Aigües de Girona i la política de facebook de Carles Puigdemont

Ara ha fet un mes que va esclatar un dels escàndols de més magnitud però més amortits de la política municipal gironina. SER Catalunya, a través de Ràdio Girona, destapava que durant 20 anys, AGISSA (Aigües de Girona, Salt i Sarrià) es va escaquejar de pagar, com a mínim, 30 milions d’euros a l’Ajuntament de Girona per la concessió del servei.

O dit d’una altra manera: que durant tot aquest temps, un polític de la talla i la intel·ligència del socialista Joaquim Nadal, no va saber o no va voler exigir a l’empresa que gestiona l’aigua de la seva ciutat i entorn els milions que, per dret, pertocaven a l’Ajuntament i als seus ciutadans. Aquí trobareu la informació que l’emissora va publicar: http://cadenaser.com/emisora/2015/02/04/radio_girona/1423057315_405407.html

És una de les inquietants revelacions que ha posat el descobert l’auditoria que l’actual equip de govern de CiU va encarregar poc després d’aconseguir l’alcaldia. Podeu pensar que Convergència i Unió, com a impulsor, era qui més interès tenia en explicar-ne el resultat als ciutadans. Doncs no. L’auditoria va desembocar en una comissió d’investigació que els partits polítics van voler que fos secreta. Van pactar una omertà. Un pacte de silenci que es va estendre a pràcticament tota la premsa local. Busqueu informació detallada sobre aquest escàndol. No en trobareu, al marge de a la web de l’emissora que ho va destapar, algun digital i dos o tres articles d’opinió. I la justícia? Ha fet algun moviment? Bé, d’això ja ni en parlo, perquè tothom sap com està la justícia d’aquest país i el poc interès que la Fiscalia ha demostrat en investigar afers com, per exemple, la fosca gestió de Caixa Girona. I l’alcalde? Què n’ha dit d’això? Doncs en un ple que es va celebrar després que es destapés la notícia, Carles Puigdemont es va limitar a dir que l’empresa mixta d’aigües ha complert sempre i compleix sempre amb totes les seves obligacions amb el model actual i amb l’anterior”. I es va quedar tan ample. De fet és l’única referència al tema que trobareu al Facebook de l’alcalde gironí, que en canvi està farcit de fotos de pessebres polítics, actes de barretina i propaganda fotogènica, en busca del “m’agrada” dels habitants d’aquesta xarxa social. Postureo, vaja. I els socialistes? Què n’han dit d’això? Doncs poca cosa. L’alcaldable Sílvia Paneque va exigir transparència a l’alcalde Puigdemont però després tancava files amb l’anterior govern socialista amb aquesta declaració: “Vull trencar una llança a favor de la gestió dels governs socialistes de Joaquim Nadal que han significat un avenç i transformació en positiu de la ciutat de Girona.” Aquí trobareu la seva opinió al respecte: http://silviapaneque.com/silvia-paneque/girona-necessita-amb-urgencia-mesures-de-transparencia-a-la-gestio-municipal/

L'alcalde Carles Puigdemont i l'exalcalde Joaquim Nadal compartint confidències. FOTO: Ajuntament de Girona

L’alcalde Carles Puigdemont i l’exalcalde Joaquim Nadal compartint confidències. FOTO: Ajuntament de Girona

Tots els partits van inclinar el cap davant la imposició de la opacitat a la comissió d’investigació? No, tots no. La CUP es va saltar el pacte de silenci i gràcies a la seva valentia avui coneixem l’acta de la primera reunió de la comissió. Una reunió on, entre altres coses, es va saber que Girona SA, el soci privat propietari del 80% de l’empresa Aigües de Girona, Salt i Sarrià facturava cada any 180.000 euros per pagar el seu conseller delegat i el director tècnic, i els ajuntaments no ho sabien. També es va saber que el Consorci de la Costa Brava compra l’aigua que després distribueix a d’altres municipis més barata que el que paguen els ciutadans de Girona i que els responsables de Girona SA jugaven amb la comptabilitat de manera que quan hi havia resultats positius es quedaven els ingressos i quan eren negatius els imputaven als ajuntaments. Aquí trobareu l’acta que la CUP ha publicat a la seva web: http://issuu.com/contracorrent/docs/acta_comissi___auditoria_operativa_

Jutgeu vosaltres mateixos.

