Biffy Clyro, una constel·lació de hits

Escric això 4 dies després de l’esperat retorn de Biffy Clyro a Barcelona, a casa seva, a la Sala Razzmatazz. Vull dir amb això que ja no ho escric en calent, sinó que han passat uns dies i la distància et deixa menys espai per la subjectivitat. Però aviso que seré molt subjectiu. Em considero una groupie de Biffy. No ho puc evitar, me’n vaig enamorar des del mateix dia que me’ls va presentar la Marina López, una declarada i prestigiosa biffyclyrista. De fet una de les privilegiades que ha pogut gaudir de la seva música amb prou feines acompanyada de 4 gats, en una sala mig buida,  o quan aquests escocesos feien de teloners d’altres grups -com Muse-  als seus concerts a la capital catalana.

Simon Neil tocant el cel a Barcelona

Simon Neil tocant el cel a Barcelona

Razzmatazz és com la residència dels Biffy quan vénen per Catalunya. En aquest espai, en diverses visites, han anat conquistant sales. Van passar de la 3 -la més petita- a la 2, i finalment, aquest dimecres (11-12-13), van assaltar la sala 1, la més àmplia. Plena a vessar. Era la sala gran però… amb un espai per a 3.000 persones. I cal tenir en compte que aquests tios, a Anglaterra, estan acostumats a omplir estadis com el de Wembley, on hi caben… 90.000 espectadors!!! Aquí en teniu la prova en un altre recinte brutal: Reading, aquest agost:

En resum. Al Regne Unit aquests tios són unes putes estrelles del rock. De fet això és el que més estranya a tothom que els segueix des de fa temps. És incomprensible, però és així: mentre a Anglaterra Biffy Clyro ho peta i és un grup reconegudíssim, fora de les illes britàniques se’ls coneix poc i només els veuràs en sales petites. Si amics, la fama en el món del rock és capriciosa. El seu últim disc, “Opposites”, va sortir a la venda a principis d’aquest 2013 i es va convertir ràpidament en número 1 a UK. L’àlbum, amb doble CD i DVD, es va col·locar entre els 10 primers en diversos països europeus com Alemanya o Suïssa. Hi entenen més de música els alemanys o els suecs que nosaltres? Doncs sí, es veu que sí.

Sé que el que diré pot provocar un infart als gihaidistes del rock però, per a mi, els Biffy Clyro, ara mateix, són més grans que Foo Fighters o Coldplay. Per què? En què em baso per fer aquesta afirmació? Escolteu tots els seus treballs, sobretot els tres últims. Us imagineu una constel·lació d’estrelles diferents, però on totes brillen amb la mateixa intensitat? Doncs així és el repertori d’aquest fabulós grup escocès. Pocs trios com aquest reuneixen tantes cançons rodones a cadascun dels seus discos. Simplement t’enganxen. I poques bandes com aquesta tenen la capacitat de fer-te entrar encara més en aquestes cançons quan les escoltes en directe. Sembla que quan les escoltes en viu, amb menys producció, les entens i t’atrapen encara més.

Uns imberbes Biffy Clyro

Uns imberbes Biffy Clyro

Simon Neil i els bessons James i Ben Johnston toquen junts des de fa 18 anys, quan amb prou feines eren uns joves imberbes. Durant aquest temps -al marge de veure com de cruel ha estat la genètica capil·lar amb un dels bessons- han publicat sis àlbums. Des del 1995, han anat polint sense artificis el so punk-rocker propi del Seattle grunge que els va inspirar en l’adolescència fins a adoptar l’estil Biffy. Inimitable. No s’hi pot posar cap etiqueta, perquè ningú el pot igualar. La melodia és el centre de tot i les tornades enganxoses brillen tant en la brutícia sorollosa d’una Fender distorsionada com en la delicadesa d’una acústica acoblada. Un treball sintetitza el seu talent per aconseguir-ho: “Only Revolutions” (2009). Una joia, un disc RODÓ. Només us posaré 4 exemples d’això que dic. Feu el favor d’escoltar el deliciós contrast entre ‘That Golden Rule‘ i ‘God & Satan‘, la boja alegria que et provoca ‘Bubbles‘ o, sobretot, l’etern himne d’aquests escocesos: ‘Many of horror’.

Portada d'Only Revolutions (2009). Un dels millors discos que he escoltat

Portada d’Only Revolutions (2009). Un dels millors discos que he escoltat

Però a Barcelona aquest desembre els Biffy venien a presentar “Opposites” un treball editat aquest 2013 amb 20 cançons repartides en dos cd’s però que funcionen com un tot. No us enganyaré. Després d'”Only Revolutions”, per a mi una obra mestra, “Opposites” tenia bon gust, però no era tan bo. Però aquesta era només la primera impressió. Val, i la segona i la tercera. Potser també la quarta. Però a la cinquena, quan aconseguies abstraure’t i abandonar els prejudicis, veies que tenies davant una nova col·lecció de cançons precioses. Diamants que has d’anar escoltant per sentir la seva brillantor. Però el que m’ha acabat convencent és escoltar-les en viu.

