L’ase de la Marta Felip

Marta Felip s’ha convertit en la primera alcaldessa en comprar un burro i en demandar un periodista i un mitjà de comunicació per descobrir-ho i publicar-ho.

M’agradaria dir que Felip ha passat a la història com la primera alcaldessa que ha resolt el problema de les vies del tren a Figueres. O la primera que ha aconseguit desfer el gueto del Culubret. O la dona que ha estat capaç de resoldre el caos circulatori que cada dia provoca una ingesta massiva d’ibuprofè als conductors que s’aventuren a creuar la ciutat. O que ha trobat remei a l’abandonament escolar prematur. A casa meva, els meus pares han posat alarma. Després de més de 40 anys vivint a Figueres han decidit posar alarma perquè a la ciutat ha crescut la inseguretat. Els meus pares tenen por que els entrin a casa. Però Marta Felip s’ha comprat un burro. S’ha comprat un burro de poliestiré i ha decidit demandar al periodista que ho ha descobert i s’ha atrevit a publicar-ho.

image1

Burro de poliestirè. FOTO: TramuntanaTV

El burro de plàstic ha costat 5.500 euros. No els ha pagat l’alcaldessa de la seva butxaca. L’han pagat els contribuents. No era un burro qualsevol. Segons ha publicat la Fissura.com en un article signat per Pau Subirós, l’alcaldessa del PDECAT es va enamorar d’una escultura en forma d’ase que va fer un col·lega de partit. Marta Felip va creure que tenir un burro de plàstic enriquiria el patrimoni artístic de la ciutat i va decidir comprar-lo. L’hi va comprar al seu col·lega de partit. I, segons la publicació, un any i mig després de ser adquirida, l’escultura ni tan sols s’ha registrat corresponentment a la col·lecció del Museu de l’Empordà. Ningú sap on és.

Fonts municipals argumenten que la despesa de 5.500 euros (IVA inclòs) està validada i firmada pel regidor de cultura, que en aquell moment era Alfons Martínez, del PSC. La compra, efectivament, consta al registre municipal: està consignada el 20 de setembre del 2016 sota el concepte “Peça escultòrica de poliestirè expandit recoberta d’aquaplast i capa de pintura blanca i dues banderilles”.

La compra existeix, però l’alcaldessa ha decidit denunciar al periodista que ho ha publicat, perquè diu que el seu article està farcit de mentides que tenen com a únic objectiu desprestigiar-la i desgastar el seu govern.

Els tribunals ja sabem com les gasten. Jo proposo a Marta Felip que opti per una altra via: que expliqui perquè l’Ajuntament es va gastar aquesta morterada en un burro de plàstic fet per un col·lega de partit. I si la compra està justificada, celebrarem que tenim una alcaldessa que hi entén d’art.

L’any que ve hi ha eleccions. De debò no hi ha cap polític/a de talla per sortir de la indigència conceptual a què està abocada la ciutat?

Anuncis

Cinema low cost. La batalla silenciosa ha començat

Suposem que tens un projecte aparentment viable, amb uns costos absolutament ajustats, basat en una exitosa novel·la catalana i  diversos actors de prestigi interessats a protagonitzar-lo. Però quan vas a buscar suport econòmic a les institucions culturals catalanes et claven un cop de porta al nas. No hi ha diners. Llavors decideixes presentar el projecte a les grans productores, i no només et foten un cop de porta sinó que, a més, et foragiten perseguint-te amb torxes com si fossis el Frankenstein de Mary Shelley. T’acusen de voler fer saltar el seu negoci pels aires.

Crónicas Drakonianas, notable debut audiovisual de

Crónicas Drakonianas, notable debut audiovisual de la productora Drakonia

Això és el que s’han trobat, asseguren, els responsables de Drakonia produccions, impulsors de l’adaptació al cinema del llibre “El pont dels jueus”, obra del mediàtic escriptor, periodista i expert en càmeres de trànsit Martí Gironell. Després d’aconseguir la cessió dels drets de la novel·la, el rebuig i les dificultats que s’han trobat a Catalunya han obligat a aquesta petita productora a fer les maletes i travessar la frontera per trobar inversors interessats en el projecte. Drakonia, amb seu a Figueres, és una companyia ja veterana especialitzada en espectacles medievals que fa temps que ambiciona fer un pas endavant en el món audiovisual. Ells, com altres petites productores, critiquen que en aquest país només es pot fer cinema subvencionat i lamenten el poc entusiasme dels grans productors, que recelen de les creatives i descarades propostes que ofereix el cinema de baix cost. Un fenòmen que, d’altra banda, cada cop empeny amb més força, amenaçant l’hegemonia de la indústria dominant. I no és exagerat dir que el sector audiovisual els veu com una amenaça: “No molesteu la gent que es dedica a fer cinema professionalment” asseguren que els va escopir una de les productores més importants i amb més prestigi actualment a Catalunya, quan li van demanar suport per tirar endavant la pel·lícula.

