Periodisme clínicament mort

Diumenge a la matinada va morir Muriel Casals, diputada de Junts pel sí, expresidenta d’Òmnium Cultural i, els últims anys, una figura de referència al món independentista. Va morir diumenge a la matinada, però el mal periodisme la va matar abans. Dissabte al vespre diversos mitjans de comunicació, la majoria escrits, van iniciar una absurda competició per les xarxes socials per veure qui era l’heroi que publicava abans la notícia de la defunció. Aquesta macabra cursa la van guanyar un grapat de diaris i la van coronar els mitjans de comunicació que, sense cap mena de rubor, van adoptar el titular “Muriel Casals ha mort” i sense contrastar-lo el van vomitar als seus lectors, oients o telespectadors, com si la primícia l’haguessin obtingut ells. Quan la família va desmentir la notícia, van haver de fer marxa enrera. Alguns d’una forma més potinera que d’altres. Per exemple, a la Sexta el presentador Iñaki López amb cara de xuclar llimones, va dir el següent:

“Tenemos que aclarar una información. La verdad es que no me había pasado nunca en 20 años de carrera. Nosotros dábamos hace un momento la notícia de la muerte de la diputada Muriel Casals. Lo anuncia El Periódico de Catalunya, lo ha dicho también TV3, lo han contado varios medios, los principales periódicos de este país. Lo habíamos comprobado, como hacemos con todas y cada una de las informaciones… y nos han llamado para decirnos que la señora Casals no ha fallecido! Lógicamente rectificamos y pedimos perdón a la família por esta notícia que, insistimos, había aparecido en distintos medios de comunicación.” I es va quedar tan ample. Ja es veu, ja, que ho havien comprovat amb tot rigor.

IMG_3820

Iñaki López amb posat compungit

La forma que van utilitzar alguns diaris per rectificar va ser molt més elegant. Al vespre, dues de les principals capçaleres del país van publicar el següent tuit:

ÚLTIMA HORA: Muere Muriel Casals.

I després de veure que l’havien cagat, aquesta va ser la seva rectificació, pràcticament calcada:

 RECTIFICACIÓN: Muriel Casals está clínicamente muerta.

Bravo. Quin tacte, eh?

Amb Tito Vilanova van fer el mateix. I amb Peret. El periodisme, o millor dit, el mal periodisme, els va matar abans d’hora.

IMG_3822

I encara ens preguntem per què els ciutadans no se’n refien dels “professionals” de la comunicació?

Anuncis

Periodisme de “gatillo fácil”

Les xarxes socials, innegablement, han canviat la forma de comunicar les notícies, les coses noves que passen al nostre voltant. Però en cap cas haurien d’haver canviat la metodologia periodística, les bones pràctiques, el savoir faire en la nostra professió. I està passant.

Pensava en això fa uns mesos, quan escarxofat al sofà de casa m’entretenia mirant com diferents periodistes de política competien per twitter per veure qui anunciava abans que s’havia acabat una reunió “decisiva” entre Artur Mas i Oriol Junqueras per desbloquejar el procés sobiranista. La reunió la van donar per conclosa vàries vegades abans que finalitzés.

Ser el primer en publicar una notícia és un dels manaments de la professió, però no el primer de la llista. Tots els periodistes volen ser els primers en explicar la seva història. I si pot ser una exclusiva de les de veritat, encara més. Les xarxes socials, el twitter sobretot, s’han convertit en una plataforma ideal per avançar-se. Són instantànies. No cal esperar a l’endemà per explicar la notícia, com els diaris, o l’hora en punt del butlletí en el cas de les ràdios. Llences el tuit, imprimeixes pantalla i ja està! Ja pots demostrar que has estat el primer en avançar una història, com un campió. El problema és que, a vegades, el que acabes fent és esborrar la piulada perquè resulta que la informació no era correcta. El twitter el carrega el diable perquè en molts casos fomenta la precipitació. La pressa per ser el primer no és una bona aliada de la prudència. I, si no, recordeu el penós cas de Peret. Mentre va durar l’agonia del pare de la rumba catalana, alguns periodistes el van donar per mort abans d’hora, ho van publicar i… van haver de rectificar quan la família es va queixar.

