va tenir ocasió d’agrair la publicitat al president català. Segons assegura, Torra li va respondre: “Farien falta molts litres de ratafia per fer entendre a Madrid els plans que tenim per Catalunya”. El licor que Torra va portar a Sànchez és la ratafia Corriols. Era un encàrrec de la Plataforma no a la MAT de la Selva. Els beneficis de les vendes havien de servir per finançar aquesta entitat i pagar possibles multes de l’administració. Els activistes van entregar la matèria prima i la fórmula a la fàbrica del Pallars i la família Portet hi va posar la màgia. El 2017, en vigílies de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, van sortir de la Pobla de Segur 700 ampolles. L’any següent 2.000. El gest del president català va fer que s’exhaurís tot l’estoc i va impulsar la resta de productes de la botiga, que es van donar a conèixer arreu del país. Les ampolles de la ratafia Corriols estaven numerades i la família es va quedar la 155, preveient que ningú voldria un recipient amb un número de sèrie tan infame.

La ratafia Corriols 155

Però la ratafia Corriols és només una anècdota a la fulla de serveis d’aquesta empresa. Abans de l’escena de la Moncloa les vendes de la botiga ja anaven en ascens i el ventall de productes propis de Can Portet són diversos i reconeguts internacionalment des de fa anys. El darrer reconeixement els ha vingut de Califòrnia, dels Estats Units, on s’han rendit a dues ratafies: la 21 llunes i la 33 llunes. Són dos licors que es deixen envellir a les bótes reposant en silenci i a les fosques durant 21 i 33 nits. Tenen un sabor esplèndid al paladar. En un tast que els propietaris m’ofereixen també descobreixo dos licors excel·lents: el Terrània, que desprèn la flaire de la pinassa mediterrània i el licor de cervesa. Boníssims. La bona notícia per Can Portet és que el negoci sembla que tindrà continuïtat perquè el petit de la família, en Miquel, de moment s’ha quedat a la Pobla de Segur. Els seus pares tenen fe en què la tercera generació donarà un nou impuls a la botiga. El que és segur és que les velles bótes de fusta de roure americà on reposen aquests macerats de nous verdes i els destil·lats d’herbes i espècies del Pirineu continuaran sent la pedra angular del negoci.

Les botes de roure americà de Can Portet

Els barbers de Figueres

Ja tenim nou govern a Figueres. S’han posat d’acord quatre partits (ERC, PSC, GF i CF) i serà complicat que l’orquestra soni afinada. El “quadripartit” (així l’ha batejat l’exalcalde, que no ha sabut cedir el lloc amb elegància) ha iniciat la seva singladura i a les barberies de la ciutat ja es fan travesses sobre quant de temps durarà. Cal escoltar sempre els barbers de Figueres. Tenen una sensibilitat extrema per auscultar els batecs de la ciutat, una precisió de rellotger per emetre’n un diagnòstic diari i una reconeguda clarividència per predir el futur.

IMG_7598

La republicana Agnès Lladó presenta el pacte de govern. FOTO: Aj. Figueres

A la republicana Agnès Lladó, que no està tenint ni els 100 dies de gràcia, l’han posat a caure d’un burro perquè una de les seves primeres decisions, com tot govern que comença a caminar, ha estat fixar el nombre de càrrecs, dedicacions i retribucions. Òbviament la despesa en aquest capítol serà superior a la de l’antic govern, que comptava amb 4 regidors menys. Si ens posem nostàlgics, sempre quedarà per a la història el rècord dilapidador de Santi Vila (CiU). Durant la seva etapa d’alcalde, Vila va dessagnar la caixa forta de l’Ajuntament muntant un hiperbòlic organigrama i contractant fins a 6 càrrecs de confiança, tots molt ben pagats. Poc després, amb l’economia municipal a la UCI, el futur conseller Schettino no va tenir més remei que posar fre a la seva fal·lera expansiva reduint càrrecs i retallant sous a tot Déu. L’actual govern ha començat ambiciós però el temps dirà si ha sortit car o barat. En tot cas, l’alcaldessa Lladó està pagant la falta d’experiència. El seu equip no ha encertat la forma de comunicar els primers canvis que executarà i des del primer dia està notant al clatell l’alè dels dos partits que han quedat a l’oposició, Junts x Figueres i Cs.