Isona Passola

Isona Passola

“Això és un drama!” diu quan li preguntes sobre el cine low cost Isona Passola, reconeguda productora –seu és l’éxit de “Pa negre”- i presidenta de l’Acadèmia Catalana de Cinema. Passola argumenta la seva oposició: “La nostra professió ocupa 12 mil persones a Catalunya. Si la gent treballa sense cobrar… això no se li pot demanar a ningú. El low cost ha estat una solució d’emergència. Si només s’ha de difondre per xarxes socials està molt bé, però… perdona, això nostre és un ofici. És com vendre per internet roba de quarta mà fent-la passar per roba nova. La solució és tenir una indústria normalitzada on hi entri el cinema de continguts més crítics, socials, independent… on hi entri el cinema comercial, on els professionals que viuen en aquest país, que són molt bons, puguin treballar i guanyar-se la vida. Hem de poder fer cine amb bons directors, amb bona fotografia… Hem de fer cine històric! I en aquests moments no podem per falta de diners. Hem de poder competir amb el cinema internacional. Necessitem una bona llei de mecenatge. El low cost és un bon camí per la gent que comença.”

Les grans productores recelen en un moment en què no hi ha diners

El cas és que portar “El pont dels jueus” a les pantalles com una producció de fantasia medieval costaria més de 6 milions d’euros, seguint els cànons i procediments estàndards del cinema convencional. La companyia que n’ha aconseguit els drets, però, estima que seguint una espartana racionalització de recursos es podria fer per menys d’un milió i preveu recuperar-ne la meitat amb la taquilla. Números molt assequibles sobre el paper però que, a Catalunya, només han despertat l’interès d’una productora de Barcelona.

L’Institut Català d’Empreses Culturals (ICEC) els va denegar la subvenció que van demanar i per això els promotors del projecte no han tingut més remei que mirar cap a França, on la Republique acaba de doblar el pressupost destinat a cultura. A Perpinyà han trobat complicitats. Hi ha dues productores franceses disposades a invertir en el llargmetratge. El guió està escrit, compta amb l’aprovació de l’autor original i l’interès d’actors de la talla de Josep Maria Pou, Sergi López o Àngels Bassas per protagonitzar-lo.

Però encara no és suficient. L’adaptació al cine de “El pont dels jueus” –per a alguns una interessant i entretinguda novel·la, per a d’altres soporífera i sembrada d’errades- de moment haurà d’esperar.

El pont dels jueus, escrit per Martí Gironell

El pont dels jueus, escrit per Martí Gironell

I aquest projecte només és un exemple de les creacions que bullen a Catalunya al marge de “l’oficialitat”. El malestar entre els creadors underground és creixent, però també és veritat que els costa aixecar la veu contra aquesta mena de “dictadura” imposada per l’establishment cinematogràfic català. Insinuen que rebel·lar-se, en un sector on es belluguen molts diners i on tothom es coneix, pot significar una condemna a l’ostracisme perpetu. Per això, quan parles amb aquests nous creadors, prefereixen l’anonimat.

És l’opció que adopta un dels habituals de l’escena gironina que m’assegura que, “el cinema a Catalunya, i també a Espanya, no rutlla perquè encara avui hi ha uns sistemes de subvencions establerts que només afavoreixen a uns pocs privilegiats, que òbviament no volen perdre el seu estatus”. I això que les noves tecnologies i la situació actual de crisi del cinema, com dèiem, comencen a amenaçar aquest estatus. O això sembla. El nostre cineasta anònim continua: “Tenir  talent no serveix de res si no tens diners. La formació a l’ESCAC, la gran ‘escola’ de cinema de Catalunya (i fins i tot d’Espanya) no és apta per a butxaques modestes. Una formació acadèmica professional en aquest país està reservada a les classes altes. El cinema a l’estat espanyol és classista.”

El cert és que les noves tecnologies han donat l’oportunitat de fer cinema a qualsevol que tingui ganes de provar-ho encara que no disposi de massa calers. A tots. A qui serveix però també a qui no. Les càmeres compactes han democratitzat el setè art, i en conseqüència han provocat el naixement del concepte low cost. Curtmetratges, websèries, llargmetratges… Molts productes, i alguns de molt bona factura, que han començat a sorgir sota el lema de “s’han d’optimitzar recursos”. El crowfunding, el micromecenatge, és un factor que neix lligat a aquest fenòmen. Un sistema de finançament que, per cert, ara també ha cridat l’atenció de produccions més tradicionalistes, que busquen una altra via d’entrada de diners. El low cost, en part, és també una conseqüència lógica dels dèficits que, segons aquests nous creadors, té la nostra indústria cinematogràfica: “La gent vol veure històries de tot tipus i només el low cost s’atreveix a explorar gèneres i històries.”

