Gairebé s’ha hagut d’arrencar la informació amb tenalles però, finalment, Interior ha reconegut a SER Catalunya que la Generalitat va pagar a l’Institut Cerdà 17 mil euros pel controvertit informe que va presentar la setmana passada al Parlament sobre els focs que van arrasar l’Empordà l’any passat. Un document que recull dades que ja es coneixien i que conclou, fonamentalment, que s’havia de reforçar la comunicació amb els alcaldes i millorar els plans d’actuació municipals. Després de conèixer el que s’ha pagat, els alcaldes consultats s’enfilen per les parets.
Eduard Payrà, alcalde de Darnius
D’intolerable ha qualificat l’alcalde de Darnius, Eduard Payrà, el preu que ha pagat la Conselleria que controla Unió per aquest informe que, segons ha afegit, només serveix per fer la pilota als responsables d’aquest departament. “Gastar-se, a dia d’avui, 17 mil euros en un informe que no reflexa la realitat i només exposa una petita part del que va passar… és una mica escandalós pagar això per un document que només serveix per ensabonar la Conselleria d’Interior” ha dit un indignat Payrà.
Darnius va ser un dels municipis més afectats… també Llers. Carles Fortiana, l’alcalde ha declarat a la mateixa emissora: “Ja sabem com va això de la política, no? A vegades els informes tapen el que sigui. Si ells consideren que havien de fer aquest informe, endavant.”
Vista panoràmica de la devastació entre Biure i Pont de Molins
L’estudi demana també paciència a la població quan es tallen carreteres i destaca l’efectivitat d’aquests talls però sense mencionar en cap moment el col·lapse que es va provocar a la N260 a Portbou i que va acabar amb la mort d’un pare i una filla que es van llençar penya segat avall fugint del foc que es va declarar al poble.
En aquest incendi van morir-hi 4 persones i va arrasar 13 mil hectàrees. Ara, un informe miserable que ha costat un ull de la cara, serveix a Interior per treure pit. No sé a vosaltres. A mi em fot fàstic.
Aquest dijous la Conselleria d’Interior ha presentat un estudi encarregat a l’Institut Cerdà sobre la gestió dels incendis que van arrasar l’Alt Empordà el 22 de juliol del 2012, uns focs que es van cobrar la vida de 4 persones i que van carbonitzar més de 10 mil hectàrees.
Aquest estiu va fer un any d’aquella tragèdia que vaig recordar fa uns mesos en un article-reportatge en aquest mateix blog.
L’informe que ha presentat avui en comissió al Parlament el Conseller Ramon Espadaler conclou que el seu Departament va gestionar aquesta emergència de forma “excepcional”, constata que la percepció ciutadana sobre aquesta gestió és “molt bona” i només identifica dos punts febles: cal millorar la comunicació amb els alcaldes i els plans d’actuació municipals.
Al marge de remarcar que els alcaldes no van ser prou diligents a l’hora d’utilitzar les eines de comunicació que tenien per aconseguir informació, la resta de l’informe és un exercici d’autocomplaença, com a mínim, indignant.
Gent escapant de les flames a la N260, a Portbou FOTO: HORA NOVA
En les conclusions que el Departament ha fet arribar als periodistes i que el mateix Espadaler ha exposat al Parlament, es destaca la bona feina que van fer els cossos d’emergències, es deixa constància d’una excel·lent coordinació amb Renfe, les empreses elèctriques i Abertis i s’elogia el paper del llavors Conseller Felip Puig com a garant de l’eficàcia de l’operatiu.
El brillant informe també diu que els mitjans de comunicació van tenir un protagonisme excessiu durant alguns moments i deixa caure que això va entorpir la feina dels serveis d’emergències al Parc de Bombers de Figueres.
