El que val una promesa a Figueres

Donat que tothom opina sobre l’eventual instal·lació d’un Museu del Circ a Figueres (per exemple, residents a Roses que no hauran de pagar amb els seus impostos la construcció i manteniment d’aquest equipament), m’aventuro a exposar la meva visió del tema.

Quan un projecte d’aquest tipus, amb una ingent inversió pública, polaritza de la manera que ho ha fet els habitants d’una ciutat, jo m’ho pensaria dues vegades abans de prémer el botó verd. Estem parlant d’una aposta que, inicialment, als figuerencs els costarà, de la seva butxaca i pel cap baix, gairebé 5 milions i mig d’euros. Com en diuen en castellà, un pastizal. Aquí s’han de comptar els 3’8 milions que l’Ajuntament i el Consell Comarcal van aportar el 2008 per pagar una jubilació daurada als germans Nouvilas i els 1’5 milions que l’alcaldessa Marta Felip ha promès invertir en aquest controvertit Museu en els pròxims 3 anys. Això sense comptar els fins a 9 milions d’euros que podria costar l’obra segons l’arquitecte municipal. No és calderilla, oi? Per cert, algun dia algú haurà d’explicar com és possible que cap dels polítics que van signar la compra de la casa Nouvilas en plena eclosió de la crisi va saber veure que la unificació dels serveis socials a la ciutat –que era el que es pretenia encabir en aquest senyorial i decadent edifici- era inviable. Abans s’hi volien posar serveis socials i ara material de circ. En fi. El cas és que durant 9 anys aquest immoble ha estat acumulant pols, amb el cost que això també ha suposat per les arques municipals. Això sí, a la foto de la compra, tothom hi va sortir somrient. Sobretot els Nouvilas.

circ 1

Un dels espectacles del Festival del Circ de Figueres.

No m’ha agradat mai la gent que es belluga amb ultimàtums. A mi em sembla agosarat que el principal promotor d’aquest projecte, Genís Matabosch, condicioni la continuïtat del Festival del Circ de Figueres a la construcció d’un Museu a la ciutat per instal·lar-hi la seva col·lecció privada. Una cosa és el Festival del Circ, una obsessió de Matabosch, venuda a diferents ciutats espanyoles i que ara fa sis anys Figueres va decidir comprar-li. La plena ocupació dels espectacles demostra que va ser una bona aposta. Per tant, res a dir. Però una cosa ben diferent és un projecte museístic. La gent va al circ. Els nens s’ho passen bé i els espectadors s’evadeixen amb els espectacles (malgrat que alguns ja estiguin molt vistos, encara que Matabosch defensi que a la capital alt empordanesa només es veuen les últimes novetats del món del circ). Són 4 o 5 dies amb una oferta que gent de dins i fora la comarca aprofita. Però… aquests espectadors aniran a aquest museu de temàtica tan poc mainstream? Val la pena obrir-lo en un lloc on hi ha la mateixa tradició circense que a Taravaus o a Navarcles? Tinc dubtes. Els contraris al projecte creuen que l’Ajuntament té massa deures pendents amb els altres museus de la ciutat com per embarcar-se amb un de nou.

També hi ha una certa supèrbia dels defensors del projecte enfront els que no el veuen tan clar: Genís Matabosch diu que no cal fer cap referèndum a Figueres per calibrar el suport que té el seu projecte, com proposen la CUP i Compromís. Diu que no cal perquè en una enquesta que va fer als espectadors del Festival del Circ més de mil persones van expressar el seu suport a la seva iniciativa. Com Matabosch sap, molts d’aquests espectadors no eren de Figueres. A més, a change.org en una setmana s’han recollit pràcticament les mateixes signatures contra aquest museu. És veritat que la principal associació de comerciants fa campanya a favor però, que jo sàpiga, no són els únics habitants de la ciutat.

totsmuseu

Campanya favorable al Museu engegada per Comerç Figueres. FOTO: change.org

Genís Matabosch pot defensar legítimament la seva iniciativa privada, només faltaria! Com a roc a la faixa té la milionària inversió pública promesa per l’alcaldessa de Figueres. Una promesa feta sense consens a l’equip de govern, per cert. Però que els detractors del projecte no perdin l’esperança. En general, a Figueres, una promesa no val una merda. I si no, que li preguntin a Àngel Corella, als gitanos o als conductors que cada dia han de travessar el pas a nivell.