La falsa terrorista que va donar la volta al món

La falsa terrorista que va donar la volta al món

Les xarxes socials, tanmateix, no tenen la culpa de tot. Un exemple greu el tenim després dels atemptats de París, quan mitjans de comunicació de tot el món van publicar la suposada foto d’una de les terroristes que es van immolar. Però resulta que la dona que apareixia en aquesta imatge està ben viva i no té res a veure amb els gihadistes. Simplement algú va agafar la seva foto del Facebook, la va publicar i centenars de mitjans van fer el mateix, donant-la per bona. El perjudici a l’afectada és brutal, perquè la seva cara ha donat la volta el món lligada a un assassinat massiu. Imagineu la família, quina alegria.

En definitiva, la màxima de Charles Bronson, (primero disparar y después preguntar) és millor no aplicar-la a l’ofici periodístic. A no ser que siguis editor de La Razón, l’ABC i demés escòria perquè, en aquests casos, el rigor i la integritat són atributs exòtics, desconeguts i, fins i tot, penalitzats.

Nosaltres tenim la responsabilitat d’explicar sempre la veritat. Veritat és el que busca la gent que vol saber què passa al seu voltant, al marge de la propaganda, les rodes de premsa interessades i els gabinets de comunicació perversos. La veritat és el que el Poder sempre vol bloquejar. Si deixem que la nostra fiabilitat es rovelli, els hi posem les coses massa fàcils.

FigueresCiU

Sí amics, no ho sabíeu? Aquest deu ser el nou nom de la CiUtat que un dia va ser bressol de Dalí, Monturiol o Fages i que també va acollir Montserrat Vayreda.

Aquests dies l’Ajuntament de Figueres, està promocionant amb tota la maquinària municipal un acte que aquest dijous reunirà l’exalcalde i Conseller Santi Vila i l’actual alcaldessa, Marta Felip. Segons els anuncis, que porten el segell de l’Ajuntament, es tracta de glorificar la transformació que ha sofert la CiUtat des del 2007, justament l’any que Convergència i Unió va recuperar les regnes del govern després d’una llarga etapa socialista.

El tema és que estem a 4 mesos de les eleccions i l’acte fa pinta de ser una bacanal de propaganda del partit de govern.

B8X-7_XIYAA4dkr

És simptomàtic dels temps que estem vivint que l’Ajuntament de Figueres promogui un acte tan impúdicament partidista i no passi res. Els recursos municipals al servei d’un partit. Crida prou fort l’oposició per denunciar-ho? I el periodisme local? No ho sé amb certesa. Fa temps que no hi sóc, però parlo amb gent diversa que em serveix de termòmetre des de la distància. I les notícies no són esperançadores.

El targetó que envia l'Ajuntament per promocionar l'acte

El targetó que envia l’Ajuntament per promocionar l’acte a la Casa Empordà

I d’altra banda: tant s’ha transformat Figueres en aquests últims 8 anys? Els grans projectes anunciats durant el mandat de Vila han quedat en un calaix o han fet PUF (trasllat de l’estació, projecte Plaça de Braus, compra de la casa Nouvilas…). El comerç local (la històrica gran força de la CiUtat) ha perdut pistonada i la desídia continua germinant pels carrers del municipi. El mandat de Felip ha estat continuista.

L’arribada de l’AVE (fruit de l’obstinació de l’últim alcalde socialista, per cert) és l’últim gran estímul positiu que ha rebut la capital de l’Alt Empordà.

En aquesta campanya electoral es discutiran els mateixos temes pendents des de fa 25 anys: la solució a les vies del tren que fragmenten el municipi, el problema del barri gitano o la pèrdua de lideratge davant Girona. Tots continuen vigents.

