aTERRAtges a Agullana

Vista de l'interior de l'Esglèsia parroquial de l'Estrada, a Agullana

Vista de l’interior de l’Església parroquial de l’Estrada, a Agullana

En un lloc de l’Empordà, sortint d’Agullana, si segueixes una sinuosa carretera, primer d’asfalt i després de terra abans de tornar a l’asfalt, aniràs a parar a l’Estrada, un veïnat amb església pròpia que apareix de sobte al mig del bosc. A l’Estrada, aquesta església parroquial i el Mas Vinyes, molt a prop del temple, estan units per un cordill invisible. És un cordill de creativitat que han imaginat 17 artistes de la comarca que aquests dies exposen sota aquests dos sostres: el laic i el sagrat. Tots ells han conreat diversos materials per expressar el seu art, però aquesta vegada tots han fet servir el mateix. Han utilitzat els 4 elements clàssics: la terra, l’aigua, l’aire i el foc. L’aigua converteix la terra en fang. El fang s’asseca amb l’aire i el foc el cou i l’endureix fins a convertir-lo en la peça definitiva. Ceràmica.

"Empremptes" espiral de Josep Ministral

“Empremptes” espiral de Josep Ministral

Ceràmica és el que podem veure a l’Estrada fins el 12 de gener en aquesta exposició col·lectiva, promoguda per Antoni Federico. Federico era ceramista i va cultivar aquesta disciplina de forma intensiva durant 4 anys. Un bon dia, però, li va semblar que Picasso o Miró, entre d’altres, ja ho havien fet tot amb aquest material. No es veia capaç d’innovar i va decidir apagar el forn. 25 anys després, s’ha vist capaç de fer creacions pròpies i ha tornat a posar les mans dins el fang. El Mas Vinyes, de la seva propietat, s’ha convertit en una d’aquestes dues sales d’exposicions que aquests dies s’han obert a l’Estrada. L’altre espai, com deia, és la nau de l’església d’aquest veïnat d’Agullana. Aquí hi trobareu obres del propi Antoni Federico, d’en Carles Bros, de la Dolors Bosch, de la Mònica Campdepadrós, en Miquel Duran,  la Pilar Farrés, d’Eduard Federico, en Pep Federico, en Ramon Fort, en Jordi Gispert, en Claude Lambert, en Miquel Mallén, en Josep Ministral, la Fiona Morrison, l’Ester Parés, Patxè, la Carme Sanglàs i la Núria Surribas.

L'organitzador principal d'aquesta exposició col·lectiva: Antoni Federico

L’organitzador principal d’aquesta exposició col·lectiva: Antoni Federico

La gràcia d’aquesta exposició és que sigui col·lectiva. Antoni Federico va convidar a 16 artistes més per experimentar, durant uns dies, amb el fang. No és massa habitual que els artistes abandonin la seguretat dels seus tallers per compartir experiències amb altres professionals del gremi. I això és el que han fet tots ells a Agullana. L’individualisme s’ha convertit en una mena de cooperativisme. Alguns d’ells no havien treballat mai amb fang i han rebut ajut dels que sí que en sabien. A l’Estrada, al forn de l’Antoni Federico (un autèntic forn de ceramista, on les peces s’han cogut a més de mil graus de temperatura), han pogut provar-ho. I expliquen que se sap com entra el fang al forn, però és difícil saber com en sortirà. El resultat és el que veieu en aquestes fotos.

"Empremptes" de Josep Ministral

“Empremptes” de Josep Ministral

"Fòssil quàntic" de Patxè

“Fòssil quàntic” de Patxè

El pintor Miquel Duran, primera incursió al món de la ceràmica

El pintor Miquel Duran, primera incursió al món de la ceràmica

"Turbulències en blanc i negre" de Ramon Fort

“Turbulències en blanc i negre” de Ramon Fort

"Empremptes" de Josep MInistral

“Empremptes” de Josep MInistral

EsglÉsia parroquial de l'Estrada

Església parroquial de l’Estrada

Anuncis

La PKU, aquella estranya malaltia

A Catalunya hi ha 250 persones que pateixen la PKU. És una malaltia metabòlica rara, molt poc coneguda, que els obliga a portar una dieta vegetariana amb disciplina espartana: no poden menjar res que porti proteïna. Ni carn, ni peix ni ous ni llegums. Si es detecta aviat, els pacients poden fer una vida relativament normal. SER Catalunya n’acaba de fer un reportatge sonor que trobareu clicant aquest enllaç a la web de l’emissora.