Vull recordar que la feina del mitjà on treballo, i d’altres, va ser fonamental per informar de forma fiable i veraç a gent que NO tenia noticies de la Conselleria d’Interior. Sobretot durant les primeres hores de la crisi, on les xarxes socials escopien informació molt confusa. Hi havia alcaldes desesperats que telefonaven als periodistes que coneixien perquè amb Interior no aconseguien contactar-hi. Això en moments en què ja hi havia pobles envoltats de flames.
Ramon Espalader, compareixent en comissió al Parlament
Malgrat les evidents llacunes de l’informe, Ramon Espadaler s’ha passat tota una tarda desgranant-ne el contingut sense que els partits a l’oposició hi hagin posat objeccions. Sembla ser que tenien pressa per arribar a casa i sopar.
La feina dels cossos d’emergències i de la Conselleria d’Interior, efectivament, va ser molt bona, boníssima en una situació com la que es va viure aquell 22 de juliol. Però posar davant la ciutadania només les llums i ometre les ombres del que va passar aquell dia, és intolerable.
Per això aquest informe és indigne, perquè és, en definitiva, una palla de la Conselleria d’Interior que eludeix parlar de les morts que es van derivar d’una decisió mal calibrada, que assenyala als alcaldes, conductors o periodistes com a elements dissonants i que únicament lloa la gestió política de la crisi.
Una palla a mans de l’Institut Cerdà i pagada pels contribuents.
Portbou. El túnel de Karavan aquí sembla un túnel cap a la mort
Walter Benjamin va arribar a Portbou, fugint del nazisme, el setembre de 1940. La seva idea era travessar la frontera francesa, fer una ruta per l’Espanya franquista fins a Portugal i des d’allà viatjar fins a la llibertat: els Estats Units. Però no va poder. 26 hores després de posar els peus al primer poble de l’Alt Empordà (o l’últim, depèn de com es miri), Benjamin es va trobar amb la mort. I malgrat aquesta fugaç, miserable estada a Portbou, a posteriori, el poble va desenvolupar una extraordinària relació amb aquest pensador alemany. Una relació que va nèixer amb la seva misteriosa mort i la reconstrucció de la seva trajectòria vital i el seu llegat a través d’un llarg procés d’investigació que al llarg dels anys han desenvolupat, al més pur estil Hèrcules Poirot, alguns apassionats d’aquesta història.
Walter Benjamin
Exili i misteriosa mort
Walter Benjamin era jueu. I tots sabem la poca simpatia que el nazisme tenia per la comunitat jueva. A sobre era d’esquerres, culte i la seva filosofia barrejava conceptes del marxisme i la càbala. Estava perdut.
Quan l’exèrcit de Hitler va començar a avançar per França, on ell s’havia exiliat, va entendre de seguida que havia de fugir. I així ho va fer. Amb un grup de persones també exiliades va iniciar una ruta, força accidentada, que el va acabar conduint fins a Portbou. El 25 de setembre del 1940, un dimecres, va entrar al poble pel túnel de la riera i es va dirigir de seguida cap a la oficina de la policia. Pensava que els agents li validarien la documentació per prosseguir el seu viatge per l’estat espanyol sense problemes fins a Portugal.
Walter Benjamin era un filòsof nascut a Berlín. Era de ciutat i sembla que de cor fràgil. Tot i que en aquell moment tenia 48 anys, el viatge l’havia deixat molt exhaust. El desengany que va tenir quan la policia franquista el va retenir i li va comunicar que el deportarien, va ser descomunal. Li va caure el món a sobre. A l’estació de Portbou encara es pot veure la gran taula ovalada on els nouvinguts havien de deixar les maletes i passar el filtre policial. Allà és on el pensador jueu va rebre la pitjor notícia de la seva vida, de conseqüències mortals. Però no ens avancem en el temps.
