L’Empordà i els seus artistes

La mort del pintor Ramon Pujolboira m’ha empès aquesta setmana a visitar el Museu de l’Empordà. Volia resseguir el rastre dels artistes locals que, com ell, han espremut pintures, bronzes, escaires o vitralls per llegar a veïns i forasters la seva particular visió del magnètic paisatge empordanès. La visita m’ha entristit. Només una planta de les quatre, l’última —les golfes del museu—, està dedicada a exposar aquestes obres. La planta baixa i el primer pis, habitualment, es dediquen a exposicions temporals. La tercera planta està habitada per autors barcelonins dels segles XIX i XX. I els visitants que volen contemplar els quadres o les escultures dels artistes que van deixar emprempta a la comarca han de pujar totes les escales d’aquest museu de Figueres fins arribar a l’única estança que exhibeix aquests treballs. L’excursió val la pena perquè quan l’espectador faci el cim toparà amb els esplèndids paisatges oberts de Joan Sibecas, les pinzellades d’Àngeles Santos Torroella o els enigmàtics claus que el cel vessa dins els quadres d’Evarist Vallès.

Paisatge d’E. Vallès 

De Ramon Pujolboira el museu exposa una sola obra. Es diu Tramuntana i és un oli que concentra bona part dels ingredients que segellen la singularitat de l’obra d’aquest artista nascut a Barcelona però que va estar afincat tota una vida a Albons. En primer terme veig una dona sense rostre que dorm arraulida en un sofà. Al terra, un gat es deixondeix estirant les potes. I a sobre d’aquestes dues figures, il·luminant l’escena, emergeix un quadre dins el quadre: és una finestra que mostra la netedat d’un paisatge empordanès un dia de tramuntana.

Tramuntana de R. Pujolboira

Prop de Pujolboira hi ha quatre quadres dels seus companys de generació: Ricard Ansón, Daniel Lleixà, Josep Ministral i Lluís Roura. Eren els cinc magnífics. El 1984 van formar el grup 69 i van posar en marxa accions artístiques tan espectaculars com el gegantí tríptic que van plantar a la plaça de la Palmera de Figueres per homenatjar el seu mestre, Salvador Dalí. Ells són, de fet, els hereus de Dalí. Són els últims romàntics del paisatge empordanès —com Dalí, que el va projectar a tot el món. Són artistes de gran prestigi i ascendència. Per això em sorprèn l’escassetat d’obres seves que hi ha a les parets d’aquest museu. Em consta que aquests autors estarien disposats a cedir en dipòsit part de la seva obra però aparentment no hi ha més espai per a ells en aquest edifici. Tampoc hi ha lloc a la comarca per a una de les seves grans reivindicacions: la creació d’una escola superior de belles arts, amb una càtedra Dalí que es converteixi en un imant per estudiants d’arreu del món. Una idea que sembla molt raonable però que de moment ningú ha apadrinat.

La sala emporadesa

Mentre observo els fractals de Ministral, em vénen al cap les escultures que aquests artistes van aixecar i que es mantenen a les rotondes de les principals entrades de la ciutat. Són obres impulsades per l’alcalde Armangué, l’últim gran aliat municipal que aquest gremi va tenir. D’això ja en fa un quart de segle. Baixo les escales de tornada i penso en la quantitat d’olis d’artistes empordanesos que deuen reposar dins els magatzems del museu de l’Empordà i en les obres que s’estan fent malbé apilades al dipòsit que l’Ajuntament de Figueres té a l’antiga plaça de braus.

En fi. Surto del museu i mentre atravesso la Rambla em pregunto: en aquesta ciutat tan deprimida, com carai es pot recuperar l’autoestima, l’orgull empordanès, si no som capaços de reivindicar aquest valuós capital artístic?

*ACTUALITZACIÓ: 24 hores després d’escriure aquest article, la direcció del Museu de l’Empordà ha anunciat un compromís per posar en marxa una rehabilitació integral de l’edifici. Una reforma que, per limitacions pressupostàries, s’executarà per fases. De moment està previst que aquest 2020 es redacti el projecte museístic amb l’obectiu de revisar també el discurs actual del centre.