La PKU, el nom curt amb que es coneix la Fenilcetonúria, és una de les malalties que es detecten amb la prova del taló que es fa als nadons 48 hores després de néixer. És una afecció hereditària. Els infants que la pateixen no poden metabolitzar les proteïnes amb normalitat i les transformen en una mena de verí neurotòxic que provoca importants problemes de salut mentre es desenvolupa el cervell. Una dieta a base de verdures, fruites i aliments especials sense proteïna i un estricte control mèdic, neutralitza els seus efectes. Si no es detecta a temps, però, les conseqüències són dramàtiques, segons el cap de servei de neurologia de l’Hospital sant Joan de Déu, Jaume Campistol: “Si es detecta aviat, l’evolució és excel·lent. El pacient ha de fer dieta, però l’evolució és excel·lent. Estem seguint joves que ja van a la universitat i així ho hem constatat. Per contra estem seguint casos de nens que, pel motiu que sigui, no han estat diagnosticats a temps. Pot ser que al seu país d’origen no se’ls hi hagi fet el cribatge metabòlic, per exemple. Aquests infants ara tenen un retard mental, trets autistes, epilèpsia… I a aquesta edat és molt difícil tractar-los la malaltia.”

La prova del taló als nadons és fonamental per detectar la PKU i altres malalties. FOTO: WIKIPEDIA

La prova del taló als nadons és fonamental per detectar la PKU i altres malalties. FOTO: WIKIPEDIA

La Fenilcetonúria la coneixen bé en Joanjo i la Gemma, els pares d’una nena que es diu Júlia. La prova del taló que li van fer a la seva filla fa 6 anys va revelar que li havia tocat: patia PKU. Aquell dia va començar un tractament de per vida. A la petita, malgrat tot, això no li representa cap problema com explica el seu pare: “Quan et donen la notícia, t’ho has de replantejar tot. Allà on vas has de portar el menjar especial. Però són nens que neixen amb una consciència especial. Saben què poden menjar i què no. Encara que siguin tan petits, es curiós perquè et donen una lliçó de vida”.

Foto familiar: la Júlia, el seu pare Joanjo i la Dora

Foto familiar: la Júlia, el seu pare Joanjo i la Dora

La sanitat pública finança uns medicaments que són molt costosos per les famílies. Un tractament anual pot costar de mitjana uns 20.000 euros. Però hi ha casos més extrems: hi ha pacients que es poden gastar 1.400 euros a la setmana prenent unes pastilles que costen 21 euros cadascuna. Ara, amb les retallades, en Joanjo observa amb inquietud les noticies que van sortint del Ministeri de Sanitat i la Conselleria de Salut: “Estem atents als conflictes que hi ha hagut amb les farmacèutiques o les farmàcies. Tot això inquieta perquè és un cost molt elevat el que s’ha de suportar amb aquests tractaments. També et preguntes si el cost és real o si aquí aquestes indústries en treuen un profit excessiu. T’ho mires amb cert neguit tot el que està passant, és clar.”

La PKU és una malaltia rara que afecta a 680 persones a Espanya. 2 de cada 5 dels pacients són catalans. El pròxim 18 de gener l’Hospital Sant Joan de Déu ha organitzat una reunió amb les famílies que conviuen amb aquesta malaltia per explicar-los els últims avenços per tractar-la.

