Sí amics, per què negar-ho. Els tios que ens agrada la música de Bryan Adams som uns monyes. M’encanta ser un monyes. Amb aquesta filosofia, amb la mirada fixada en un horitzó incert i amb un farcell i un mico, talment com en Marco, dijous 7 d’agost em vaig encaminar cap a Cap Roig per veure un dels millors compositors pop del segle XX.
Bryan Adams és un paio canadenc de 54 anys, fill de diplomàtic, gran fotògraf, conyón… però sobretot és un músic brillant. És capaç de tocar la guitarra, el baix, el piano o l’harmònica amb la mateixa facilitat amb la que respira i té una veu característica que, com el whisky, envelleix estupendament.
Austeritat
A Calella de Palafrugell, Adams arribava per repassar una carrera de 35 anys, els mateixos que fa que existeixo. Ha plogut molt des d’aquell primer èxit ‘Cuts like a nife’, i del famós duet que va protagonitzar amb la seva padrina, Tina Turner, el 1984, interpretant ‘It’s only love’. Al tour de Bare Bones, el canadenc recorre els escenaris armat tan sols amb una guitarra acústica, un pianista -Gary Breit, que l’acompanya només en ocasions-, i una harmònica que ell mateix toca. No hi ha decoració en aquest concert. Tan sols el logo del tour projectat en una cortina negra, al fons de l’escenari, i una il·luminació molt austera. Que res ens despisti. És un show íntim en el que Bryan Adams demostra el seu ofici, la seva simpatia, connexió i complicitat amb el públic. Però sobretot demostra una cosa: que només quan les cançons tenen ànima, es poden tocar despullades.
I si alguna cosa tenen les obres d’Adams, és ànima. Només unes melodies com les que ha composat aquest artista en aquestes més de tres dècades de carrera podien sonar tant plenes com van sonar en la nit de Cap Roig. Només cobertes amb la seva veu aclivellada i les precises notes de la seva guitarra. I una mica de piano. I unes gotes d’harmònica.
La imatge és la següent: Ple total a Cap Roig. Ens toca la fila 1. Molt puntual, apareix Bryan Adams amb un barret de copa. Saluda al públic. Aclamació reverencial. Sense preàmbuls arrenca el show amb ‘Run to you’. Se’ns fica a tots a la butxaca des del primer tema. La segueixen la citada ‘It’s only love’ i gairebé totes les seves grandíssimes balades. Sí, també ‘Everything I do, I do is for you’, però la que provoca l’anècdota de la nit és ‘Heaven’, la cançó probablement més utilitzada als anys 90 com a palanca per aconseguir arrencar el primer petó d’aquella xurri que es resistia. Quan comencen a sonar els primers acords del hit, un jove agafa de la mà la seva xicota, la porta davant de l’escenari, s’agenolla i li demana matrimoni. Suposem que la noia ha dit que sí, perquè immediatament es fonen en una abraçada que recordaran tota la vida. El públic aplaudeix i per primera vegada fixa la vista en un altre lloc que no és l’escenari. Adams capta que alguna cosa passa i deixa de tocar. Observa la parella, la beneeix amb un somriure i arrenca de nou amb la tornada que tothom coreja:
“Baby you’re all that I want
When you’re lyin’ here in my arms
I’m findin’ it hard to believe
We’re in heaven”
“Sí, vull”. Bryan Adams observa els protagonistes de la nit.
Gloriós. Podeu escoltar tota l’escena en el track musical que acompanya aquest post. El goril·la que vigilava als peus de l’escenari va estar a punt d’esguerrar aquest moment no apte per diabètics, però es va saber frenar. Imagino que després de la gesta, com a mínim, aquell paio va culminar la nit mirant cap a Conca amb llàgrimes als ulls. Quan Adams va acabar de tocar ‘Heaven’ va felicitar els enamorats i es va oferir per casar-los, ja que hi eren. I això que abans d’interpretar aquesta cançó, havia explicat que el dia que la va composar en un garatge ronyós, el gat se li havia pixat sobre la guitarra. “Espero que els que us hagueu casat amb aquesta cançó no us importi!”. El públic va disfrutar molt.
Nit per treure’s el barret
Les peticions dels espectadors, entregadíssims, van ser ateses en més d’una ocasió: va ser el cas de ‘Please forgive me’. La va reclamar una senyora del públic que va aturar el show desbocada tot cridant: “Bryan!!! I Love you, please forgive me!!!” I Adams va concedir la cançó a l’instant picant-li l’ullet.
Després de gairebé dues hores, la nit d’un dels millors baladistes del segle XX va acabar com havia d’acabar. Adams ens va ensenyar com s’ha d’estimar una dona amb una magistral versió de ‘Have you ever really loved a woman?’ en la que el piano substituïa el virtuosisme i el duende de Paco de Lucía, mort el febrer. El canadenc va tenir un simpàtic record per l’andalús, evocant la gravació del videoclip d’aquesta cançó que tanca Don Juan de Marco, atípica pel·lícula que reuneix ni més ni menys que dues estrelles del calibre de Jonnhy Deep i Marlon Brando. La va seguir per tancar, és clar, una de les noves, molt divertida: ‘I still I miss you… a little bit’. A aquelles alçades de la vetllada, part del públic ja havia deixat la comoditat de les cadires per arrapar-se a l’escenari.
En definitiva, Bryan Adams va seduir la nit a Cap Roig. Quan se la va lligar, va marxar i, com diu la cançó, ja el trobem a faltar (una mica).
Regant el ficus 