Tag Archives: Joaquim Nadal

Aigües de Girona i la política de facebook de Carles Puigdemont

Ara ha fet un mes que va esclatar un dels escàndols de més magnitud però més amortits de la política municipal gironina. SER Catalunya, a través de Ràdio Girona, destapava que durant 20 anys, AGISSA (Aigües de Girona, Salt i Sarrià) es va escaquejar de pagar, com a mínim, 30 milions d’euros a l’Ajuntament de Girona per la concessió del servei.

O dit d’una altra manera: que durant tot aquest temps, un polític de la talla i la intel·ligència del socialista Joaquim Nadal, no va saber o no va voler exigir a l’empresa que gestiona l’aigua de la seva ciutat i entorn els milions que, per dret, pertocaven a l’Ajuntament i als seus ciutadans. Aquí trobareu la informació que l’emissora va publicar: http://cadenaser.com/emisora/2015/02/04/radio_girona/1423057315_405407.html

És una de les inquietants revelacions que ha posat el descobert l’auditoria que l’actual equip de govern de CiU va encarregar poc després d’aconseguir l’alcaldia. Podeu pensar que Convergència i Unió, com a impulsor, era qui més interès tenia en explicar-ne el resultat als ciutadans. Doncs no. L’auditoria va desembocar en una comissió d’investigació que els partits polítics van voler que fos secreta. Van pactar una omertà. Un pacte de silenci que es va estendre a pràcticament tota la premsa local. Busqueu informació detallada sobre aquest escàndol. No en trobareu, al marge de a la web de l’emissora que ho va destapar, algun digital i dos o tres articles d’opinió. I la justícia? Ha fet algun moviment? Bé, d’això ja ni en parlo, perquè tothom sap com està la justícia d’aquest país i el poc interès que la Fiscalia ha demostrat en investigar afers com, per exemple, la fosca gestió de Caixa Girona. I l’alcalde? Què n’ha dit d’això? Doncs en un ple que es va celebrar després que es destapés la notícia, Carles Puigdemont es va limitar a dir que “l’empresa mixta d’aigües ha complert sempre i compleix sempre amb totes les seves obligacions amb el model actual i amb l’anterior”. I es va quedar tan ample. De fet és l’única referència al tema que trobareu al Facebook de l’alcalde gironí, que en canvi està farcit de fotos de pessebres polítics, actes de barretina i propaganda fotogènica, en busca del “m’agrada” dels habitants d’aquesta xarxa social. Postureo, vaja. I els socialistes? Què n’han dit d’això? Doncs poca cosa. L’alcaldable Sílvia Paneque va exigir transparència a l’alcalde Puigdemont però després tancava files amb l’anterior govern socialista amb aquesta declaració: “Vull trencar una llança a favor de la gestió dels governs socialistes de Joaquim Nadal que han significat un avenç i transformació en positiu de la ciutat de Girona.” Aquí trobareu la seva opinió al respecte: http://silviapaneque.com/silvia-paneque/girona-necessita-amb-urgencia-mesures-de-transparencia-a-la-gestio-municipal/

L'alcalde Carles Puigdemont i l'exalcalde Joaquim Nadal compartint confidències. FOTO: Ajuntament de Girona

L’alcalde Carles Puigdemont i l’exalcalde Joaquim Nadal compartint confidències. FOTO: Ajuntament de Girona

Tots els partits van inclinar el cap davant la imposició de la opacitat a la comissió d’investigació? No, tots no. La CUP es va saltar el pacte de silenci i gràcies a la seva valentia avui coneixem l’acta de la primera reunió de la comissió. Una reunió on, entre altres coses, es va saber que Girona SA, el soci privat propietari del 80% de l’empresa Aigües de Girona, Salt i Sarrià facturava cada any 180.000 euros per pagar el seu conseller delegat i el director tècnic, i els ajuntaments no ho sabien. També es va saber que el Consorci de la Costa Brava compra l’aigua que després distribueix a d’altres municipis més barata que el que paguen els ciutadans de Girona i que els responsables de Girona SA jugaven amb la comptabilitat de manera que quan hi havia resultats positius es quedaven els ingressos i quan eren negatius els imputaven als ajuntaments. Aquí trobareu l’acta que la CUP ha publicat a la seva web: http://issuu.com/contracorrent/docs/acta_comissi___auditoria_operativa_

Jutgeu vosaltres mateixos.

