25 de enero de 2017. El clima propio de una fría noche escocesa se quedó en el exterior del Sant Jordi Club. En la sala pronto pareció que estábamos en el Caribe. Ya antes de la aparición del power trío protagonista de ésta memorable actuación en Barcelona –otra más-, los teloneros Frank Carter & The Rattlesnakes ya se encargaron de dejar el ambiente bien calentito a Biffy Clyro. Con unos escasos 25 minutos, los británicos tuvieron suficiente para barrer la sala con una ola hardcore punk propia de una banda ya consolidada. Sólo cabía mirar al frontman caminando -literalmente- sobre un público entusiasta. A un tío sin carisma, lo hubieran dejado caer al suelo, como un loser. No fue el caso de Frank Carter. El hombre parecía un Jesucristo moderno con el aspecto de Vyvyan Bastard después de haber pasado una mala noche. Después de sacar el polvo a los altavoces, ala, pa casa y que os aproveche. Que entre el plato fuerte.
Frank Carter caminando sobre el respetable
Como siempre, Simon Neil y los gemelos James y Ben Johnston salieron a escena a pecho descubierto –Neil tardó algunas canciones en quitarse la camisa- y empezó la diversión. Irrumpió el apabullante sonido de “Wolves of Winter” el primer single de su último trabajo Ellipsis y a partir de aquí empezó a caer un alud de hits del amplísimo repertorio del que puede hacer gala Biffy Clyro. Unas 2.500 personas corearon sin cesar un set list que incluyó menciones al aclamado Puzzle –“Living is a problem” o “Machines”-; un repaso a Opposites –“Modern Magic Fórmula”, “Victory over the sun”, “Black Chandelier” y un homenaje en toda regla a su álbum más mainstream: Only Revolutions. Un homenaje sustentado en himnos como “That Golden rule”, “Mountains”, “Bubbles”, God & Satan”, “Boooom, Blast & Ruin” y, sobretodo, “Many of horror”, la balada más electrizante de la banda. El repertorio fue similar al que ofreció el grupo escocés en su gira británica, descargando con potencia los hits de su último álbum -“Friends and Enemies”, “Animal Style”, “Howl”, “In the Name of the Wee Man”, Herex y las edulcoradas “Re-arrange” y “Medicine”-, pero se notó que los Biffy se sienten cómodos siempre que visitan Barcelona. La banda se mostró impresionada por el caluroso recibimiento y se esmeró a fondo en un Sant Jordi Club con media pista tapada. Los escoceses saben que en Catalunya tienen una parroquia fiel, con fans que nunca fallan, que se saben las letras de todas sus canciones y que las jalean como una jauría de lobos poseídos pero con los ojos de Candy Candy. Como premio, a diferencia de sus recientes conciertos en Irlanda, se concedieron variaciones en el listado de canciones y el concierto se alargó más de lo acostumbrado, para alegría y jolgorio del público allí congregado.
Biffy Clyro en acción con el público entregado
La poderosa “Stingin’ Belle” cerró una noche redonda, una cita en la que las dos partes se fueron a dormir con una sonrisa en los labios y con agujetas en las cuerdas vocales.
¡“We are Biffy Fuckin’ Clyro”! El nombre de guerra con el que la banda de Kilmarnock se ha rebautizado en los últimos tiempos aún resuena en Montjuïc.
Escric això 4 dies després de l’esperat retorn de Biffy Clyro a Barcelona, a casa seva, a la Sala Razzmatazz. Vull dir amb això que ja no ho escric en calent, sinó que han passat uns dies i la distància et deixa menys espai per la subjectivitat. Però aviso que seré molt subjectiu. Em considero una groupie de Biffy. No ho puc evitar, me’n vaig enamorar des del mateix dia que me’ls va presentar la Marina López, una declarada i prestigiosa biffyclyrista. De fet una de les privilegiades que ha pogut gaudir de la seva música amb prou feines acompanyada de 4 gats, en una sala mig buida, o quan aquests escocesos feien de teloners d’altres grups -com Muse- als seus concerts a la capital catalana.