El rellotge de Figueres

El rellotge de la Rambla de Figueres ja torna a funcionar! Quina alegria que les coses comencin a rutllar a la capital de l’Alt Empordà, que porta certament un període massa llarg amb les broques parades. Estic convençut, però, que hi ha figuerencs que creuen que a la ciutat li hauria anat millor mantenir-se amb el mateix aspecte que tenia quan, fa molt de temps, aquest rellotge va decidir agafar-se vacances indefinides. Els habitants de Figueres són, en general, conservadors. No són gaire amants dels canvis. Sí que mantenen l’espurna i aquella visió sorneguera de la vida però el figuerenc-palanca, aquell que mou les coses, el que sacseja consciències, el que inventa i transforma… aquest està pràcticament extingit. No hi ha nova Montserrat Vayreda la vista, cap Evarist Vallès, ni Pilar Nierga. No hi ha notícies de la reencarnació de Carles Fages de Climent, Josep Pallach o Mónica Naranjo. Ja no diguem un Salvador Dalí. A Figueres la inseguretat segueix sent un problema, la neteja urbana és molt millorable, la mobilitat continua essent caòtica i l’abandonament escolar prematur probablement persistirà després de les vacances. Però això sí: el rellotge de la Rambla, el de can Canet —un dels tres històrics que hi havia comptant el de la Joieria Carbonell i el de la Casa Cusí— ja funciona. La mateixa alcaldessa ha anunciat amb entusiasme la bona nova a través de les xarxes socials.

És important cuidar els detalls. Els polítics, quan toquen poder, poden sucumbir fàcilment a la temptació insuguradora. Tothom recorda amb estupor l’exalcaldessa Marta Felip inaugurant una rotonda amb polítics del PP dos mesos abans de l’1-O. Què ens ensenya això? Doncs que és fàcil caure en l’onanisme compulsiu. Deixar-se seduir indefectiblement per les fotografies inherents a collonades com aquesta de la rotonda o pels peus de foto que asseguren els actes folclòrics o les reunions gremials insubstancials. No és el cas. És molt important que els rellotges funcionin, sobretot per no perdre el temps.

Els barbers de Figueres

Ja tenim nou govern a Figueres. S’han posat d’acord quatre partits (ERC, PSC, GF i CF) i serà complicat que l’orquestra soni afinada. El “quadripartit” (així l’ha batejat l’exalcalde, que no ha sabut cedir el lloc amb elegància) ha iniciat la seva singladura i a les barberies de la ciutat ja es fan travesses sobre quant de temps durarà. Cal escoltar sempre els barbers de Figueres. Tenen una sensibilitat extrema per auscultar els batecs de la ciutat, una precisió de rellotger per emetre’n un diagnòstic diari i una reconeguda clarividència per predir el futur.

IMG_7598

La republicana Agnès Lladó presenta el pacte de govern. FOTO: Aj. Figueres

A la republicana Agnès Lladó, que no està tenint ni els 100 dies de gràcia, l’han posat a caure d’un burro perquè una de les seves primeres decisions, com tot govern que comença a caminar, ha estat fixar el nombre de càrrecs, dedicacions i retribucions. Òbviament la despesa en aquest capítol serà superior a la de l’antic govern, que comptava amb 4 regidors menys. Si ens posem nostàlgics, sempre quedarà per a la història el rècord dilapidador de Santi Vila (CiU). Durant la seva etapa d’alcalde, Vila va dessagnar la caixa forta de l’Ajuntament muntant un hiperbòlic organigrama i contractant fins a 6 càrrecs de confiança, tots molt ben pagats. Poc després, amb l’economia municipal a la UCI, el futur conseller Schettino no va tenir més remei que posar fre a la seva fal·lera expansiva reduint càrrecs i retallant sous a tot Déu. L’actual govern ha començat ambiciós però el temps dirà si ha sortit car o barat. En tot cas, l’alcaldessa Lladó està pagant la falta d’experiència. El seu equip no ha encertat la forma de comunicar els primers canvis que executarà i des del primer dia està notant al clatell l’alè dels dos partits que han quedat a l’oposició, Junts x Figueres i Cs.

A l’alcalde deposat, Jordi Masquef, aquests dies se li ha posat cara de Marta Ferrusola. –“Ens han entrat a casa!!!”- va exclamar entre irritada i desconcertada l’esposa del president Pujol quan el tripartit de Pasqual Maragall va expulsar CiU del Palau de la Generalitat. Certament el mandat d’Agnès Lladó ha començat amb algunes passes desconcertants i els neoconvergents han posat setge al govern per recuperar el poder i l’alcaldia que consideren usurpada.