Per aquest túnel va entrar a Portbou Walter Benjamin el vespre del 25 de setembre de 1940
Els policies el van conduir fins la Fonda França, una pensió de mala mort del poble. Benjamin, pràcticament no va veure ni els decrèpits carrers de Portbou, perquè de les 26 hores que hi va passar, la major part les va dedicar a morir en aquella tètrica habitació, la número 4, on el van entaforar. Segons la llegenda, Benjamin es va suïcidar amb una sobredosi de morfina, desesperat davant la perspectiva de caure en mans dels nazis. Però els estudiosos apunten una versió molt diferent i més coherent, segons diuen, amb les circumstàncies de la mort del filòsof alemany. Segons aquesta tesi, Benjamin tenia problemes de cor i sempre portava morfina a sobre per alleujar el dolor. El cansament i la decepció, li haurien provocat una crisi, un atac que el va deixar completament K.O. A l’Hostal el va atendre el doctor Vila Moreno, un dels dos metges que treballaven a Portbou. L’altre, Pedro Gorgot, el principal, no hi era perquè els dijous anava al mercat de Figueres. Gorgot era un fosc personatge, sembla ser que cap de la Falange a la zona, però tenia més coneixements de medicina que el metge que va tractar Walter Benjamin. El cas és el que el doctor que el va examinar li hauria practicat una sagnia i després li hauria administrat més morfina. Un procediment letal, segons els metges de l’actualitat, que Benjamin no va resistir. Al certificat de defunció signat pel doctor que el va “tractar” hi posa que el pensador jueu va morir d’una “congestió cerebral”.
A Walter Benjamin el van enterrar a la tomba 563 del cementiri de Portbou. A la seva làpida mai hi va figurar el seu nom i en els documents oficials que certifiquen la seva mort, se li van invertir el nom i el cognom. En aquell poble va ser enterrat un home que es deia Benjamin Walter. I com diu Santiago Vancells, metge i incansable divulgador del curt però intens periple portbouenc de Benjamin, la teoria del suïcidi no cassa amb el fet que fos sepultat en un cementiri catòlic. 5 anys després, les seves restes van anar a parar a una fossa comuna. En l’actualitat, la tomba 563 l’ocupa una altra família de Portbou i a l’entrada del cementiri es pot visitar un memorial dedicat al pensador alemany que un dia va vaticinar l’apocalipsi del capitalisme (qui ho anava a dir!).
Portbou i el mite de Benjamin
El cementiri de Portbou, una tarda d’estiu
Portbou es divideix (metafòricament) entre els que observen l’estada de Benjamin amb indiferència, apatia o tansemenfotisme i els (pocs) que han vist en aquest relat una inspiració, un símbol, un anclatge natural que vincula clarament el poble amb la clandestinitat i l’exili, com a lloc de pas dels que han patit la brutal persecució del feixisme. Pels apassionats d’aquesta història, la prioritat ja no és aclarir si els poders fàctics del règim de Franco, amb importants tentacles a l’Alt Empordà, van “facilitar” o no la mort de Benjamin, sinó que el més important és aprofitar l’eco que deixa la tràgica estada del filòsof per construir un relat que serveixi per divulgar el seu llegat i projectar Portbou com un espai de reflexió i meditació sobre l’exili, els seus detonants i les seves conseqüències. Fa anys que els que aposten per aquesta via impulsen l’Espai Memorial Walter Benjamin, un lloc dedicat a la figura del pensador alemany i als investigadors que se senten atrets per la seva vida. Aquest interessant projecte s’havia de concretar a l’antic Ajuntament de Portbou, però ja sigui per manca de diners o per poca complicitat política (o per les dues coses) la cosa continua encallada.
El decadent antic Ajuntament havia de ser la seu de la Fundació Walter Benjamin
La idea era vincular aquest espai amb el Museu de l’Exili de La Jonquera, una iniciativa que, en aquest cas, si que va acabar prosperant gràcies a la perseverança del món local. Els defensors del projecte de Portbou, però, no es resignen i apunten que , en bona mesura, el discurs al voltant de la figura de Walter Benjamin s’explica a l’aire lliure, sense barreres, recorrent el poble, la seva ruta clandestina i visitant un indret molt especial: el memorial forjat per l’artista de Tel Aviv Dani Karavan. Un conjunt monumental impressionant dedicat a Benjamin, a tocar el cementiri, que té com a eix vertebrador la reflexió i que es construeix integrat sobre i sota la pell de Portbou. Val la pena, no us el perdeu, i intenteu asseure-us davant el reixat que separa el vostre seient de la llibertat que representa el mar.
