Sí amics, el regidor que va ser mà dreta de l’alcalde de Castelló d’Empúries durant 16 anys acumula un deute de més de 40.000 euros en tributs municipals impagats des del 2006. No paga l’IBI, ni contribucions especials, ni impost municipal de vehicles. Per no pagar, no paga ni les multes de la policia local. No paga ni ho pagarà, perquè molts d’aquests rebuts haurien començat a prescriure amb el consentiment de l’Ajuntament.
Joan Serra va ser primer tinent d’alcalde del govern de Xavier Sanllehí fins el 2007, quan Convergència i Unió va perdre l’alcaldia. Després, va ser regidor a l’oposició i quan el seu partit va recuperar el poder el 2011, ja no va repetir i es va dedicar als seus negocis, essencialment del món de la restauració. El 2006, quan era el número 2 a l’Ajuntament, va promoure unes costoses obres a la xarxa de clavegueram que va obligar als veïns de Castelló d’Empúries a gratar-se la butxaca per pagar unes contribucions especials. Segons la documentació que té SER Catalunya, Serra no les va pagar. El seu deute amb l’Ajuntament comença aquell 2006 i s’ha anat multiplicant exponencialment fins a dia d’avui. Entre els impagaments hi ha milers i milers d’euros pendents per l’IBI de múltiples propietats o per l’impost municipal de vehicles. Fins i tot hi ha una multa de 90 euros que li va posar l’any passat la policia local. Tampoc l’ha pagat.
Artur Mas saluda Xavier Sanllehí. Entre els dos, el llavors regidor Joan Serra. FOTO: CiU
Fonts municipals asseguren que aquest regidor i Joan Serra formen part d’una llista d’intocables en la que també hi figurarien un gran empresari local, la seva dona, els seus fills i diversos socis. Segurament pensareu que s’han de tenir molt quadrats per ser alcalde o regidor i demanar als ciutadans que paguin els tributs municipals i les multes mentre l’equip de govern dóna cobertura a morosos d’aquest calibre i altres amiguets amb total impunitat. Doncs sí, s’han de tenir molt quadrats.
La notícia va transcendir a principis d’abril. El regidor de promoció econòmica i règim intern de Castelló d’Empúries, el mateix que va executar implacablement unes dures retallades de personal, devia a l’Ajuntament gairebé 4.000 euros en tributs impagats. Resulta que aquest polític, de nom Joan Augé, no pagava l’IBI des del 2012 per almenys una de les dues finques que té en propietat. Tampoc la taxa d’escombraries. I el pitjor de tot és que l’equip de govern ho tolerava. A aquestes alçades no ens hauria de sorprendre que els representants polítics es passin per l’escrot l’ètica i siguin capaços de reclamar als ciutadans que paguin els impostos, mentre ells s’escaquegen de fer-ho. Però mentre no perdem la capacitat d’indignar-nos, hem de continuar denunciant-ho.
Quan vaig rebre l’scoop, em vaig posar en contacte amb l’alcalde de Castelló, el convergent Xavier Sanllehí, que em va atendre molt amablement un dilluns de Pasqua. Li vaig preguntar si tenia coneixement d’aquest deute, però em va contestar que no. Li vaig avançar que el mitjà de comunicació on treballo explicaria la notícia a l’endemà i l’alcalde va introduir un element a la conversa que em va desconcertar: em va explicar que el regidor estava de baixa i em va donar a entendre que estava recuperant-se d’una operació a cor obert. La conversa va acabar així. Evidentment, per 4.000 euros no val la pena posar en risc una vida humana i, per tant, vam acordar amb els meus caps guardar la història en un calaix i no explicar-la.
El tema és que al dia següent vaig saber que, en realitat, el regidor havia estat intervingut dos mesos abans, i que ja havia rebut l’alta. No vull pensar que Sanllehí em va intentar enganyar, però tampoc em va dir la veritat. Amb aquesta informació, a SER Catalunya vam decidir explicar la història.
Joan Augé va entrar a l’equip de govern de Sanllehí després de les últimes eleccions municipals. Augé ja va haver d’eixugar llavors un altre deute de també uns 4.000 euros abans d’aquella cita electoral, per poder presentar-se amb la imatge d’un bon contribuent. Un cop passat el filtre de les urnes, quan ja havia aconseguit ser regidor, els impagaments van tornar. Llavors no calia quedar bé amb ningú, imagino.