Jo si fos els polítics d’aquesta i d’altres ciutats tremolaria, perquè ara el ciutadà tot això s’ho apunta. Tothom veu gàngsters on abans hi havia respectats dirigents polítics. No demanen que es faci política testicular. Volen una política honesta que els tracti com a adults, no com a nens petits. Penseu-hi quan aneu a votar, perquè quan dipositeu el vot a l’urna, estareu cedint la vostra veu i els vostres diners a un equip de gent que heu d’estar segurs que compliran. Penseu-hi.

Ni que sigui per evitar que l’il·luminat de màrketing de torn violi l’estimat Girona m’enamora canviant-lo pel Girona emociona o, pitjor, Girona Like.

Anuncis

Aventures d’un Mosso d’Esquadra borratxo

Exaltació de l’alcoholisme vitalici? Lliçó de moralitat? Què té a veure el sobrevalorat grup Manel amb una invasió alienígena que irromp al Pavelló de Fontajau, a Girona? És veritat que les gironines follen menys que les basques?

Sembla que la controvèrsia sempre persegueix a David U. Ruiz, l’home que signa “El Crit de les Ultracoses” el sorollós debut a la novel·la fantàstica d’aquest nihilista empordanès després de la seva dilatada –i mai millor dit- etapa com a assessor de revistes X, cineasta i professor d’ESO. Les preguntes que obren aquest article poden tenir la seva resposta –o no- en aquest treball literari que, per la seva singularitat, ha despertat l’interès de diverses editorials catalanes i que acaba de rebre el segon premi de novel·la de ciència ficció de la UPC. Diuen, els que el coneixen, que l’autor va escriure l’obra mentre feia l’amor.

Imatge de l'autor, David U. Ruiz, amb la seva inquietant font d'inspiració

Imatge de l’autor, David U. Ruiz, amb la seva inquietant font d’inspiració

“El Crit de les Ultracoses” gira a l’entorn de les vicissituds d’en Raül Costa, un inspector dels Mossos d’Esquadra, alcohòlic perdut, que comença a investigar una onada de misteriosos crims que, encara que sembli impossible, sacsegen la societat gironina. Per afrontar aquesta enrevessada investigació aquest poli borrachuzo només comptarà amb la seva petaca plena d’alcohol barat, un afilat sentit de l’humor i el sex appeal propi d’un hòmen enfonsat en una espiral d’autodestrucció. Costa, en definitiva, és un paio castigat per la vida.

Poques persones han pogut llegir la novel·la sencera. Jo he tingut el privilegi de fer-ho perquè l’autor em va demanar que escrivís el pròleg. De fet, aquest treball d’imminent publicació està envoltat d’una espessa capa de misteri que ha deixat transcendir pocs detalls més al marge dels que us he explicat abans. Només se sap que aquest Mosso calent d’orelles tindrà la missió de salvar la humanitat d’una epifania alien amb eclosió a Girona. Així que, per anar fent boca, mentre esperem la publicació d’aquesta apassionant novel·la de trepidant ritme cinematogràfic, us deixo algunes imatges en absoluta primícia i el pròleg que vaig escriure per a les seves primeres pàgines. És aquest:

La seducció de l’antiheroi

Als còmics dels anys 50, els protagonistes dels relats eren superhomes amb poders increïbles, capaços de volar, fer malabars amb dos camions o llençar rajos pels ulls. Eren éssers perfectes que sempre acabaven derrotant al monstre o criminal de torn amb una suficiència insultant. La veritat és que eren lectures molt previsibles. El còmic sempre començava amb la irrupció del dolent, interrompent una escena bucòlica. Poc després l’heroi apareixia per aturar-lo. Al principi sempre hi havia un element que complicava la victòria, però al final sempre acabava arribant l’escena del protagonista amb somriure Profidén i el peu sobre el coll del malvat. Els lectors es podien identificar amb aquests superherois però, en tot cas, mai s’hi assemblarien perquè eren perfectes. Als Estats Units s’han documentat casos de paios que s’havien llençat daltabaix d’un gratacels pensant que podien volar. I no, no podien.

Prova de portada per "El Crit de les Ultracoses". AUTOR: Bernat Costa

Prova de portada per “El Crit de les Ultracoses”. AUTOR: Bernat Costa

Això va començar a canviar a finals dels 60 gràcies a l’aparició del guionista Stan Lee i el dibuixant Steve Ditko, els creadors d’Spider-Man. L’home aranya es va convertir en el prototip de l’heroi perdedor. Vivia una doble vida. Com a trepa murs se’n fotia dels dolents durant els combats i els derrotava. Però com a Peter Parker era un autèntic desgraciat i s’havia d’enfrontar a problemes que no podia resoldre: l’amor intermitent amb la Gwen Stacy, la mort dels seus familiars i amics, el fracàs a la feina o la manca de diners per pagar el lloguer. I com a Spider-Man també les passava putes. Fins i tot havia arribat a combatre el seu pitjor enemic amb una grip de cavall. Ell vencia però la gent moria al seu voltant i quan es treia les malles els seus problemes personals sempre continuaven allà, torturant-lo.

Dibuix per les pàgines interiors de la novel·la. AUTOR: Bernat Costa

Dibuix a les pàgines interiors de la novel·la. AUTOR: Bernat Costa

Un altre exemple molt diferent el tenim en l’autodestructiu Joe Hallenbeck, el protagonista de The Last Boy Scout, pel·lícula de Tony Scott protagonitzada per un brillant Bruce Willis. Hallenbeck és un amargat detectiu destruït per l’alcohol i la tempestuosa relació que viu amb la seva dona, que li ha fotut les banyes amb el seu millor amic. Malgrat tot, aconsegueix acabar amb una poderosa màfia de Los Angeles en dos o tres dies. Això sí, l’atonyinen per tot arreu i encadena decepcions una rere l’altra. Al final guanya, però és una victòria agredolça. Quan surten els crèdits del film i la càmera s’allunya, sabem que en Joe, encara que hagi recuperat la família, no trigarà a tornar a estar dins el pou.

En Raül Costa, el personatge d’aquesta apassionant aventura que esteu a punt de llegir, té una mica de tot això que acabo d’explicar. Podria ser qualsevol de nosaltres en la pitjor època de la nostra vida. Però té un punt a favor: com l’Spider-Man i en Joe Hallenbeck, mai perd el sentit de l’humor. I aquesta, amics, és la poció màgica més extraordinària que es pot tenir per superar els obstacles que li posarà la vida. Esperem que tingui sort.

Com diría Stan Lee:

Excelsior!

Sergi Caballero és periodista de SER Catalunya.

Gironí, indigna’t! És gratis! (De moment)

Des de fa una parell d’anys sóc veí de Girona a tots els efectes. Sóc un exiliat figuerenc que, per motius laborals i altres que no vénen al cas, he anat a parar a la capital de la gent arrogant, com diu el mestre. Girona sempre m’ha semblat un lloc preciós per viure-hi. Em fascina sobretot pensar que als anys 80 aquesta ciutat encara era grisa i sòrdida però que als 90 va ser capaç de renéixer esplendorosa i fer clavar el genoll a terra a Figueres, fins llavors l’indret més cosmopolita de les comarques de Girona. La capital de l’Alt Empordà encara no s’ha recuperat. Ni sap el que vol ser quan sigui gran ni sap què és ara mateix.