En tot cas, Figueres i el seu Ajuntament no és CiU. És CiU, ICV, PSC, CUP, PP, ERC i la suma de molts llegats.

Per a què coi serveix el Col·legi de Periodistes?

El Col·legi de Periodistes de Catalunya celebrarà l’any que ve 30 anys. Aquesta organització nascuda el 1985 i que ha estat guardonada, entre d’altres, amb el Premi Nacional de Periodisme i La Creu de Sant Jordi, estrena la setmana vinent nova junta, formada per la candidatura única que es va presentar a les darreres eleccions. Els seus principals objectius són aquests:

  • Aprofundir en la millora de les condicions en què els periodistes i les periodistes duen a terme el seu treball, en tant que garantia per a la defensa global del dret ciutadà (reconegut a la Constitució i a l’Estatut de Catalunya) a les llibertats d’expressió i informació.
  • La defensa del dret de la ciutadania a rebre una informació veraç, independent, contrastada i èticament incontestable.
  • La prestació de serveis professionals, assistencials i d’altres àmbits als seus col·legiats i col·legiades, en tant que col·lectiu organitzat.

Fa dies, però, que em volta una pregunta pel cap. Per a què serveix realment el Col·legi de Periodistes?

No ho sé, no m’he preocupat mai d’investigar-ho. En el meu cas, porto 13 anys treballant en mitjans de comunicació però no estic col·legiat. És possible que no reuneixi els requisits per estar-ho. L‘únic contacte regular que tinc amb l’entitat, en aquest cas de Girona -la meva circumscripció- són els e-mails que rebo al meu correu periòdicament oferint-me cursos i que, normalment, envio educadament a la paperera.

Per respondre la pregunta que serveix de títol a aquest article, he decidit fer allò que fan els periodistes: consultar-ho a qui té informació de primera mà, als companys d’ofici que, o són col·legiats o tenen opció de ser-ho. M’he posat a fer una modesta enquesta, gens científica, entre diversos treballadors de ràdio, premsa, agències i televisió. Ja us avanço que, en la majoria de casos, el desencant és la norma. Anem a veure-ho.

Impressions a peu de redacció

Comencem amb un veterà periodista de referència a la premsa escrita gironina. Ell creu que al Col·legi, en general, hi treballen professionals de bona voluntat, que s’hi esforcen molt i que no reben cap remuneració a canvi. Però apunta que també hi ha persones que fa temps que s’han desenganxat de la professió, professionals amb un contacte molt més estret amb el poder que no pas amb el periodista de carrer, l’obrer de la informació, el peó.

Un altre col·legiat, en aquest cas del món de la ràdio, em confessa que està valorant deixar de pagar els 50 euros trimestrals de la quota, perquè té moltes despeses i aquesta no li surt a compte. “Almenys abans tenia alguns descomptes o fins i tot una mútua potent en unes condicions molt avantatjoses. Ara ni això. L’únic que ofereixen són cursos de reciclatge en horaris intempestius i una revista que ni fullejo”.

Un col·lega d’una agència de notícies està indignat per la passivitat del Col·legi de Periodistes amb una de les decisions que últimament ha enervat més als reporters de tribunals. Resulta que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha emès una circular en la que restringeix d’una forma absolutament intolerable els moviments dels informadors que treballen als jutjats. Els periodistes es consideren vetats, han vist atacat el dret d’informació dels ciutadans i per això fa poc es van agrupar per fer una carta de queixa demanant l’empara del Col·legi de Periodistes. L’entitat els va donar suport verbal, un copet a l’esquena. Però que ells sàpiguen no ha mogut ni un dit per ajudar-los. Ho ha hagut de fer el Sindicat de Periodistes, que sí que s’hi ha involucrat. Això a Barcelona. A Reus, els periodistes fa un any que reclamen al Col·legi que intercedeixi per poder entrar als jutjats per fer la seva feina en condicions. “Però no hi manera” es queixa una reportera local. “Clar, com que ells no són els que han de fer guàrdia a fora passant fred!” es lamenta. A Olot, quan el jutge va interrogar el paleta assassí Pere Puig, els informadors també es van veure abocats a treballar tirats pel terra, passant fred. Als jutjats de Sabadell, durant les declaracions del Cas Mercuri, també. Pel que sembla, al Col·legi de Periodistes li costa intercedir quan els organismes judicials tracten als reporters com si fóssin escòria.

