La diagnosi d’Armangué

Fa unes setmanes, vaig publicar un article en el que constatava, tirant poc de dades i molt de sensacions, que la meva ciutat, Figueres, se n’està anant a la merda. Aquest cap de setmana, escoltant la diagnosi argumentada només a base de dades que l’exalcalde Joan Armangué ha fet de la ciutat, ja no en tinc cap dubte.

fullsizerender-2

Joan Armangué desgranant les seves dades.

La conferència portava per títol “Figueres, ciutat rica o ciutat pobra?“, i per respondre a aquest interrogant, Armangué va reunir dissabte a l’auditori de la Cate un bon grapat dels seus fidels, però també membres de la societat civil figuerenca, polítics i regidors de tots colors que actualment tenen representació a l’Ajuntament. Fins i tot van assistir-hi vells antagonistes com l’exalcalde Marià Lorca (CiU), a qui Joan Armangué, a principis dels 90, li va fer la vida impossible com a cap de l’oposició. L’actual alcaldessa no va fer acte de presència, en aquell moment es trobava fent fotos als arbres de la ciutat.

fullsizerender-1

Els arbres de Marta Felip. FOTO: Facebook

Davant un públic més aviat veterà, amb moltes canes, Armangué va fer un retrat social i econòmic de la ciutat molt inquietant. Armat només amb un power point, un grapat de dades extretes de l’IDESCAT i un punter làser, l’exalcalde socialista va desfer en una hora i mitja d’exposició la idílica imatge de la Vila Florida que el nou règim ha intentat fixar amb laca barata durant els últims 8 anys en l’imaginari popular de la capital alt empordanesa.

En resum: Figueres està més a prop de la realitat social de Salt que no pas la de Girona. La taxa d’adolescents que deixen els estudis a la ciutat de Dalí és la segona més alta de Catalunya -després de Salt-. I la taxa d’immigració procedent de països en vies de desenvolupament és també la segona més alta -sí, després de Salt-. Això últim no seria cap problema si no fos perquè bona part dels estrangers que han aterrat a Figueres, si treballen, fan feines de baixa qualificació o viuen de l’economia submergida. Salt i Figueres estan també agermanades en una trista realitat: són els municipis que reben més ajuda alimentària -aproximadament el 15% de la població en depèn-. Som la tercera ciutat de Catalunya on es cobren més prestacions del PIRMI. Un 18% dels habitants es troba a les portes de la pobresa i la meitat dels aturats ja no cobren la prestació. I encara una dada més: la renda familiar figuerenca va començar a caure en picat el 2009 i ara mateix es troba 4 punts per sota de la mitjana catalana. I no fa pinta que les constants vitals hagin de millorar miraculosament.

2017-02-10-photo-00006499

Santi Vila i Marta Felip sota la cúpula del Museu Dalí. FOTO: Twitter

“-!!No estamos tan mal!!” Va clamar Santi Vila fa uns dies sota la cúpula del Museu Dalí. Durant la seva exposició l’exalcalde Armangué no va poder evitar enviar-li algun dard al seu successor per fer aquesta afirmació tan poc afortunada (tenint en compte aquest negre panorama). Hi pot haver qui titlli a Joan Armangué d’oportunista. Té raó. En alguna cosa hi ha d’haver contribuït aquest socialista renegat a l’aire que es respira ara a la ciutat, no? La debacle va començar 1 any després que perdés les eleccions. A més, Armangué fa la seva diagnosi devastadora des del seu confortable retir i no ha hagut de batallar en la pitjor etapa de la crisi com ho va fer el seu successor, nomenant càrrecs de confiança a mansalva i perdent temps i diners en projectes fallits. Per aquesta dura tasca Vila va ser premiat amb una Conselleria. Per alguna cosa deu ser. I Marta Felip va heretar una ciutat amb càries per tots costats. El seu impressionant currículum polític no ha estat suficient per revertir la situació i el seu equip de govern diguéssim que no dóna per a més.

La sessió va tenir també una dosi d’autocrítica. Es podria haver estès a alguns mitjans de comunicació locals, que en els últims anys estan donant una visió de la ciutat que no és, cedint a la propaganda els espais on hi hauria d’haver informació. Hi ha dies que semblen el facebook del govern de torn. Hi té a veure la descapitalització que ha sofert l’ofici. La nostra feina ha de ser fer un periodisme crític, eficaç, al servei del ciutadà.

