Us deixo aquí l’article de l’amic David U. Ruiz sobre Tomàs Mallol, amb una entrevista inèdita al mestre enregistrada a casa seva, a Torroella de Fluvià, que surt publicada avui al blog dels Bastards.
http://www.elsbastards.cat/2013/06/27/tomas-mallol-els-bastard/
Si amics, acabat de sortir del forn. El capítol final d’Scalletti que us vaig referir l’altre dia. Una obra magna del cinema bizarre, on podreu veure com els protagonistes de la sèrie fan volar pels aires el Castell de Sant Ferran de Figueres…
La destrucció de la fortalesa més gran d’Europa: el Castell de Sant Ferran de Figueres
… un cameo de l’autor d’aquest blog presentant insòlites notícies…
Ningú s’explica com va poder introduïr tanta carn en un forat tan petit
… o el mismíssim JOSMAR!! fent de malvat insospitat en l’actuació més dramàtica de la seva carrera…
Josmar on fire. Fa por fins i tot bevent un got de llet. Actuació sublim la seva
En fi, aquí el teniu. Gaudiu-lo! Per cert, si voleu saber si Scalletti tindrà seqüela o preqüela… heu de mirar fins al final del video. Després dels crèdits, com a les grans produccions, tot serà revelat…
I com diria l’Stan Lee…
Excelsior!
Si amics, amb la presentació, divendres passat, del capítol final d’Scalletti Girona Connection, es tanca una saga inigualable dedicada al peculiar món del cinema i la televisió que ha alimentat les neurones de David U. Ruiz, àlies Callahan Ruiz, des de la seva més tendra infància.
Scalletti és una delirant col·lecció de gags mortadel·lescs i basar-xinescos, (segons paraules de Rubén Merino, el veterà actor llobretenc que dóna vida al personatge principal de la sèrie) que arriba al clímax final al nové capítol de la franquícia. La sèrie, si fem cas al que diuen els personatges en aquest últim capítol, s’acaba aquí, però no descarto sorpreses. Tot dependrà del temps que passi aquesta vegada el creador de la websèrie ingressat al manicomi.
Foto de família de l’equip d’Scaletti en la presentació del capítol final. Foto: Jordi Clopés
Aquest dilluns, a la pàgina oficial de la sèrie (www.scalletti.com) es publicarà el capítol final de la sèrie que divendres es va presentar als Jardins de la Mercé, a Girona.
Aquesta és la crónica de la vetllada que aquest diumenge ha escrit al diari El Punt Avui el gran Jordi Camps Llinnell. Si, el vaig subornar, passa algo?
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/657083-scalletti-a-friends.html
Crónica de Jordi Camps Llinnell que podeu llegir clicant a l’enllaç de més amunt
Per cert, l’Ajuntament de Girona faria bé i l’encertaria si aprofita una sèrie que s’ha pogut gestar i desenvolupar gràcies a una beca Kreas del consistori, i que té com a escenaris i actors secundaris destacats els carrers i enclavaments mítics de la ciutat.
Aquest diumenge ens ha deixat en Tomàs Mallol, l’ànima del Museu del Cinema de Girona, aquell petit gran receptacle de l’essència cinematogràfica que Mallol va explorar primer des de la curiositat infantil, més endavant des de la gosadia de joventut (va ser un precursor del curtmetratge, que va arribar a projectar amb aparells muntats per ell mateix… als anys 30!!) i després des de la maduresa pacient.
La seva obra té pràcticament sempre el mateix protagonista. El seu actor fetitxe va ser el temps. De les seves 31 pel.lícules, el 80% giren a l’entorn d’aquest vector i també al voltant d’un altre element important en els seus treballs: l’espai. La resta de la seva producció la formen retrats costumistes i familiars.
