Suposem que tens un projecte aparentment viable, amb uns costos absolutament ajustats, basat en una exitosa novel·la catalana i  diversos actors de prestigi interessats a protagonitzar-lo. Però quan vas a buscar suport econòmic a les institucions culturals catalanes et claven un cop de porta al nas. No hi ha diners. Llavors decideixes presentar el projecte a les grans productores, i no només et foten un cop de porta sinó que, a més, et foragiten perseguint-te amb torxes com si fossis el Frankenstein de Mary Shelley. T’acusen de voler fer saltar el seu negoci pels aires.

Crónicas Drakonianas, notable debut audiovisual de la productora Drakonia

Això és el que s’han trobat, asseguren, els responsables de Drakonia produccions, impulsors de l’adaptació al cinema del llibre “El pont dels jueus”, obra del mediàtic escriptor, periodista i expert en càmeres de trànsit Martí Gironell. Després d’aconseguir la cessió dels drets de la novel·la, el rebuig i les dificultats que s’han trobat a Catalunya han obligat a aquesta petita productora a fer les maletes i travessar la frontera per trobar inversors interessats en el projecte. Drakonia, amb seu a Figueres, és una companyia ja veterana especialitzada en espectacles medievals que fa temps que ambiciona fer un pas endavant en el món audiovisual. Ells, com altres petites productores, critiquen que en aquest país només es pot fer cinema subvencionat i lamenten el poc entusiasme dels grans productors, que recelen de les creatives i descarades propostes que ofereix el cinema de baix cost. Un fenòmen que, d’altra banda, cada cop empeny amb més força, amenaçant l’hegemonia de la indústria dominant. I no és exagerat dir que el sector audiovisual els veu com una amenaça: “No molesteu la gent que es dedica a fer cinema professionalment” asseguren que els va escopir una de les productores més importants i amb més prestigi actualment a Catalunya, quan li van demanar suport per tirar endavant la pel·lícula.

Isona Passola

“Això és un drama!” diu quan li preguntes sobre el cine low cost Isona Passola, reconeguda productora –seu és l’éxit de “Pa negre”- i presidenta de l’Acadèmia Catalana de Cinema. Passola argumenta la seva oposició: “La nostra professió ocupa 12 mil persones a Catalunya. Si la gent treballa sense cobrar… això no se li pot demanar a ningú. El low cost ha estat una solució d’emergència. Si només s’ha de difondre per xarxes socials està molt bé, però… perdona, això nostre és un ofici. És com vendre per internet roba de quarta mà fent-la passar per roba nova. La solució és tenir una indústria normalitzada on hi entri el cinema de continguts més crítics, socials, independent… on hi entri el cinema comercial, on els professionals que viuen en aquest país, que són molt bons, puguin treballar i guanyar-se la vida. Hem de poder fer cine amb bons directors, amb bona fotografia… Hem de fer cine històric! I en aquests moments no podem per falta de diners. Hem de poder competir amb el cinema internacional. Necessitem una bona llei de mecenatge. El low cost és un bon camí per la gent que comença.”

Les grans productores recelen en un moment en què no hi ha diners

El cas és que portar “El pont dels jueus” a les pantalles com una producció de fantasia medieval costaria més de 6 milions d’euros, seguint els cànons i procediments estàndards del cinema convencional. La companyia que n’ha aconseguit els drets, però, estima que seguint una espartana racionalització de recursos es podria fer per menys d’un milió i preveu recuperar-ne la meitat amb la taquilla. Números molt assequibles sobre el paper però que, a Catalunya, només han despertat l’interès d’una productora de Barcelona.

L’Institut Català d’Empreses Culturals (ICEC) els va denegar la subvenció que van demanar i per això els promotors del projecte no han tingut més remei que mirar cap a França, on la Republique acaba de doblar el pressupost destinat a cultura. A Perpinyà han trobat complicitats. Hi ha dues productores franceses disposades a invertir en el llargmetratge. El guió està escrit, compta amb l’aprovació de l’autor original i l’interès d’actors de la talla de Josep Maria Pou, Sergi López o Àngels Bassas per protagonitzar-lo.

Però encara no és suficient. L’adaptació al cine de “El pont dels jueus” –per a alguns una interessant i entretinguda novel·la, per a d’altres soporífera i sembrada d’errades- de moment haurà d’esperar.

El pont dels jueus, escrit per Martí Gironell

I aquest projecte només és un exemple de les creacions que bullen a Catalunya al marge de “l’oficialitat”. El malestar entre els creadors underground és creixent, però també és veritat que els costa aixecar la veu contra aquesta mena de “dictadura” imposada per l’establishment cinematogràfic català. Insinuen que rebel·lar-se, en un sector on es belluguen molts diners i on tothom es coneix, pot significar una condemna a l’ostracisme perpetu. Per això, quan parles amb aquests nous creadors, prefereixen l’anonimat.

És l’opció que adopta un dels habituals de l’escena gironina que m’assegura que, “el cinema a Catalunya, i també a Espanya, no rutlla perquè encara avui hi ha uns sistemes de subvencions establerts que només afavoreixen a uns pocs privilegiats, que òbviament no volen perdre el seu estatus”. I això que les noves tecnologies i la situació actual de crisi del cinema, com dèiem, comencen a amenaçar aquest estatus. O això sembla. El nostre cineasta anònim continua: “Tenir  talent no serveix de res si no tens diners. La formació a l’ESCAC, la gran ‘escola’ de cinema de Catalunya (i fins i tot d’Espanya) no és apta per a butxaques modestes. Una formació acadèmica professional en aquest país està reservada a les classes altes. El cinema a l’estat espanyol és classista.”