Jo si fos els polítics d’aquesta i d’altres ciutats tremolaria, perquè ara el ciutadà tot això s’ho apunta. Tothom veu gàngsters on abans hi havia respectats dirigents polítics. No demanen que es faci política testicular. Volen una política honesta que els tracti com a adults, no com a nens petits. Penseu-hi quan aneu a votar, perquè quan dipositeu el vot a l’urna, estareu cedint la vostra veu i els vostres diners a un equip de gent que heu d’estar segurs que compliran. Penseu-hi.

Ni que sigui per evitar que l’il·luminat de màrketing de torn violi l’estimat Girona m’enamora canviant-lo pel Girona emociona o, pitjor, Girona Like.

L’home que va anar a morir a Portbou

El túnel de Karavan que connecta amb el mar, aquí sembla un túnel cap a la mort

Portbou. El túnel de Karavan aquí sembla un túnel cap a la mort

Walter Benjamin va arribar a Portbou, fugint del nazisme, el setembre de 1940. La seva idea era travessar la frontera francesa, fer una ruta per l’Espanya franquista fins a Portugal i des d’allà viatjar fins a la llibertat: els Estats Units. Però no va poder. 26 hores després de posar els peus al primer poble de l’Alt Empordà (o l’últim, depèn de com es miri), Benjamin es va trobar amb la mort. I malgrat aquesta fugaç, miserable estada a Portbou, a posteriori, el poble va desenvolupar una extraordinària relació amb aquest pensador alemany. Una relació que va nèixer amb la seva misteriosa mort i la reconstrucció de la seva trajectòria vital i el seu llegat a través d’un llarg procés d’investigació que al llarg dels anys han desenvolupat, al més pur estil Hèrcules Poirot, alguns apassionats d’aquesta història.

Walter Benjamin

Walter Benjamin

Exili i misteriosa mort

Walter Benjamin era jueu. I tots sabem la poca simpatia que el nazisme tenia per la comunitat jueva. A sobre era d’esquerres, culte i la seva filosofia barrejava conceptes del marxisme i la càbala. Estava perdut.

Quan l’exèrcit de Hitler va començar a avançar per França, on ell s’havia exiliat, va entendre de seguida que havia de fugir. I així ho va fer. Amb un grup de persones també exiliades va iniciar una ruta, força accidentada, que el va acabar conduint fins a Portbou. El 25 de setembre del 1940, un dimecres, va entrar al poble pel túnel de la riera i es va dirigir de seguida cap a la oficina de la policia. Pensava que els agents li validarien la documentació per prosseguir el seu viatge per l’estat espanyol sense problemes fins a Portugal.

Walter Benjamin era un filòsof nascut a Berlín. Era de ciutat i sembla que de cor fràgil. Tot i que en aquell moment tenia 48 anys, el viatge l’havia deixat molt exhaust. El desengany que va tenir quan la policia franquista el va retenir i li va comunicar que el deportarien, va ser descomunal. Li va caure el món a sobre. A l’estació de Portbou encara es pot veure la gran taula ovalada on els nouvinguts havien de deixar les maletes i passar el filtre policial. Allà és on el pensador jueu va rebre la pitjor notícia de la seva vida, de conseqüències mortals. Però no ens avancem en el temps.

Per aquest túnel va entrar a Portbou Walter Benjamin el vespre del 25 de setembre de 1940

Per aquest túnel va entrar a Portbou Walter Benjamin el vespre del 25 de setembre de 1940

Els policies el van conduir fins la Fonda França, una pensió de mala mort del poble. Benjamin, pràcticament no va veure ni els decrèpits carrers de Portbou, perquè de les 26 hores que hi va passar, la major part les va dedicar a morir en aquella tètrica habitació, la número 4, on el van entaforar. Segons la llegenda, Benjamin es va suïcidar amb una sobredosi de morfina, desesperat davant la perspectiva de caure en mans dels nazis. Però els estudiosos apunten una versió molt diferent i més coherent, segons diuen, amb les circumstàncies de la mort del filòsof alemany. Segons aquesta tesi, Benjamin tenia problemes de cor i sempre portava morfina a sobre per alleujar el dolor. El cansament i la decepció, li haurien provocat una crisi, un atac que el va deixar completament K.O. A l’Hostal el va atendre el doctor Vila Moreno, un dels dos metges que treballaven a Portbou. L’altre, Pedro Gorgot, el principal, no hi era perquè els dijous anava al mercat de Figueres. Gorgot era un fosc personatge, sembla ser que cap de la Falange a la zona, però tenia més coneixements de medicina que el metge que va tractar Walter Benjamin. El cas és el que el doctor que el va examinar li hauria practicat una sagnia i després li hauria administrat més morfina. Un procediment letal, segons els metges de l’actualitat, que Benjamin no va resistir. Al certificat de defunció signat pel doctor que el va “tractar” hi posa que el pensador jueu va morir d’una “congestió cerebral”.

