La genialitat de l’equip de Salvados

Jordi Évole i el seu sensacional equip ho han tornat a fer. Han abordat en prime time, i per a tota Espanya, el problema català oferint-nos un hipnòtic tête à tête entre Artur Mas i Felipe Gonzàlez. Una interessant trobada entre el president que, segons alguns, està conduint els catalans cap a un precipici i el que va ser el president espanyol més longeu i que ara germina entre suculentes conferències, el seu hortet de bonsais i el seu càrrec al consell de Gas Natural. Ah, no, que aquest càrrec el va deixar fa unes setmanes perquè s’hi avorria -cobrava 126 mil euros bruts per avorrir-se, doncs-.

Els dos polítics apareixien davant l’espectador asseguts en una senzilla taula d’un centre civic de Les Corts, una austera però superefectiva posada en escena que recordava a la genial entrevista que Mr. Évole ja li va fer al president català fa uns mesos a la seva residència del Maresme. El periodista i Mas parlàven asseguts en un sofà verd gens espectacular. Óbviament, el que ens interessava a tots era el contingut de la conversa, no l’escenari.

La frescor de la proximitat. L'escenari auster proposat per Salvados.

La frescor de la proximitat. L’escenari auster proposat per Salvados.

Aquesta vegada era una taula de bar on els dos polítics van confrontar els seus punts de vista sobre el procés sobiranista. Cadascun va intentar desmuntar els arguments de l’altre sense aixecar la veu, amb un Jordi Évole al mig fent d’àrbitre, introduïnt els elements de conversa, alló just perquè ni Mas ni Gonzàlez es desviéssin. Intervencions mesuradíssimes d’Évole que, entre altres coses, van servir per posar en evidència les contradiccions dels dos conversadors. En fi, diàleg i periodisme, amics. Alló que defuig Mariano Rajoy. L’anatema del PP.

Mas escoltant el seu interlocutor.

Mas escoltant el seu interlocutor.

El que podrien haver fet TV3 o Televisió Espanyola i no han fet per les seves cotilles polítiques, ho ha fet La Sexta, la cadena que ara mateix, per a mi, fa la televisió més intel·ligent d’Espanya. Ofereix cada dia una informació crítica -massa esquerranófila pel meu gust, tot s’ha de dir-, un poderós i gloriós Wyoming repartint justícia al vespre, Anna Pastor al cap de setmana posant context i collant els polítics -tot i que crec que aquesta periodista ha perdut frescor-, Évole com a un dels bucs insígnia i una sel·lecció interessant de sèries per a l’entreteniment. Una oferta interessantíssima, davant la merda -literal- que ofereixen la resta de televisions.

De moment, un altre gol per l’esquadra d’Évole, un home que ja fa temps que ha aconseguit desfer-se del personatge creat per Andreu Buenafuente per consolidar-se com un dels periodistes més lúcids i que millor connecta amb el públic del media espanyol. Grandiosa feina de producció, -les grans entrevistes que han  aconseguit aquests nois no són gens fàcils- i també de muntatge i grafisme. Una gota de brillantor en un oceà de televisió instrascendent. L’unic contra: un excés d’edició, de talls, suposo que inevitables.

Més de 4 milions d’espectadors del programa d’ahir confirmen l’éxit de l’aposta. El vídeo del programa el trobareu clicant aquest enllaç.  Aquest és el camí. Ara esperem atentament que algú el segueixi i poguem veure un dia, asseguts un davant de l’altre, a Artur mas i Mariano Rajoy.

Anuncis

Gironí, indigna’t! És gratis! (De moment)

Des de fa una parell d’anys sóc veí de Girona a tots els efectes. Sóc un exiliat figuerenc que, per motius laborals i altres que no vénen al cas, he anat a parar a la capital de la gent arrogant, com diu el mestre. Girona sempre m’ha semblat un lloc preciós per viure-hi. Em fascina sobretot pensar que als anys 80 aquesta ciutat encara era grisa i sòrdida però que als 90 va ser capaç de renéixer esplendorosa i fer clavar el genoll a terra a Figueres, fins llavors l’indret més cosmopolita de les comarques de Girona. La capital de l’Alt Empordà encara no s’ha recuperat. Ni sap el que vol ser quan sigui gran ni sap què és ara mateix.

Les dues ciutats, però, tenen una cosa en comú. Sempre les he trobat aburgesades. Suposo que deu ser fàcil tenir aquesta visió estereotipada si, com és el cas, has nascut i crescut en un barri de proletaris i més endavant t’has instal·lat en la classe mitjana de la crisi –és a dir, l’estatus social que et proporciona treballar, estar en nòmina i cobrar sense endarreriments un sou que passa de mil euros-. Jo tinc la teoria que com més burgesa és una ciutat, més li costa indignar-se per les injustícies socials. Si tens calés per pagar el que faci falta, fa mandra mobilitzar-se.

Podríem dir que a Girona només hi pernocto. No hi faig massa vida. Com que visc en un dels extrems de la ciutat, i em passo la major part del dia a Barcelona, que és on treballo, sovint no me n’assabento de les coses que hi passen fins al cap de setmanes o fins i tot mesos.

El nou paisatge blau i verd  de Girona

El nou paisatge blau i verd de Girona. Aquí hi ha cotxes perquè és diumenge

Ara he sabut que l’Ajuntament, governat per CiU, ha decidit agafar la brotxa i pintar de verd unes 1.500 places d’aparcament de la ciutat. També ha ampliat la zona blava, que s’estén com un tumor i, per primera vegada, ha conquistat el pàrquing gratuït que fins ara hi havia sota el viaducte. Amb aquesta acció, el govern de Carles Puigdemont ha trencat el pacte tàcit que la ciutat tenia amb els residents i, sobretot, amb la gent que ve cada dia a treballar a Girona però viu fora de la ciutat. Totes aquestes persones sabien que, si matinaven, podien deixar el vehicle amb què es desplacen en un aparcament força cèntric i de forma gratuïta. Ara aquests conductors s’hauran de gratar la butxaca. Però uns i altres pagaran i callaran.

La zona verda de Girona de moment és un èxit, com es pot comprovar

La zona verda de Girona és un èxit, com es pot comprovar. FOTO: Ramon Iglesias

Girona s’ha distingit per tenir una política de mobilitat encertada. La circulació en hora punta sempre ha estat un caos organitzat, suportable. Els aparcaments dissuasius situats a les entrades de la ciutat eren una bona eina per reduir els desplaçaments en cotxe per l’interior i la zona blava s’havia reservat pels carrers més comercials. Ara calen diners i algun savi ha vist que a sota vies encara hi havia espai per continuar munyint al ciutadà. De moment, els pàrquings de la Copa encara són gratuïts, però ja veurem si també acaben tenyits de blau o de verd.

El cas és que amb aquesta mesura, segons l’Ajuntament, per Girona hi circularan menys cotxes i hi sortirà guanyant el resident, que pagarà un preu reduït per deixar el seu cotxe en zona verda. Segurament és veritat. Però la realitat també és que el consistori sangrarà a tothom. Als veïns i als forans que vinguin a la ciutat qualsevol dia que no sigui diumenge. És una mesura ambiental i d’ordenació de trànsit? Si. És una mesura recaptatòria? Sobretot. He buscat el programa electoral de CiU quan es va presentar a les municipals del 2011 i tota referència que he trobat a les zones verdes és aquest passatge de l’apartat dedicat al medi ambient i que parla d’una ciutat “Més Verda!”:

Les zones verdes del programa electoral de CiU

Les zones verdes del programa electoral de CiU

I el programa tampoc diu res de les noves zones blaves, evidentment. Aquest sistema “per oxigenar el trànsit”, d’altra banda, s’estén en altres ciutats, com a Figueres mateix. L’alcaldessa, Marta Felip, també de CiU, ho defensa aquí. Desconec si en els programes electorals respectius també defensaven aquesta mesura. Suposo que si et vols presentar com a alcaldable i inclous això al teu programa de govern és com voler fer el camí de Santiago i fotre’t un tret al peu abans de calçar-te les xiruques. És lícit? Per descomptat. És ètic? Per a mi no, però també  és veritat que tinc fama de purista.

Jo crec, en definitiva, que al món hi falta més franquesa i hi sobra supèrbia.

A Girona ciutat, i a tot arreu, imagino que deu ser més fàcil guanyar unes eleccions municipals si et presentes amb un programa electoral farcit de promeses d’aquelles que et fan quedar bé amb tothom, sense massa concrecions, que no pas incrustant sobre aquest paper una traca de mesures impopulars, d’aquelles que afecten sobretot a la butxaca i als drets del ciutadà.

 I si no, que li preguntin al PP, oi amics?

Cristòbal Montoro i el Voltor

Als anys 60 una aventura  protagonitzada per un jove anomenat Peter Parker, àlies Spider-Man, va trencar motlles en una indústria del còmic que encara no havia viscut, ni molt menys, la seva època daurada. El súper heroi adolescent, amb el seu uniforme de licra blau i vermell,  es va convertir en un èxit pràcticament instantani i les seves proeses, publicades inicialment com una història curta al llegendari Amazing Fantasy 15, van tenir continuïtat amb capçalera pròpia a Amazing Spider-Man. Un dels primers enemics de l’home aranya (Amazing Spider-Man num.2)  va ser The Vulture, El Buitre en castellà i El Voltor en català.

La primera aparició de The Vulture

La primera aparició de The Vulture

El brivall en qüestió era un enginyer d’Staten Island (Nova York) que va inventar un arnés especial amb ales que el permetien volar i li conferien una força sobrehumana. Es deia Adrian Toomes i es va dedicar al crim perquè el soci que tenia en l’empresa que havia muntat per desenvolupar aquestes ales metàl·liques va desaparèixer d’un dia per l’altre amb els diners del projecte. Toomes es va cabrejar tant que va decidir calçar-se l’arnés i posar-se a robar bancs. La desgràcia del voltor és que pel seu camí es va creuar l’emmascarat heroi púber Peter Parker, que després de fúmer-li un bon gec d’hòsties, el va enviar a la presó.

La trobada va ser fructífera per l’amic Parker: durant el combat contra aquest soporífer rival es va adonar que, enganxant en una paret una càmera de fotos automàtica amb 4 teranyines, podia prendre instantànies de la lluita i després vendre-les a l’irat J.J. Jameson, director del Daily Bugle.

D’aquesta primera aventura ara en fa 50 anys clavats i sembla que aquest patètic criminal serà el dolent de la próxima entrega al cinema d’Amazing Spider-Man. L’últim nom que corria per interpretar el paper era John Malkovich. No em sembla  una mala tria.

No sembla mala elecció, oi?

No sembla mala elecció, oi?

El cas és que el trist personatge aquest m’ha vingut al cap pocs dies després que un altre tipus d’aspecte llòbrec i repel·lent hagi presentat els pressupostos de l’Estat. Cristóbal Montoro ha elaborat uns comptes que contenien com a sorpresa una caiguda d’un 25% de la inversió a Catalunya. I aquest dimarts, en una entrevista a la SER, el ministre ha deixat clar que, en matèria de finançament, el territori català no mereix cap tracte diferenciat.

Montoro. PP. Voltor. Gavines. Ho deixo aquí.

El Ministre Montoro amb les ales del PP. Amb unes malles verdes podria desbancar Malkovich