I al final de l’acte es va fer també una crida a la unitat. Unitat. Quina paraula més devaluada a Figueres. Al diccionari de Felip sembla que no hi apareix. Per això continua atrinxerada a l’alcaldia amb un govern disminuït. I ERC, un partit que probablement treurà un bon resultat a les próximes eleccions la banalitza reclamant un govern alternatiu però exigint a la resta de partits que facin dimitir els seus líders. Curiosa manera de fer amics i buscar la unitat. I la CUP, que té un paper fonamental per constituir una alternativa, no té ganes d’entrar en cap govern. La bona notícia és que tots hi són a temps. La ciutat necessita magnanimitat. La unitat entre postures irreconciliables és la més difícil, però és la que té més valor. Si amb el panorama que he descrit més amunt els partits no són capaços d’actuar en conseqüència, és que no són dignes del vot que els figuerencs i les figuerenques els van posar a les mans. El rellotge corre, i els paràmetres estadístics d’Armangué empitjoren segon a segon. I darrera d’aquests paràmetres hi ha persones. 

Anuncis

Pingu al desert

Que cap periodista insuls us enganyi. Figueres és un polvorí per molt que alguns il·lustres de l’ofici, apalancats en la comoditat de la rutina i l’autocomplaença, ho hagin negat fins ara que han vist les orelles al llop. La capital de l’Alt Empordà ha entrat en una espiral d’ingovernabilitat absoluta, l’alcaldia està compromesa i tot indica que Marta Felip té els dies comptats al capdavant del govern municipal. En 10 dies l’alcaldessa ha partit peres amb el PSC, ha maltractat Unió fins que els membres d’aquest partit han sortit del govern i ha menystingut els regidors del seu propi partit. No passaria res si no fos que Felip governa en minoria i ha engegat a prendre pel sac els socis naturals amb els que podia pactar. En una setmana i mitja ha passat d’11 regidors a 5. Amb la resta de partits la relació és molt precària, per dir-ho suau. Ara mateix està aïllada com Pingu en un desert.

Marta Felip. FOTO: Facebook


L’incomprensible —i per a molts irresponsable— autisme polític de l’alcaldessa ha portat a la ciutat a un cul-de-sac. El propi partit de govern, el PDeCAT, està al·lucinant. En declaracions a El Punt Avui el responsable d’aquestes sigles a Girona, Pere Vila, reconeixia abatut que l’alcaldia perilla. I no hi ha sortida immediata, perquè a Figueres ara mateix no hi ha cap partit amb prou representativitat i força moral per fer un pas endavant. El cas és que pocs aposten per la continuitat de Felip després de veure els seus moviments suicides. Així que ja comencen a circular noms de substituts, de persones que podrien refer els ponts que l’alcaldessa ha dinamitat. Quan en un equip de futbol passa això amb l’entrenador, ja sabeu què ve després. Es busca algú que pugui reconciliar-se amb els partits que se senten insultats i que pugui reorientar el barco fent tirar endavant la ciutat a base de pactes. Però la llista no és per il·lusionar-se.

Intercanvi de carícies entre Felip i Unió després de la sortida del govern d’aquest partit


A Figueres ara mateix poden passar 3 coses:

1: Que l’alcaldessa faci un pas al costat (o que el PDeCAT li faci fer) i deixi pas a aquest bomber, una persona de partit. Complicat, perquè el govern segueix en minoria i l’oposició ha de beneïr aquest recanvi. L’antiga Convergència aposta per Jordi Masquef, un nom que a l’Ajuntament no provoca massa trempera. L’oposició també podria intentar forçar un candidat de consens.

2: Que els partits a l’oposició vagin més enllà i articulin una moció de censura que acabi en un govern alternatiu en plan Frankenstein. Difícil. Les esquerres no sumen i la calculadora de les dretes no té piles. Molts partits s’han d’entendre i la sensació és que ningú es vol enfangar amb la governabilitat tan condicionada.

3: Possible però improbable: que Marta Felip doni un gir de 180 graus a la seva “estratègia”; que rectifiqui, s’empassi el gripau amb patates i esdevingui la política pragmàtica que la ciutat va votar.

L’últim ple municipal, amb la crisi de govern al descobert. FOTO: Aj. Figueres


No només el partit de l’alcaldessa s’ha començat a moure per mantenir l’alcaldia de Figueres, una plaça important al mapa català. Els partits a l’oposició també. Tothom mira cap a ERC, com a partit amb prou cartell com per prendre la iniciativa que ningú vol prendre. Fins ara els republicans s’havien mantingut expectants, però la notícia és que s’han començat a moure i hi ha reunions en marxa. Que ningú s’enganyi. Si hi ha govern alternatiu, els republicans només seran una peça d’aquest puzzle tan complicat. Només tenen 3 regidors, com el PSC i com la CUP. En aquests moments Esquerra Republicana té molta pressió externa i poca musculatura. Però, de cara el futur, apunteu aquest nom: Agnès Lladó.