A l’alcalde deposat, Jordi Masquef, aquests dies se li ha posat cara de Marta Ferrusola. –“Ens han entrat a casa!!!”- va exclamar entre irritada i desconcertada l’esposa del president Pujol quan el tripartit de Pasqual Maragall va expulsar CiU del Palau de la Generalitat. Certament el mandat d’Agnès Lladó ha començat amb algunes passes desconcertants i els neoconvergents han posat setge al govern per recuperar el poder i l’alcaldia que consideren usurpada.

IMG_7599

Jordi Masquef clama contra el pacte que l’ha destronat. Foto: JuntsxFigueres

Masquef és un polític impetuós, s’escalfa ràpidament i és especialista en perdre els papers (a les xarxes socials hi trobareu una bona col·lecció de comentaris desafortunats que ha abocat contra els seus rivals o contra ciutadans que simplement no pensen com ell). La seva impetuositat la compensa el seu lloctinent, Carles Arbolí, un home llest, capaç de marcar el compàs del nou govern municipal amb una o dues piulades precises. Aquestes primeres setmanes veurem si l’alcaldessa Lladó i el vicealcalde socialista Pere Casellas superen aquestes primeres passes dubitatives i són capaços de forjar un futur engrescador per una ciutat que CiU ha deixat desfigurada. De moment han aconseguit els més difícil: posar-se d’acord i unir els seus projectes. Ara els falta passar la prova de la governabilitat.

Davant aquest panorama, els barbers de Figueres potser aconsellarien a Jordi Masquef i als seus seguidors que deixin de bramar i que tinguin paciència perquè abans de mig mandat el govern els pot caure a les mans com una fruita madura. Possiblement els suggeririen que inverteixin l’energia en teixir les complicitats que, donat el cas, necessitaran. Això si no volen haver de tornar a posar les barbes en remull.

L’ase de la Marta Felip

Marta Felip s’ha convertit en la primera alcaldessa en comprar un burro i en demandar un periodista i un mitjà de comunicació per descobrir-ho i publicar-ho.

M’agradaria dir que Felip ha passat a la història com la primera alcaldessa que ha resolt el problema de les vies del tren a Figueres. O la primera que ha aconseguit desfer el gueto del Culubret. O la dona que ha estat capaç de resoldre el caos circulatori que cada dia provoca una ingesta massiva d’ibuprofè als conductors que s’aventuren a creuar la ciutat. O que ha trobat remei a l’abandonament escolar prematur. A casa meva, els meus pares han posat alarma. Després de més de 40 anys vivint a Figueres han decidit posar alarma perquè a la ciutat ha crescut la inseguretat. Els meus pares tenen por que els entrin a casa. Però Marta Felip s’ha comprat un burro. S’ha comprat un burro de poliestiré i ha decidit demandar al periodista que ho ha descobert i s’ha atrevit a publicar-ho.

image1

Burro de poliestirè. FOTO: TramuntanaTV

El burro de plàstic ha costat 5.500 euros. No els ha pagat l’alcaldessa de la seva butxaca. L’han pagat els contribuents. No era un burro qualsevol. Segons ha publicat la Fissura.com en un article signat per Pau Subirós, l’alcaldessa del PDECAT es va enamorar d’una escultura en forma d’ase que va fer un col·lega de partit. Marta Felip va creure que tenir un burro de plàstic enriquiria el patrimoni artístic de la ciutat i va decidir comprar-lo. L’hi va comprar al seu col·lega de partit. I, segons la publicació, un any i mig després de ser adquirida, l’escultura ni tan sols s’ha registrat corresponentment a la col·lecció del Museu de l’Empordà. Ningú sap on és.

Fonts municipals argumenten que la despesa de 5.500 euros (IVA inclòs) està validada i firmada pel regidor de cultura, que en aquell moment era Alfons Martínez, del PSC. La compra, efectivament, consta al registre municipal: està consignada el 20 de setembre del 2016 sota el concepte “Peça escultòrica de poliestirè expandit recoberta d’aquaplast i capa de pintura blanca i dues banderilles”.

La compra existeix, però l’alcaldessa ha decidit denunciar al periodista que ho ha publicat, perquè diu que el seu article està farcit de mentides que tenen com a únic objectiu desprestigiar-la i desgastar el seu govern.

Els tribunals ja sabem com les gasten. Jo proposo a Marta Felip que opti per una altra via: que expliqui perquè l’Ajuntament es va gastar aquesta morterada en un burro de plàstic fet per un col·lega de partit. I si la compra està justificada, celebrarem que tenim una alcaldessa que hi entén d’art.

L’any que ve hi ha eleccions. De debò no hi ha cap polític/a de talla per sortir de la indigència conceptual a què està abocada la ciutat?