Anuncis

Els intocables de Xavier Sanllehí

Sí amics, el regidor que va ser mà dreta de l’alcalde de Castelló d’Empúries durant 16 anys acumula un deute de més de 40.000 euros en tributs municipals impagats des del 2006. No paga l’IBI, ni contribucions especials, ni impost municipal de vehicles. Per no pagar, no paga ni les multes de la policia local. No paga ni ho pagarà, perquè molts d’aquests rebuts haurien començat a prescriure amb el consentiment de l’Ajuntament. 

Joan Serra va ser primer tinent d’alcalde del govern de Xavier Sanllehí fins el 2007, quan Convergència i Unió va perdre l’alcaldia. Després, va ser regidor a l’oposició i quan el seu partit va recuperar el poder el 2011, ja no va repetir i es va dedicar als seus negocis, essencialment del món de la restauració. El 2006, quan era el número 2 a l’Ajuntament, va promoure unes costoses obres a la xarxa de clavegueram que va obligar als veïns de Castelló d’Empúries a gratar-se la butxaca per pagar unes contribucions especials. Segons la documentació que té SER Catalunya, Serra no les va pagar. El seu deute amb l’Ajuntament comença aquell 2006 i s’ha anat multiplicant exponencialment fins a dia d’avui. Entre els impagaments hi ha milers i milers d’euros pendents per l’IBI de múltiples propietats o per l’impost municipal de vehicles. Fins i tot hi ha una multa de 90 euros que li va posar l’any passat la policia local. Tampoc l’ha pagat.

Artur Mas saluda Xavier Sanllehí. Entre els dos, el llavors regidor Joan Serra. FOTO: CiU

Artur Mas saluda Xavier Sanllehí. Entre els dos, el llavors regidor Joan Serra. FOTO: CiU

Tot plegat suma gairebé 40.500 euros però, malgrat aquest deute colossal, l’Ajuntament no ha executat cap embargament. És més, el primer expedient pels deutes se li va obrir el 2013, però misteriosament ha quedat en via morta. Ara, després de tants anys, bona part dels rebuts impagats poden haver començat a prescriure davant la inacció del consistori. I no és l’únic regidor morós que ha governat amb el convergent Xavier Sanllehí. L’alcalde va haver de respondre, el mes passat, pel cas de l’actual regidor de règim intern, que devia uns 4 mil euros i inexplicablement tampoc l’havien embargat. Amb aquest currículum, Sanllehí -que entre altres càrrecs ostenta el de president del Consell Comarcal de l’Alt Empordà- es presenta a la reelecció. 

Fonts municipals asseguren que aquest regidor i Joan Serra formen part d’una llista d’intocables en la que també hi figurarien un gran empresari local, la seva dona, els seus fills i diversos socis. Segurament pensareu que s’han de tenir molt quadrats per ser alcalde o regidor i demanar als ciutadans que paguin els tributs municipals i les multes mentre l’equip de govern dóna cobertura a morosos d’aquest calibre i altres amiguets amb total impunitat. Doncs sí, s’han de tenir molt quadrats.

El regidor que no pagava l’IBI i altres contes

La notícia va transcendir a principis d’abril. El regidor de promoció econòmica i règim intern de Castelló d’Empúries, el mateix que va executar implacablement unes dures retallades de personal, devia a l’Ajuntament gairebé 4.000 euros en tributs impagats. Resulta que aquest polític, de nom Joan Augé, no pagava l’IBI des del 2012 per almenys una de les dues finques que té en propietat. Tampoc la taxa d’escombraries. I el pitjor de tot és que l’equip de govern ho tolerava. A aquestes alçades no ens hauria de sorprendre que els representants polítics es passin per l’escrot l’ètica i siguin capaços de reclamar als ciutadans que paguin els impostos, mentre ells s’escaquegen de fer-ho. Però mentre no perdem la capacitat d’indignar-nos, hem de continuar denunciant-ho. 

 

Quan vaig rebre l’scoop, em vaig posar en contacte amb l’alcalde de Castelló, el convergent Xavier Sanllehí, que em va atendre molt amablement un dilluns de Pasqua. Li vaig preguntar si tenia coneixement d’aquest deute, però em va contestar que no. Li vaig avançar que el mitjà de comunicació on treballo explicaria la notícia a l’endemà i l’alcalde va introduir un element a la conversa que em va desconcertar: em va explicar que el regidor estava de baixa i em va donar a entendre que estava recuperant-se d’una operació a cor obert. La conversa va acabar així. Evidentment, per 4.000 euros no val la pena posar en risc una vida humana i, per tant, vam acordar amb els meus caps guardar la història en un calaix i no explicar-la.