Una impactant imatge que va donar la volta al món FOTO: Marina López
Avui fa exactament un any dels devastadors incendis que van angoixar profundament tota una comarca. Ara fa dotze mesos, el migdia del diumenge 22 de juliol del 2012, el cel blau de l’Alt Empordà es va tenyir primer de groc, després de taronja i després d’un gris lluminós, molt espès, que va ocultar el sol i va fer caure la nit abans d’hora. Vam contenir l’alè durant 48 hores. Després, amb la tramuntana encalmant-se, tothom va començar a respirar.
Però comencem pel principi.
El foc més descomunal, segons Interior, el va originar una burilla encesa que un inconscient va llençar en un pàrquing a l’aire lliure de La Jonquera, a 500 metres de la frontera francesa. El primer indici va ser una gran columna de fum, que de seguida es va inclinar en direcció sud: feia tramuntana. Mala notícia. Això ja anticipava que, si els bombers no aconseguien desactivar-ho aviat, el vent i la baixa humitat convertirien aquella columna en un infern que avançaria molt ràpid, devorant tot el combustible vegetal que trobés per davant, des de l’Albera fins a la Garrotxa.
Al peatge de La Jonquera, 2 hores després de l’inici del foc. FOTO: Marina López
El foc va avançar implacable empès pel vent a una velocitat de 6km/hora. Així escrit, sembla una fotesa però per a què us en feu una idea, a mitja tarda les flames ja havien arrasat pràcticament les més de 10 mil hectàrees que el foc va acabar destruïnt des que es va originar fins que es va aconseguir extingir una setmana després. Recordo que els bombers van mantenir fins ben entrada la tarda la dada oficial que xifrava en 100ha el que havia consumit l’incendi en aquell moment. A la SER, a les 17h vam avançar que aquesta xifra, en realitat, ja superava les 9.000 ha. Vam rebre algunes crítiques per les xarxes socials, acusant-nos d’exagerats. Dues hores més tard, el mateix Conseller d’Interior va avalar la nostra informació. Aquella tarda i els dies següents, la feina de Ràdio Girona va ser exemplar, en qualitat periodística i en qualitat d’informació de servei, bolcant l’antena en aquell incendi, i l’altre que es declararia més tard, per oferir el minut a minut al ciutadà que necessitava saber què estava passant. Un treball en equip excel·lent, que també va aprofitar les xarxes socials, principalment el twitter, per fer arribar informació a qui la necessitava.
16:35h. Es comença a muntar el centre de comandament al parc de bombers de Figueres
L’incendi va posar setge a 16 pobles de l’Empordà. Protecció civil va fer confinar tota la comarca. Alguns municipis van quedar incomunicats durant moltes hores, envoltats de foc. Altres durant dies. Agullana, Darnius, Biure, Capmany, Llers… les flames van arribar a les portes de Figueres. Centenars de persones passarien la nit tancades a casa seva o d’algun veí. D’altres la van passar allotjades en pavellons esportius.
El pavelló esportiu de Figueres, on van dormir centenars de persones evacuades
4 persones van acabar perdent la vida aquell diumenge infernal. Al foc principal, un home va morir a Agullana, carbonitzat. Un altre va patir un atac de cor quan escapava de les flames a Llers.