La mirada curiosa que Mallol va dedicar al temps, va inspirar un dels premis del Festicurts, el Festival de curtmetratges de Figueres que durant 5 anys va liderar el cineasta empordanès, amic i soci David U. Ruiz. Un dia, Ruiz va anar a veure Mallol a casa seva, a Torroella de Fluvià, per proposar-li la idea. Hi va anar amb molt de respecte, conscient de la venerabilitat d’un home molt admirat en aquest complex món del setè art. I es va trobar un ancià conyón, jovial i emocionat amb el que li suggeria aquell jove figuerenc: cedir el seu nom al premi de més categoria d’un festival de cinema que es feia a la capital alt empordanesa, i que havia de servir per reconèixer els treballs presentats que bevien de la seva filosofia: el temps i l’espai com a fils conductors de l’obra. Ell mateix va entregar el guardó en totes les edicions del certamen. No hi va faltar mai, a diferència d’altres autoritats més ocupades, com el mateix alcalde. El Festicurts va permetre constatar que el llegat de Tomàs Mallol té en el figuerenc Robert Figueras, un brillant continuador, fidel als postul·lats del Mallolisme. I un dia, Mallol va ser el premiat.
Tomàs Mallol recull el premi especial del Festicurts al costat del director del Museu del Cinema Jordi Pons
El 2008, el Festicurts va entregar el premi especial del Festival al Museu del Cinema, dirigit per Jordi Pons i també a Tomàs Mallol. Hi ha una mica de justícia poètica en la concessió d’aquest premi, perquè el guardó homenatjava l’empordanès que anys enrera la mateixa Figueres havia ignorat i, al mateix temps, també reconeixia la importància d’un Museu que podria haver format part de la oferta cultural de la ciutat. Però el projecte va ser rebutjat. Mallol, dolgut, no va amagar mai que li hagués agradat que el Museu del Cinema, amb la seva ingent col·lecció d’aparells i objectes relacionats amb aquest món, s’instal·lés a la Sala Edison de Figueres, la catedral del cine empordanès a mitjans del segle XX. Aquest edifici, encara acumula teranyines. Per a disgust de Mallol, l’alcalde Marià Lorca i el regidor de cultura Jordi Cuadras, tenien preocupacions més terrenals i van menystenir una col·lecció que, després, ha resultat ser de primer ordre, d’alt valor cultural i mundialment reconeguda. La Generalitat, i els responsables de cultura de llavors, també van prendre a Tomàs Mallol pel pito del sereno i van fer un paper ben galdós i fins i tot maleducat. Pretenien que els cedís la col·lecció de forma gratuïta. Mallol s’hi negava, perquè li donava molt valor i volia que les seves filles poguessin obtenir algun benefici de la venda. Ell mateix va relatar la intrahistòria de la “negociació” en aquesta entrevista a Ràdio Girona:
Ràdio Girona. Entrevista a dos, amb Tomàs Mallol i Francesc Francisco-Busquets
Així va ser com, amb la Generalitat fent el ridícul i amb l’alcalde de Figueres enfavat, un dels polítics més vius dels últims temps, Joaquim Nadal, alcalde de la ciutat “rival”, Girona, els va avançar a tots per la dreta i sense posar l’intermitent fent una jugada mestra: va veure una oportunitat en el Museu per tenir un nou discurs cultural a la ciutat dels 4 rius i no va dubtar en fer-se amb la col·lecció després d’una negociació franca i directa amb el seu propietari, que es va resoldre amb una fórmula imaginativa que va satisfer les dues parts. El Museu del Cinema es va acabar ubicant al cor de Girona, a l’edifici de les Aigües, i avui el visiten i gaudeixen un milió de persones a l’any. I així va ser com la col·lecció Mallol, valorada en 6 milions d’euros, va volar de l’Empordà.
El Museu del Cinema de Girona, a l’antic edifici de les Aigües
D’això en fa ara 16 anys i, aquesta setmana, Nadal recordava així de satisfet com es va forjar l’operació en una entrevista també a Ràdio Girona, a preguntes de Màxim Castillo:
Ràdio Girona. Entrevista a Joaquim Nadal, exalcalde de Girona
Figueres va badar. Un cop més. I el temps, sempre el temps, ha acabat donant la raó a l’exalcalde Nadal.