 

El tema és que al dia següent vaig saber que, en realitat, el regidor havia estat intervingut dos mesos abans, i que ja havia rebut l’alta. No vull pensar que Sanllehí em va intentar enganyar, però tampoc em va dir la veritat. Amb aquesta informació, a SER Catalunya vam decidir explicar la història.

 

Joan Augé va entrar a l’equip de govern de Sanllehí després de les últimes eleccions municipals. Augé ja va haver d’eixugar llavors un altre deute de també uns 4.000 euros abans d’aquella cita electoral, per poder presentar-se amb la imatge d’un bon contribuent. Un cop passat el filtre de les urnes, quan ja havia aconseguit ser regidor, els impagaments van tornar. Llavors no calia quedar bé amb ningú, imagino.

Fins que el mitjà de comunicació on treballo no va explicar la notícia, el deute de Joan Augé amb l’Ajuntament sumava 3.969 euros amb 56 cèntims. 

 

La revelació va obligar a l’alcalde a fer una compareixença davant els periodistes per explicar perquè s’havia dispensat un tracte de favor a aquest regidor, tenint en compte que un ciutadà corrent, amb un deute similar, a aquestes alçades ja podria tenir la nòmina o els béns embargats. 

 

Però fem un petit salt en el temps i situem-nos a l’Ajuntament, unes hores abans de la roda de premsa, perquè la història pot ser encara més recargolada del que s’ha dit. Segons fonts municipals, en plena precampanya electoral la notícia sobre el regidor morós va descol·locar l’equip de govern i els va obligar a convocar una reunió de crisi. En aquesta reunió l’alcalde va buscar fórmules per poder justificar que, tot i sabent que el regidor no complia amb els tributs, l’Ajuntament no hagués actuat. Quan ja ho donaven per perdut, segons aquestes mateixes fonts, un dels encarregats de recaptació va aparèixer amb la solució: el regidor Augé ja tenia un embargament pendent de l’Agència Tributària i això impossibilitava administrativament que l’Ajuntament executés el seu. L’alcalde havia trobat la seva justificació.

IMG_9511

Xavier Sanllehí durant la seva compareixença davant els periodistes

Així que el primer que va fer l’alcalde en la seva compareixença davant els periodistes va ser reconèixer el deute.

Va admetre el que abans havia negat –que coneixia els impagaments des de feia 3 anys- i va afegir una frase d’aquelles que queden per la posteritat: “Heu d’entendre que els regidors no són milionaris. Poden tenir deutes”. Que es persegueixin com a la resta de ciutadans, això ja deuen ser figues d’un altre paner.

Seguint el guió previst, Sanllehí va negar cap tracte de favor al regidor escudant-se en aquest embargament pendent de l’Agència Tributària. El que no va explicar és que aquest embargament es va executar a mitjans del 2013 i que, per tant, el consistori va tenir via lliure durant un any per actuar contra el regidor i no ho va fer. A més a més l’alcalde va intentar desacreditar la informació explicada per la ràdio on treballo afirmant que, en realitat, la quantitat impagada era de 2.800 euros, uns 1.100 euros menys. 

Sabeu perquè el deute era 1.100 euros inferior al que havia explicat la ràdio? Doncs perquè el regidor –o algú en el seu nom- va ingressar precisament 1.100 euros en efectiu a l’Ajuntament un dia abans de la roda de premsa de l’alcalde. Davant els periodistes, Sanllehí va ocultar aquest moviment que li va permetre rectificar a la baixa el deute.

Per cert, una dada més. Es dona la circumstància que un cop recuperada l’alcaldia el 2011 el convergent Xavier Sanllehí va rescindir el contracte amb el Xaloc, l’organisme de la Diputació que gestiona els tributs de diversos municipis de Girona. El govern de Sanllehí controla des d’aquell moment tots els impostos i taxes municipals. També els impagaments i la persecució, o no, dels morosos.

No se n’adonen

És trist comprovar que poca cosa ha canviat després de dotzenes de manifestacions a la setmana, un bon grapat (segurament pocs) de càrrecs públics processats per corrupció i un bon nombre més de polítics de professió defenestrats per incompetents pel mateix ciutadà en les successives eleccions. Persisteix la vella manera de fer de molts dels que es dediquen a gestionar allò públic. Com sempre, els millors exemples universals els trobem en el microcosmos local.

