“Tu libertad de expresión vale 600 euros”

Una nova trifulga davant la delegació del Govern espanyol a Barcelona ha acabat aquest migdia amb 3 estudiants denunciats pels agents que custodien l’edifici. La policia diu que els han faltat al respecte tractant-los de “feixistes” i “forces d’ocupació”. La versió dels joves és molt diferent: asseguren que només han aplaudit als policies sense insultar ningú.

IMG_4369

Espai protegit amb tanques a la delegació del Govern espanyol

L’incident ha passat pels volts de les 12 del migdia. Els joves, estudiants d’uns 18 anys, admeten que quan passaven per la zona protegida amb tanques un d’ells s’ha girat cap als agents que custodien l’entrada de l’edifici i els ha aplaudit. Segons la seva versió, els policies s’han abraonat immediatament sobre una de les noies per identificar-la. Quan un altre noi ha tret el telèfon per gravar-ho, un agent l’ha interceptant fent-li caure el mòbil a terra. En total els agents han identificat a 3 dels estudiants i els han aplicat la llei mordassa, denunciant-los per una falta lleu, que preveu multes d’entre 100 i 600 euros per “faltar al respecte als membres dels cossos de seguretat.” Quan una quarta noia que ho ha presenciat tot els ha reclamat respecte per la llibertat d’expressió, assegura que un dels policies ha contestat amb aquesta frase lapidària:“Esto es lo que vale tu libertad de expresión, 600 euros”.

IMG_4371 (1)

Una de les denúncies que els agents han posat als joves

 Els joves també expliquen que els agents han tractat despectivament una de les noies denunciades. Diuen que s’han burlat d’ella perquè és d’Etiòpia i els policies havien escrit malament el seu nom a l’acta policial. Quan ella ho ha intentat rectificar assegura que un dels policies li ha contestat “Eso será en tu país, pero aquí no”. En les 3 denúncies els policies indiquen que els joves no només els han aplaudit, sinó que a més els han dit feixistes i pocavergonyes. Els joves denunciats ho neguen i ara estan a l’espera que el Ministeri de l’Interior fixi la quantitat definitiva de la multa que hauran de pagar.

No és l’únic incident registrat aquests últims dies a la delegació del Govern espanyol al carrer Mallorca de Barcelona. El 21 d’octubre dos joves de Taradell i Tàrrega van ser detinguts i condemnats a 4 mesos de presó, 120 euros de multa i a pagar una indemnització a dos policies. Els agents asseguren que van ser agredits i escopits per aquests joves quan marxaven de la concentració per demanar la llibertat de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez i passaven per davant de l’edifici, que tenien blindat amb tanques. Els joves ho neguen rotundament i denuncien una detenció desproporcionada i humiliacions verbals a la comissaria. Un dels detinguts va acabar amb un blau a l’ull i diverses contusions.

Anuncis

Pingu al desert

Que cap periodista insuls us enganyi. Figueres és un polvorí per molt que alguns il·lustres de l’ofici, apalancats en la comoditat de la rutina i l’autocomplaença, ho hagin negat fins ara que han vist les orelles al llop. La capital de l’Alt Empordà ha entrat en una espiral d’ingovernabilitat absoluta, l’alcaldia està compromesa i tot indica que Marta Felip té els dies comptats al capdavant del govern municipal. En 10 dies l’alcaldessa ha partit peres amb el PSC, ha maltractat Unió fins que els membres d’aquest partit han sortit del govern i ha menystingut els regidors del seu propi partit. No passaria res si no fos que Felip governa en minoria i ha engegat a prendre pel sac els socis naturals amb els que podia pactar. En una setmana i mitja ha passat d’11 regidors a 5. Amb la resta de partits la relació és molt precària, per dir-ho suau. Ara mateix està aïllada com Pingu en un desert.

