La diagnosi d’Armangué

Fa unes setmanes, vaig publicar un article en el que constatava, tirant poc de dades i molt de sensacions, que la meva ciutat, Figueres, se n’està anant a la merda. Aquest cap de setmana, escoltant la diagnosi argumentada només a base de dades que l’exalcalde Joan Armangué ha fet de la ciutat, ja no en tinc cap dubte.

fullsizerender-2

Joan Armangué desgranant les seves dades.

La conferència portava per títol “Figueres, ciutat rica o ciutat pobra?“, i per respondre a aquest interrogant, Armangué va reunir dissabte a l’auditori de la Cate un bon grapat dels seus fidels, però també membres de la societat civil figuerenca, polítics i regidors de tots colors que actualment tenen representació a l’Ajuntament. Fins i tot van assistir-hi vells antagonistes com l’exalcalde Marià Lorca (CiU), a qui Joan Armangué, a principis dels 90, li va fer la vida impossible com a cap de l’oposició. L’actual alcaldessa no va fer acte de presència, en aquell moment es trobava fent fotos als arbres de la ciutat.

fullsizerender-1

Els arbres de Marta Felip. FOTO: Facebook

Davant un públic més aviat veterà, amb moltes canes, Armangué va fer un retrat social i econòmic de la ciutat molt inquietant. Armat només amb un power point, un grapat de dades extretes de l’IDESCAT i un punter làser, l’exalcalde socialista va desfer en una hora i mitja d’exposició la idílica imatge de la Vila Florida que el nou règim ha intentat fixar amb laca barata durant els últims 8 anys en l’imaginari popular de la capital alt empordanesa.

En resum: Figueres està més a prop de la realitat social de Salt que no pas la de Girona. La taxa d’adolescents que deixen els estudis a la ciutat de Dalí és la segona més alta de Catalunya -després de Salt-. I la taxa d’immigració procedent de països en vies de desenvolupament és també la segona més alta -sí, després de Salt-. Això últim no seria cap problema si no fos perquè bona part dels estrangers que han aterrat a Figueres, si treballen, fan feines de baixa qualificació o viuen de l’economia submergida. Salt i Figueres estan també agermanades en una trista realitat: són els municipis que reben més ajuda alimentària -aproximadament el 15% de la població en depèn-. Som la tercera ciutat de Catalunya on es cobren més prestacions del PIRMI. Un 18% dels habitants es troba a les portes de la pobresa i la meitat dels aturats ja no cobren la prestació. I encara una dada més: la renda familiar figuerenca va començar a caure en picat el 2009 i ara mateix es troba 4 punts per sota de la mitjana catalana. I no fa pinta que les constants vitals hagin de millorar miraculosament.

2017-02-10-photo-00006499

Santi Vila i Marta Felip sota la cúpula del Museu Dalí. FOTO: Twitter

“-!!No estamos tan mal!!” Va clamar Santi Vila fa uns dies sota la cúpula del Museu Dalí. Durant la seva exposició l’exalcalde Armangué no va poder evitar enviar-li algun dard al seu successor per fer aquesta afirmació tan poc afortunada (tenint en compte aquest negre panorama). Hi pot haver qui titlli a Joan Armangué d’oportunista. Té raó. En alguna cosa hi ha d’haver contribuït aquest socialista renegat a l’aire que es respira ara a la ciutat, no? La debacle va començar 1 any després que perdés les eleccions. A més, Armangué fa la seva diagnosi devastadora des del seu confortable retir i no ha hagut de batallar en la pitjor etapa de la crisi com ho va fer el seu successor, nomenant càrrecs de confiança a mansalva i perdent temps i diners en projectes fallits. Per aquesta dura tasca Vila va ser premiat amb una Conselleria. Per alguna cosa deu ser. I Marta Felip va heretar una ciutat amb càries per tots costats. El seu impressionant currículum polític no ha estat suficient per revertir la situació i el seu equip de govern diguéssim que no dóna per a més.

La sessió va tenir també una dosi d’autocrítica. Es podria haver estès a alguns mitjans de comunicació locals, que en els últims anys estan donant una visió de la ciutat que no és, cedint a la propaganda els espais on hi hauria d’haver informació. Hi ha dies que semblen el facebook del govern de torn. Hi té a veure la descapitalització que ha sofert l’ofici. La nostra feina ha de ser fer un periodisme crític, eficaç, al servei del ciutadà.

I al final de l’acte es va fer també una crida a la unitat. Unitat. Quina paraula més devaluada a Figueres. Al diccionari de Felip sembla que no hi apareix. Per això continua atrinxerada a l’alcaldia amb un govern disminuït. I ERC, un partit que probablement treurà un bon resultat a les próximes eleccions la banalitza reclamant un govern alternatiu però exigint a la resta de partits que facin dimitir els seus líders. Curiosa manera de fer amics i buscar la unitat. I la CUP, que té un paper fonamental per constituir una alternativa, no té ganes d’entrar en cap govern. La bona notícia és que tots hi són a temps. La ciutat necessita magnanimitat. La unitat entre postures irreconciliables és la més difícil, però és la que té més valor. Si amb el panorama que he descrit més amunt els partits no són capaços d’actuar en conseqüència, és que no són dignes del vot que els figuerencs i les figuerenques els van posar a les mans. El rellotge corre, i els paràmetres estadístics d’Armangué empitjoren segon a segon. I darrera d’aquests paràmetres hi ha persones.