Tinc un somni

Tinc un somni. Als carrers de Catalunya els homes i les dones llencen farigola des de la finestra en un dia assoleiat però fresc. Pels carrers blancs, impol·luts, caminen agafats de la mà nens i nenes de totes les races. Les religions ja no existeixen i ser transexual és tan normal com beure aigua quan tens set. Les dones treballen igual que els homes, però aquesta vegada tenen els mateixos bitllets a la cartera. Als llibres d’història de la música no hi apareix la paraula reggaeton i als camps de futbol ja no hi van neanderthals potencials maltractadors.

El que més em sorprèn del somni, tanmateix, és que els polítics diuen la veritat.

Apareix Junqueras. El líder d’ERC parla sense semblar un prepotent i tot el que diu té sentit per a qui l’escolta, no només per a ell. Marta Rovira ja no sembla una padrina permanentment emprenyada. Artur Mas ja no és una víctima del sistema i els antisistema. Ha netejat el seu nom després de facilitar a la justícia totes les proves de corrupció del seu partit. Duran compleix voluntàriament serveis comunitaris a perpetuïtat per vividor. Miquel Iceta és la coherència personificada i Carme Chacón s’assembla a la dona que apareix als cartells electorals del PSC. Albert Rivera parla sense demagògia i Xavier Garcia Albiol celebra sopars de germanor amb gitanos romanesos. PODEM ja no existeix perquè els drets socials estan garantits i la CUP fa rodes de premsa que no semblen la cabina dels germans Marx.

Els polítics del meu somni diuen la veritat. Discrepen entre ells però són honestos. Quan els demanen explicacions sobre alguna cosa, tracten als ciutadans com a adults i no com a imbècils. 

En aquest somni recurrent, els periodistes fan preguntes precises i adients. Però quan em toca preguntar a mi, la veu no em surt. Vull aprofitar aquesta oportunitat insòlita i m’esforço desesperadament. Les meves cordes vocals vibren, però no emeten cap so. I sento que em cauen les dents. Després m’entrebanco i, quan començo a caure, em desperto.

I me n’adono que tot ha estat només un somni.

Anuncis

La genialitat de l’equip de Salvados

Jordi Évole i el seu sensacional equip ho han tornat a fer. Han abordat en prime time, i per a tota Espanya, el problema català oferint-nos un hipnòtic tête à tête entre Artur Mas i Felipe Gonzàlez. Una interessant trobada entre el president que, segons alguns, està conduint els catalans cap a un precipici i el que va ser el president espanyol més longeu i que ara germina entre suculentes conferències, el seu hortet de bonsais i el seu càrrec al consell de Gas Natural. Ah, no, que aquest càrrec el va deixar fa unes setmanes perquè s’hi avorria -cobrava 126 mil euros bruts per avorrir-se, doncs-.

Els dos polítics apareixien davant l’espectador asseguts en una senzilla taula d’un centre civic de Les Corts, una austera però superefectiva posada en escena que recordava a la genial entrevista que Mr. Évole ja li va fer al president català fa uns mesos a la seva residència del Maresme. El periodista i Mas parlàven asseguts en un sofà verd gens espectacular. Óbviament, el que ens interessava a tots era el contingut de la conversa, no l’escenari.

La frescor de la proximitat. L'escenari auster proposat per Salvados.

La frescor de la proximitat. L’escenari auster proposat per Salvados.

Aquesta vegada era una taula de bar on els dos polítics van confrontar els seus punts de vista sobre el procés sobiranista. Cadascun va intentar desmuntar els arguments de l’altre sense aixecar la veu, amb un Jordi Évole al mig fent d’àrbitre, introduïnt els elements de conversa, alló just perquè ni Mas ni Gonzàlez es desviéssin. Intervencions mesuradíssimes d’Évole que, entre altres coses, van servir per posar en evidència les contradiccions dels dos conversadors. En fi, diàleg i periodisme, amics. Alló que defuig Mariano Rajoy. L’anatema del PP.

Mas escoltant el seu interlocutor.

Mas escoltant el seu interlocutor.