Gironí, indigna’t! És gratis! (De moment)

Des de fa una parell d’anys sóc veí de Girona a tots els efectes. Sóc un exiliat figuerenc que, per motius laborals i altres que no vénen al cas, he anat a parar a la capital de la gent arrogant, com diu el mestre. Girona sempre m’ha semblat un lloc preciós per viure-hi. Em fascina sobretot pensar que als anys 80 aquesta ciutat encara era grisa i sòrdida però que als 90 va ser capaç de renéixer esplendorosa i fer clavar el genoll a terra a Figueres, fins llavors l’indret més cosmopolita de les comarques de Girona. La capital de l’Alt Empordà encara no s’ha recuperat. Ni sap el que vol ser quan sigui gran ni sap què és ara mateix.

Les dues ciutats, però, tenen una cosa en comú. Sempre les he trobat aburgesades. Suposo que deu ser fàcil tenir aquesta visió estereotipada si, com és el cas, has nascut i crescut en un barri de proletaris i més endavant t’has instal·lat en la classe mitjana de la crisi –és a dir, l’estatus social que et proporciona treballar, estar en nòmina i cobrar sense endarreriments un sou que passa de mil euros-. Jo tinc la teoria que com més burgesa és una ciutat, més li costa indignar-se per les injustícies socials. Si tens calés per pagar el que faci falta, fa mandra mobilitzar-se.

Podríem dir que a Girona només hi pernocto. No hi faig massa vida. Com que visc en un dels extrems de la ciutat, i em passo la major part del dia a Barcelona, que és on treballo, sovint no me n’assabento de les coses que hi passen fins al cap de setmanes o fins i tot mesos.

El nou paisatge blau i verd  de Girona

El nou paisatge blau i verd de Girona. Aquí hi ha cotxes perquè és diumenge

Ara he sabut que l’Ajuntament, governat per CiU, ha decidit agafar la brotxa i pintar de verd unes 1.500 places d’aparcament de la ciutat. També ha ampliat la zona blava, que s’estén com un tumor i, per primera vegada, ha conquistat el pàrquing gratuït que fins ara hi havia sota el viaducte. Amb aquesta acció, el govern de Carles Puigdemont ha trencat el pacte tàcit que la ciutat tenia amb els residents i, sobretot, amb la gent que ve cada dia a treballar a Girona però viu fora de la ciutat. Totes aquestes persones sabien que, si matinaven, podien deixar el vehicle amb què es desplacen en un aparcament força cèntric i de forma gratuïta. Ara aquests conductors s’hauran de gratar la butxaca. Però uns i altres pagaran i callaran.

La zona verda de Girona de moment és un èxit, com es pot comprovar

La zona verda de Girona és un èxit, com es pot comprovar. FOTO: Ramon Iglesias

Girona s’ha distingit per tenir una política de mobilitat encertada. La circulació en hora punta sempre ha estat un caos organitzat, suportable. Els aparcaments dissuasius situats a les entrades de la ciutat eren una bona eina per reduir els desplaçaments en cotxe per l’interior i la zona blava s’havia reservat pels carrers més comercials. Ara calen diners i algun savi ha vist que a sota vies encara hi havia espai per continuar munyint al ciutadà. De moment, els pàrquings de la Copa encara són gratuïts, però ja veurem si també acaben tenyits de blau o de verd.

El cas és que amb aquesta mesura, segons l’Ajuntament, per Girona hi circularan menys cotxes i hi sortirà guanyant el resident, que pagarà un preu reduït per deixar el seu cotxe en zona verda. Segurament és veritat. Però la realitat també és que el consistori sangrarà a tothom. Als veïns i als forans que vinguin a la ciutat qualsevol dia que no sigui diumenge. És una mesura ambiental i d’ordenació de trànsit? Si. És una mesura recaptatòria? Sobretot. He buscat el programa electoral de CiU quan es va presentar a les municipals del 2011 i tota referència que he trobat a les zones verdes és aquest passatge de l’apartat dedicat al medi ambient i que parla d’una ciutat “Més Verda!”:

Les zones verdes del programa electoral de CiU

Les zones verdes del programa electoral de CiU

I el programa tampoc diu res de les noves zones blaves, evidentment. Aquest sistema “per oxigenar el trànsit”, d’altra banda, s’estén en altres ciutats, com a Figueres mateix. L’alcaldessa, Marta Felip, també de CiU, ho defensa aquí. Desconec si en els programes electorals respectius també defensaven aquesta mesura. Suposo que si et vols presentar com a alcaldable i inclous això al teu programa de govern és com voler fer el camí de Santiago i fotre’t un tret al peu abans de calçar-te les xiruques. És lícit? Per descomptat. És ètic? Per a mi no, però també  és veritat que tinc fama de purista.