El cinema català low cost fa xup-xup

Un cop acabat un film comença la feina de veritat, la de distribució. I un paper important en aquesta roda la tenen els festivals, les televisions i les xarxes socials. I aquí també es noten les diferències. Els festivals i televisions d’aquí no aposten encara per les produccions low cost, les ignoren en benefici de propostes més tradicionalistes o de productores filials. Excepcionalment sí que s’admeten produccions underground, però només si venen avalades o presentades per personalitats contrastades. Però la immensa majoria de produccions modestes queden relegades a festivals de segona o tercera fila i les xarxes socials esdevenen el seu gran terreny per fer-se veure.

Altra cosa és el cinema d’autor tipus Albert Serra o Ventura Pons: “Aquests mengen a part, però algú hauria de preguntar-se per què aquest tipus de cineastes tenen suport públic incondicional i exagerat, any rere any, per fer unes pel·lícules que no interessen pràcticament a ningú i que, per tant, no ofereixen cap retorn, ni econòmic ni segurament cultural. El low cost també és una reacció a aquestes actituds polítiques incomprensibles. El finançament s’obté mitjançant el micromecenatge, buscant el suport d’un espectador que té l’oportunitat de col·laborar en una producció abans de que es faci, a títol de petit accionista de la mateixa.” , sentencia el nostre cineasta anònim.

Sobre el finançament públic… En temps de crisi, la cosa està més complicada que mai tenint en compte que quan et planteges seriosament fer una pel·lícula, normalment les subvencions suposen un 30% del pressupost del film. El Govern espanyol ha restringit les ajudes i a Catalunya només ofereixen 4 croquetes a repartir entre molts que tenen gana. Aquí us deixo un parell o tres de dades perquè veieu per on van els trets:

En concret, durant l’any passat, el Departament de Cultura de la Generalitat, a través de l’Institut Català d’Empreses Culturals, va rebre 72 projectes candidats a subvencions. Entre aquesta setantena d’aspirants només hi havia 1’8 milions d’euros per distribuir. Entre tots. Si us dic que un llargmetratge tipus, convencional, costa entre 5 i 7 milions d’euros, us podeu imaginar que:

1) Hi havia hòsties pels diners i…

2) … aquesta misèria tampoc solucionava gran cosa als que competien per l’ajut.

Dels 72 aspirants, només 23 han acabat obtenint la subvenció. Per cert, la productora més subvencionada per la Conselleria de Cultura el 2013 (200.000 euros) va ser Zeta Cinema, la que va presentar el projecte que porta per títol “Anacleto, agente secreto” (sic). L’actor encarregat d’encarnar el personatge creat per Manuel Vàzquez serà… Quim Gutiérrez (!?).

A Catalunya, els que tallen el bacallà al món del cinema, confien ara en el cèntim audiovisual, la taxa que la Generalitat preveu aplicar abans de l’estiu a les operadores d’internet i que pot suposar una injecció de 20’5 milions d’euros anuals pel sector. La pregunta és: se’n beneficiaran els petits creadors? De moment no hi ha resposta.

Per acabar, torno al cas concret de “El Pont dels jueus”. Personalment és un llibre que jo aconsellaria a algú que té problemes per dormir o per anar de ventre però, tot i això, no entenc que un projecte cinematogràfic com aquest no tingui sortida a Catalunya. L’èxit editorial d’aquesta obra, segurament per la tirada mediàtica de l’autor, ha estat absolut: en només dos anys, Gironell va vendre 60.000 exemplars, una burrada. Què ha passat doncs? És possible que a les productores de primera divisió del panorama cinematogràfic català els hi hagi tocat els ous que una companyia més modesta hagi aconseguit els drets sobre l’obra abans que ells. Però també és veritat que ara és un mal moment per fer pel·lícules, pels veterans i pels novells. El que està clar, però, és que la indústria s’hi juga molts diners i veu el cine de baix cost com una amenaça, com un intrús.

En aquesta batalla silenciosa que s’ha començat a lliurar hi perd, desgraciadament, la cultura catalana.

La “veritat” sobre el #focempordà segons Interior

Aquest dijous la Conselleria d’Interior ha presentat un estudi encarregat a l’Institut Cerdà sobre la gestió dels incendis que van arrasar l’Alt Empordà el 22 de juliol del 2012, uns focs que es van cobrar la vida de 4 persones i que van carbonitzar més de 10 mil hectàrees.