El que podrien haver fet TV3 o Televisió Espanyola i no han fet per les seves cotilles polítiques, ho ha fet La Sexta, la cadena que ara mateix, per a mi, fa la televisió més intel·ligent d’Espanya. Ofereix cada dia una informació crítica -massa esquerranófila pel meu gust, tot s’ha de dir-, un poderós i gloriós Wyoming repartint justícia al vespre, Anna Pastor al cap de setmana posant context i collant els polítics -tot i que crec que aquesta periodista ha perdut frescor-, Évole com a un dels bucs insígnia i una sel·lecció interessant de sèries per a l’entreteniment. Una oferta interessantíssima, davant la merda -literal- que ofereixen la resta de televisions.

De moment, un altre gol per l’esquadra d’Évole, un home que ja fa temps que ha aconseguit desfer-se del personatge creat per Andreu Buenafuente per consolidar-se com un dels periodistes més lúcids i que millor connecta amb el públic del media espanyol. Grandiosa feina de producció, -les grans entrevistes que han  aconseguit aquests nois no són gens fàcils- i també de muntatge i grafisme. Una gota de brillantor en un oceà de televisió instrascendent. L’unic contra: un excés d’edició, de talls, suposo que inevitables.

Més de 4 milions d’espectadors del programa d’ahir confirmen l’éxit de l’aposta. El vídeo del programa el trobareu clicant aquest enllaç.  Aquest és el camí. Ara esperem atentament que algú el segueixi i poguem veure un dia, asseguts un davant de l’altre, a Artur mas i Mariano Rajoy.

La calamitat dels CAT

image

Ara fa 4 anys la Generalitat va posar en marxa els Centres d’Acollida Turística, en acrónim els CAT, una mena de xarxa d’oficines de turisme de disseny que, segons els seus impulsors, havien de servir per donar als visitants “una informació global sobre l’interès cultural de Catalunya a través de diferents temàtiques”. I així va ser com el govern català va posar en marxa el primer d’aquests centres a Teià, al Maresme. A finals de juny del 2009, un grapat d’homes (i alguna dona) vestits de festa major, amb el llavors president José Montilla al capdavant, van inaugurar amb tota la litúrgia l’edifici. Aquí en teniu les imatges:

http://www.324.cat/video/1326459/Obrir-noves-rutes-per-als-turistes

Mapa de CAT on es veuen els CAT's

Mapa de CAT on es veuen els CAT’s

Era una “prova pilot”, que és el que acostumen a dir els gestors d’alló públic quan tenen una idea que costa diners i la volen posar a prova abans d’estendre-la a tot el territori. Ara bé, aquesta pot haver estat la prova pilot més fugaç de la història contemporània catalana. El pla de viabilitat dels promotors devia ser molt optimista perquè en menys d’un any ja estaven aixecats la majoria dels costosos centres que s’havien previst. Amb aquella alegria.

Almenys Montilla hi veia futur. Segons el president, el projecte havia de servir per  “acostar el turista a la nostra realitat cultural, gastronòmica i històrica perquè els turistes que venen a Catalunya no només admiren les nostres belleses naturals, paisatgístiques, arquitectòniques, urbanes, sinó que viuen amb plenitud tots els sentits: vista, oïda, tacte, gust, olfacte…”

El cas és que la Conselleria competent en Turisme (per cert en mans d’ERC i que llavors capitanejava el Conseller Josep Huguet) havia previst aixecar 10 centres similars al de Teià. N’hi havia de projectats a Puigcerdà, Les, Vilajuïga, Ripoll, Berga, Sallent, Cervera, Montblanc i Tortosa. En van aconseguir construir i posar en marxa 9 i l’èxit va ser tan aclaparador que l’any 2011, el govern de CiU va decidir desfer-se’n.