Simon Neil tocant el cel a Barcelona
Razzmatazz és com la residència dels Biffy quan vénen per Catalunya. En aquest espai, en diverses visites, han anat conquistant sales. Van passar de la 3 -la més petita- a la 2, i finalment, aquest dimecres (11-12-13), van assaltar la sala 1, la més àmplia. Plena a vessar. Era la sala gran però… amb un espai per a 3.000 persones. I cal tenir en compte que aquests tios, a Anglaterra, estan acostumats a omplir estadis com el de Wembley, on hi caben… 90.000 espectadors!!! Aquí en teniu la prova en un altre recinte brutal: Reading, aquest agost:
En resum. Al Regne Unit aquests tios són unes putes estrelles del rock. De fet això és el que més estranya a tothom que els segueix des de fa temps. És incomprensible, però és així: mentre a Anglaterra Biffy Clyro ho peta i és un grup reconegudíssim, fora de les illes britàniques se’ls coneix poc i només els veuràs en sales petites. Si amics, la fama en el món del rock és capriciosa. El seu últim disc, “Opposites”, va sortir a la venda a principis d’aquest 2013 i es va convertir ràpidament en número 1 a UK. L’àlbum, amb doble CD i DVD, es va col·locar entre els 10 primers en diversos països europeus com Alemanya o Suïssa. Hi entenen més de música els alemanys o els suecs que nosaltres? Doncs sí, es veu que sí.
Sé que el que diré pot provocar un infart als gihaidistes del rock però, per a mi, els Biffy Clyro, ara mateix, són més grans que Foo Fighters o Coldplay. Per què? En què em baso per fer aquesta afirmació? Escolteu tots els seus treballs, sobretot els tres últims. Us imagineu una constel·lació d’estrelles diferents, però on totes brillen amb la mateixa intensitat? Doncs així és el repertori d’aquest fabulós grup escocès. Pocs trios com aquest reuneixen tantes cançons rodones a cadascun dels seus discos. Simplement t’enganxen. I poques bandes com aquesta tenen la capacitat de fer-te entrar encara més en aquestes cançons quan les escoltes en directe. Sembla que quan les escoltes en viu, amb menys producció, les entens i t’atrapen encara més.
Uns imberbes Biffy Clyro
Simon Neil i els bessons James i Ben Johnston toquen junts des de fa 18 anys, quan amb prou feines eren uns joves imberbes. Durant aquest temps -al marge de veure com de cruel ha estat la genètica capil·lar amb un dels bessons- han publicat sis àlbums. Des del 1995, han anat polint sense artificis el so punk-rocker propi del Seattle grunge que els va inspirar en l’adolescència fins a adoptar l’estil Biffy. Inimitable. No s’hi pot posar cap etiqueta, perquè ningú el pot igualar. La melodia és el centre de tot i les tornades enganxoses brillen tant en la brutícia sorollosa d’una Fender distorsionada com en la delicadesa d’una acústica acoblada. Un treball sintetitza el seu talent per aconseguir-ho: “Only Revolutions” (2009). Una joia, un disc RODÓ. Només us posaré 4 exemples d’això que dic. Feu el favor d’escoltar el deliciós contrast entre ‘That Golden Rule‘ i ‘God & Satan‘, la boja alegria que et provoca ‘Bubbles‘ o, sobretot, l’etern himne d’aquests escocesos: ‘Many of horror’.
Portada d’Only Revolutions (2009). Un dels millors discos que he escoltat
Però a Barcelona aquest desembre els Biffy venien a presentar “Opposites” un treball editat aquest 2013 amb 20 cançons repartides en dos cd’s però que funcionen com un tot. No us enganyaré. Després d'”Only Revolutions”, per a mi una obra mestra, “Opposites” tenia bon gust, però no era tan bo. Però aquesta era només la primera impressió. Val, i la segona i la tercera. Potser també la quarta. Però a la cinquena, quan aconseguies abstraure’t i abandonar els prejudicis, veies que tenies davant una nova col·lecció de cançons precioses. Diamants que has d’anar escoltant per sentir la seva brillantor. Però el que m’ha acabat convencent és escoltar-les en viu.