Jo crec, en definitiva, que al món hi falta més franquesa i hi sobra supèrbia.

A Girona ciutat, i a tot arreu, imagino que deu ser més fàcil guanyar unes eleccions municipals si et presentes amb un programa electoral farcit de promeses d’aquelles que et fan quedar bé amb tothom, sense massa concrecions, que no pas incrustant sobre aquest paper una traca de mesures impopulars, d’aquelles que afecten sobretot a la butxaca i als drets del ciutadà.

 I si no, que li preguntin al PP, oi amics?

No se n’adonen

És trist comprovar que poca cosa ha canviat després de dotzenes de manifestacions a la setmana, un bon grapat (segurament pocs) de càrrecs públics processats per corrupció i un bon nombre més de polítics de professió defenestrats per incompetents pel mateix ciutadà en les successives eleccions. Persisteix la vella manera de fer de molts dels que es dediquen a gestionar allò públic. Com sempre, els millors exemples universals els trobem en el microcosmos local.

El mes de setembre, l’Ajuntament de Figueres i el Consell Comarcal de l’Alt Empordà van encarregar al bufet d’advocats J&A Garrigues SLP l’elaboració d’un informe amb l’objectiu de trobar fòrmules que permetin eradicar la prostitució de carretera. És innegable que en els últims anys aquestes dues institucions s’han esforçat en pressionar el Parlament i el Congrés per a què abordin un fenomen complex. Fa temps que, sobretot els alcaldes dels pobles més petits, s’han cansat de veure aquesta problemàtica amagada sota l’estora de la confortable al·legalitat. Hi ha qui diu que el sexe a peu de carretera dóna mala imatge. D’altres que és el detonant segur d’accidents de trànsit. D’altres denuncien que provoca brutícia als vorals de les vies on les noies exerceixen la prostitució. Alguns diuen que tot plegat. Per a mi, la pitjor conseqüència que té el sexe retribuït és la impunitat amb què operen les màfies que exploten a moltes d’aquestes noies, en moltes ocasions sense cap mena de respecte i en condicions infrahumanes, com si fossin bestiar o molt pitjor. La policia ho intenta combatre. Tots aquests factors junts fan imprescindible que d’una vegada per totes la prostitució es debati al Congrés dels Diputats, que és on es prenen les decisions en aquest país. Però el debat, fins ara, s’ha defugit malgrat els intents infructuosos d’alguns diputats amb bona fe. Cal diàleg.

Diàleg és precisament el que va defugir el president del Consell Comarcal aquest dilluns quan va presentar, envoltat de somrients alcaldes i alcaldesses, les conclusions d’aquest informe que es va encarregar a aquest bufet d’advocats barceloní.

Després de convocar als mitjans de comunicació a una “roda de premsa informativa”, Xavier Sanllehí va deixar clar que es limitaria a llegir un comunicat –ho va fer directament del seu Ipad- i que no acceptaria preguntes dels periodistes. Una actitud inacceptable que alguns informadors van qüestionar en va. Sanllehí només llegiria el document -amb prou feines una pàgina- que tenia a la seva tauleta. Es devia haver deixat la pantalla de plasma a casa. Una actitud indigne, perquè els periodistes són el canal que té el ciutadà per conèixer, per exemple, en què es gasta l’administració els diners del contribuent. Com a forma de protesta, un periodista de la Cadena SER es va negar a gravar la lectura del president del Consell Comarcal. Mica en mica, però, vam anar entenent perquè ni Sanllehí, ni cap dels càrrecs municipals que l’acompanyaven, van voler atendre preguntes.