Fins que el mitjà de comunicació on treballo no va explicar la notícia, el deute de Joan Augé amb l’Ajuntament sumava 3.969 euros amb 56 cèntims.
La revelació va obligar a l’alcalde a fer una compareixença davant els periodistes per explicar perquè s’havia dispensat un tracte de favor a aquest regidor, tenint en compte que un ciutadà corrent, amb un deute similar, a aquestes alçades ja podria tenir la nòmina o els béns embargats.
Però fem un petit salt en el temps i situem-nos a l’Ajuntament, unes hores abans de la roda de premsa, perquè la història pot ser encara més recargolada del que s’ha dit. Segons fonts municipals, en plena precampanya electoral la notícia sobre el regidor morós va descol·locar l’equip de govern i els va obligar a convocar una reunió de crisi. En aquesta reunió l’alcalde va buscar fórmules per poder justificar que, tot i sabent que el regidor no complia amb els tributs, l’Ajuntament no hagués actuat. Quan ja ho donaven per perdut, segons aquestes mateixes fonts, un dels encarregats de recaptació va aparèixer amb la solució: el regidor Augé ja tenia un embargament pendent de l’Agència Tributària i això impossibilitava administrativament que l’Ajuntament executés el seu. L’alcalde havia trobat la seva justificació.
Xavier Sanllehí durant la seva compareixença davant els periodistes
Així que el primer que va fer l’alcalde en la seva compareixença davant els periodistes va ser reconèixer el deute.
Va admetre el que abans havia negat –que coneixia els impagaments des de feia 3 anys- i va afegir una frase d’aquelles que queden per la posteritat: “Heu d’entendre que els regidors no són milionaris. Poden tenir deutes”. Que es persegueixin com a la resta de ciutadans, això ja deuen ser figues d’un altre paner.
Seguint el guió previst, Sanllehí va negar cap tracte de favor al regidor escudant-se en aquest embargament pendent de l’Agència Tributària. El que no va explicar és que aquest embargament es va executar a mitjans del 2013 i que, per tant, el consistori va tenir via lliure durant un any per actuar contra el regidor i no ho va fer. A més a més l’alcalde va intentar desacreditar la informació explicada per la ràdio on treballo afirmant que, en realitat, la quantitat impagada era de 2.800 euros, uns 1.100 euros menys.
Sabeu perquè el deute era 1.100 euros inferior al que havia explicat la ràdio? Doncs perquè el regidor –o algú en el seu nom- va ingressar precisament 1.100 euros en efectiu a l’Ajuntament un dia abans de la roda de premsa de l’alcalde. Davant els periodistes, Sanllehí va ocultar aquest moviment que li va permetre rectificar a la baixa el deute.
Per cert, una dada més. Es dona la circumstància que un cop recuperada l’alcaldia el 2011 el convergent Xavier Sanllehí va rescindir el contracte amb el Xaloc, l’organisme de la Diputació que gestiona els tributs de diversos municipis de Girona. El govern de Sanllehí controla des d’aquell moment tots els impostos i taxes municipals. També els impagaments i la persecució, o no, dels morosos.
Sí amics, no ho sabíeu? Aquest deu ser el nou nom de la CiUtat que un dia va ser bressol de Dalí, Monturiol o Fages i que també va acollir Montserrat Vayreda.
Aquests dies l’Ajuntament de Figueres, està promocionant amb tota la maquinària municipal un acte que aquest dijous reunirà l’exalcalde i Conseller Santi Vila i l’actual alcaldessa, Marta Felip. Segons els anuncis, que porten el segell de l’Ajuntament, es tracta de glorificar la transformació que ha sofert la CiUtat des del 2007, justament l’any que Convergència i Unió va recuperar les regnes del govern després d’una llarga etapa socialista.
El tema és que estem a 4 mesos de les eleccions i l’acte fa pinta de ser una bacanal de propaganda del partit de govern.