El CAT construït a Ripoll, bressol de Catalunya

L’imponent i vistós CAT construït a Ripoll, bressol de Catalunya. Foto: turisme.cat

Què va passar? Doncs que el projecte no va triomfar com estava previst perquè, fonamentalment, estava sobredimensionat. Tampoc hi va ajudar massa que en alguns municipis la Conselleria prengués la sagaç decisió de construir els CAT en zones industrials o en llocs poc transitats. Alguns gestors de les oficines admeten (això si, amb la boca petita) que de turistes en rebien pocs i que la majoria de visitants que buscaven informació, abans de matar-se a buscar aquests centres s’estimaven més dirigir-se a alguna de les gairebé 250 oficines de turisme que funcionen a tot el territori (instal·lades, ves per on, al centre dels pobles i ciutats o en punts estratègics).

La placa que a Vilajuïga dóna fe de l'obra de l'honorable Conseller Josep Huguet i l'il·lustríssim alcalde

La placa que a Vilajuïga dóna fe de l’obra de l’honorable Conseller Josep Huguet i l’il·lustríssim alcalde

I això que la proposta de l’audaç Conseller Huguet era ambiciosa: els CAT compten amb un punt d’informació turística (presencial i telemàtica), un bar, un espai de degustació de productes agroalimentaris de la zona i una botiga especialitzada en la venda de records i artesania relacionada amb la temàtica pròpia d’aquell indret que es vol promocionar.

Però fem números, que ara és la mesura de totes les coses: de mitjana cadascun d’aquests centres va costar 1 milió d’euros de la butxaca del contribuent. En total 10 milions. I mantenir-los en funcionament costava un mínim de 750 mil euros anuals. Quan Artur Mas, ja armat amb les tisores, va mirar la factura es va esgarrifar. El govern de CiU va optar per treure’s de sobre aquestes infraestructures durant la seva primera tongada de retallades argumentant que eren deficitàries, creaven duplicitats i que en molts casos no feien cap mena de servei. I menys per quadrar els comptes, clar. Quan van rebre la sentència de mort, alguns dels centres només portaven poques setmanes oberts. En realitat, la direcció general de turisme no els va matar del tot: en va cedir la gestió als municipis on s’havien instal·lat. A canvi, els Ajuntaments podien fer amb l’edifici el que els semblés. I gairebé tots els governs municipals en van assumir la gestió per mantenir-los oberts, pagant el personal de la seva butxaca. En alguns casos el “derroche” de metres quadrats estan aprofitats, però en d’altres, les estances només acumulen pols.

En tot cas, el negoci és tan rodó, que cap empresa s’ha interessat per gestionar aquests edificis. Només a Ripoll i Vilajuïga els CAT continuen oberts amb la gestió externalitzada, que és el que Huguet diu ara que pretenia quan els va impulsar (que l’administració només aportés la construcció).  Això sí, aquests dos centres gironins els gestionen associacions i cooperatives que, amb pocs recursos, intenten que aquestes instal·lacions serveixin per complir un dels objectius fundacionals: aportar al visitant informació interessant sobre el territori que trepitja i allunyar-lo del  turisme de sol i platja. És el cas del CAT de Vilajuïga. El centre el gestiona amb entusiasme (i per amor a l’art, és a dir, gratis) l’Associació Via Pirena però en ple mes d’agost és difícil veure-hi algú a dins que demani informació sobre la zona. Ells asseguren que cada dia hi passen unes 50 persones, la majoria visitants de pas que es dirigeixen al Monestir de Sant Pere de Rodes. Us asseguro que la imatge que ofereix aquest amplíssim edifici amb les seves ámplíssimes instal·lacions buides és desoladora.

Hordes de gent donant-se empentes per entrar al CAT de Vilajuïga en plena temporada d'estiu

Cues de turistes donant-se empentes per entrar al CAT de Vilajuïga en plena temporada d’estiu

Precisament un dels defensors d’aquest projecte fallit de la Generalitat era l’alcalde d’aquest poble, el republicà Pere Trias.  Fa 4 anys Trias, que també ostentava el càrrec de president de l’Associació d’Ens Locals de la Xarxa de Centres d’Acollida Turística de Catalunya, va definir els CAT com “uns equipaments moderns, còmodes i funcionals que presten un servei d’atenció turística de qualitat i adaptat a les necessitats i requeriments del turisme del segle XXI. Són les oficines d’informació turística 2.0”, va proclamar.

Ja sabeu el que deia Schuster, no?

foto