Resulta que l’estudi ha costat 15.000 euros, pagats a mitges entre l’Ajuntament de Figueres i el Consell Comarcal, i la seva conclusió és una recomanació: “la mesura més eficient per combatre la prostitució a la carretera consistiria a abordar aquesta temàtica des d’una modificació del Codi Penal”. És a dir, el mateix argument trillat que fa anys que repeteix i proposa tothom sense que, de moment, s’hagi atès i que, a més a més, escapa a les competències municipals. Si li haguessin preguntat a la meva mare, que no és cap experta advocada, els hi hagués dit el mateix. I gratis.

Llegint del seu modern Ipad, Xavier Sanllehí va intentar disfressar aquest malbaratament tirant de llenguatge administratiu, el tipus de paraules que estan acostumats a emprar els veterans alcaldes –com ell mateix- per donar solemnitat a allò més trivial: “El document aborda el problema des de la perspectiva de les actuacions que poden adoptar els municipis en el seu règim de competències i des de la normativa vigent. La comissió treballa en el disseny d’eines normatives municipals per reaccionar de manera coordinada i a nivell comarcal davant la prostitució de carretera.”, va proclamar davant els periodistes, muts per decret de qui els havia convocat.

Xavier Sanllehí i el seu Ipad

Xavier Sanllehí i el seu Ipad. FOTO: ACN

Tot apunta que aquests diners, 15.000 euros, repeteixo, han fet el mateix servei que si els haguessin llençat directament a les escombraries.

En realitat, la quantitat no és tan alta. El problema és que aquests responsables públics es pensen que, com passava abans, poden continuar gastant-se els diners d’aquesta forma tan alegre i sense donar explicacions al ciutadà, que ara els escruta més que mai.

No se n’adonen que tot ha canviat i que ja pràcticament ningú perdona aquesta actitud miserable. Qui no respon preguntes és perquè o no té respostes o té alguna cosa a amagar. I qualsevol d’aquestes dues opcions és inquietant. 24 hores després d’aquesta escena, el servei de premsa del Consell Comarcal ho ha intentat arreglar amb aquest comunicat. Però el mal ja està fet. En aquest cas, com deia el periodista Raül Muxach, Sanllehí i els alcaldes que el secundaven simplement no devien voler preguntes perquè no podien defensar que s’han pagat molts diners per un informe que no diu res de nou.

Biffy Clyro, una constel·lació de hits

Escric això 4 dies després de l’esperat retorn de Biffy Clyro a Barcelona, a casa seva, a la Sala Razzmatazz. Vull dir amb això que ja no ho escric en calent, sinó que han passat uns dies i la distància et deixa menys espai per la subjectivitat. Però aviso que seré molt subjectiu. Em considero una groupie de Biffy. No ho puc evitar, me’n vaig enamorar des del mateix dia que me’ls va presentar la Marina López, una declarada i prestigiosa biffyclyrista. De fet una de les privilegiades que ha pogut gaudir de la seva música amb prou feines acompanyada de 4 gats, en una sala mig buida,  o quan aquests escocesos feien de teloners d’altres grups -com Muse-  als seus concerts a la capital catalana.

Simon Neil tocant el cel a Barcelona

Simon Neil tocant el cel a Barcelona

Razzmatazz és com la residència dels Biffy quan vénen per Catalunya. En aquest espai, en diverses visites, han anat conquistant sales. Van passar de la 3 -la més petita- a la 2, i finalment, aquest dimecres (11-12-13), van assaltar la sala 1, la més àmplia. Plena a vessar. Era la sala gran però… amb un espai per a 3.000 persones. I cal tenir en compte que aquests tios, a Anglaterra, estan acostumats a omplir estadis com el de Wembley, on hi caben… 90.000 espectadors!!! Aquí en teniu la prova en un altre recinte brutal: Reading, aquest agost:

En resum. Al Regne Unit aquests tios són unes putes estrelles del rock. De fet això és el que més estranya a tothom que els segueix des de fa temps. És incomprensible, però és així: mentre a Anglaterra Biffy Clyro ho peta i és un grup reconegudíssim, fora de les illes britàniques se’ls coneix poc i només els veuràs en sales petites. Si amics, la fama en el món del rock és capriciosa. El seu últim disc, “Opposites”, va sortir a la venda a principis d’aquest 2013 i es va convertir ràpidament en número 1 a UK. L’àlbum, amb doble CD i DVD, es va col·locar entre els 10 primers en diversos països europeus com Alemanya o Suïssa. Hi entenen més de música els alemanys o els suecs que nosaltres? Doncs sí, es veu que sí.

Sé que el que diré pot provocar un infart als gihaidistes del rock però, per a mi, els Biffy Clyro, ara mateix, són més grans que Foo Fighters o Coldplay. Per què? En què em baso per fer aquesta afirmació? Escolteu tots els seus treballs, sobretot els tres últims. Us imagineu una constel·lació d’estrelles diferents, però on totes brillen amb la mateixa intensitat? Doncs així és el repertori d’aquest fabulós grup escocès. Pocs trios com aquest reuneixen tantes cançons rodones a cadascun dels seus discos. Simplement t’enganxen. I poques bandes com aquesta tenen la capacitat de fer-te entrar encara més en aquestes cançons quan les escoltes en directe. Sembla que quan les escoltes en viu, amb menys producció, les entens i t’atrapen encara més.

Uns imberbes Biffy Clyro

Uns imberbes Biffy Clyro

Simon Neil i els bessons James i Ben Johnston toquen junts des de fa 18 anys, quan amb prou feines eren uns joves imberbes. Durant aquest temps -al marge de veure com de cruel ha estat la genètica capil·lar amb un dels bessons- han publicat sis àlbums. Des del 1995, han anat polint sense artificis el so punk-rocker propi del Seattle grunge que els va inspirar en l’adolescència fins a adoptar l’estil Biffy. Inimitable. No s’hi pot posar cap etiqueta, perquè ningú el pot igualar. La melodia és el centre de tot i les tornades enganxoses brillen tant en la brutícia sorollosa d’una Fender distorsionada com en la delicadesa d’una acústica acoblada. Un treball sintetitza el seu talent per aconseguir-ho: “Only Revolutions” (2009). Una joia, un disc RODÓ. Només us posaré 4 exemples d’això que dic. Feu el favor d’escoltar el deliciós contrast entre ‘That Golden Rule‘ i ‘God & Satan‘, la boja alegria que et provoca ‘Bubbles‘ o, sobretot, l’etern himne d’aquests escocesos: ‘Many of horror’.

Portada d'Only Revolutions (2009). Un dels millors discos que he escoltat

Portada d’Only Revolutions (2009). Un dels millors discos que he escoltat

Però a Barcelona aquest desembre els Biffy venien a presentar “Opposites” un treball editat aquest 2013 amb 20 cançons repartides en dos cd’s però que funcionen com un tot. No us enganyaré. Després d'”Only Revolutions”, per a mi una obra mestra, “Opposites” tenia bon gust, però no era tan bo. Però aquesta era només la primera impressió. Val, i la segona i la tercera. Potser també la quarta. Però a la cinquena, quan aconseguies abstraure’t i abandonar els prejudicis, veies que tenies davant una nova col·lecció de cançons precioses. Diamants que has d’anar escoltant per sentir la seva brillantor. Però el que m’ha acabat convencent és escoltar-les en viu.