Mallol va ser un observador del temps. De “Sempre”, un dels seus curtmetratges més suggerents, ell mateix en va dir això:
“Vaig voler fer una oda al temps, aquest temps que passa per totes les coses i no només per nosaltres. Vaig establir una mena de comparació de la nostra vida, que esdevé en un moment i en un moment s’acaba, amb la de les roques. Els homes es fan vells i moren, però, i les roques?”
Què és el temps? Aquesta és l’oda que Tomàs Mallol li va dedicar a aquest intangible que s’escorre entre les mans, inexorable, fins a la fi, com aquest fi que es difumina, fonent-se a negre al final del film.
El flamant Palau de Justícia de Girona, un prodigi de l’arquitectura moderna
“Vàrem concebre l’equipament amb una façana principal expressiva, amb moviment i sobretot amb obertures: No volíem un bloc d’oficines, sinó que estigués revestit d’una certa dignitat i seriositat. També buscàvem que les instal·lacions estiguessin molt lligades amb la plaça que hi ha al davant. Per això, els porxos sembla que abracin l’espai exterior”.
D’aquesta manera han descrit el Palau de Justícia de Girona els seus creadors, Jordi Bosch i Joan Tarrús, els arquitectes que el 2006 van presentar el disseny que va guanyar el concurs d’idees per a la construcció d’aquest nou edifici judicial. Potser en van dir alguna cosa més, però jo no ho he trobat: per la posteritat, de la seva obra, els responsables d’aquest prestigiós despatx barceloní sembla que només van destacar l’expressivitat de la façana i la seva integració amb l’exterior.
És evident que l’interior de la nova Audiència els importava un cul, només cal entrar a dins del Palau de Justícia per comprovar-ho. I a les persones que van aprovar i comprar aquest disseny (funcionaris de la Generalitat), també. I pel que fa a Fernando Lacaba, president de l’Audiència i principal impulsor del projecte, una de tres: o no es va mirar gaire bé els plànols, o no pintava res a l’hora de prendre decisions o bé tenia tantes ganes de tocar el dos de l’antiga Audiència, un edifici vetust, amb humitats i mig rossegat per les rates, que no es va adonar de la magnitud del desastre. O les tres coses juntes.
El cas és que jo a aquests tios no els deixaria planificar ni una construcció de Lego. Però el mal ja està fet.
Quin és el principal problema que ens ha de preocupar dels 15.000 m2 que ocupa el nou i flamant Palau de Justícia de Girona? L’INTERIOR. Si, si, l’edifici és molt maco i lluminós i tal, però és tan funcional com posar-te una ortiga dins els calçotets. Anem a veure les principals mancances d’una obra perfecta. Perfecta per ensenyar a la Facultat d’Arquitectura com l’exemple ideal del que NO S’HA DE FER, és clar.
Els dissenyadors van concebre les entranyes d’aquestes instal·lacions judicials comptant amb uns immensos passadissos lluminosos perquè s’hi passegi la gent però, en canvi, van “pensar” en unes raquítiques sales per encabir-hi (literalment) les vistes judicials. Amplitud diàfana per llocs de pas i habitacions extretes de Liliput per les zones on es concentra l’activitat laboral que reuneix més ànimes en un sol espai.
En aquest passadís podríem jugar un partit de futbol 7, però les sales són diminutes i estan mal equipades
Els magistrats, fiscals i advocats que treballen a diari en aquestes sales van ser els primers en adonar-se que els dissenyadors no tenien el dia quan van dibuixar els plànols de l’edifici. Quan van entrar per primer cop al Palau i van veure les llaunes de sardines on haurien de seure per repartir justícia, van intercanviar mirades d’estupor. Suor freda. I després d’al·lucinar una estona contemplant aquestes boniques capses de mistos, es van adonar que els responsables de mobiliari només havien posat una taula per un sol magistrat. Horreur! Resulta que un tribunal de l’Audiència està format per 3 jutges. O sigui: o dos d’ells seien a terra o entre el públic, o no tenien lloc per posar el cul a la sala. Van acabar instal·lant una taula més grossa per encabir-los.