És simptomàtic dels temps que estem vivint que l’Ajuntament de Figueres promogui un acte tan impúdicament partidista i no passi res. Els recursos municipals al servei d’un partit. Crida prou fort l’oposició per denunciar-ho? I el periodisme local? No ho sé amb certesa. Fa temps que no hi sóc, però parlo amb gent diversa que em serveix de termòmetre des de la distància. I les notícies no són esperançadores.
El targetó que envia l’Ajuntament per promocionar l’acte a la Casa Empordà
I d’altra banda: tant s’ha transformat Figueres en aquests últims 8 anys? Els grans projectes anunciats durant el mandat de Vila han quedat en un calaix o han fet PUF (trasllat de l’estació, projecte Plaça de Braus, compra de la casa Nouvilas…). El comerç local (la històrica gran força de la CiUtat) ha perdut pistonada i la desídia continua germinant pels carrers del municipi. El mandat de Felip ha estat continuista.
L’arribada de l’AVE (fruit de l’obstinació de l’últim alcalde socialista, per cert) és l’últim gran estímul positiu que ha rebut la capital de l’Alt Empordà.
En aquesta campanya electoral es discutiran els mateixos temes pendents des de fa 25 anys: la solució a les vies del tren que fragmenten el municipi, el problema del barri gitano o la pèrdua de lideratge davant Girona. Tots continuen vigents.
En tot cas, Figueres i el seu Ajuntament no és CiU. És CiU, ICV, PSC, CUP, PP, ERC i la suma de molts llegats.
Des de fa una parell d’anys sóc veí de Girona a tots els efectes. Sóc un exiliat figuerenc que, per motius laborals i altres que no vénen al cas, he anat a parar a la capital de la gent arrogant, com diu el mestre. Girona sempre m’ha semblat un lloc preciós per viure-hi. Em fascina sobretot pensar que als anys 80 aquesta ciutat encara era grisa i sòrdida però que als 90 va ser capaç de renéixer esplendorosa i fer clavar el genoll a terra a Figueres, fins llavors l’indret més cosmopolita de les comarques de Girona. La capital de l’Alt Empordà encara no s’ha recuperat. Ni sap el que vol ser quan sigui gran ni sap què és ara mateix.
Les dues ciutats, però, tenen una cosa en comú. Sempre les he trobat aburgesades. Suposo que deu ser fàcil tenir aquesta visió estereotipada si, com és el cas, has nascut i crescut en un barri de proletaris i més endavant t’has instal·lat en la classe mitjana de la crisi –és a dir, l’estatus social que et proporciona treballar, estar en nòmina i cobrar sense endarreriments un sou que passa de mil euros-. Jo tinc la teoria que com més burgesa és una ciutat, més li costa indignar-se per les injustícies socials. Si tens calés per pagar el que faci falta, fa mandra mobilitzar-se.
Podríem dir que a Girona només hi pernocto. No hi faig massa vida. Com que visc en un dels extrems de la ciutat, i em passo la major part del dia a Barcelona, que és on treballo, sovint no me n’assabento de les coses que hi passen fins al cap de setmanes o fins i tot mesos.
El nou paisatge blau i verd de Girona. Aquí hi ha cotxes perquè és diumenge
Ara he sabut que l’Ajuntament, governat per CiU, ha decidit agafar la brotxa i pintar de verd unes 1.500 places d’aparcament de la ciutat. També ha ampliat la zona blava, que s’estén com un tumor i, per primera vegada, ha conquistat el pàrquing gratuït que fins ara hi havia sota el viaducte. Amb aquesta acció, el govern de Carles Puigdemont ha trencat el pacte tàcit que la ciutat tenia amb els residents i, sobretot, amb la gent que ve cada dia a treballar a Girona però viu fora de la ciutat. Totes aquestes persones sabien que, si matinaven, podien deixar el vehicle amb què es desplacen en un aparcament força cèntric i de forma gratuïta. Ara aquests conductors s’hauran de gratar la butxaca. Però uns i altres pagaran i callaran.