A dalt, els periodistes tirats per terra davant els jutjats d'Olot. A sota, morts de fred als jutjats de Sabadell. FOTOS: Marina López/@jgalbalat

A dalt, els periodistes tirats per terra davant els jutjats d’Olot. A sota, morts de fred als jutjats de Sabadell. FOTOS: Marina López/@jgalbalat

Més impressions. Conversa amb un company de redacció:

– “Estàs col·legiat?”

– “No.”

– “Per què?”

– “Perquè no li veig el sentit.”

A Barcelona una companya de feina m’explica que s’hi va apuntar fa 5 anys i afirma que no sap si hi continuarà. Diu que des de fa un any i mig l’entitat proposa cursos interessants, però reconeix que no hi veu gaires més avantatges. També a la capital catalana, un amic que treballa a la ràdio pública afegeix: “No estic col·legiat. A partir d’aquí ja et pots imaginar què penso. La impressió que m’ha fet sempre és que la gent hi era per la mútua sanitària i res més. De tant en tant miro els cursos que fan i cap m’interessa. Però dec ser jo!”.

També a Barcelona un incansable periodista tot terreny, últimament habitual al Parlament, lamenta que “el Col·legi no aixeca la veu quan els mitjans de comunicació malmeten la professió. No funciona d’interlocutor en quasi res.”

A Figueres, un col·legiat de la premsa comarcal en deixa una de freda i una de calenta: “Per experiència personal, tot l’apartat de formació està de puta mare. Però la resta no connecta amb les necessitats del periodista. He trobat a faltar el suport del Col·legi davant determinades accions de les empreses de comunicació. A vegades em sembla més un Col·legi de mitjans que no pas de periodistes”.

Pel twitter, aquesta setmana passada, un bregat corresponsal internacional, col·legiat, creuava els dits perquè els gestors del Col·legi de Periodistes es decideixin algun dia a tancar un acord amb les principals companyies de transport. Voldria ni que fos un petit avantatge, una assegurança “el que sigui!” deia.

Parlant del tema en un bar, un col·legiat de Lleida molt apassionat exclama: “És necessari formar part del Col·legi! Els metges també han d’estar col·legiats per poder exercir. És una garantia, un segell que als ciutadans els serveix per identificar la vàlua dels professionals. Un altre que seu a la taula discrepa: “Doncs jo no crec que aquest sigui un termómetre definitiu per mesurar la vàlua d’un professional.” També a la capital del Segrià, un altre col·lega troba poc útil el Col·legi: “La representació i defensa del sector és absent, no veig què aporta al professional”.

Un amic periodista de Girona, no col·legiat, m’explica la seva opinió: “S’ha de reconèixer que aquí en els últims temps s’han muntat exposicions que valen la pena. Però veig cert immobilisme, poca iniciativa. I un dels seus emblemes, les Mosques de la Informació, -els premis que el Col·legi de Girona ofereix des de fa anys- ja fan flaire a resclosit. La cerimònia d’entrega dels premis és encarcarada i soporífera. Ah, i el catering cada any és pitjor.” Detall important.

Un altre company de la premsa diària de Girona ho veu una mica diferent: “Els últims 4 anys, el Col·legi ha estat força útil per la gent aturada, però em sobra corporativisme. Trobo que els seus responsables han iniciat un bon camí, malgrat no és suficient. Abans era molt més inútil. Ara em plantejo col·legiar-me i tot.”