Sonava ‘We Are Family’ de fil musical mentre els tècnics acabaven d’enllestir l’escenari. I de sobte van aparèixer. Els amics Biffy es van presentar a Barcelona, a Razzmatazz, enxufant per començar i a boca de canó ‘Different People’, una d’aquestes cançons noves que en directe m’havien d’enamorar. I no només em va enamorar, sinó que a més se’m va emportar al llit, sense passar per caixa ni carícies prèvies. I perquè quedés clar que aquests hòmens d’Escòcia saben com mantenir la tensió, de seguida va tronar una carta guanyadora: ‘That Golden Rule’. I només era la segona cançó i amb prou feines havien passat 5 minuts. El concert va durar al voltant d’una hora i 45 minuts, i va ser espectacular. Razzmatazz és un espai rude, una sala amb una acústica infame, però Biffy Clyro ho sap, hi estan acostumats, i per això també saben com contrarestar-ho amb potència i una execució impecable.

Acariciant un dels hits de la nit: Many of horror

Després d’acariciar un dels hits de la nit: Many of horror

El power trio de Kilmarnock, Escòcia (ajudats d’un teclista i un altre guitarra en la penombra) van deixar anar tots i cadascun dels himnes del seu repertori, els nous i els vells, i encara se’n van deixar uns quants pel camí. ‘Who’s Got a Match’, ‘Biblical’, ‘God & Satan’, ‘Bubbles’, ‘Spanish Radio’, ‘Little Hospitals’, ‘The Rain’ i la meravellosa ‘Folding Stars’ (a la sala Riviera de Madrid la van canviar per ‘Machines’, també preciosa). Llavors va ser quan aquests bojos van disparar com una bomba atòmica ‘Living is a Problem Because Everything Dies’. Aclaparadora. I llavors si, després d’aquesta descàrrega d’adrenalina, la cançó de la seva vida, de les nostres vides: ‘Many of horror’, una balada dolorosa que és una punxada agradable, amb un cor sobrenatural dels germans Johnston que inevitablement s’encomana a tota l’audiència: “Oooooohhh Ohhhh Oooooohhh”. S’hi van afegir fins i tot els goril·les que vigilaven l’escenari. Gloriós.

img_4639.jpg

Catarsi a Razzmatazz. (Sembla el títol d’una peli de Woody Allen, no?)

Però no es va acabar aquí. Amb la mestria d’uns veterans (que ho són, tot i que amb prou feines passen dels 30), durant aquesta nit van encadenar encara més hits, alternant la tempesta amb la calma: ‘Sound like a Ballons’, ’57’, ‘Black Chandelier’, ‘Glitter and Trauma’, ‘Woo Woo’, ‘Opposite’, ‘The Captain’ ,’Stingin’ Belle’. Segur que me’n deixo alguna. El show va ser implacable, només es va interromple pels bisos, que van coronar amb un altre himne, abans de marxar: ‘Mountains’. Entremig poques paraules -i quan es dirigien al públic, costava d’entendre’ls, és el que té l’escocès tancat de Kilmarnock!- i molts de somriures còmplices, entre ells i el públic.

Mon the biff!!!

Mon the biff!!!

Per cert, encara ningú sap d’on han tret el nom de la banda els germans Johnston i l’amic Simon. Segurament és una broma. Com les que es fan en directe. Com les que fan que continuïn semblant un grup d’amiguets que s’ajunten i fan el que més els hi agrada. Música per ser feliços.

Gràcies per presentar-me’ls, amor meu.

Mon the Biff!!

PD: Menció a part tenen els Walking Papers. Resulta que els teloners de Biffy Clyro a Barcelona són una boníssima banda de Seattle amb un sol disc al mercat (“Walking Papers”) però amb membres tan il·lustres com Duff McKagan (baixista original de Guns N’Roses i l’home que va donar nom a la famosa cervesa dels Simpson) o Barrett Martin, contundent bateria d’Screaming Trees. Molt bons.

Walking Papers en acció

Walking Papers en acció

Especialment va agradar un bonic tema que va fer que el públic desenfundés ràpidament els mòbils per buscar el títol de la cançó amb l’aplicació Soundhound. Però el moviment va ser infructuós. La cançó és nova, l’estan tocant als concerts i no apareix al seu repertori oficial. Es diu ‘Red and White’ i en trobareu algun vídeo com aquest al youtube.