Sonava ‘We Are Family’ de fil musical mentre els tècnics acabaven d’enllestir l’escenari. I de sobte van aparèixer. Els amics Biffy es van presentar a Barcelona, a Razzmatazz, enxufant per començar i a boca de canó ‘Different People’, una d’aquestes cançons noves que en directe m’havien d’enamorar. I no només em va enamorar, sinó que a més se’m va emportar al llit, sense passar per caixa ni carícies prèvies. I perquè quedés clar que aquests hòmens d’Escòcia saben com mantenir la tensió, de seguida va tronar una carta guanyadora: ‘That Golden Rule’. I només era la segona cançó i amb prou feines havien passat 5 minuts. El concert va durar al voltant d’una hora i 45 minuts, i va ser espectacular. Razzmatazz és un espai rude, una sala amb una acústica infame, però Biffy Clyro ho sap, hi estan acostumats, i per això també saben com contrarestar-ho amb potència i una execució impecable.
Després d’acariciar un dels hits de la nit: Many of horror
El power trio de Kilmarnock, Escòcia (ajudats d’un teclista i un altre guitarra en la penombra) van deixar anar tots i cadascun dels himnes del seu repertori, els nous i els vells, i encara se’n van deixar uns quants pel camí. ‘Who’s Got a Match’, ‘Biblical’, ‘God & Satan’, ‘Bubbles’, ‘Spanish Radio’, ‘Little Hospitals’, ‘The Rain’ i la meravellosa ‘Folding Stars’ (a la sala Riviera de Madrid la van canviar per ‘Machines’, també preciosa). Llavors va ser quan aquests bojos van disparar com una bomba atòmica ‘Living is a Problem Because Everything Dies’. Aclaparadora. I llavors si, després d’aquesta descàrrega d’adrenalina, la cançó de la seva vida, de les nostres vides: ‘Many of horror’, una balada dolorosa que és una punxada agradable, amb un cor sobrenatural dels germans Johnston que inevitablement s’encomana a tota l’audiència: “Oooooohhh Ohhhh Oooooohhh”. S’hi van afegir fins i tot els goril·les que vigilaven l’escenari. Gloriós.
Catarsi a Razzmatazz. (Sembla el títol d’una peli de Woody Allen, no?)
Però no es va acabar aquí. Amb la mestria d’uns veterans (que ho són, tot i que amb prou feines passen dels 30), durant aquesta nit van encadenar encara més hits, alternant la tempesta amb la calma: ‘Sound like a Ballons’, ’57’, ‘Black Chandelier’, ‘Glitter and Trauma’, ‘Woo Woo’, ‘Opposite’, ‘The Captain’ ,’Stingin’ Belle’. Segur que me’n deixo alguna. El show va ser implacable, només es va interromple pels bisos, que van coronar amb un altre himne, abans de marxar: ‘Mountains’. Entremig poques paraules -i quan es dirigien al públic, costava d’entendre’ls, és el que té l’escocès tancat de Kilmarnock!- i molts de somriures còmplices, entre ells i el públic.
Mon the biff!!!
Per cert, encara ningú sap d’on han tret el nom de la banda els germans Johnston i l’amic Simon. Segurament és una broma. Com les que es fan en directe. Com les que fan que continuïn semblant un grup d’amiguets que s’ajunten i fan el que més els hi agrada. Música per ser feliços.
Gràcies per presentar-me’ls, amor meu.
Mon the Biff!!
PD: Menció a part tenen els Walking Papers. Resulta que els teloners de Biffy Clyro a Barcelona són una boníssima banda de Seattle amb un sol disc al mercat (“Walking Papers”) però amb membres tan il·lustres com Duff McKagan (baixista original de Guns N’Roses i l’home que va donar nom a la famosa cervesa dels Simpson) o Barrett Martin, contundent bateria d’Screaming Trees. Molt bons.
Walking Papers en acció
Especialment va agradar un bonic tema que va fer que el públic desenfundés ràpidament els mòbils per buscar el títol de la cançó amb l’aplicació Soundhound. Però el moviment va ser infructuós. La cançó és nova, l’estan tocant als concerts i no apareix al seu repertori oficial. Es diu ‘Red and White’ i en trobareu algun vídeo com aquest al youtube.
Regant el ficus 