Sí amics, són aquests, en definitiva, petits extractes del meu entorn, una enquesta gens científica, repeteixo, però que convida a pensar. I segurament ara és un bon moment per reflexionar-hi: com deia al principi, el Col·legi de Periodistes de Catalunya acaba de proclamar una nova junta, presidida per la periodista Neus Bonet, una professional reconeguda. Hi ha hagut canvis a totes les seus territorials de l’entitat i s’ha de tenir en compte que tots hi dediquen el seu temps voluntàriament.

Somnis enderrocats

En 4 anys, des de les últimes eleccions al Col·legi de Periodistes, les coses han canviat molt. El sector del periodisme viu una crisi molt profunda, i un órgan de representació com el que regeix el gremi no en pot quedar al marge. Sovint, els responsables de l’entitat s’han excusat en la “neutralitat” que han de mantenir entre els treballadors rasos i les direccions de les empreses de comunicació per justificar la seva inacció davant el festival d’acomiadaments i retallades de sou que hem viscut els darrers temps. “Ajustos laborals”  que han deixat un paisatge desolador i que han acabat tocant seriosament l’autoestima i la motivació dels professionals que avui dia encara tenen la sort de viure d’aquest ofici. Dels que ja no poden exercir, ni us ho explico. S’han enderrocat despietadament somnis i carreres professionals a tots els mitjans, públics i privats. Però la institució ha evitat entrar a l’arena per defensar l’essència de la nostra feina: les persones. Hi ha excepcions, és clar. Per exemple, el Col·legi de Tarragona s’ha pronunciat en més d’una ocasió contra diversos EROs d’empreses locals. Però la nova degana Bonet, ja marca la direcció a seguir en una entrevista a l’Agència Catalana de Notícies: “El Col·legi de Periodistes no pot entrar a una empresa i dir-li si ha de contractar a una persona o acomiadar-la o si ha de treure un ERO perquè seria com portar-li els comptes. Les empreses tenen els seus comitès d’empresa i el Col·legi no és un sindicat”.

Neus Bonet, nova degana del Col·legi de Periodistes de Catalunya

Neus Bonet, nova degana del Col·legi de Periodistes de Catalunya

I segurament és veritat, però la realitat és intimidant. Es calcula que a Espanya en els últims anys han perdut la feina més de 8.000 periodistes i segons la plataforma Mitjans en lluita el  sector de la comunicació és el segon més castigat per la crisi després del de la construcció. Els professionals que han estat defenestrats o que corren perill de ser-ho, tenen en aquesta plataforma i en els sindicats els seus baluards, tot i que de poc han servit en aquesta crisi tant voraç.

Actualment el Col·legi de Periodistes dóna i rep premis, organitza conferències, ofereix assessorament, té una borsa de treball sense ofertes de feina i vetlla pel codi deontològic que regeix el gremi. La pregunta és… de què serveix, per exemple, ser el guardià impol·lut d’un codi deontològic si al final no queda ningú que el pugui honorar o vulnerar? Però clar, això segurament és demagògia, perdoneu.

Precarietat paupèrrima. Acomiadaments massius. Por a perdre la feina. Intentar no molestar. Aquestes són les principals preocupacions que viu avui el gremi.

Sovint, els periodistes, el suposat quart poder, posem el crit al cel criticant als polítics que viuen allunyats del carrer. Diem que només governen pels poderosos  i que han deixat de ser operatius pels interessos del poble. Potser nosaltres hauríem de començar a fer una mica d’autocrítica també.

En la mateixa entrevista a l’ACN, la nova degana Bonet insisteix: “El Col·legi no és un sindicat, els sindicats i comitès d’empresa són els representants dels treballadors, nosaltres podem recomanar o parlar o denunciar quan s’afecta al model.”

El cas és que enmig d’una escabetxina terrible als mitjans de comunicació, a dalt de tot de la seva web, el Col·legi de Periodistes destaca i celebra amb un cartell gegantí que ha arribat als 10.000 seguidors al Twitter. Actualment l’entitat té 3.700 col·legiats. Amb la que està caient, el repte deu ser mantenir-los.