Sonava ‘We Are Family’ de fil musical mentre els tècnics acabaven d’enllestir l’escenari. I de sobte van aparèixer. Els amics Biffy es van presentar a Barcelona, a Razzmatazz, enxufant per començar i a boca de canó ‘Different People’, una d’aquestes cançons noves que en directe m’havien d’enamorar. I no només em va enamorar, sinó que a més se’m va emportar al llit, sense passar per caixa ni carícies prèvies. I perquè quedés clar que aquests hòmens d’Escòcia saben com mantenir la tensió, de seguida va tronar una carta guanyadora: ‘That Golden Rule’. I només era la segona cançó i amb prou feines havien passat 5 minuts. El concert va durar al voltant d’una hora i 45 minuts, i va ser espectacular. Razzmatazz és un espai rude, una sala amb una acústica infame, però Biffy Clyro ho sap, hi estan acostumats, i per això també saben com contrarestar-ho amb potència i una execució impecable.

Acariciant un dels hits de la nit: Many of horror

Després d’acariciar un dels hits de la nit: Many of horror

El power trio de Kilmarnock, Escòcia (ajudats d’un teclista i un altre guitarra en la penombra) van deixar anar tots i cadascun dels himnes del seu repertori, els nous i els vells, i encara se’n van deixar uns quants pel camí. ‘Who’s Got a Match’, ‘Biblical’, ‘God & Satan’, ‘Bubbles’, ‘Spanish Radio’, ‘Little Hospitals’, ‘The Rain’ i la meravellosa ‘Folding Stars’ (a la sala Riviera de Madrid la van canviar per ‘Machines’, també preciosa). Llavors va ser quan aquests bojos van disparar com una bomba atòmica ‘Living is a Problem Because Everything Dies’. Aclaparadora. I llavors si, després d’aquesta descàrrega d’adrenalina, la cançó de la seva vida, de les nostres vides: ‘Many of horror’, una balada dolorosa que és una punxada agradable, amb un cor sobrenatural dels germans Johnston que inevitablement s’encomana a tota l’audiència: “Oooooohhh Ohhhh Oooooohhh”. S’hi van afegir fins i tot els goril·les que vigilaven l’escenari. Gloriós.

Catarsi a Razzmatazz. (Sembla un títol d'una peli de Woody Allen, no?)

Catarsi a Razzmatazz. (Sembla el títol d’una peli de Woody Allen, no?)

Però no es va acabar aquí. Amb la mestria d’uns veterans (que ho són, tot i que amb prou feines passen dels 30), durant aquesta nit van encadenar encara més hits, alternant la tempesta amb la calma: ‘Sound like a Ballons’, ’57’, ‘Black Chandelier’, ‘Glitter and Trauma’, ‘Woo Woo’, ‘Opposite’, ‘The Captain’ ,’Stingin’ Belle’. Segur que me’n deixo alguna. El show va ser implacable, només es va interromple pels bisos, que van coronar amb un altre himne, abans de marxar: ‘Mountains’. Entremig poques paraules -i quan es dirigien al públic, costava d’entendre’ls, és el que té l’escocès tancat de Kilmarnock!- i molts de somriures còmplices, entre ells i el públic.

Mon the biff!!!

Mon the biff!!!

Per cert, encara ningú sap d’on han tret el nom de la banda els germans Johnston i l’amic Simon. Segurament és una broma. Com les que es fan en directe. Com les que fan que continuïn semblant un grup d’amiguets que s’ajunten i fan el que més els hi agrada. Música per ser feliços.

Gràcies per presentar-me’ls, amor meu.

Mon the Biff!!

PD: Menció a part tenen els Walking Papers. Resulta que els teloners de Biffy Clyro a Barcelona són una boníssima banda de Seattle amb un sol disc al mercat (“Walking Papers”) però amb membres tan il·lustres com Duff McKagan (baixista original de Guns N’Roses i l’home que va donar nom a la famosa cervesa dels Simpson) o Barrett Martin, contundent bateria d’Screaming Trees. Molt bons.

Walking Papers en acció

Walking Papers en acció

Especialment va agradar un bonic tema que va fer que el públic desenfundés ràpidament els mòbils per buscar el títol de la cançó amb l’aplicació Soundhound. Però el moviment va ser infructuós. La cançó és nova, l’estan tocant als concerts i no apareix al seu repertori oficial. Es diu ‘Red and White’ i en trobareu algun vídeo com aquest al youtube.