I quan bombers i cossos d’emergències tot just començaven a comprendre que estaven davant el foc més devastador de la seva vida, a Portbou es va declarar un altre incendi. Segons va constatar després la investigació, aquell foc també el va originar una cigarreta. Aquí van perdre la vida dues persones més, dos francesos, un pare i la seva filla. Amb les principals vies de comunicació tallades pel foc, part del trànsit es va desviar per la carretera de Portbou, que aviat es va convertir en una ratera, amb centenars de cotxes atrapats. Va ser un error. Quan els ocupants dels cotxes van veure amb horror que les flames els queien a sobre, van sortir del vehicle per escapar. Alguns van saltar pel penya segat, com les dues víctimes mortals. Les imatges, les podeu veure en aquest vídeo, fan feredat.
L’alcalde de Portbou, Josep Lluis Salas, continua reclamant sense èxit que la carretera s’eixampli.
L’incendi de Portbou es va apagar aviat, però el foc iniciat a La Jonquera només es va poder perimetrar, és a dir, s’havia frenat el seu avenç, però apagar-lo, en aquell moment, era missió impossible. El dilluns, amb el vent més calmat, per fi alguns avions van poder treballar des de l’aire. El dimarts van poder remullar amb més intensitat i la cosa començava a pintar millor. 5 dies després, el divendres al matí l’incendi es va donar per controlat i el dilluns següent, va quedar extingit.
Per sort, durant els dos dies més crítics, el foc es va aconseguir contenir a l’Empordà, evitant el pitjor dels temors: que les flames saltessin a la comarca de la Garrotxa, plena de combustible vegetal. Les conseqüències haguessin estat senzillament espantoses. Els cossos d’emergències, en col·laboració amb policia, agents rurals, pompiers francesos i fins i tot militars, van fer una gran feina. La contribució de les ADF va ser també fonamental. Per cert, avui dia hi ha més voluntaris que l’any passat, però han de treballar amb menys recursos per culpa de les retallades.
Moments de tensió en la primera reunió del centre de comandament amb el Conseller Felip Puig
És curiós perquè, si preguntes als bombers, estan convençuts que aquells dies hi va haver una bona coordinació malgrat el lògic caos que genera un incendi que avança com un llamp. Sobre el territori, però, en alguns casos, un any després encara hi ha cert ressentiment contra els efectius d’extinció. Hi ha veïns que pensen que en alguns moments els bombers van ser massa conservadors, fins i tot contemplatius, deixant cremar terrenys i cases que tenien davant en comptes de remullar-les.
Un any després…
… les conseqüències de l’incendi sobre el terreny encara són visibles. Les flames van devorar molta massa forestal a l’Alt Empordà i avui dia encara queden moltes cicatrius. Ho podeu comprovar en aquesta panoràmica:
Vista panoràmica entre Biure i Pont de Molins
I en aquestes altres imatges, amb l’abans i el després, també queda clar que el verd s’ha regenerat, però poc:
Encreuament de Biure a Molins
Boscos de Darnius a Agullana
Masia a prop de Pont de Molins
Però, desastre natural al marge, quantificat en prop de 145 milions d’euros, el drama ha tocat de prop moltes famílies. La factura dels danys als municipis afectats puja a 1’5 milions d’euros, però això és una nimietat comparat amb el preu material i emocional que han hagut de pagar molts empordanesos que van veure les seves propietats particulars arrasades pel foc. A Llers, el foc va reduir a cendres una explotació agrícola de 2.500 m2. I aquest només és un exemple. Alguns han pogut refer la seva vida gràcies a l’assegurança, d’altres amb un crèdit i els estalvis, o les tres coses juntes. Hi ha gent que no ha tingut tanta sort i ha hagut de començar de nou des de la precarietat més absoulta. Hi ha d’anys, però, que res ni ningú podrà reparar mai: la pèrdua d’éssers estimats. I les morts quedaran impunes, perquè el jutge ha arxivat el cas davant la impossibilitat de localitzar les persones que van llençar les burilles fatals.
Tampoc hi ha llum, per ara, sobre la persona o persones que van prendre la decisió, errònia, de desviar el trànsit per la N260, per la carretera de Portbou que es va convertir en una trampa mortal.
