Ada Colau i el periodisme

Dissabte al matí, un ciutadà de Nou Barris, a Barcelona, arriba al pis que compartia amb la seva parella i el seu fill. Ella ja no hi és. L’ha abandonat. Ell tenia problemes amb l’alcohol i discutien sovint. Un jutge li va imposar una ordre d’allunyament, però la dona li permetia entrar sovint a casa. Fins que un dia se’n va cansar, va agafar tots els trastos i va fotre el camp. De manera que quan ell arriba al pis i veu que està buit queda pertorbat. Tant que agafa un ganivet, es fa un tall al coll i es llença pel balcó. Des d’un tercer pis. Queda estès a terra, malferit i quan arriba el SEM, ja no es pot fer res per salvar-li la vida. Aquest home ha fet allò que moltes vegades desitgem els que estem cansats d’explicar casos de violència masclista. Casos en que l’homicida mata a la víctima i després se suïcida:
– “Que ho faci a l’inrevés! Que se suïcidi ell i que deixi la seva dona en pau! Per què l’ha de matar?!”

En aquest cas la suposada víctima no era a casa. I si hi hagués estat… l’hagués matat? No ho sabrem mai. En tot cas, millor que no hi fos. Truquem als Mossos, ens confirmen que ha estat un suïcidi i a la ràdio on treballo, com en la majoria d’aquests casos, decidim no explicar res.

nou-barris

Darrera d’aquesta porta s’amaga el drama de Nou Barris

Tres dies després, al barri de les Corts, a la mateixa ciutat, un altre assassí decideix posar fi a la seva vida, però en l’ordre invers. Abans mata a la seva parella. No li dóna opció. L’ordre dels factors que ningú vol.

Amb aquest darrer cas de violència masclista l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, s’ha indignat amb el tractament periodístic. S’ha estripat les vestidures i ha ventilat el seu emprenyament a les xarxes socials. Considera que la premsa ha humanitzat la vida del presumpte assassí i ha ocultat deliberadament el nom i circumstàncies vitals de la víctima. Tot plegat perquè les primeres cròniques dels periodistes revelaven el nom del suposat homicida i la seva trajectòria personal (primer director de TV3, periodista destacat als anys 70 i 80 que va destapar el cas Banca Catalana i va assenyalar a Jordi Pujol…)

Amb el nom de l’assassí no hi ha dubtes. Cal saber-lo. Sobretot si és viu. La societat ha de saber aquest nom. Té dret a conèixer-lo i a jutjar-lo. Amb el de la víctima jo tinc molts dubtes. L’alcaldessa no: esbomba la seva identitat a consciència.

alfons-quinta

Alfons Quintà

En el cas que ens ocupa, els periodistes, en primera instància, donen el nom del botxí, Alfons Quintà, per dos motius.

El primer, perquè després de saber que s’han trobat dos cossos morts en un domicili del barri de les Corts, és el primer element que han pogut confirmar. És el domicili de Quintà. I Colau ha de saber que els investigadors, els Mossos, són hermètics i el seu servei de premsa, moltes vegades, un servei de desinformació. Cada detall sobre un crim que és d’interès i que un periodista pot confirmar amb les seves fonts per explicar-lo a la ciutadania, és una petita victòria contra el silenci oficial. I s’ha de ser curós: una de les primeres hipòtesis dels investigadors explorava la possibilitat d’un doble suïcidi pactat.

fullsizerender

El missatge d’Ada Colau a les xarxes

El segon motiu és que és un nom conegut, rellevant, que posa a la gent del meu gremi i als notables de la ciutadania davant el mirall. Serveix, com diu el periodista Enric Borràs, com a prova que no som millors que ningú. Si Ada Colau decideix un dia matar la seva parella (esperem que no!), quan el periodisme se’n faci ressò el titular serà, sense cap dubte, “Ada Colau mata la seva parella.”

Deixant de banda que sempre s’ha de garantir el seu dret a la intimitat, jo particularment mai he estat partidari de revelar detalls sobre les víctimes. Com a molt el nom de pila. Voldrien elles que se sabessin els seus noms i cognoms? De què treballaven? El seu estil de vida? No ho sé!

Colau ha escrit brillants pàgines de l’activisme en aquest país. En aquest camp és una de les figures més rellevants de la història d’Espanya i de Catalunya. La seva influència a la societat és brutal. En política, aquestes pàgines encara les ha d’escriure. De moment, els seus rivals polítics li retreuen que és poc dialogant i que està posseïda d’un pensament únic, aquell “o ets amb mi o no hi ets”.

Sigui com sigui, és una dona exemplar. Dels seus encerts n’hem d’aprendre i de les seves misèries també. L’autocrítica, si de cas, l’hem de fer tots.

Anuncis