Marta Felip. FOTO: Facebook


L’incomprensible —i per a molts irresponsable— autisme polític de l’alcaldessa ha portat a la ciutat a un cul-de-sac. El propi partit de govern, el PDeCAT, està al·lucinant. En declaracions a El Punt Avui el responsable d’aquestes sigles a Girona, Pere Vila, reconeixia abatut que l’alcaldia perilla. I no hi ha sortida immediata, perquè a Figueres ara mateix no hi ha cap partit amb prou representativitat i força moral per fer un pas endavant. El cas és que pocs aposten per la continuitat de Felip després de veure els seus moviments suicides. Així que ja comencen a circular noms de substituts, de persones que podrien refer els ponts que l’alcaldessa ha dinamitat. Quan en un equip de futbol passa això amb l’entrenador, ja sabeu què ve després. Es busca algú que pugui reconciliar-se amb els partits que se senten insultats i que pugui reorientar el barco fent tirar endavant la ciutat a base de pactes. Però la llista no és per il·lusionar-se.

Intercanvi de carícies entre Felip i Unió després de la sortida del govern d’aquest partit


A Figueres ara mateix poden passar 3 coses:

1: Que l’alcaldessa faci un pas al costat (o que el PDeCAT li faci fer) i deixi pas a aquest bomber, una persona de partit. Complicat, perquè el govern segueix en minoria i l’oposició ha de beneïr aquest recanvi. L’antiga Convergència aposta per Jordi Masquef, un nom que a l’Ajuntament no provoca massa trempera. L’oposició també podria intentar forçar un candidat de consens.

2: Que els partits a l’oposició vagin més enllà i articulin una moció de censura que acabi en un govern alternatiu en plan Frankenstein. Difícil. Les esquerres no sumen i la calculadora de les dretes no té piles. Molts partits s’han d’entendre i la sensació és que ningú es vol enfangar amb la governabilitat tan condicionada.

3: Possible però improbable: que Marta Felip doni un gir de 180 graus a la seva “estratègia”; que rectifiqui, s’empassi el gripau amb patates i esdevingui la política pragmàtica que la ciutat va votar.

L’últim ple municipal, amb la crisi de govern al descobert. FOTO: Aj. Figueres


No només el partit de l’alcaldessa s’ha començat a moure per mantenir l’alcaldia de Figueres, una plaça important al mapa català. Els partits a l’oposició també. Tothom mira cap a ERC, com a partit amb prou cartell com per prendre la iniciativa que ningú vol prendre. Fins ara els republicans s’havien mantingut expectants, però la notícia és que s’han començat a moure i hi ha reunions en marxa. Que ningú s’enganyi. Si hi ha govern alternatiu, els republicans només seran una peça d’aquest puzzle tan complicat. Només tenen 3 regidors, com el PSC i com la CUP. En aquests moments Esquerra Republicana té molta pressió externa i poca musculatura. Però, de cara el futur, apunteu aquest nom: Agnès Lladó.

Biffyhuracán en el Sant Jordi Club

(Article publicat a m80radio.com el 26/01/2017)

25 de enero de 2017. El clima propio de una fría noche escocesa se quedó en el exterior del Sant Jordi Club. En la sala pronto pareció que estábamos en el Caribe. Ya antes de la aparición del power trío protagonista de ésta memorable actuación en Barcelona –otra más-, los teloneros Frank Carter & The Rattlesnakes ya se encargaron de dejar el ambiente bien calentito a Biffy Clyro. Con unos escasos 25 minutos, los británicos tuvieron suficiente para barrer la sala con una ola hardcore punk propia de una banda ya consolidada. Sólo cabía mirar al frontman caminando -literalmente- sobre un público entusiasta. A un tío sin carisma, lo hubieran dejado caer al suelo, como un loser. No fue el caso de Frank Carter. El hombre parecía un Jesucristo moderno con el aspecto de Vyvyan Bastard después de haber pasado una mala noche. Después de sacar el polvo a los altavoces, ala, pa casa y que os aproveche. Que entre el plato fuerte.