Aquest és el reportatge que ha emès aquest dilluns el programa Hora L de SER Catalunya, coincidint amb el primer aniversari d’aquesta desgràcia:
Un document inèdit fins ara: el mapa del satèl·lit militar que els bombers van utilitzar durant les tasques d’extinció
Passat, present… i el futur?
Tanco el meu humil article recollint algunes de les reflexions que he pogut escoltar aquest dissabte en una taula rodona organitzada per l’Ajuntament de Darnius, moderada pel periodista Ramon Iglesias i formada per diferents periodistes i fotògrafs que van viure de prop aquests desgraciats incendis.
Continua molt latent sobre el territori la preocupació perquè aquesta tràgica experiència es pugui repetir aviat. Queda encara molta brutícia generada per la destrucció del foc i també ha crescut molt el sotabosc com a conseqüència d’una tardor i primavera molt humides. Això és gasolina per l’avenç d’unes hipotètiques flames. Tampoc s’ha treballat gaire en franges d’autoprotecció, i hi continuen havent moltes cases envoltades d’arbres i arbustos. Cal tenir en compte que en els últims anys la massa forestal ha crescut un… 35%! És una animalada. Tampoc s’han trobat solucions als problemes de mobilitat que s’ha demostrat que venen associats a un incendi d’aquesta magnitud. L’AP7, per exemple, continua sense ni una sola mitjana per desviar el trànsit en cas d’emergència.
Menció a part té un inquietant lament que durant la xerrada va llençar l’alcalde de Darnius, Eduard Payrà: durant l’incendi, l’alcalde d’aquest poble rodejat de flames, no va rebre informació de la Conselleria d’Interior fins passades les hores crítiques. De què coi serveix doncs el rimbombant pla INFOCAT? La resposta l’haurien de donar els responsables del departament que ara dirigeix el democristià Ramon Espadaler. És evident que el pla porta associades unes instruccions davant desastres relacionats amb el foc, però és preocupant i clama al cel que municipis com aquest, desesperats, haguessin de trucar a periodistes i mitjans de comunicació per saber què estava passant. Això és inconcebible, i més si tenim en compte que en els últims anys el Departament d’Interior ha estat promocionant amb molt d’orgull una xarxa de comunicacions per emergències “infalible” anomenada RESCAT que, en teoria, havia de servir per evitar situacions com aquesta. Les queixes de Payrà les comparteixen altres alcaldes afectats pel gran incendi.
I una constatació: el periodisme SERVEIX. En el sentit ampli del terme. En situacions extremes com les viscudes aquells dies de juliol, la gent busca la fiabilitat de les fonts contrastades, els periodistes i mitjans de comunicació que saben que són dignes de la seva confiança i que MAI els faran trampes. Que els aportaran informació valuosa i fidedigna, sense invents ni artificis. Això és el que van posar en valor les xarxes socials, que durant les hores més preocupants van anar plenes de detritus, rumors i desinformació, però també d’aportacions molt valuoses dels reporters, fotògrafs i professionals que aquell dia van treballar pel ciutadà malgrat els entrebancs dels cossos de seguretat, incapaços encara d’entendre que han de deixar moure’s als informadors de la mateixa manera que permeten fer-ho als bombers. Els periodistes són indispensables com a enllaç de la realitat, del que està passant, amb el ciutadà, que té tot el dret a rebre informació veraç i de primera mà de les persones que creiem en aquest ofici. I un periodista ha d’estar sempre al peu de la notícia, mai a no sé quants quilòmetres de distància. Aquesta va ser una de les reflexions compartides amb més unanimitat en aquesta interessant taula rodona a Darnius. Aquest poble altempordadès recorda aquells fatídics dies amb una interessantíssima exposició (“Un any després”), inaugurada aquest cap de setmana, amb imatges impressionants i que val molt la pena de visitar. No us la perdeu.
Conferència a Darnius, un any després de l’incendi
Regant el ficus 