El mes de setembre, l’Ajuntament de Figueres i el Consell Comarcal de l’Alt Empordà van encarregar al bufet d’advocats J&A Garrigues SLP l’elaboració d’un informe amb l’objectiu de trobar fòrmules que permetin eradicar la prostitució de carretera. És innegable que en els últims anys aquestes dues institucions s’han esforçat en pressionar el Parlament i el Congrés per a què abordin un fenomen complex. Fa temps que, sobretot els alcaldes dels pobles més petits, s’han cansat de veure aquesta problemàtica amagada sota l’estora de la confortable al·legalitat. Hi ha qui diu que el sexe a peu de carretera dóna mala imatge. D’altres que és el detonant segur d’accidents de trànsit. D’altres denuncien que provoca brutícia als vorals de les vies on les noies exerceixen la prostitució. Alguns diuen que tot plegat. Per a mi, la pitjor conseqüència que té el sexe retribuït és la impunitat amb què operen les màfies que exploten a moltes d’aquestes noies, en moltes ocasions sense cap mena de respecte i en condicions infrahumanes, com si fossin bestiar o molt pitjor. La policia ho intenta combatre. Tots aquests factors junts fan imprescindible que d’una vegada per totes la prostitució es debati al Congrés dels Diputats, que és on es prenen les decisions en aquest país. Però el debat, fins ara, s’ha defugit malgrat els intents infructuosos d’alguns diputats amb bona fe. Cal diàleg.

Diàleg és precisament el que va defugir el president del Consell Comarcal aquest dilluns quan va presentar, envoltat de somrients alcaldes i alcaldesses, les conclusions d’aquest informe que es va encarregar a aquest bufet d’advocats barceloní.

Després de convocar als mitjans de comunicació a una “roda de premsa informativa”, Xavier Sanllehí va deixar clar que es limitaria a llegir un comunicat –ho va fer directament del seu Ipad- i que no acceptaria preguntes dels periodistes. Una actitud inacceptable que alguns informadors van qüestionar en va. Sanllehí només llegiria el document -amb prou feines una pàgina- que tenia a la seva tauleta. Es devia haver deixat la pantalla de plasma a casa. Una actitud indigne, perquè els periodistes són el canal que té el ciutadà per conèixer, per exemple, en què es gasta l’administració els diners del contribuent. Com a forma de protesta, un periodista de la Cadena SER es va negar a gravar la lectura del president del Consell Comarcal. Mica en mica, però, vam anar entenent perquè ni Sanllehí, ni cap dels càrrecs municipals que l’acompanyaven, van voler atendre preguntes.

Resulta que l’estudi ha costat 15.000 euros, pagats a mitges entre l’Ajuntament de Figueres i el Consell Comarcal, i la seva conclusió és una recomanació: “la mesura més eficient per combatre la prostitució a la carretera consistiria a abordar aquesta temàtica des d’una modificació del Codi Penal”. És a dir, el mateix argument trillat que fa anys que repeteix i proposa tothom sense que, de moment, s’hagi atès i que, a més a més, escapa a les competències municipals. Si li haguessin preguntat a la meva mare, que no és cap experta advocada, els hi hagués dit el mateix. I gratis.

Llegint del seu modern Ipad, Xavier Sanllehí va intentar disfressar aquest malbaratament tirant de llenguatge administratiu, el tipus de paraules que estan acostumats a emprar els veterans alcaldes –com ell mateix- per donar solemnitat a allò més trivial: “El document aborda el problema des de la perspectiva de les actuacions que poden adoptar els municipis en el seu règim de competències i des de la normativa vigent. La comissió treballa en el disseny d’eines normatives municipals per reaccionar de manera coordinada i a nivell comarcal davant la prostitució de carretera.”, va proclamar davant els periodistes, muts per decret de qui els havia convocat.

Xavier Sanllehí i el seu Ipad

Xavier Sanllehí i el seu Ipad. FOTO: ACN

Tot apunta que aquests diners, 15.000 euros, repeteixo, han fet el mateix servei que si els haguessin llençat directament a les escombraries.

En realitat, la quantitat no és tan alta. El problema és que aquests responsables públics es pensen que, com passava abans, poden continuar gastant-se els diners d’aquesta forma tan alegre i sense donar explicacions al ciutadà, que ara els escruta més que mai.

No se n’adonen que tot ha canviat i que ja pràcticament ningú perdona aquesta actitud miserable. Qui no respon preguntes és perquè o no té respostes o té alguna cosa a amagar. I qualsevol d’aquestes dues opcions és inquietant. 24 hores després d’aquesta escena, el servei de premsa del Consell Comarcal ho ha intentat arreglar amb aquest comunicat. Però el mal ja està fet. En aquest cas, com deia el periodista Raül Muxach, Sanllehí i els alcaldes que el secundaven simplement no devien voler preguntes perquè no podien defensar que s’han pagat molts diners per un informe que no diu res de nou.