Una impactant imatge que va donar la volta al món
FOTO: Marina López

Avui fa exactament un any dels devastadors incendis que van angoixar profundament tota una comarca. Ara fa dotze mesos, el migdia del diumenge 22 de juliol del 2012, el cel blau de l’Alt Empordà es va tenyir primer de groc, després de taronja i després d’un gris lluminós, molt espès, que va ocultar el sol i va fer caure la nit abans d’hora. Vam contenir l’alè durant 48 hores. Després, amb la tramuntana encalmant-se, tothom va començar a respirar.

Però comencem pel principi.

El foc més descomunal, segons Interior, el va originar una burilla encesa que un inconscient va llençar en un pàrquing a l’aire lliure de La Jonquera, a 500 metres de la frontera francesa. El primer indici va ser una gran columna de fum, que de seguida es va inclinar en direcció sud: feia tramuntana. Mala notícia. Això ja anticipava que, si els bombers no aconseguien desactivar-ho aviat, el vent i la baixa humitat convertirien aquella columna en un infern que avançaria molt ràpid, devorant tot el combustible vegetal que trobés per davant, des de l’Albera fins a la Garrotxa.

Al peatge de La Jonquera, 2 hores després de l’inici del foc. FOTO: Marina López

El foc va avançar implacable empès pel vent a una velocitat de 6km/hora. Així escrit, sembla una fotesa però per a què us en feu una idea, a mitja tarda les flames ja havien arrasat pràcticament les més de 10 mil hectàrees que el foc va acabar destruïnt des que es va originar fins que es va aconseguir extingir una setmana després. Recordo que els bombers van mantenir fins ben entrada la tarda la dada oficial que xifrava en 100ha el que havia consumit l’incendi en aquell moment. A la SER, a les 17h vam avançar que aquesta xifra, en realitat, ja superava les 9.000 ha. Vam rebre algunes crítiques per les xarxes socials, acusant-nos d’exagerats. Dues hores més tard, el mateix Conseller d’Interior va avalar la nostra informació. Aquella tarda i els dies següents, la feina de Ràdio Girona va ser exemplar, en qualitat periodística i en qualitat d’informació de servei, bolcant l’antena en aquell incendi, i l’altre que es declararia més tard, per oferir el minut a minut al ciutadà que necessitava saber què estava passant. Un treball en equip excel·lent, que també va aprofitar les xarxes socials, principalment el twitter, per fer arribar informació a qui la necessitava.

16:35h. Es comença a muntar el centre de comandament al parc de bombers de Figueres

L’incendi va posar setge a 16 pobles de l’Empordà. Protecció civil va fer confinar tota la comarca. Alguns municipis van quedar incomunicats durant moltes hores, envoltats de foc. Altres durant dies. Agullana, Darnius, Biure, Capmany, Llers… les flames van arribar a les portes de Figueres. Centenars de persones passarien la nit tancades a casa seva o d’algun veí. D’altres la van passar allotjades en pavellons esportius.

El pavelló esportiu de Figueres, on van dormir centenars de persones evacuades

4 persones van acabar perdent la vida aquell diumenge infernal. Al foc principal, un home va morir a Agullana, carbonitzat. Un altre va patir un atac de cor quan escapava de les flames a Llers.

I quan bombers i cossos d’emergències tot just començaven a comprendre que estaven davant el foc més devastador de la seva vida, a Portbou es va declarar un altre incendi. Segons va constatar després la investigació, aquell foc també el va originar una cigarreta. Aquí van perdre la vida dues persones més, dos francesos, un pare i la seva filla. Amb les principals vies de comunicació tallades pel foc, part del trànsit es va desviar per la carretera de Portbou, que aviat es va convertir en una ratera, amb centenars de cotxes atrapats. Va ser un error. Quan els ocupants dels cotxes van veure amb horror que les flames els queien a sobre, van sortir del vehicle per escapar. Alguns van saltar pel penya segat, com les dues víctimes mortals. Les imatges, les podeu veure en aquest vídeo, fan feredat.

L’alcalde de Portbou, Josep Lluis Salas, continua reclamant sense èxit que la carretera s’eixampli.

L’incendi de Portbou es va apagar aviat, però el foc iniciat a La Jonquera només es va poder perimetrar, és a dir, s’havia frenat el seu avenç, però apagar-lo, en aquell moment, era missió impossible. El dilluns, amb el vent més calmat, per fi alguns avions van poder treballar des de l’aire. El dimarts van poder remullar amb més intensitat i la cosa començava a pintar millor. 5 dies després, el divendres al matí l’incendi es va donar per controlat i el dilluns següent, va quedar extingit.

Per sort, durant els dos dies més crítics, el foc es va aconseguir contenir a l’Empordà, evitant el pitjor dels temors: que les flames saltessin a la comarca de la Garrotxa, plena de combustible vegetal. Les conseqüències haguessin estat senzillament espantoses. Els cossos d’emergències, en col·laboració amb policia, agents rurals, pompiers francesos i fins i tot militars, van fer una gran feina. La contribució de les ADF va ser també fonamental. Per cert, avui dia hi ha més voluntaris que l’any passat, però han de treballar amb menys recursos per culpa de les retallades.

Moments de tensió en la primera reunió del centre de comandament amb el Conseller Felip Puig

És curiós perquè, si preguntes als bombers, estan convençuts que aquells dies hi va haver una bona coordinació malgrat el lògic caos que genera un incendi que avança com un llamp. Sobre el territori, però, en alguns casos, un any després encara hi ha cert ressentiment contra els efectius d’extinció. Hi ha veïns que pensen que en alguns moments els bombers van ser massa conservadors, fins i tot contemplatius, deixant cremar terrenys i cases que tenien davant en comptes de remullar-les.