IMG_7599

Jordi Masquef clama contra el pacte que l’ha destronat. Foto: JuntsxFigueres

Masquef és un polític impetuós, s’escalfa ràpidament i és especialista en perdre els papers (a les xarxes socials hi trobareu una bona col·lecció de comentaris desafortunats que ha abocat contra els seus rivals o contra ciutadans que simplement no pensen com ell). La seva impetuositat la compensa el seu lloctinent, Carles Arbolí, un home llest, capaç de marcar el compàs del nou govern municipal amb una o dues piulades precises. Aquestes primeres setmanes veurem si l’alcaldessa Lladó i el vicealcalde socialista Pere Casellas superen aquestes primeres passes dubitatives i són capaços de forjar un futur engrescador per una ciutat que CiU ha deixat desfigurada. De moment han aconseguit els més difícil: posar-se d’acord i unir els seus projectes. Ara els falta passar la prova de la governabilitat.

Davant aquest panorama, els barbers de Figueres potser aconsellarien a Jordi Masquef i als seus seguidors que deixin de bramar i que tinguin paciència perquè abans de mig mandat el govern els pot caure a les mans com una fruita madura. Possiblement els suggeririen que inverteixin l’energia en teixir les complicitats que, donat el cas, necessitaran. Això si no volen haver de tornar a posar les barbes en remull.

L’ase de la Marta Felip

Marta Felip s’ha convertit en la primera alcaldessa en comprar un burro i en demandar un periodista i un mitjà de comunicació per descobrir-ho i publicar-ho.

M’agradaria dir que Felip ha passat a la història com la primera alcaldessa que ha resolt el problema de les vies del tren a Figueres. O la primera que ha aconseguit desfer el gueto del Culubret. O la dona que ha estat capaç de resoldre el caos circulatori que cada dia provoca una ingesta massiva d’ibuprofè als conductors que s’aventuren a creuar la ciutat. O que ha trobat remei a l’abandonament escolar prematur. A casa meva, els meus pares han posat alarma. Després de més de 40 anys vivint a Figueres han decidit posar alarma perquè a la ciutat ha crescut la inseguretat. Els meus pares tenen por que els entrin a casa. Però Marta Felip s’ha comprat un burro. S’ha comprat un burro de poliestiré i ha decidit demandar al periodista que ho ha descobert i s’ha atrevit a publicar-ho.

image1

Burro de poliestirè. FOTO: TramuntanaTV

El burro de plàstic ha costat 5.500 euros. No els ha pagat l’alcaldessa de la seva butxaca. L’han pagat els contribuents. No era un burro qualsevol. Segons ha publicat la Fissura.com en un article signat per Pau Subirós, l’alcaldessa del PDECAT es va enamorar d’una escultura en forma d’ase que va fer un col·lega de partit. Marta Felip va creure que tenir un burro de plàstic enriquiria el patrimoni artístic de la ciutat i va decidir comprar-lo. L’hi va comprar al seu col·lega de partit. I, segons la publicació, un any i mig després de ser adquirida, l’escultura ni tan sols s’ha registrat corresponentment a la col·lecció del Museu de l’Empordà. Ningú sap on és.

Fonts municipals argumenten que la despesa de 5.500 euros (IVA inclòs) està validada i firmada pel regidor de cultura, que en aquell moment era Alfons Martínez, del PSC. La compra, efectivament, consta al registre municipal: està consignada el 20 de setembre del 2016 sota el concepte “Peça escultòrica de poliestirè expandit recoberta d’aquaplast i capa de pintura blanca i dues banderilles”.

La compra existeix, però l’alcaldessa ha decidit denunciar al periodista que ho ha publicat, perquè diu que el seu article està farcit de mentides que tenen com a únic objectiu desprestigiar-la i desgastar el seu govern.

Els tribunals ja sabem com les gasten. Jo proposo a Marta Felip que opti per una altra via: que expliqui perquè l’Ajuntament es va gastar aquesta morterada en un burro de plàstic fet per un col·lega de partit. I si la compra està justificada, celebrarem que tenim una alcaldessa que hi entén d’art.

L’any que ve hi ha eleccions. De debò no hi ha cap polític/a de talla per sortir de la indigència conceptual a què està abocada la ciutat?

Condemna pionera al BBVA: haurà de tornar tots els diners d’una hipoteca a Figueres

David ha guanyat a Goliath amb una sentència pionera a Espanya. L’Audiència de Girona ha condemnat el BBVA (Banco Bilbao Vizcaya Argentaria) a retornar a un veí de Figueres tots els diners que ha pagat a aquest banc per un pis que va comprar sobre plànol però que no es va acabar de construir. L’habitatge és un dels deu pisos d’un edifici de l’Avinguda Salvador Dalí que un empresari de la construcció va projectar d’acord amb Caixa Terrassa, entitat absorbida pel BBVA. Amb l’esclat de la crisi, el promotor es va declarar en fallida i va deixar penjades 9 persones que havien pagat una bestreta.