La zona verda de Girona és un èxit, com es pot comprovar. FOTO: Ramon Iglesias
Girona s’ha distingit per tenir una política de mobilitat encertada. La circulació en hora punta sempre ha estat un caos organitzat, suportable. Els aparcaments dissuasius situats a les entrades de la ciutat eren una bona eina per reduir els desplaçaments en cotxe per l’interior i la zona blava s’havia reservat pels carrers més comercials. Ara calen diners i algun savi ha vist que a sota vies encara hi havia espai per continuar munyint al ciutadà. De moment, els pàrquings de la Copa encara són gratuïts, però ja veurem si també acaben tenyits de blau o de verd.
El cas és que amb aquesta mesura, segons l’Ajuntament, per Girona hi circularan menys cotxes i hi sortirà guanyant el resident, que pagarà un preu reduït per deixar el seu cotxe en zona verda. Segurament és veritat. Però la realitat també és que el consistori sangrarà a tothom. Als veïns i als forans que vinguin a la ciutat qualsevol dia que no sigui diumenge. És una mesura ambiental i d’ordenació de trànsit? Si. És una mesura recaptatòria? Sobretot. He buscat el programa electoral de CiU quan es va presentar a les municipals del 2011 i tota referència que he trobat a les zones verdes és aquest passatge de l’apartat dedicat al medi ambient i que parla d’una ciutat “Més Verda!”:
Les zones verdes del programa electoral de CiU
I el programa tampoc diu res de les noves zones blaves, evidentment. Aquest sistema “per oxigenar el trànsit”, d’altra banda, s’estén en altres ciutats, com a Figueres mateix. L’alcaldessa, Marta Felip, també de CiU, ho defensa aquí. Desconec si en els programes electorals respectius també defensaven aquesta mesura. Suposo que si et vols presentar com a alcaldable i inclous això al teu programa de govern és com voler fer el camí de Santiago i fotre’t un tret al peu abans de calçar-te les xiruques. És lícit? Per descomptat. És ètic? Per a mi no, però també és veritat que tinc fama de purista.
Jo crec, en definitiva, que al món hi falta més franquesa i hi sobra supèrbia.
A Girona ciutat, i a tot arreu, imagino que deu ser més fàcil guanyar unes eleccions municipals si et presentes amb un programa electoral farcit de promeses d’aquelles que et fan quedar bé amb tothom, sense massa concrecions, que no pas incrustant sobre aquest paper una traca de mesures impopulars, d’aquelles que afecten sobretot a la butxaca i als drets del ciutadà.
Ara fa 4 anys la Generalitat va posar en marxa els Centres d’Acollida Turística, en acrónim els CAT, una mena de xarxa d’oficines de turisme de disseny que, segons els seus impulsors, havien de servir per donar als visitants “una informació global sobre l’interès cultural de Catalunya a través de diferents temàtiques”. I així va ser com el govern català va posar en marxa el primer d’aquests centres a Teià, al Maresme. A finals de juny del 2009, un grapat d’homes (i alguna dona) vestits de festa major, amb el llavors president José Montilla al capdavant, van inaugurar amb tota la litúrgia l’edifici. Aquí en teniu les imatges:
Era una “prova pilot”, que és el que acostumen a dir els gestors d’alló públic quan tenen una idea que costa diners i la volen posar a prova abans d’estendre-la a tot el territori. Ara bé, aquesta pot haver estat la prova pilot més fugaç de la història contemporània catalana. El pla de viabilitat dels promotors devia ser molt optimista perquè en menys d’un any ja estaven aixecats la majoria dels costosos centres que s’havien previst. Amb aquella alegria.
Almenys Montilla hi veia futur. Segons el president, el projecte havia de servir per “acostar el turista a la nostra realitat cultural, gastronòmica i històrica perquè els turistes que venen a Catalunya no només admiren les nostres belleses naturals, paisatgístiques, arquitectòniques, urbanes, sinó que viuen amb plenitud tots els sentits: vista, oïda, tacte, gust, olfacte…”
El cas és que la Conselleria competent en Turisme (per cert en mans d’ERC i que llavors capitanejava el Conseller Josep Huguet) havia previst aixecar 10 centres similars al de Teià. N’hi havia de projectats a Puigcerdà, Les, Vilajuïga, Ripoll, Berga, Sallent, Cervera, Montblanc i Tortosa. En van aconseguir construir i posar en marxa 9 i l’èxit va ser tan aclaparador que l’any 2011, el govern de CiU va decidir desfer-se’n.