El cert és que les noves tecnologies han donat l’oportunitat de fer cinema a qualsevol que tingui ganes de provar-ho encara que no disposi de massa calers. A tots. A qui serveix però també a qui no. Les càmeres compactes han democratitzat el setè art, i en conseqüència han provocat el naixement del concepte low cost. Curtmetratges, websèries, llargmetratges… Molts productes, i alguns de molt bona factura, que han començat a sorgir sota el lema de “s’han d’optimitzar recursos”. El crowfunding, el micromecenatge, és un factor que neix lligat a aquest fenòmen. Un sistema de finançament que, per cert, ara també ha cridat l’atenció de produccions més tradicionalistes, que busquen una altra via d’entrada de diners. El low cost, en part, és també una conseqüència lógica dels dèficits que, segons aquests nous creadors, té la nostra indústria cinematogràfica: “La gent vol veure històries de tot tipus i només el low cost s’atreveix a explorar gèneres i històries.”

El cinema català low cost fa xup-xup

Un cop acabat un film comença la feina de veritat, la de distribució. I un paper important en aquesta roda la tenen els festivals, les televisions i les xarxes socials. I aquí també es noten les diferències. Els festivals i televisions d’aquí no aposten encara per les produccions low cost, les ignoren en benefici de propostes més tradicionalistes o de productores filials. Excepcionalment sí que s’admeten produccions underground, però només si venen avalades o presentades per personalitats contrastades. Però la immensa majoria de produccions modestes queden relegades a festivals de segona o tercera fila i les xarxes socials esdevenen el seu gran terreny per fer-se veure.

Altra cosa és el cinema d’autor tipus Albert Serra o Ventura Pons: “Aquests mengen a part, però algú hauria de preguntar-se per què aquest tipus de cineastes tenen suport públic incondicional i exagerat, any rere any, per fer unes pel·lícules que no interessen pràcticament a ningú i que, per tant, no ofereixen cap retorn, ni econòmic ni segurament cultural. El low cost també és una reacció a aquestes actituds polítiques incomprensibles. El finançament s’obté mitjançant el micromecenatge, buscant el suport d’un espectador que té l’oportunitat de col·laborar en una producció abans de que es faci, a títol de petit accionista de la mateixa.” , sentencia el nostre cineasta anònim.

Sobre el finançament públic… En temps de crisi, la cosa està més complicada que mai tenint en compte que quan et planteges seriosament fer una pel·lícula, normalment les subvencions suposen un 30% del pressupost del film. El Govern espanyol ha restringit les ajudes i a Catalunya només ofereixen 4 croquetes a repartir entre molts que tenen gana. Aquí us deixo un parell o tres de dades perquè veieu per on van els trets:

En concret, durant l’any passat, el Departament de Cultura de la Generalitat, a través de l’Institut Català d’Empreses Culturals, va rebre 72 projectes candidats a subvencions. Entre aquesta setantena d’aspirants només hi havia 1’8 milions d’euros per distribuir. Entre tots. Si us dic que un llargmetratge tipus, convencional, costa entre 5 i 7 milions d’euros, us podeu imaginar que:

1) Hi havia hòsties pels diners i…

2) … aquesta misèria tampoc solucionava gran cosa als que competien per l’ajut.

Dels 72 aspirants, només 23 han acabat obtenint la subvenció. Per cert, la productora més subvencionada per la Conselleria de Cultura el 2013 (200.000 euros) va ser Zeta Cinema, la que va presentar el projecte que porta per títol “Anacleto, agente secreto” (sic). L’actor encarregat d’encarnar el personatge creat per Manuel Vàzquez serà… Quim Gutiérrez (!?).

A Catalunya, els que tallen el bacallà al món del cinema, confien ara en el cèntim audiovisual, la taxa que la Generalitat preveu aplicar abans de l’estiu a les operadores d’internet i que pot suposar una injecció de 20’5 milions d’euros anuals pel sector. La pregunta és: se’n beneficiaran els petits creadors? De moment no hi ha resposta.

Per acabar, torno al cas concret de “El Pont dels jueus”. Personalment és un llibre que jo aconsellaria a algú que té problemes per dormir o per anar de ventre però, tot i això, no entenc que un projecte cinematogràfic com aquest no tingui sortida a Catalunya. L’èxit editorial d’aquesta obra, segurament per la tirada mediàtica de l’autor, ha estat absolut: en només dos anys, Gironell va vendre 60.000 exemplars, una burrada. Què ha passat doncs? És possible que a les productores de primera divisió del panorama cinematogràfic català els hi hagi tocat els ous que una companyia més modesta hagi aconseguit els drets sobre l’obra abans que ells. Però també és veritat que ara és un mal moment per fer pel·lícules, pels veterans i pels novells. El que està clar, però, és que la indústria s’hi juga molts diners i veu el cine de baix cost com una amenaça, com un intrús.

En aquesta batalla silenciosa que s’ha començat a lliurar hi perd, desgraciadament, la cultura catalana.