Exaltació de l’alcoholisme vitalici? Lliçó de moralitat? Què té a veure el sobrevalorat grup Manel amb una invasió alienígena que irromp al Pavelló de Fontajau, a Girona? És veritat que les gironines follen menys que les basques?

Sembla que la controvèrsia sempre persegueix a David U. Ruiz, l’home que signa “El Crit de les Ultracoses” el sorollós debut a la novel·la fantàstica d’aquest nihilista empordanès després de la seva dilatada –i mai millor dit- etapa com a assessor de revistes X, cineasta i professor d’ESO. Les preguntes que obren aquest article poden tenir la seva resposta –o no- en aquest treball literari que, per la seva singularitat, ha despertat l’interès de diverses editorials catalanes i que acaba de rebre el segon premi de novel·la de ciència ficció de la UPC. Diuen, els que el coneixen, que l’autor va escriure l’obra mentre feia l’amor.

Imatge de l’autor, David U. Ruiz, amb la seva inquietant font d’inspiració

“El Crit de les Ultracoses” gira a l’entorn de les vicissituds d’en Raül Costa, un inspector dels Mossos d’Esquadra, alcohòlic perdut, que comença a investigar una onada de misteriosos crims que, encara que sembli impossible, sacsegen la societat gironina. Per afrontar aquesta enrevessada investigació aquest poli borrachuzo només comptarà amb la seva petaca plena d’alcohol barat, un afilat sentit de l’humor i el sex appeal propi d’un hòmen enfonsat en una espiral d’autodestrucció. Costa, en definitiva, és un paio castigat per la vida.

Poques persones han pogut llegir la novel·la sencera. Jo he tingut el privilegi de fer-ho perquè l’autor em va demanar que escrivís el pròleg. De fet, aquest treball d’imminent publicació està envoltat d’una espessa capa de misteri que ha deixat transcendir pocs detalls més al marge dels que us he explicat abans. Només se sap que aquest Mosso calent d’orelles tindrà la missió de salvar la humanitat d’una epifania alien amb eclosió a Girona. Així que, per anar fent boca, mentre esperem la publicació d’aquesta apassionant novel·la de trepidant ritme cinematogràfic, us deixo algunes imatges en absoluta primícia i el pròleg que vaig escriure per a les seves primeres pàgines. És aquest:

La seducció de l’antiheroi

Als còmics dels anys 50, els protagonistes dels relats eren superhomes amb poders increïbles, capaços de volar, fer malabars amb dos camions o llençar rajos pels ulls. Eren éssers perfectes que sempre acabaven derrotant al monstre o criminal de torn amb una suficiència insultant. La veritat és que eren lectures molt previsibles. El còmic sempre començava amb la irrupció del dolent, interrompent una escena bucòlica. Poc després l’heroi apareixia per aturar-lo. Al principi sempre hi havia un element que complicava la victòria, però al final sempre acabava arribant l’escena del protagonista amb somriure Profidén i el peu sobre el coll del malvat. Els lectors es podien identificar amb aquests superherois però, en tot cas, mai s’hi assemblarien perquè eren perfectes. Als Estats Units s’han documentat casos de paios que s’havien llençat daltabaix d’un gratacels pensant que podien volar. I no, no podien.

Prova de portada per “El Crit de les Ultracoses”. AUTOR: Bernat Costa

Això va començar a canviar a finals dels 60 gràcies a l’aparició del guionista Stan Lee i el dibuixant Steve Ditko, els creadors d’Spider-Man. L’home aranya es va convertir en el prototip de l’heroi perdedor. Vivia una doble vida. Com a trepa murs se’n fotia dels dolents durant els combats i els derrotava. Però com a Peter Parker era un autèntic desgraciat i s’havia d’enfrontar a problemes que no podia resoldre: l’amor intermitent amb la Gwen Stacy, la mort dels seus familiars i amics, el fracàs a la feina o la manca de diners per pagar el lloguer. I com a Spider-Man també les passava putes. Fins i tot havia arribat a combatre el seu pitjor enemic amb una grip de cavall. Ell vencia però la gent moria al seu voltant i quan es treia les malles els seus problemes personals sempre continuaven allà, torturant-lo.

Dibuix a les pàgines interiors de la novel·la. AUTOR: Bernat Costa

Un altre exemple molt diferent el tenim en l’autodestructiu Joe Hallenbeck, el protagonista de The Last Boy Scout, pel·lícula de Tony Scott protagonitzada per un brillant Bruce Willis. Hallenbeck és un amargat detectiu destruït per l’alcohol i la tempestuosa relació que viu amb la seva dona, que li ha fotut les banyes amb el seu millor amic. Malgrat tot, aconsegueix acabar amb una poderosa màfia de Los Angeles en dos o tres dies. Això sí, l’atonyinen per tot arreu i encadena decepcions una rere l’altra. Al final guanya, però és una victòria agredolça. Quan surten els crèdits del film i la càmera s’allunya, sabem que en Joe, encara que hagi recuperat la família, no trigarà a tornar a estar dins el pou.

En Raül Costa, el personatge d’aquesta apassionant aventura que esteu a punt de llegir, té una mica de tot això que acabo d’explicar. Podria ser qualsevol de nosaltres en la pitjor època de la nostra vida. Però té un punt a favor: com l’Spider-Man i en Joe Hallenbeck, mai perd el sentit de l’humor. I aquesta, amics, és la poció màgica més extraordinària que es pot tenir per superar els obstacles que li posarà la vida. Esperem que tingui sort.

Com diría Stan Lee:

Excelsior!

Sergi Caballero és periodista de SER Catalunya.