L’imponent i vistós CAT construït a Ripoll, bressol de Catalunya. Foto: turisme.cat
Què va passar? Doncs que el projecte no va triomfar com estava previst perquè, fonamentalment, estava sobredimensionat. Tampoc hi va ajudar massa que en alguns municipis la Conselleria prengués la sagaç decisió de construir els CAT en zones industrials o en llocs poc transitats. Alguns gestors de les oficines admeten (això si, amb la boca petita) que de turistes en rebien pocs i que la majoria de visitants que buscaven informació, abans de matar-se a buscar aquests centres s’estimaven més dirigir-se a alguna de les gairebé 250 oficines de turisme que funcionen a tot el territori (instal·lades, ves per on, al centre dels pobles i ciutats o en punts estratègics).
La placa que a Vilajuïga dóna fe de l’obra de l’honorable Conseller Josep Huguet i l’il·lustríssim alcalde
I això que la proposta de l’audaç Conseller Huguet era ambiciosa: els CAT compten amb un punt d’informació turística (presencial i telemàtica), un bar, un espai de degustació de productes agroalimentaris de la zona i una botiga especialitzada en la venda de records i artesania relacionada amb la temàtica pròpia d’aquell indret que es vol promocionar.
Però fem números, que ara és la mesura de totes les coses: de mitjana cadascun d’aquests centres va costar 1 milió d’euros de la butxaca del contribuent. En total 10 milions. I mantenir-los en funcionament costava un mínim de 750 mil euros anuals. Quan Artur Mas, ja armat amb les tisores, va mirar la factura es va esgarrifar. El govern de CiU va optar per treure’s de sobre aquestes infraestructures durant la seva primera tongada de retallades argumentant que eren deficitàries, creaven duplicitats i que en molts casos no feien cap mena de servei. I menys per quadrar els comptes, clar. Quan van rebre la sentència de mort, alguns dels centres només portaven poques setmanes oberts. En realitat, la direcció general de turisme no els va matar del tot: en va cedir la gestió als municipis on s’havien instal·lat. A canvi, els Ajuntaments podien fer amb l’edifici el que els semblés. I gairebé tots els governs municipals en van assumir la gestió per mantenir-los oberts, pagant el personal de la seva butxaca. En alguns casos el “derroche” de metres quadrats estan aprofitats, però en d’altres, les estances només acumulen pols.
En tot cas, el negoci és tan rodó, que cap empresa s’ha interessat per gestionar aquests edificis. Només a Ripoll i Vilajuïga els CAT continuen oberts amb la gestió externalitzada, que és el que Huguet diu ara que pretenia quan els va impulsar (que l’administració només aportés la construcció). Això sí, aquests dos centres gironins els gestionen associacions i cooperatives que, amb pocs recursos, intenten que aquestes instal·lacions serveixin per complir un dels objectius fundacionals: aportar al visitant informació interessant sobre el territori que trepitja i allunyar-lo del turisme de sol i platja. És el cas del CAT de Vilajuïga. El centre el gestiona amb entusiasme (i per amor a l’art, és a dir, gratis) l’Associació Via Pirena però en ple mes d’agost és difícil veure-hi algú a dins que demani informació sobre la zona. Ells asseguren que cada dia hi passen unes 50 persones, la majoria visitants de pas que es dirigeixen al Monestir de Sant Pere de Rodes. Us asseguro que la imatge que ofereix aquest amplíssim edifici amb les seves ámplíssimes instal·lacions buides és desoladora.
Cues de turistes donant-se empentes per entrar al CAT de Vilajuïga en plena temporada d’estiu
Precisament un dels defensors d’aquest projecte fallit de la Generalitat era l’alcalde d’aquest poble, el republicà Pere Trias. Fa 4 anys Trias, que també ostentava el càrrec de president de l’Associació d’Ens Locals de la Xarxa de Centres d’Acollida Turística de Catalunya, va definir els CAT com “uns equipaments moderns, còmodes i funcionals que presten un servei d’atenció turística de qualitat i adaptat a les necessitats i requeriments del turisme del segle XXI. Són les oficines d’informació turística 2.0”,va proclamar.
Regant el ficus 