També es van adonar que, si bé normalment les taules de treball d’un tribunal estan disposades en forma d’U, com es pot veure a les pelis de judicis, en aquest cas no era així. La taula del jurat l’havien posat darrera de la dels advocats i fiscals. És a dir: els ciutadans que feien de jurat veien el clatell dels lletrats, en comptes d’estar davant per davant, tal COM DIU EL SENTIT COMÚ. Apa, a moure els mobles de nou en un espai que no ofereix massa possibiltats.
Els il·luminats que van concebre una de les sales principals també hi van fer construir una peixera de vidre reforçat per si algun dia s’hi havia de jutjar un subjecte perillós, estil Txapote (el sanguinari etarra especialitzat en rebentar vidres de plexiglàs a coces). Però no van pensar en habilitar una presa de so a l’habitacle per poder sentir a l’acusat, de manera que l’invent es convertia, simplement, en una vitrina per exhibir individus perillosos. A un tio eixerit de la Conselleria de Justícia, per cert, se li va acudir posar-hi la premsa per seguir un dels judicis. Si, si, no és broma.
Per si això fos poc, en alguna sala, fins i tot, els magistrats van advertir que ningú havia previst posar una banqueta pels acusats i que els presumptes delinqüents haurien de seure entre el públic.
Total, un cúmul de despropòsits. Però n’hi ha més. I clamorosos: l’espai és tan petit, que hi ha familiars que s’han queixat d’haver de declarar a només un metre i mig de l’assassí del seu ésser estimat. De fet, en el cas de l’esquarterador de Sant Pere Pescador, un dels primers processos que es van jutjar a la sala principal, l’homicida va arribar a intimidar descaradament un dels testimonis.
La llauna de sardines judicial en tot el seu esplendor
Però si hi ha un judici que ha estat una prova de foc per a tothom, és el del zelador assassí de la Caritat d’Olot. La Conselleria de Justícia està encantada de com ha anat el procés, com si no se n’adonés que, en realitat, durant els 15 dies que s’ha allargat, han quedat en evidència i a la vista de tothom totes les mancances d’un edifici NOU i que ha costat més de 20 milions d’euros pagats pel contribuent.
Ho saben bé els periodistes, sobretot els que venien de fora pensant que, com que això era un Palau de Justícia nou de trinca, trobarien un espai idoni i preparat per plantar càmeres, micros, ordinadors i seguir amb tot detall el judici de l’assassí en sèrie més destacat de l’últim segle a Catalunya. Res més lluny de la realitat, amics. Els van agafar, els van amuntegar en una sala a part, els van forçar a anar a òsties per aconseguir un dels pocs endolls disponibles i a seguir el jucidi davant una pantalla de plasma. Era com seguir una roda de premsa de Mariano Rajoy però en plan encara més miserable. Per no haver no hi havia ni equip de so! El va haver de cedir solidàriament una de les ràdios que seguia el procés.
En aquesta sala van entaforar la premsa per segui el judici de Joan Vila, el zelador assassí d’Olot
Per la resta… només cal que pregunteu als funcionaris que treballen a la nova Audiència. És habitual veure aquesta pobra gent sortir sovint a fora al carrer brandant els seus telèfons móbils. No, no és que hagin embogit. Sembla ser que la cobertura a l’interior de l’edifici és tan precària que, per comprovar si algú els ha trucat, han de sortir a l’aire lliure.
En fi. Els creadors de la nova Audiència no deuen estar massa orgullosos de l’obra. Si fas un Google imágenes i poses el nom d’aquests eminents arquitectes, apareixeran moltes creacions seves, però cap és el nou Palau de Justícia gironí. Ells tampoc surten, per cert.
Regant el ficus 