frank-carter

Frank Carter caminando sobre el respetable

Como siempre, Simon Neil y los gemelos James y Ben Johnston salieron a escena a pecho descubierto –Neil tardó algunas canciones en quitarse la camisa- y empezó la diversión. Irrumpió el apabullante sonido de “Wolves of Winter” el primer single de su último trabajo Ellipsis y a partir de aquí empezó a caer un alud de hits del amplísimo repertorio del que puede hacer gala Biffy Clyro. Unas 2.500 personas corearon sin cesar un set list que incluyó menciones al aclamado Puzzle –“Living is a problem” o “Machines”-; un repaso a Opposites –“Modern Magic Fórmula”, “Victory over the sun”, “Black Chandelier” y un homenaje en toda regla a su álbum más mainstream: Only Revolutions. Un homenaje sustentado en himnos como “That Golden rule”, “Mountains”, “Bubbles”, God & Satan”, “Boooom, Blast & Ruin” y, sobretodo, “Many of horror”, la balada más electrizante de la banda. El repertorio fue similar al que ofreció el grupo escocés en su gira británica, descargando con potencia los hits de su último álbum -“Friends and Enemies”, “Animal Style”, “Howl”, “In the Name of the Wee Man”, Herex y las edulcoradas “Re-arrange” y “Medicine”-, pero se notó que los Biffy se sienten cómodos siempre que visitan Barcelona. La banda se mostró impresionada por el caluroso recibimiento y se esmeró a fondo en un Sant Jordi Club con media pista tapada. Los escoceses saben que en Catalunya tienen una parroquia fiel, con fans que nunca fallan, que se saben las letras de todas sus canciones y que las jalean como una jauría de lobos poseídos pero con los ojos de Candy Candy. Como premio, a diferencia de sus recientes conciertos en Irlanda, se concedieron variaciones en el listado de canciones y el concierto se alargó más de lo acostumbrado, para alegría y jolgorio del público allí congregado.

biffy-bcn

Biffy Clyro en acción con el público entregado

La poderosa “Stingin’ Belle” cerró una noche redonda, una cita en la que las dos partes se fueron a dormir con una sonrisa en los labios y con agujetas en las cuerdas vocales.

¡“We are Biffy Fuckin’ Clyro”! El nombre de guerra con el que la banda de Kilmarnock se ha rebautizado en los últimos tiempos aún resuena en Montjuïc.

¡Mon the Biff!

El que val una promesa a Figueres

Donat que tothom opina sobre l’eventual instal·lació d’un Museu del Circ a Figueres (per exemple, residents a Roses que no hauran de pagar amb els seus impostos la construcció i manteniment d’aquest equipament), m’aventuro a exposar la meva visió del tema.

Quan un projecte d’aquest tipus, amb una ingent inversió pública, polaritza de la manera que ho ha fet els habitants d’una ciutat, jo m’ho pensaria dues vegades abans de prémer el botó verd. Estem parlant d’una aposta que, inicialment, als figuerencs els costarà, de la seva butxaca i pel cap baix, gairebé 5 milions i mig d’euros. Com en diuen en castellà, un pastizal. Aquí s’han de comptar els 3’8 milions que l’Ajuntament i el Consell Comarcal van aportar el 2008 per pagar una jubilació daurada als germans Nouvilas i els 1’5 milions que l’alcaldessa Marta Felip ha promès invertir en aquest controvertit Museu en els pròxims 3 anys. Això sense comptar els fins a 9 milions d’euros que podria costar l’obra segons l’arquitecte municipal. No és calderilla, oi? Per cert, algun dia algú haurà d’explicar com és possible que cap dels polítics que van signar la compra de la casa Nouvilas en plena eclosió de la crisi va saber veure que la unificació dels serveis socials a la ciutat –que era el que es pretenia encabir en aquest senyorial i decadent edifici- era inviable. Abans s’hi volien posar serveis socials i ara material de circ. En fi. El cas és que durant 9 anys aquest immoble ha estat acumulant pols, amb el cost que això també ha suposat per les arques municipals. Això sí, a la foto de la compra, tothom hi va sortir somrient. Sobretot els Nouvilas.

circ 1

Un dels espectacles del Festival del Circ de Figueres.