El que val una promesa a Figueres

Donat que tothom opina sobre l’eventual instal·lació d’un Museu del Circ a Figueres (per exemple, residents a Roses que no hauran de pagar amb els seus impostos la construcció i manteniment d’aquest equipament), m’aventuro a exposar la meva visió del tema.

Quan un projecte d’aquest tipus, amb una ingent inversió pública, polaritza de la manera que ho ha fet els habitants d’una ciutat, jo m’ho pensaria dues vegades abans de prémer el botó verd. Estem parlant d’una aposta que, inicialment, als figuerencs els costarà, de la seva butxaca i pel cap baix, gairebé 5 milions i mig d’euros. Com en diuen en castellà, un pastizal. Aquí s’han de comptar els 3’8 milions que l’Ajuntament i el Consell Comarcal van aportar el 2008 per pagar una jubilació daurada als germans Nouvilas i els 1’5 milions que l’alcaldessa Marta Felip ha promès invertir en aquest controvertit Museu en els pròxims 3 anys. Això sense comptar els fins a 9 milions d’euros que podria costar l’obra segons l’arquitecte municipal. No és calderilla, oi? Per cert, algun dia algú haurà d’explicar com és possible que cap dels polítics que van signar la compra de la casa Nouvilas en plena eclosió de la crisi va saber veure que la unificació dels serveis socials a la ciutat –que era el que es pretenia encabir en aquest senyorial i decadent edifici- era inviable. Abans s’hi volien posar serveis socials i ara material de circ. En fi. El cas és que durant 9 anys aquest immoble ha estat acumulant pols, amb el cost que això també ha suposat per les arques municipals. Això sí, a la foto de la compra, tothom hi va sortir somrient. Sobretot els Nouvilas.

circ 1

Un dels espectacles del Festival del Circ de Figueres.

No m’ha agradat mai la gent que es belluga amb ultimàtums. A mi em sembla agosarat que el principal promotor d’aquest projecte, Genís Matabosch, condicioni la continuïtat del Festival del Circ de Figueres a la construcció d’un Museu a la ciutat per instal·lar-hi la seva col·lecció privada. Una cosa és el Festival del Circ, una obsessió de Matabosch, venuda a diferents ciutats espanyoles i que ara fa sis anys Figueres va decidir comprar-li. La plena ocupació dels espectacles demostra que va ser una bona aposta. Per tant, res a dir. Però una cosa ben diferent és un projecte museístic. La gent va al circ. Els nens s’ho passen bé i els espectadors s’evadeixen amb els espectacles (malgrat que alguns ja estiguin molt vistos, encara que Matabosch defensi que a la capital alt empordanesa només es veuen les últimes novetats del món del circ). Són 4 o 5 dies amb una oferta que gent de dins i fora la comarca aprofita. Però… aquests espectadors aniran a aquest museu de temàtica tan poc mainstream? Val la pena obrir-lo en un lloc on hi ha la mateixa tradició circense que a Taravaus o a Navarcles? Tinc dubtes. Els contraris al projecte creuen que l’Ajuntament té massa deures pendents amb els altres museus de la ciutat com per embarcar-se amb un de nou.

També hi ha una certa supèrbia dels defensors del projecte enfront els que no el veuen tan clar: Genís Matabosch diu que no cal fer cap referèndum a Figueres per calibrar el suport que té el seu projecte, com proposen la CUP i Compromís. Diu que no cal perquè en una enquesta que va fer als espectadors del Festival del Circ més de mil persones van expressar el seu suport a la seva iniciativa. Com Matabosch sap, molts d’aquests espectadors no eren de Figueres. A més, a change.org en una setmana s’han recollit pràcticament les mateixes signatures contra aquest museu. És veritat que la principal associació de comerciants fa campanya a favor però, que jo sàpiga, no són els únics habitants de la ciutat.

totsmuseu

Campanya favorable al Museu engegada per Comerç Figueres. FOTO: change.org

Genís Matabosch pot defensar legítimament la seva iniciativa privada, només faltaria! Com a roc a la faixa té la milionària inversió pública promesa per l’alcaldessa de Figueres. Una promesa feta sense consens a l’equip de govern, per cert. Però que els detractors del projecte no perdin l’esperança. En general, a Figueres, una promesa no val una merda. I si no, que li preguntin a Àngel Corella, als gitanos o als conductors que cada dia han de travessar el pas a nivell.