Un any després…

… les conseqüències de l’incendi sobre el terreny encara són visibles. Les flames van devorar molta massa forestal a l’Alt Empordà i avui dia encara queden moltes cicatrius. Ho podeu comprovar en aquesta panoràmica:

Vista panoràmica entre Biure i Pont de Molins

I en aquestes altres imatges, amb l’abans i el després, també queda clar que el verd s’ha regenerat, però poc:

Encreuament de Biure a Molins

Boscos de Darnius a Agullana

Masia a prop de Pont de Molins

Però, desastre natural al marge, quantificat en prop de 145 milions d’euros, el drama ha tocat de prop moltes famílies. La factura dels danys als municipis afectats puja a 1’5 milions d’euros, però això és una nimietat comparat amb el preu material i emocional que han hagut de pagar molts empordanesos que van veure les seves propietats particulars arrasades pel foc. A Llers, el foc va reduir a cendres una explotació agrícola de 2.500 m2. I aquest només és un exemple. Alguns han pogut refer la seva vida gràcies a l’assegurança, d’altres amb un crèdit i els estalvis, o les tres coses juntes. Hi ha gent que no ha tingut tanta sort i ha hagut de començar de nou des de la precarietat més absoulta. Hi ha d’anys, però, que res ni ningú podrà reparar mai: la pèrdua d’éssers estimats. I les morts quedaran impunes, perquè el jutge ha arxivat el cas davant la impossibilitat de localitzar les persones que van llençar les burilles fatals.

Tampoc hi ha llum, per ara, sobre la persona o persones que van prendre la decisió, errònia, de desviar el trànsit per la N260, per la carretera de Portbou que es va convertir en una trampa mortal.

Aquest és el reportatge que ha emès aquest dilluns el programa Hora L de SER Catalunya, coincidint amb el primer aniversari d’aquesta desgràcia:

Un document inèdit fins ara: el mapa del satèl·lit militar que els bombers van utilitzar durant les tasques d’extinció

Passat, present… i el futur?

Tanco el meu humil article recollint algunes de les reflexions que he pogut escoltar aquest dissabte en una taula rodona organitzada per l’Ajuntament de Darnius, moderada pel periodista Ramon Iglesias i formada per diferents periodistes i fotògrafs que van viure de prop aquests desgraciats incendis.

Continua molt latent sobre el territori la preocupació perquè aquesta tràgica experiència es pugui repetir aviat. Queda encara molta brutícia generada per la destrucció del foc i també ha crescut molt el sotabosc com a conseqüència d’una tardor i primavera molt humides. Això és gasolina per l’avenç d’unes hipotètiques flames. Tampoc s’ha treballat gaire en franges d’autoprotecció, i hi continuen havent moltes cases envoltades d’arbres i arbustos. Cal tenir en compte que en els últims anys la massa forestal ha crescut un… 35%! És una animalada. Tampoc s’han trobat solucions als problemes de mobilitat que s’ha demostrat que venen associats a un incendi d’aquesta magnitud. L’AP7, per exemple, continua sense ni una sola mitjana per desviar el trànsit en cas d’emergència.

Menció a part té un inquietant lament que durant la xerrada va llençar l’alcalde de Darnius, Eduard Payrà: durant l’incendi, l’alcalde d’aquest poble rodejat de flames, no va rebre informació de la Conselleria d’Interior fins passades les hores crítiques. De què coi serveix doncs el rimbombant pla INFOCAT? La resposta l’haurien de donar els responsables del departament que ara dirigeix el democristià Ramon Espadaler. És evident que el pla porta associades unes instruccions davant desastres relacionats amb el foc, però és preocupant i clama al cel que municipis com aquest, desesperats, haguessin de trucar a periodistes i mitjans de comunicació per saber què estava passant. Això és inconcebible, i més si tenim en compte que en els últims anys el Departament d’Interior ha estat promocionant amb molt d’orgull una xarxa de comunicacions per emergències “infalible” anomenada RESCAT que, en teoria, havia de servir per evitar situacions com aquesta. Les queixes de Payrà les comparteixen altres alcaldes afectats pel gran incendi.

I una constatació: el periodisme SERVEIX. En el sentit ampli del terme. En situacions extremes com les viscudes aquells dies de juliol, la gent busca la fiabilitat de les fonts contrastades, els periodistes i mitjans de comunicació que saben que són dignes de la seva confiança i que MAI els faran trampes. Que els aportaran informació valuosa i fidedigna, sense invents ni artificis. Això és el que van posar en valor les xarxes socials, que durant les hores més preocupants van anar plenes de detritus, rumors i desinformació, però també d’aportacions molt valuoses dels reporters, fotògrafs i professionals que aquell dia van treballar pel ciutadà malgrat els entrebancs dels cossos de seguretat, incapaços encara d’entendre que han de deixar moure’s als informadors de la mateixa manera que permeten fer-ho als bombers. Els periodistes són indispensables com a enllaç de la realitat, del que està passant, amb el ciutadà, que té tot el dret a rebre informació veraç i de primera mà de les persones que creiem en aquest ofici. I un periodista ha d’estar sempre al peu de la notícia, mai a no sé quants quilòmetres de distància. Aquesta va ser una de les reflexions compartides amb més unanimitat en aquesta interessant taula rodona a Darnius. Aquest poble altempordadès recorda aquells fatídics dies amb una interessantíssima exposició (“Un any després”), inaugurada aquest cap de setmana, amb imatges impressionants i que val molt la pena de visitar. No us la perdeu.

Conferència a Darnius, un any després de l’incendi