Les dues ciutats, però, tenen una cosa en comú. Sempre les he trobat aburgesades. Suposo que deu ser fàcil tenir aquesta visió estereotipada si, com és el cas, has nascut i crescut en un barri de proletaris i més endavant t’has instal·lat en la classe mitjana de la crisi –és a dir, l’estatus social que et proporciona treballar, estar en nòmina i cobrar sense endarreriments un sou que passa de mil euros-. Jo tinc la teoria que com més burgesa és una ciutat, més li costa indignar-se per les injustícies socials. Si tens calés per pagar el que faci falta, fa mandra mobilitzar-se.

Podríem dir que a Girona només hi pernocto. No hi faig massa vida. Com que visc en un dels extrems de la ciutat, i em passo la major part del dia a Barcelona, que és on treballo, sovint no me n’assabento de les coses que hi passen fins al cap de setmanes o fins i tot mesos.

El nou paisatge blau i verd  de Girona

El nou paisatge blau i verd de Girona. Aquí hi ha cotxes perquè és diumenge

Ara he sabut que l’Ajuntament, governat per CiU, ha decidit agafar la brotxa i pintar de verd unes 1.500 places d’aparcament de la ciutat. També ha ampliat la zona blava, que s’estén com un tumor i, per primera vegada, ha conquistat el pàrquing gratuït que fins ara hi havia sota el viaducte. Amb aquesta acció, el govern de Carles Puigdemont ha trencat el pacte tàcit que la ciutat tenia amb els residents i, sobretot, amb la gent que ve cada dia a treballar a Girona però viu fora de la ciutat. Totes aquestes persones sabien que, si matinaven, podien deixar el vehicle amb què es desplacen en un aparcament força cèntric i de forma gratuïta. Ara aquests conductors s’hauran de gratar la butxaca. Però uns i altres pagaran i callaran.

La zona verda de Girona de moment és un èxit, com es pot comprovar

La zona verda de Girona és un èxit, com es pot comprovar. FOTO: Ramon Iglesias

Girona s’ha distingit per tenir una política de mobilitat encertada. La circulació en hora punta sempre ha estat un caos organitzat, suportable. Els aparcaments dissuasius situats a les entrades de la ciutat eren una bona eina per reduir els desplaçaments en cotxe per l’interior i la zona blava s’havia reservat pels carrers més comercials. Ara calen diners i algun savi ha vist que a sota vies encara hi havia espai per continuar munyint al ciutadà. De moment, els pàrquings de la Copa encara són gratuïts, però ja veurem si també acaben tenyits de blau o de verd.

El cas és que amb aquesta mesura, segons l’Ajuntament, per Girona hi circularan menys cotxes i hi sortirà guanyant el resident, que pagarà un preu reduït per deixar el seu cotxe en zona verda. Segurament és veritat. Però la realitat també és que el consistori sangrarà a tothom. Als veïns i als forans que vinguin a la ciutat qualsevol dia que no sigui diumenge. És una mesura ambiental i d’ordenació de trànsit? Si. És una mesura recaptatòria? Sobretot. He buscat el programa electoral de CiU quan es va presentar a les municipals del 2011 i tota referència que he trobat a les zones verdes és aquest passatge de l’apartat dedicat al medi ambient i que parla d’una ciutat “Més Verda!”:

Les zones verdes del programa electoral de CiU

Les zones verdes del programa electoral de CiU

I el programa tampoc diu res de les noves zones blaves, evidentment. Aquest sistema “per oxigenar el trànsit”, d’altra banda, s’estén en altres ciutats, com a Figueres mateix. L’alcaldessa, Marta Felip, també de CiU, ho defensa aquí. Desconec si en els programes electorals respectius també defensaven aquesta mesura. Suposo que si et vols presentar com a alcaldable i inclous això al teu programa de govern és com voler fer el camí de Santiago i fotre’t un tret al peu abans de calçar-te les xiruques. És lícit? Per descomptat. És ètic? Per a mi no, però també  és veritat que tinc fama de purista.