La tomba-homenatge a Walter Benjamin

A Walter Benjamin el van enterrar a la tomba 563 del cementiri de Portbou. A la seva làpida mai hi va figurar el seu nom i en els documents oficials que certifiquen la seva mort, se li van invertir el nom i el cognom. En aquell poble va ser enterrat un home que es deia Benjamin Walter. I com diu Santiago Vancells, metge i incansable divulgador del curt però intens periple portbouenc de Benjamin, la teoria del suïcidi no cassa amb el fet que fos sepultat en un cementiri catòlic. 5 anys després, les seves restes van anar a parar a una fossa comuna. En l’actualitat, la tomba 563 l’ocupa una altra família de Portbou i a l’entrada del cementiri es pot visitar un memorial dedicat al pensador alemany que un dia va vaticinar l’apocalipsi del capitalisme (qui ho anava a dir!).

Portbou i el mite de Benjamin

El cementiri de Portbou, una tarda d'estiu

El cementiri de Portbou, una tarda d’estiu

Portbou es divideix (metafòricament) entre els que observen l’estada de Benjamin amb indiferència, apatia o tansemenfotisme i els (pocs) que han vist en aquest relat una inspiració, un símbol, un anclatge natural que vincula clarament el poble amb la clandestinitat i l’exili, com a lloc de pas dels que han patit la brutal persecució del feixisme. Pels apassionats d’aquesta història, la prioritat ja no és aclarir si els poders fàctics del règim de Franco, amb importants tentacles a l’Alt Empordà, van “facilitar” o no la mort de Benjamin, sinó que el més important és aprofitar l’eco que deixa la tràgica estada del filòsof per construir un relat que serveixi per divulgar el seu llegat i projectar Portbou com un espai de reflexió i meditació sobre l’exili, els seus detonants i les seves conseqüències. Fa anys que els que aposten per aquesta via impulsen l’Espai Memorial Walter Benjamin, un lloc dedicat a la figura del pensador alemany i als investigadors que se senten atrets per la seva vida. Aquest interessant projecte s’havia de concretar a l’antic Ajuntament de Portbou, però ja sigui per manca de diners o per poca complicitat política (o per les dues coses) la cosa continua encallada.

El decadent antic Ajuntament havia de ser la seu de la Fundació Walter Benjamin

El decadent antic Ajuntament havia de ser la seu de la Fundació Walter Benjamin

La idea era vincular aquest espai amb el Museu de l’Exili de La Jonquera, una iniciativa que, en aquest cas, si que va acabar prosperant gràcies a la perseverança del món local. Els defensors del projecte de Portbou, però, no es resignen i apunten que , en bona mesura, el discurs al voltant de la figura de Walter Benjamin s’explica a l’aire lliure, sense barreres, recorrent el poble, la seva ruta clandestina i visitant un indret molt especial: el memorial forjat per l’artista de Tel Aviv Dani Karavan. Un conjunt monumental impressionant dedicat a Benjamin, a tocar el cementiri, que té com a eix vertebrador la reflexió i que es construeix integrat sobre i sota la pell de Portbou. Val la pena, no us el perdeu, i intenteu asseure-us davant el reixat que separa el vostre seient de la llibertat que representa el mar.

L'espai per a la reflexió de Dani Karavan

L’espai per a la reflexió de Dani Karavan

L’última oda al temps de Tomàs Mallol

Aquest diumenge ens ha deixat en Tomàs Mallol, l’ànima del Museu del Cinema de Girona, aquell petit gran receptacle de l’essència cinematogràfica que Mallol va explorar primer des de la curiositat infantil, més endavant des de la gosadia de joventut (va ser un precursor del curtmetratge, que va arribar a projectar amb aparells muntats per ell mateix… als anys 30!!) i després des de la maduresa pacient.

La seva obra té pràcticament sempre el mateix protagonista. El seu actor fetitxe va ser el temps. De les seves 31 pel.lícules, el 80% giren a l’entorn d’aquest vector i també al voltant d’un altre element important en els seus treballs: l’espai. La resta de la seva producció la formen retrats costumistes i familiars.