Muse, Matt Bellamy i la bandera d’Espanya

Matt Bellamy grapejant la guitarra com només ell sap

Matt Bellamy grapejant la guitarra com només ell sap

Apabullant. Ja sé que no existeix en català, però segurament és la paraula que millor descriuria el concert que va oferir ahir Muse a l’Estadi Olímpic de Montjuïc, a Barcelona. Era l’única parada del grup britànic a Espanya, i ignoro la factura que han gastat en els altres concerts de la gira de The 2nd Law, el seu últim disc, però a Barcelona, Bellamy & Cia. ho van donar tot. Van arrancar amb Supremacy enmig d’una pirotècnia espectacular (més pròpia d’un final de concert que d’un inici) que servia de declaració d’intencions: La banda posava tota la carn a la graella sense concessions i el públic bullia com si fos la fi del món i els fans l’haguessin estat esperant molt de temps. No sóc capaç d’entendre com ahir no va petar cap central elèctrica de Barcelona. No serà perquè aquests tios no van fotre decibels i llum a l’actuació.

Imatge

Decibels i llengües de foc a l’Estadi Olímpic

L’últim disc de la banda és més crític i enganxat a l’actualitat que la resta, i això es va notar amb una de les primeres cançons que van retronar a Montjuïc: Panic Station, acompanyada a les pantalles gegants de diverses paròdies de líders mundials (Obama, Merkel, Putin i fins i tot Rajoy) ballant al ritme d’aquest corrosiu tema. Al marge del faraònic desplegament visual, el grup va tirar també de la performance per acabar d’embolicar el seu show: destaca l’aparició d’una actriu disfressada d’executiva que va acabar bevent benzina a doll d’una mànega que va sortir al mig de l’escenari. La mateixa actriu, poc després, va aparèixer enfilada i fent acrobàcies en una al·lucinant bombeta gegant que va recórrer l’estadi.

Imatge

Una bombeta solca el cel de Barcelona

Un altre dels moments de la nit va ser quan el baixista del grup, Christopher Wolstenholme, va agafar una armónica i va emular a Charles Bronson tocant el brillant Man with harmonica que Ennio Morricone va esculpir per “Once upon the time in the west”, de Sergio Leone. Aquest inquietant tema va servir per acomiadar un actor disfressat de banquer que, poc abans, mentre la banda tocava una altra de les cançons crítiques del seu últim disc, havia irromput a l’escenari sota una pluja de bitllets, representant els malparits que ens han fotut en aquesta maleïda crisi que s’ho està enduent tot per endavant. L’actor-brocker-financer havia caigut “mort” al final del col·losal escenari que va muntar el grup a Barcelona.

Aquí podeu veure la versió de Muse del tema de Morricone en un concert a Londres el 2009:

http://www.youtube.com/watch?v=I2oRY7W_WUs

Va tancar un concert apoteòsic la brillant Starlight, un dels hits de Black holes and revelations, amb un públic entregadíssim. Aquí teniu l’audio:

Al llarg de la nit, van sonar molts hits. Madness, de l’últim disc, no hi va faltar. Dels antics van concedir, entre altres, Time is runnig out (el més corejat amb diferència) i el sublim Knights of Cydonia (Anglaterra hauria d’estudiar seriosament canviar el seu himne oficial per aquest), però, pel meu gust, es van deixar obres d’art com Apocalipse please i Butterflies and hurricanes. També va estar molt ben trobat el moment en que a les pantalles de l’estadi va aparèixer una ruleta de casino amb una bola rodant entre diversos títols de cançons. La “sort” va fer parar la bola a la casella d‘Stockholm syndrome, just al costat de New born, que per desil·lusió d’alguna espectadora que la va reclamar, no va sonar.

En resum, dues hores i quart de concert, pirotècnia visual (literal) i un so brillant, molt nítid malgrat l’amplitud de l’estadi. Per a mi, Muse està ara mateix al top ten mundial de les bandes musicals. Jo els situaria entre els 5 primers. 40 mil persones, les que ahir van omplir l’Olímpic, en poden donar fe.

L’anècdota de la nit: resulta que quan el pobre diable de Bellamy es va decidir a baixar a saludar el públic mentre cantava un dels seus himnes, un fan li va donar una bandera espanyola, que el frontman de Muse no va dubtar en brandar heroicament. No devia entendre res, l’home: en dos segons de rellotge, el públic va passar d’aclamar-lo a xiular-lo. Però amics, una reflexió: Matt Bellamy es dedica al rock, i no té per què saber en quins conflictes identitaris està immers cada territori que trepitja. I una cosa més: com he dit, era l’única parada que Muse feia a Espanya dins la seva gira internacional, i anit, a Barcelona, hi havia molts fans del grup que havien vingut expressament de diversos punts de l’estat a veure’ls. No ens escandalitzem. I una última cosa: encara que a alguns no ens agradi, Catalunya continua formant part d’Espanya.

Bellamy amb la bandera espanyola al vent de Montjuïc

Bellamy amb la bandera espanyola al vent de Montjuïc