Jo crec, en definitiva, que al món hi falta més franquesa i hi sobra supèrbia.

A Girona ciutat, i a tot arreu, imagino que deu ser més fàcil guanyar unes eleccions municipals si et presentes amb un programa electoral farcit de promeses d’aquelles que et fan quedar bé amb tothom, sense massa concrecions, que no pas incrustant sobre aquest paper una traca de mesures impopulars, d’aquelles que afecten sobretot a la butxaca i als drets del ciutadà.

 I si no, que li preguntin al PP, oi amics?

El final? d’Scalletti

Si amics, acabat de sortir del forn. El capítol final d’Scalletti que us vaig referir l’altre dia. Una obra magna del cinema bizarre, on podreu veure com els protagonistes de la sèrie fan volar pels aires el Castell de Sant Ferran de Figueres…

La destrucció de la fortalesa més gran d'Europa: el Castell de Sant Ferran de Figueres

La destrucció de la fortalesa més gran d’Europa: el Castell de Sant Ferran de Figueres

… un cameo de l’autor d’aquest blog presentant insòlites notícies…

Ningú s'explica com va poder introduïr tanta carn en un forat tan petit

Ningú s’explica com va poder introduïr tanta carn en un forat tan petit

… o el mismíssim JOSMAR!! fent de malvat insospitat en l’actuació més dramàtica de la seva carrera…

Josmar on fire. Fa por fins i tot bevent un got de llet. Actuació sublim la seva

Josmar on fire. Fa por fins i tot bevent un got de llet. Actuació sublim la seva

En fi, aquí el teniu. Gaudiu-lo! Per cert, si voleu saber si Scalletti tindrà seqüela o preqüela… heu de mirar fins al final del video. Després dels crèdits, com a les grans produccions, tot serà revelat…

I com diria l’Stan Lee…

Excelsior!

Scalletti, capítol final

Si amics, amb la presentació, divendres passat, del capítol final d’Scalletti Girona Connection, es tanca una saga inigualable dedicada al peculiar món del cinema i la televisió que ha alimentat les neurones de David U. Ruiz, àlies Callahan Ruiz, des de la seva més tendra infància.

Scalletti és una delirant col·lecció de gags mortadel·lescs i basar-xinescos, (segons paraules de Rubén Merino, el veterà actor llobretenc que dóna vida al personatge principal de la sèrie) que arriba al clímax final al nové capítol de la franquícia. La sèrie, si fem cas al que diuen els personatges en aquest últim capítol, s’acaba aquí, però no descarto sorpreses. Tot dependrà del temps que passi aquesta vegada el creador de la websèrie ingressat al manicomi.

Foto de família de l'equip d'Scaletti en la presentació del capítol final. Foto: Jordi Clopés

Foto de família de l’equip d’Scaletti en la presentació del capítol final. Foto: Jordi Clopés

Aquest dilluns, a la pàgina oficial de la sèrie (www.scalletti.com) es publicarà el capítol final de la sèrie que divendres es va presentar als Jardins de la Mercé, a Girona.

Aquesta és la crónica de la vetllada que aquest diumenge ha escrit al diari El Punt Avui el gran Jordi Camps Llinnell. Si, el vaig subornar, passa algo?

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/657083-scalletti-a-friends.html

Crónica de Jordi Camps Llinnell que podeu llegir clicant a l'enllaç de més amunt

Crónica de Jordi Camps Llinnell que podeu llegir clicant a l’enllaç de més amunt

Per cert, l’Ajuntament de Girona faria bé i l’encertaria si aprofita una sèrie que s’ha pogut gestar i desenvolupar gràcies a una beca Kreas del consistori, i que té com a escenaris i actors secundaris destacats els carrers i enclavaments mítics de la ciutat.