La mirada curiosa que Mallol va dedicar al temps, va inspirar un dels premis del Festicurts, el Festival de curtmetratges de Figueres que durant 5 anys va liderar el cineasta empordanès, amic i soci David U. Ruiz. Un dia, Ruiz va anar a veure Mallol a casa seva, a Torroella de Fluvià, per proposar-li la idea. Hi va anar amb molt de respecte, conscient de la venerabilitat d’un home molt admirat en aquest complex món del setè art. I es va trobar un ancià conyón, jovial i emocionat amb el que li suggeria aquell jove figuerenc: cedir el seu nom al premi de més categoria d’un festival de cinema que es feia a la capital alt empordanesa, i que havia de servir per reconèixer els treballs presentats que bevien de la seva filosofia: el temps i l’espai com a fils conductors de l’obra. Ell mateix va entregar el guardó en totes les edicions del certamen. No hi va faltar mai, a diferència d’altres autoritats més ocupades, com el mateix alcalde. El Festicurts va permetre constatar que el llegat de Tomàs Mallol té en el figuerenc Robert Figueras, un brillant continuador, fidel als postul·lats del Mallolisme. I un dia, Mallol va ser el premiat.

Tomàs Mallol recull el premi especial del Festicurts al costat del director del Museu del Cinema Jordi Pons

Tomàs Mallol recull el premi especial del Festicurts al costat del director del Museu del Cinema Jordi Pons

El 2008, el Festicurts va entregar el premi especial del Festival al Museu del Cinema, dirigit per Jordi Pons i també a Tomàs Mallol. Hi ha una mica de justícia poètica en la concessió d’aquest premi, perquè el guardó homenatjava l’empordanès que anys enrera la mateixa Figueres havia ignorat i, al mateix temps, també reconeixia la importància d’un Museu que podria haver format part de la oferta cultural de la ciutat. Però el projecte va ser rebutjat. Mallol, dolgut, no va amagar mai que li hagués agradat que el Museu del Cinema, amb la seva ingent col·lecció d’aparells i objectes relacionats amb aquest món, s’instal·lés a la Sala Edison de Figueres, la catedral del cine empordanès a mitjans del segle XX. Aquest edifici, encara acumula teranyines. Per a disgust de Mallol, l’alcalde Marià Lorca i el regidor de cultura Jordi Cuadras, tenien preocupacions més terrenals i van menystenir una col·lecció que, després, ha resultat ser de primer ordre, d’alt valor cultural i mundialment reconeguda. La Generalitat, i els responsables de cultura de llavors, també van prendre a Tomàs Mallol pel pito del sereno i van fer un paper ben galdós i fins i tot maleducat. Pretenien que els cedís la col·lecció de forma gratuïta. Mallol s’hi negava, perquè li donava molt valor i volia que les seves filles poguessin obtenir algun benefici de la venda. Ell mateix va relatar la intrahistòria de la “negociació” en aquesta entrevista a Ràdio Girona:

Ràdio Girona. Entrevista a dos, amb Tomàs Mallol i Francesc Francisco-Busquets

Així va ser com, amb la Generalitat fent el ridícul i amb l’alcalde de Figueres enfavat, un dels polítics més vius dels últims temps, Joaquim Nadal, alcalde de la ciutat “rival”, Girona, els va avançar a tots per la dreta i sense posar l’intermitent fent una jugada mestra: va veure una oportunitat en el Museu per tenir un nou discurs cultural a la ciutat dels 4 rius i no va dubtar en fer-se amb la col·lecció després d’una negociació franca i directa amb el seu propietari, que es va resoldre amb una fórmula imaginativa que va satisfer les dues parts. El Museu del Cinema es va acabar ubicant al cor de Girona, a l’edifici de les Aigües, i avui el visiten i gaudeixen un milió de persones a l’any. I així va ser com la col·lecció Mallol, valorada en 6 milions d’euros, va volar de l’Empordà.

Façana principal del Museu del Cinema de Girona, a l'antic edifici de les Aigües

El Museu del Cinema de Girona, a l’antic edifici de les Aigües

D’això en fa ara 16 anys i, aquesta setmana, Nadal recordava així de satisfet com es va forjar l’operació en una entrevista també a Ràdio Girona, a preguntes de Màxim Castillo:

Ràdio Girona. Entrevista a Joaquim Nadal, exalcalde de Girona

Figueres va badar. Un cop més. I el temps, sempre el temps, ha acabat donant la raó a l’exalcalde Nadal.

Mallol va ser un observador del temps. De “Sempre”, un dels seus curtmetratges més suggerents, ell mateix en va dir això:

“Vaig voler fer una oda al temps, aquest temps que passa per totes les coses i no només per nosaltres. Vaig establir una mena de comparació de la nostra vida, que esdevé en un moment i en un moment s’acaba, amb la de les roques. Els homes es fan vells i moren, però, i les roques?”

Què és el temps? Aquesta és l’oda que Tomàs Mallol li va dedicar a aquest intangible que s’escorre entre les mans, inexorable, fins a la fi, com aquest fi que es difumina, fonent-se a negre al final del film.