No m’ha agradat mai la gent que es belluga amb ultimàtums. A mi em sembla agosarat que el principal promotor d’aquest projecte, Genís Matabosch, condicioni la continuïtat del Festival del Circ de Figueres a la construcció d’un Museu a la ciutat per instal·lar-hi la seva col·lecció privada. Una cosa és el Festival del Circ, una obsessió de Matabosch, venuda a diferents ciutats espanyoles i que ara fa sis anys Figueres va decidir comprar-li. La plena ocupació dels espectacles demostra que va ser una bona aposta. Per tant, res a dir. Però una cosa ben diferent és un projecte museístic. La gent va al circ. Els nens s’ho passen bé i els espectadors s’evadeixen amb els espectacles (malgrat que alguns ja estiguin molt vistos, encara que Matabosch defensi que a la capital alt empordanesa només es veuen les últimes novetats del món del circ). Són 4 o 5 dies amb una oferta que gent de dins i fora la comarca aprofita. Però… aquests espectadors aniran a aquest museu de temàtica tan poc mainstream? Val la pena obrir-lo en un lloc on hi ha la mateixa tradició circense que a Taravaus o a Navarcles? Tinc dubtes. Els contraris al projecte creuen que l’Ajuntament té massa deures pendents amb els altres museus de la ciutat com per embarcar-se amb un de nou.

També hi ha una certa supèrbia dels defensors del projecte enfront els que no el veuen tan clar: Genís Matabosch diu que no cal fer cap referèndum a Figueres per calibrar el suport que té el seu projecte, com proposen la CUP i Compromís. Diu que no cal perquè en una enquesta que va fer als espectadors del Festival del Circ més de mil persones van expressar el seu suport a la seva iniciativa. Com Matabosch sap, molts d’aquests espectadors no eren de Figueres. A més, a change.org en una setmana s’han recollit pràcticament les mateixes signatures contra aquest museu. És veritat que la principal associació de comerciants fa campanya a favor però, que jo sàpiga, no són els únics habitants de la ciutat.

totsmuseu

Campanya favorable al Museu engegada per Comerç Figueres. FOTO: change.org

Genís Matabosch pot defensar legítimament la seva iniciativa privada, només faltaria! Com a roc a la faixa té la milionària inversió pública promesa per l’alcaldessa de Figueres. Una promesa feta sense consens a l’equip de govern, per cert. Però que els detractors del projecte no perdin l’esperança. En general, a Figueres, una promesa no val una merda. I si no, que li preguntin a Àngel Corella, als gitanos o als conductors que cada dia han de travessar el pas a nivell.

Ada Colau i el periodisme

Dissabte al matí, un ciutadà de Nou Barris, a Barcelona, arriba al pis que compartia amb la seva parella i el seu fill. Ella ja no hi és. L’ha abandonat. Ell tenia problemes amb l’alcohol i discutien sovint. Un jutge li va imposar una ordre d’allunyament, però la dona li permetia entrar sovint a casa. Fins que un dia se’n va cansar, va agafar tots els trastos i va fotre el camp. De manera que quan ell arriba al pis i veu que està buit queda pertorbat. Tant que agafa un ganivet, es fa un tall al coll i es llença pel balcó. Des d’un tercer pis. Queda estès a terra, malferit i quan arriba el SEM, ja no es pot fer res per salvar-li la vida. Aquest home ha fet allò que moltes vegades desitgem els que estem cansats d’explicar casos de violència masclista. Casos en que l’homicida mata a la víctima i després se suïcida:
– “Que ho faci a l’inrevés! Que se suïcidi ell i que deixi la seva dona en pau! Per què l’ha de matar?!”