Festival del Circ: ¿qué hay de nuevo viejo?

Ara que ja ha acabat el Festival Internacional del Circ de Figueres, és el moment de verbalitzar 4 veritats, al meu entendre, irrebatibles.

És la cinquena vegada que el bo i millor del món del circ desembarca a la capital de l’Alt Empordà. L’èxit de públic és rotund. Més de 30.000 espectadors van passar per les carpes que durant 5 dies s’havien erigit al recinte firal de Figueres. Això vol dir una ocupació de gairebé el 100%. Tractant-se de Figueres, que coqueteja amb la cultura amb la mateixa il·lusió que Mariano Rajoy ho fa amb l’independentisme, no està malament.

circ 2

El públic abandonava el recinte amb cara d’haver-s’ho passat bé. Un públic, almenys en la sessió que jo vaig veure, polaritzat en edats. Hi havia molts veterans i molts petits, però pocs joves.

És veritat que els números que es presenten estan descontextualitzats, en la mesura que el que veu el públic és una mena de catàleg, propostes de diferents països, majoritàriament asiàtics i de l’est. Per tant, a l’espectacle no se li pot demanar una continuïtat, una cadència, una harmonia. Els números es van succeint un darrera l’altre de forma inconnexa i l’únic fil conductor és el director del circ, guarnit amb les seves jaquetes de coloraines i cordons, fent una breu i teatral presentació entre actuació i actuació. L’orquestra, en directe, també apareix en aquestes transicions però algunes de les cortinetes acaben una mica bruscament pel meu gust. Crec que s’ho podrien haver currat més en aquest apartat, la veritat.

circ 1

Sí que hi ha números de circ potents. La majoria d’actuacions qüestionen els límits de la física i la resistència humana. Algunes de les propostes dels artistes són realment espectaculars. Però jo vaig marxar del circ amb la sensació que no havia vist res de nou. Si de cas les actuacions de circ de tota la vida però interpretades per artistes diferents. Si un dels reclams d’aquesta cita és que el promotor ens oferirà les últimes novetats del món del circ, espectacles mai vistos, certament aquesta premisa no s’acaba complint.

Val això els 120.000 euros que l’Ajuntament destina a aquest esdeveniment que el director del Festival, Genís Matabosch, ven amb tanta pompositat? Potser sí.

Però cal que Figueres tingui un Museu del Circ, que és el que s’ha proposat fer Matabosch? Vol la ciutat un espai dedicat a aquest apassionant món d’espectacles que et fan contenir l’alè? Sembla que no.

Dissabte, just abans de presentar una de les actuacions, Genís Matabosch es va dirigir al públic clamant amb els ulls gairebé en blanc fent propaganda d’aquest projecte personal. I es va donar aquesta situació:

Matabosch: -“L’organització del festival fa temps que hi estem treballant i la ciutat no pot deixar escapar el Museu del Circ. Oi que no???!!!

Públic: – …

(Només faltava un cor de grills amenitzant el silenci).

Matabosch: – (visiblement contrariat) OI QUE NO????!!!

Públic: – Noo… (van murmurar 3 o 4 persones de les 2.000 que hi havia dins la carpa).

També és veritat que els figuerencs som molt estranys i que potser aquell dia molts dels assistents eren de fora la ciutat.

No se n’adonen

És trist comprovar que poca cosa ha canviat després de dotzenes de manifestacions a la setmana, un bon grapat (segurament pocs) de càrrecs públics processats per corrupció i un bon nombre més de polítics de professió defenestrats per incompetents pel mateix ciutadà en les successives eleccions. Persisteix la vella manera de fer de molts dels que es dediquen a gestionar allò públic. Com sempre, els millors exemples universals els trobem en el microcosmos local.