Portal del Col·legi de Periodistes de Catalunya

Portal del Col·legi de Periodistes de Catalunya

La “veritat” sobre el #focempordà segons Interior

Aquest dijous la Conselleria d’Interior ha presentat un estudi encarregat a l’Institut Cerdà sobre la gestió dels incendis que van arrasar l’Alt Empordà el 22 de juliol del 2012, uns focs que es van cobrar la vida de 4 persones i que van carbonitzar més de 10 mil hectàrees.

Aquest estiu va fer un any d’aquella tragèdia que vaig recordar fa uns mesos en un article-reportatge en aquest mateix blog.

L’informe que ha presentat avui en comissió al Parlament el Conseller Ramon Espadaler conclou que el seu Departament va gestionar aquesta emergència de forma “excepcional”, constata que la percepció ciutadana sobre aquesta gestió és “molt bona” i només identifica dos punts febles: cal millorar la comunicació amb els alcaldes i els plans d’actuació municipals.

Al marge de remarcar que els alcaldes no van ser prou diligents a l’hora d’utilitzar les eines de comunicació que tenien per aconseguir informació, la resta de l’informe és un exercici d’autocomplaença, com a mínim, indignant.

Crida molt l’atenció que els redactors del document assenyalen que els talls de carretera van ser molt efectius, però lamenten que cal que la població tingui més paciència quan s’han de prendre mesures d’aquest tipus. En aquest apartat, poca cosa més. Ni una sola paraula sobre la mala gestió del tall a la N2, que a Portbou va convertir la N260 en una ratonera i es va saldar amb la mort de dues persones.

Gent escapant de les flames a la N260, a Portbou. FOTO: HORA NOVA

Gent escapant de les flames a la N260, a Portbou FOTO: HORA NOVA

En les conclusions que el Departament ha fet arribar als periodistes i que el mateix Espadaler ha exposat al Parlament, es destaca la bona feina que van fer els cossos d’emergències, es deixa constància d’una excel·lent coordinació amb Renfe, les empreses elèctriques i Abertis i s’elogia el paper del llavors Conseller Felip Puig com a garant de l’eficàcia de l’operatiu.

El brillant informe també diu que els mitjans de comunicació van tenir un protagonisme excessiu durant alguns moments i deixa caure que això va entorpir la feina dels serveis d’emergències al Parc de Bombers de Figueres.

Vull recordar que la feina del mitjà on treballo, i d’altres, va ser fonamental per informar de forma fiable i veraç a gent que NO tenia noticies de la Conselleria d’Interior. Sobretot durant les primeres hores de la crisi, on les xarxes socials escopien informació molt confusa. Hi havia alcaldes desesperats que telefonaven als periodistes que coneixien perquè amb Interior no aconseguien contactar-hi. Això en moments en què ja hi havia pobles envoltats de flames.

Ramon Espalader, compareixent en comissió al Parlament

Ramon Espalader, compareixent en comissió al Parlament

Malgrat les evidents llacunes de l’informe, Ramon Espadaler s’ha passat tota una tarda desgranant-ne el contingut sense que els partits a l’oposició hi hagin posat objeccions. Sembla ser que tenien pressa per arribar a casa i sopar.

La feina dels cossos d’emergències i de la Conselleria d’Interior, efectivament, va ser molt bona, boníssima en una situació com la que es va viure aquell 22 de juliol. Però posar davant la ciutadania només les llums i ometre les ombres del que va passar aquell dia, és intolerable.

Per això aquest informe és indigne, perquè és, en definitiva, una palla de la Conselleria d’Interior que eludeix parlar de les morts que es van derivar d’una decisió mal calibrada, que assenyala als alcaldes, conductors o periodistes com a elements dissonants i que únicament lloa la gestió política de la crisi.

Una palla a mans de l’Institut Cerdà i pagada pels contribuents.

 En aquest enllaç trobareu el document.