Aquest estiu va fer un any d’aquella tragèdia que vaig recordar fa uns mesos en un article-reportatge en aquest mateix blog.

L’informe que ha presentat avui en comissió al Parlament el Conseller Ramon Espadaler conclou que el seu Departament va gestionar aquesta emergència de forma “excepcional”, constata que la percepció ciutadana sobre aquesta gestió és “molt bona” i només identifica dos punts febles: cal millorar la comunicació amb els alcaldes i els plans d’actuació municipals.

Al marge de remarcar que els alcaldes no van ser prou diligents a l’hora d’utilitzar les eines de comunicació que tenien per aconseguir informació, la resta de l’informe és un exercici d’autocomplaença, com a mínim, indignant.

Crida molt l’atenció que els redactors del document assenyalen que els talls de carretera van ser molt efectius, però lamenten que cal que la població tingui més paciència quan s’han de prendre mesures d’aquest tipus. En aquest apartat, poca cosa més. Ni una sola paraula sobre la mala gestió del tall a la N2, que a Portbou va convertir la N260 en una ratonera i es va saldar amb la mort de dues persones.

Gent escapant de les flames a la N260, a Portbou. FOTO: HORA NOVA

Gent escapant de les flames a la N260, a Portbou FOTO: HORA NOVA

En les conclusions que el Departament ha fet arribar als periodistes i que el mateix Espadaler ha exposat al Parlament, es destaca la bona feina que van fer els cossos d’emergències, es deixa constància d’una excel·lent coordinació amb Renfe, les empreses elèctriques i Abertis i s’elogia el paper del llavors Conseller Felip Puig com a garant de l’eficàcia de l’operatiu.

El brillant informe també diu que els mitjans de comunicació van tenir un protagonisme excessiu durant alguns moments i deixa caure que això va entorpir la feina dels serveis d’emergències al Parc de Bombers de Figueres.

Vull recordar que la feina del mitjà on treballo, i d’altres, va ser fonamental per informar de forma fiable i veraç a gent que NO tenia noticies de la Conselleria d’Interior. Sobretot durant les primeres hores de la crisi, on les xarxes socials escopien informació molt confusa. Hi havia alcaldes desesperats que telefonaven als periodistes que coneixien perquè amb Interior no aconseguien contactar-hi. Això en moments en què ja hi havia pobles envoltats de flames.

Ramon Espalader, compareixent en comissió al Parlament

Ramon Espalader, compareixent en comissió al Parlament

Malgrat les evidents llacunes de l’informe, Ramon Espadaler s’ha passat tota una tarda desgranant-ne el contingut sense que els partits a l’oposició hi hagin posat objeccions. Sembla ser que tenien pressa per arribar a casa i sopar.

La feina dels cossos d’emergències i de la Conselleria d’Interior, efectivament, va ser molt bona, boníssima en una situació com la que es va viure aquell 22 de juliol. Però posar davant la ciutadania només les llums i ometre les ombres del que va passar aquell dia, és intolerable.

Per això aquest informe és indigne, perquè és, en definitiva, una palla de la Conselleria d’Interior que eludeix parlar de les morts que es van derivar d’una decisió mal calibrada, que assenyala als alcaldes, conductors o periodistes com a elements dissonants i que únicament lloa la gestió política de la crisi.

Una palla a mans de l’Institut Cerdà i pagada pels contribuents.

 En aquest enllaç trobareu el document.

15 motius convincents per apreciar el cinema d’Albert Serra

 

 

I fins aquí els motius.

L'aclamat cineasta Albert Serra brandant la seva polla amb els seus amics davant l'espectador en el curt "Fiasco", després de cobrar uns 3.000 euros de l'Ajuntament de Girona per filmar-lo

L’aclamat cineasta Albert Serra i els seus amics brandant la polla davant l’espectador en el curt “Fiasco” (2008, 4 minuts de duració) després de cobrar uns 3.000 euros de l’Ajuntament de Girona per filmar-lo.

“L’home-truita” existeix

Si amics, l’altre dia vam fer l’ascensió a Núria amb els meus amics David U. Ruiz i Jean Ramon Santasusana i vam ser testimonis d’un dels secrets més ben guardats per la natura catalana: l’home-truita.

Si, la casualitat va fer que uns pobres brètols com nosaltres poguèssin contemplar aquesta llegenda que corre de boca en boca des dels temps dels càtars i que mai havia pogut ser documentada. Fins ara, clar. Aquest és el colpidor document que, per fi, ha aconseguit provar l’existència d’aquest mite: