L’Empordà i els seus artistes

La mort del pintor Ramon Pujolboira m’ha empès aquesta setmana a visitar el Museu de l’Empordà. Volia resseguir el rastre dels artistes locals que, com ell, han espremut pintures, bronzes, escaires o vitralls per llegar a veïns i forasters la seva particular visió del magnètic paisatge empordanès. La visita m’ha entristit. Només una planta de les quatre, l’última —les golfes del museu—, està dedicada a exposar aquestes obres. La planta baixa i el primer pis, habitualment, es dediquen a exposicions temporals. La tercera planta està habitada per autors barcelonins dels segles XIX i XX. I els visitants que volen contemplar els quadres o les escultures dels artistes que van deixar emprempta a la comarca han de pujar totes les escales d’aquest museu de Figueres fins arribar a l’única estança que exhibeix aquests treballs. L’excursió val la pena perquè quan l’espectador faci el cim toparà amb els esplèndids paisatges oberts de Joan Sibecas, les pinzellades d’Àngeles Santos Torroella o els enigmàtics claus que el cel vessa dins els quadres d’Evarist Vallès.

Paisatge d’E. Vallès 

De Ramon Pujolboira el museu exposa una sola obra. Es diu Tramuntana i és un oli que concentra bona part dels ingredients que segellen la singularitat de l’obra d’aquest artista nascut a Barcelona però que va estar afincat tota una vida a Albons. En primer terme veig una dona sense rostre que dorm arraulida en un sofà. Al terra, un gat es deixondeix estirant les potes. I a sobre d’aquestes dues figures, il·luminant l’escena, emergeix un quadre dins el quadre: és una finestra que mostra la netedat d’un paisatge empordanès un dia de tramuntana.

Tramuntana de R. Pujolboira

Prop de Pujolboira hi ha quatre quadres dels seus companys de generació: Ricard Ansón, Daniel Lleixà, Josep Ministral i Lluís Roura. Eren els cinc magnífics. El 1984 van formar el grup 69 i van posar en marxa accions artístiques tan espectaculars com el gegantí tríptic que van plantar a la plaça de la Palmera de Figueres per homenatjar el seu mestre, Salvador Dalí. Ells són, de fet, els hereus de Dalí. Són els últims romàntics del paisatge empordanès —com Dalí, que el va projectar a tot el món. Són artistes de gran prestigi i ascendència. Per això em sorprèn l’escassetat d’obres seves que hi ha a les parets d’aquest museu. Em consta que aquests autors estarien disposats a cedir en dipòsit part de la seva obra però aparentment no hi ha més espai per a ells en aquest edifici. Tampoc hi ha lloc a la comarca per a una de les seves grans reivindicacions: la creació d’una escola superior de belles arts, amb una càtedra Dalí que es converteixi en un imant per estudiants d’arreu del món. Una idea que sembla molt raonable però que de moment ningú ha apadrinat.

La sala emporadesa

Mentre observo els fractals de Ministral, em vénen al cap les escultures que aquests artistes van aixecar i que es mantenen a les rotondes de les principals entrades de la ciutat. Són obres impulsades per l’alcalde Armangué, l’últim gran aliat municipal que aquest gremi va tenir. D’això ja en fa un quart de segle. Baixo les escales de tornada i penso en la quantitat d’olis d’artistes empordanesos que deuen reposar dins els magatzems del museu de l’Empordà i en les obres que s’estan fent malbé apilades al dipòsit que l’Ajuntament de Figueres té a l’antiga plaça de braus.

En fi. Surto del museu i mentre atravesso la Rambla em pregunto: en aquesta ciutat tan deprimida, com carai es pot recuperar l’autoestima, l’orgull empordanès, si no som capaços de reivindicar aquest valuós capital artístic?

*ACTUALITZACIÓ: 24 hores després d’escriure aquest article, la direcció del Museu de l’Empordà ha anunciat un compromís per posar en marxa una rehabilitació integral de l’edifici. Una reforma que, per limitacions pressupostàries, s’executarà per fases. De moment està previst que aquest 2020 es redacti el projecte museístic amb l’obectiu de revisar també el discurs actual del centre.

El rellotge de Figueres

El rellotge de la Rambla de Figueres ja torna a funcionar! Quina alegria que les coses comencin a rutllar a la capital de l’Alt Empordà, que porta certament un període massa llarg amb les broques parades. Estic convençut, però, que hi ha figuerencs que creuen que a la ciutat li hauria anat millor mantenir-se amb el mateix aspecte que tenia quan, fa molt de temps, aquest rellotge va decidir agafar-se vacances indefinides. Els habitants de Figueres són, en general, conservadors. No són gaire amants dels canvis. Sí que mantenen l’espurna i aquella visió sorneguera de la vida però el figuerenc-palanca, aquell que mou les coses, el que sacseja consciències, el que inventa i transforma… aquest està pràcticament extingit. No hi ha nova Montserrat Vayreda la vista, cap Evarist Vallès, ni Pilar Nierga. No hi ha notícies de la reencarnació de Carles Fages de Climent, Josep Pallach o Mónica Naranjo. Ja no diguem un Salvador Dalí. A Figueres la inseguretat segueix sent un problema, la neteja urbana és molt millorable, la mobilitat continua essent caòtica i l’abandonament escolar prematur probablement persistirà després de les vacances. Però això sí: el rellotge de la Rambla, el de can Canet —un dels tres històrics que hi havia comptant el de la Joieria Carbonell i el de la Casa Cusí— ja funciona. La mateixa alcaldessa ha anunciat amb entusiasme la bona nova a través de les xarxes socials.

És important cuidar els detalls. Els polítics, quan toquen poder, poden sucumbir fàcilment a la temptació insuguradora. Tothom recorda amb estupor l’exalcaldessa Marta Felip inaugurant una rotonda amb polítics del PP dos mesos abans de l’1-O. Què ens ensenya això? Doncs que és fàcil caure en l’onanisme compulsiu. Deixar-se seduir indefectiblement per les fotografies inherents a collonades com aquesta de la rotonda o pels peus de foto que asseguren els actes folclòrics o les reunions gremials insubstancials. No és el cas. És molt important que els rellotges funcionin, sobretot per no perdre el temps.

Els barbers de Figueres

Ja tenim nou govern a Figueres. S’han posat d’acord quatre partits (ERC, PSC, GF i CF) i serà complicat que l’orquestra soni afinada. El “quadripartit” (així l’ha batejat l’exalcalde, que no ha sabut cedir el lloc amb elegància) ha iniciat la seva singladura i a les barberies de la ciutat ja es fan travesses sobre quant de temps durarà. Cal escoltar sempre els barbers de Figueres. Tenen una sensibilitat extrema per auscultar els batecs de la ciutat, una precisió de rellotger per emetre’n un diagnòstic diari i una reconeguda clarividència per predir el futur.

IMG_7598

La republicana Agnès Lladó presenta el pacte de govern. FOTO: Aj. Figueres

A la republicana Agnès Lladó, que no està tenint ni els 100 dies de gràcia, l’han posat a caure d’un burro perquè una de les seves primeres decisions, com tot govern que comença a caminar, ha estat fixar el nombre de càrrecs, dedicacions i retribucions. Òbviament la despesa en aquest capítol serà superior a la de l’antic govern, que comptava amb 4 regidors menys. Si ens posem nostàlgics, sempre quedarà per a la història el rècord dilapidador de Santi Vila (CiU). Durant la seva etapa d’alcalde, Vila va dessagnar la caixa forta de l’Ajuntament muntant un hiperbòlic organigrama i contractant fins a 6 càrrecs de confiança, tots molt ben pagats. Poc després, amb l’economia municipal a la UCI, el futur conseller Schettino no va tenir més remei que posar fre a la seva fal·lera expansiva reduint càrrecs i retallant sous a tot Déu. L’actual govern ha començat ambiciós però el temps dirà si ha sortit car o barat. En tot cas, l’alcaldessa Lladó està pagant la falta d’experiència. El seu equip no ha encertat la forma de comunicar els primers canvis que executarà i des del primer dia està notant al clatell l’alè dels dos partits que han quedat a l’oposició, Junts x Figueres i Cs.

A l’alcalde deposat, Jordi Masquef, aquests dies se li ha posat cara de Marta Ferrusola. –“Ens han entrat a casa!!!”- va exclamar entre irritada i desconcertada l’esposa del president Pujol quan el tripartit de Pasqual Maragall va expulsar CiU del Palau de la Generalitat. Certament el mandat d’Agnès Lladó ha començat amb algunes passes desconcertants i els neoconvergents han posat setge al govern per recuperar el poder i l’alcaldia que consideren usurpada.

IMG_7599

Jordi Masquef clama contra el pacte que l’ha destronat. Foto: JuntsxFigueres

Masquef és un polític impetuós, s’escalfa ràpidament i és especialista en perdre els papers (a les xarxes socials hi trobareu una bona col·lecció de comentaris desafortunats que ha abocat contra els seus rivals o contra ciutadans que simplement no pensen com ell). La seva impetuositat la compensa el seu lloctinent, Carles Arbolí, un home llest, capaç de marcar el compàs del nou govern municipal amb una o dues piulades precises. Aquestes primeres setmanes veurem si l’alcaldessa Lladó i el vicealcalde socialista Pere Casellas superen aquestes primeres passes dubitatives i són capaços de forjar un futur engrescador per una ciutat que CiU ha deixat desfigurada. De moment han aconseguit els més difícil: posar-se d’acord i unir els seus projectes. Ara els falta passar la prova de la governabilitat.

Davant aquest panorama, els barbers de Figueres potser aconsellarien a Jordi Masquef i als seus seguidors que deixin de bramar i que tinguin paciència perquè abans de mig mandat el govern els pot caure a les mans com una fruita madura. Possiblement els suggeririen que inverteixin l’energia en teixir les complicitats que, donat el cas, necessitaran. Això si no volen haver de tornar a posar les barbes en remull.

La diagnosi d’Armangué

Fa unes setmanes, vaig publicar un article en el que constatava, tirant poc de dades i molt de sensacions, que la meva ciutat, Figueres, se n’està anant a la merda. Aquest cap de setmana, escoltant la diagnosi argumentada només a base de dades que l’exalcalde Joan Armangué ha fet de la ciutat, ja no en tinc cap dubte.

fullsizerender-2

Joan Armangué desgranant les seves dades.

La conferència portava per títol “Figueres, ciutat rica o ciutat pobra?“, i per respondre a aquest interrogant, Armangué va reunir dissabte a l’auditori de la Cate un bon grapat dels seus fidels, però també membres de la societat civil figuerenca, polítics i regidors de tots colors que actualment tenen representació a l’Ajuntament. Fins i tot van assistir-hi vells antagonistes com l’exalcalde Marià Lorca (CiU), a qui Joan Armangué, a principis dels 90, li va fer la vida impossible com a cap de l’oposició. L’actual alcaldessa no va fer acte de presència, en aquell moment es trobava fent fotos als arbres de la ciutat.

fullsizerender-1

Els arbres de Marta Felip. FOTO: Facebook

Davant un públic més aviat veterà, amb moltes canes, Armangué va fer un retrat social i econòmic de la ciutat molt inquietant. Armat només amb un power point, un grapat de dades extretes de l’IDESCAT i un punter làser, l’exalcalde socialista va desfer en una hora i mitja d’exposició la idílica imatge de la Vila Florida que el nou règim ha intentat fixar amb laca barata durant els últims 8 anys en l’imaginari popular de la capital alt empordanesa.

En resum: Figueres està més a prop de la realitat social de Salt que no pas la de Girona. La taxa d’adolescents que deixen els estudis a la ciutat de Dalí és la segona més alta de Catalunya -després de Salt-. I la taxa d’immigració procedent de països en vies de desenvolupament és també la segona més alta -sí, després de Salt-. Això últim no seria cap problema si no fos perquè bona part dels estrangers que han aterrat a Figueres, si treballen, fan feines de baixa qualificació o viuen de l’economia submergida. Salt i Figueres estan també agermanades en una trista realitat: són els municipis que reben més ajuda alimentària -aproximadament el 15% de la població en depèn-. Som la tercera ciutat de Catalunya on es cobren més prestacions del PIRMI. Un 18% dels habitants es troba a les portes de la pobresa i la meitat dels aturats ja no cobren la prestació. I encara una dada més: la renda familiar figuerenca va començar a caure en picat el 2009 i ara mateix es troba 4 punts per sota de la mitjana catalana. I no fa pinta que les constants vitals hagin de millorar miraculosament.

2017-02-10-photo-00006499

Santi Vila i Marta Felip sota la cúpula del Museu Dalí. FOTO: Twitter

“-!!No estamos tan mal!!” Va clamar Santi Vila fa uns dies sota la cúpula del Museu Dalí. Durant la seva exposició l’exalcalde Armangué no va poder evitar enviar-li algun dard al seu successor per fer aquesta afirmació tan poc afortunada (tenint en compte aquest negre panorama). Hi pot haver qui titlli a Joan Armangué d’oportunista. Té raó. En alguna cosa hi ha d’haver contribuït aquest socialista renegat a l’aire que es respira ara a la ciutat, no? La debacle va començar 1 any després que perdés les eleccions. A més, Armangué fa la seva diagnosi devastadora des del seu confortable retir i no ha hagut de batallar en la pitjor etapa de la crisi com ho va fer el seu successor, nomenant càrrecs de confiança a mansalva i perdent temps i diners en projectes fallits. Per aquesta dura tasca Vila va ser premiat amb una Conselleria. Per alguna cosa deu ser. I Marta Felip va heretar una ciutat amb càries per tots costats. El seu impressionant currículum polític no ha estat suficient per revertir la situació i el seu equip de govern diguéssim que no dóna per a més.

La sessió va tenir també una dosi d’autocrítica. Es podria haver estès a alguns mitjans de comunicació locals, que en els últims anys estan donant una visió de la ciutat que no és, cedint a la propaganda els espais on hi hauria d’haver informació. Hi ha dies que semblen el facebook del govern de torn. Hi té a veure la descapitalització que ha sofert l’ofici. La nostra feina ha de ser fer un periodisme crític, eficaç, al servei del ciutadà.

I al final de l’acte es va fer també una crida a la unitat. Unitat. Quina paraula més devaluada a Figueres. Al diccionari de Felip sembla que no hi apareix. Per això continua atrinxerada a l’alcaldia amb un govern disminuït. I ERC, un partit que probablement treurà un bon resultat a les próximes eleccions la banalitza reclamant un govern alternatiu però exigint a la resta de partits que facin dimitir els seus líders. Curiosa manera de fer amics i buscar la unitat. I la CUP, que té un paper fonamental per constituir una alternativa, no té ganes d’entrar en cap govern. La bona notícia és que tots hi són a temps. La ciutat necessita magnanimitat. La unitat entre postures irreconciliables és la més difícil, però és la que té més valor. Si amb el panorama que he descrit més amunt els partits no són capaços d’actuar en conseqüència, és que no són dignes del vot que els figuerencs i les figuerenques els van posar a les mans. El rellotge corre, i els paràmetres estadístics d’Armangué empitjoren segon a segon. I darrera d’aquests paràmetres hi ha persones. 

Pingu al desert

Que cap periodista insuls us enganyi. Figueres és un polvorí per molt que alguns il·lustres de l’ofici, apalancats en la comoditat de la rutina i l’autocomplaença, ho hagin negat fins ara que han vist les orelles al llop. La capital de l’Alt Empordà ha entrat en una espiral d’ingovernabilitat absoluta, l’alcaldia està compromesa i tot indica que Marta Felip té els dies comptats al capdavant del govern municipal. En 10 dies l’alcaldessa ha partit peres amb el PSC, ha maltractat Unió fins que els membres d’aquest partit han sortit del govern i ha menystingut els regidors del seu propi partit. No passaria res si no fos que Felip governa en minoria i ha engegat a prendre pel sac els socis naturals amb els que podia pactar. En una setmana i mitja ha passat d’11 regidors a 5. Amb la resta de partits la relació és molt precària, per dir-ho suau. Ara mateix està aïllada com Pingu en un desert.

Marta Felip. FOTO: Facebook


L’incomprensible —i per a molts irresponsable— autisme polític de l’alcaldessa ha portat a la ciutat a un cul-de-sac. El propi partit de govern, el PDeCAT, està al·lucinant. En declaracions a El Punt Avui el responsable d’aquestes sigles a Girona, Pere Vila, reconeixia abatut que l’alcaldia perilla. I no hi ha sortida immediata, perquè a Figueres ara mateix no hi ha cap partit amb prou representativitat i força moral per fer un pas endavant. El cas és que pocs aposten per la continuitat de Felip després de veure els seus moviments suicides. Així que ja comencen a circular noms de substituts, de persones que podrien refer els ponts que l’alcaldessa ha dinamitat. Quan en un equip de futbol passa això amb l’entrenador, ja sabeu què ve després. Es busca algú que pugui reconciliar-se amb els partits que se senten insultats i que pugui reorientar el barco fent tirar endavant la ciutat a base de pactes. Però la llista no és per il·lusionar-se.

Intercanvi de carícies entre Felip i Unió després de la sortida del govern d’aquest partit


A Figueres ara mateix poden passar 3 coses:

1: Que l’alcaldessa faci un pas al costat (o que el PDeCAT li faci fer) i deixi pas a aquest bomber, una persona de partit. Complicat, perquè el govern segueix en minoria i l’oposició ha de beneïr aquest recanvi. L’antiga Convergència aposta per Jordi Masquef, un nom que a l’Ajuntament no provoca massa trempera. L’oposició també podria intentar forçar un candidat de consens.

2: Que els partits a l’oposició vagin més enllà i articulin una moció de censura que acabi en un govern alternatiu en plan Frankenstein. Difícil. Les esquerres no sumen i la calculadora de les dretes no té piles. Molts partits s’han d’entendre i la sensació és que ningú es vol enfangar amb la governabilitat tan condicionada.

3: Possible però improbable: que Marta Felip doni un gir de 180 graus a la seva “estratègia”; que rectifiqui, s’empassi el gripau amb patates i esdevingui la política pragmàtica que la ciutat va votar.

L’últim ple municipal, amb la crisi de govern al descobert. FOTO: Aj. Figueres


No només el partit de l’alcaldessa s’ha començat a moure per mantenir l’alcaldia de Figueres, una plaça important al mapa català. Els partits a l’oposició també. Tothom mira cap a ERC, com a partit amb prou cartell com per prendre la iniciativa que ningú vol prendre. Fins ara els republicans s’havien mantingut expectants, però la notícia és que s’han començat a moure i hi ha reunions en marxa. Que ningú s’enganyi. Si hi ha govern alternatiu, els republicans només seran una peça d’aquest puzzle tan complicat. Només tenen 3 regidors, com el PSC i com la CUP. En aquests moments Esquerra Republicana té molta pressió externa i poca musculatura. Però, de cara el futur, apunteu aquest nom: Agnès Lladó.