El mes de setembre, l’Ajuntament de Figueres i el Consell Comarcal de l’Alt Empordà van encarregar al bufet d’advocats J&A Garrigues SLP l’elaboració d’un informe amb l’objectiu de trobar fòrmules que permetin eradicar la prostitució de carretera. És innegable que en els últims anys aquestes dues institucions s’han esforçat en pressionar el Parlament i el Congrés per a què abordin un fenomen complex. Fa temps que, sobretot els alcaldes dels pobles més petits, s’han cansat de veure aquesta problemàtica amagada sota l’estora de la confortable al·legalitat. Hi ha qui diu que el sexe a peu de carretera dóna mala imatge. D’altres que és el detonant segur d’accidents de trànsit. D’altres denuncien que provoca brutícia als vorals de les vies on les noies exerceixen la prostitució. Alguns diuen que tot plegat. Per a mi, la pitjor conseqüència que té el sexe retribuït és la impunitat amb què operen les màfies que exploten a moltes d’aquestes noies, en moltes ocasions sense cap mena de respecte i en condicions infrahumanes, com si fossin bestiar o molt pitjor. La policia ho intenta combatre. Tots aquests factors junts fan imprescindible que d’una vegada per totes la prostitució es debati al Congrés dels Diputats, que és on es prenen les decisions en aquest país. Però el debat, fins ara, s’ha defugit malgrat els intents infructuosos d’alguns diputats amb bona fe. Cal diàleg.

Diàleg és precisament el que va defugir el president del Consell Comarcal aquest dilluns quan va presentar, envoltat de somrients alcaldes i alcaldesses, les conclusions d’aquest informe que es va encarregar a aquest bufet d’advocats barceloní.

Després de convocar als mitjans de comunicació a una “roda de premsa informativa”, Xavier Sanllehí va deixar clar que es limitaria a llegir un comunicat –ho va fer directament del seu Ipad- i que no acceptaria preguntes dels periodistes. Una actitud inacceptable que alguns informadors van qüestionar en va. Sanllehí només llegiria el document -amb prou feines una pàgina- que tenia a la seva tauleta. Es devia haver deixat la pantalla de plasma a casa. Una actitud indigne, perquè els periodistes són el canal que té el ciutadà per conèixer, per exemple, en què es gasta l’administració els diners del contribuent. Com a forma de protesta, un periodista de la Cadena SER es va negar a gravar la lectura del president del Consell Comarcal. Mica en mica, però, vam anar entenent perquè ni Sanllehí, ni cap dels càrrecs municipals que l’acompanyaven, van voler atendre preguntes.

Resulta que l’estudi ha costat 15.000 euros, pagats a mitges entre l’Ajuntament de Figueres i el Consell Comarcal, i la seva conclusió és una recomanació: “la mesura més eficient per combatre la prostitució a la carretera consistiria a abordar aquesta temàtica des d’una modificació del Codi Penal”. És a dir, el mateix argument trillat que fa anys que repeteix i proposa tothom sense que, de moment, s’hagi atès i que, a més a més, escapa a les competències municipals. Si li haguessin preguntat a la meva mare, que no és cap experta advocada, els hi hagués dit el mateix. I gratis.

Llegint del seu modern Ipad, Xavier Sanllehí va intentar disfressar aquest malbaratament tirant de llenguatge administratiu, el tipus de paraules que estan acostumats a emprar els veterans alcaldes –com ell mateix- per donar solemnitat a allò més trivial: “El document aborda el problema des de la perspectiva de les actuacions que poden adoptar els municipis en el seu règim de competències i des de la normativa vigent. La comissió treballa en el disseny d’eines normatives municipals per reaccionar de manera coordinada i a nivell comarcal davant la prostitució de carretera.”, va proclamar davant els periodistes, muts per decret de qui els havia convocat.

Xavier Sanllehí i el seu Ipad

Xavier Sanllehí i el seu Ipad. FOTO: ACN

Tot apunta que aquests diners, 15.000 euros, repeteixo, han fet el mateix servei que si els haguessin llençat directament a les escombraries.

En realitat, la quantitat no és tan alta. El problema és que aquests responsables públics es pensen que, com passava abans, poden continuar gastant-se els diners d’aquesta forma tan alegre i sense donar explicacions al ciutadà, que ara els escruta més que mai.

No se n’adonen que tot ha canviat i que ja pràcticament ningú perdona aquesta actitud miserable. Qui no respon preguntes és perquè o no té respostes o té alguna cosa a amagar. I qualsevol d’aquestes dues opcions és inquietant. 24 hores després d’aquesta escena, el servei de premsa del Consell Comarcal ho ha intentat arreglar amb aquest comunicat. Però el mal ja està fet. En aquest cas, com deia el periodista Raül Muxach, Sanllehí i els alcaldes que el secundaven simplement no devien voler preguntes perquè no podien defensar que s’han pagat molts diners per un informe que no diu res de nou.