En aquest cas la suposada víctima no era a casa. I si hi hagués estat… l’hagués matat? No ho sabrem mai. En tot cas, millor que no hi fos. Truquem als Mossos, ens confirmen que ha estat un suïcidi i a la ràdio on treballo, com en la majoria d’aquests casos, decidim no explicar res.

nou-barris

Darrera d’aquesta porta s’amaga el drama de Nou Barris

Tres dies després, al barri de les Corts, a la mateixa ciutat, un altre assassí decideix posar fi a la seva vida, però en l’ordre invers. Abans mata a la seva parella. No li dóna opció. L’ordre dels factors que ningú vol.

Amb aquest darrer cas de violència masclista l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, s’ha indignat amb el tractament periodístic. S’ha estripat les vestidures i ha ventilat el seu emprenyament a les xarxes socials. Considera que la premsa ha humanitzat la vida del presumpte assassí i ha ocultat deliberadament el nom i circumstàncies vitals de la víctima. Tot plegat perquè les primeres cròniques dels periodistes revelaven el nom del suposat homicida i la seva trajectòria personal (primer director de TV3, periodista destacat als anys 70 i 80 que va destapar el cas Banca Catalana i va assenyalar a Jordi Pujol…)

Amb el nom de l’assassí no hi ha dubtes. Cal saber-lo. Sobretot si és viu. La societat ha de saber aquest nom. Té dret a conèixer-lo i a jutjar-lo. Amb el de la víctima jo tinc molts dubtes. L’alcaldessa no: esbomba la seva identitat a consciència.

alfons-quinta

Alfons Quintà

En el cas que ens ocupa, els periodistes, en primera instància, donen el nom del botxí, Alfons Quintà, per dos motius.

El primer, perquè després de saber que s’han trobat dos cossos morts en un domicili del barri de les Corts, és el primer element que han pogut confirmar. És el domicili de Quintà. I Colau ha de saber que els investigadors, els Mossos, són hermètics i el seu servei de premsa, moltes vegades, un servei de desinformació. Cada detall sobre un crim que és d’interès i que un periodista pot confirmar amb les seves fonts per explicar-lo a la ciutadania, és una petita victòria contra el silenci oficial. I s’ha de ser curós: una de les primeres hipòtesis dels investigadors explorava la possibilitat d’un doble suïcidi pactat.

fullsizerender

El missatge d’Ada Colau a les xarxes

El segon motiu és que és un nom conegut, rellevant, que posa a la gent del meu gremi i als notables de la ciutadania davant el mirall. Serveix, com diu el periodista Enric Borràs, com a prova que no som millors que ningú. Si Ada Colau decideix un dia matar la seva parella (esperem que no!), quan el periodisme se’n faci ressò el titular serà, sense cap dubte, “Ada Colau mata la seva parella.”

Deixant de banda que sempre s’ha de garantir el seu dret a la intimitat, jo particularment mai he estat partidari de revelar detalls sobre les víctimes. Com a molt el nom de pila. Voldrien elles que se sabessin els seus noms i cognoms? De què treballaven? El seu estil de vida? No ho sé!

Colau ha escrit brillants pàgines de l’activisme en aquest país. En aquest camp és una de les figures més rellevants de la història d’Espanya i de Catalunya. La seva influència a la societat és brutal. En política, aquestes pàgines encara les ha d’escriure. De moment, els seus rivals polítics li retreuen que és poc dialogant i que està posseïda d’un pensament únic, aquell “o ets amb mi o no hi ets”.

Sigui com sigui, és una dona exemplar. Dels seus encerts n’hem d’aprendre i de les seves misèries també. L’autocrítica, si de cas, l’hem de fer tots.