IMG_9495

El bloc està situat davant el Parc Bosc de Figueres

L’obra es va abandonar sense acabar i els futurs inquilins es van quedar sense pis i sense els diners que havien avançat. Un d’ells, fins i tot, va formalitzar la compra i va demanar un crèdit de 175.000 euros per poder adquirir l’habitatge a la mateixa caixa que finançava l’obra. Durant 10 anys ha estat pagant les quotes mensuals d’aquesta hipoteca. Aquest veí és el que va denunciar l’entitat financera i el que després de 6 anys lluitant als jutjats, ha aconseguit que la justícia li doni la raó amb una sentència que ja és ferma.

El malson del demandant, que és advocat, va començar fa més d’una dècada. El març del 2007 va concretar davant notari la compra d’aquest pis amb el promotor “El Serrat de Portugal” i el director de Caixa Terrassa a Figueres. L’obra estava pendent d’execució i estava finançada –i, per tant, suposadament avalada- per la caixa. No només això: el mateix director d’aquesta entitat financera actuava com a intermediari i era l’encarregat de captar compradors entre els clients de la sucursal. Se sospita que, per cada pis col·locat, el promotor li pagava un 5% de comissió. També alguna mariscada. Es calcula que hauria cobrat uns 24 mil euros en total. Dit d’altra manera: el director de Caixa Terrassa a Figueres jugava a dues bandes i feia un negoci rodó. Rodó però indecent perquè, segons el demandant, aquest directiu li va endossar l’habitatge quan ja tenia la certesa que no s’acabaria de construir, perquè sabia que el promotor estava a un pas de la fallida. I així va ser.

10 anys pagant un pis sense poder-hi viure

El promotor es va declarar insolvent i la caixa es va quedar l’edifici però es va negar a acabar la construcció. La situació era surrealista: el demandant es va quedar sense casa però havia de pagar religiosament cada mes les quotes del crèdit al mateix banc que es negava a finalitzar l’obra. La resta de compradors van renunciar a les bestretes que havien donat al promotor, donant els diners per perduts, però ell estava lligat de peus i de mans. Els responsables de l’entitat financera mai es van voler reunir amb els afectats.

El cas va saltar a la premsa el 2011, quan aquest advocat figuerenc va decidir demandar per estafa per la via penal al director de Caixa Terrassa, quan aquesta entitat va quedar integrada dins el grup Unnim –absorbit poc després pel BBVA-. Aquesta querella segueix el seu curs, perquè el jutge veu indicis de delicte, malgrat que el banc està intentant que s’arxivi per tots els mitjans. També va presentar una demanda per la via civil. El 2015 la seva perseverança va donar fruits i el jutjat de primera instància 4 de Figueres va condemnar al banc a retornar al comprador tots els diners pagats amb interessos. La sentència, que ara ha ratificat l’Audiència de Girona, aboca definitivament al BBVA a cancel·lar el crèdit del seu client.

FullSizeRender

Oficina del BBVA a Figueres

Aquesta sentència no entra a valorar la conducta de l’antic director d’aquesta sucursal -un cop el cas va saltar als mitjans de comunicació, el banc va acomiadar-lo-. Sí que indica que hi ha proves abundants que demostren que l’entitat financera sabia en tot moment quina era la situació d’aquesta promoció de pisos i que, malgrat tot, va perjudicar el seu client. Un client de tota la vida que ha estat més d’una dècada amb l’aigua al coll, fent equilibris financers per poder pagar dues quotes: la de la hipoteca per aquest habitatge inhabitable i la del lloguer del pis on fins ara ha estat vivint. És la història de moltes i moltes famílies catalanes que confiaven en les seves entitats financeres i han estat enganyades sense escrúpols.

IMG_4455

Els advocats del despatx de Finques Lasauca celebren el triomf

Però la cosa no ha acabat aquí. Amb aquesta escletxa oberta, 4 de les persones que van pagar la bestreta al promotor i l’havien donat per perduda ara també s’han animat a demandar el BBVA per recuperar els diners. I tenen moltes possibilitats d’aconseguir-ho. I la querella penal contra aquest banc i contra l’antic director de la sucursal a Figueres segueix el seu curs. Una nova condemna pot comportar penes de presó.

Ara els advocats que han aconseguit vèncer aquest banc totpoderós han decidit oferir gratuïtament els seus serveis per estudiar casos de persones que es trobin en la mateixa situació. És important moure’s ràpid perquè molts casos com aquest vinculats als boom immobiliari espanyol preescriuran el 2019. Si voleu contactar amb ells podeu trucar al 972501462 o enviar un mail a info@finqueslasauca.com.