Aigües de Girona i la política de facebook de Carles Puigdemont

Ara ha fet un mes que va esclatar un dels escàndols de més magnitud però més amortits de la política municipal gironina. SER Catalunya, a través de Ràdio Girona, destapava que durant 20 anys, AGISSA (Aigües de Girona, Salt i Sarrià) es va escaquejar de pagar, com a mínim, 30 milions d’euros a l’Ajuntament de Girona per la concessió del servei.

O dit d’una altra manera: que durant tot aquest temps, un polític de la talla i la intel·ligència del socialista Joaquim Nadal, no va saber o no va voler exigir a l’empresa que gestiona l’aigua de la seva ciutat i entorn els milions que, per dret, pertocaven a l’Ajuntament i als seus ciutadans. Aquí trobareu la informació que l’emissora va publicar: http://cadenaser.com/emisora/2015/02/04/radio_girona/1423057315_405407.html

És una de les inquietants revelacions que ha posat el descobert l’auditoria que l’actual equip de govern de CiU va encarregar poc després d’aconseguir l’alcaldia. Podeu pensar que Convergència i Unió, com a impulsor, era qui més interès tenia en explicar-ne el resultat als ciutadans. Doncs no. L’auditoria va desembocar en una comissió d’investigació que els partits polítics van voler que fos secreta. Van pactar una omertà. Un pacte de silenci que es va estendre a pràcticament tota la premsa local. Busqueu informació detallada sobre aquest escàndol. No en trobareu, al marge de a la web de l’emissora que ho va destapar, algun digital i dos o tres articles d’opinió. I la justícia? Ha fet algun moviment? Bé, d’això ja ni en parlo, perquè tothom sap com està la justícia d’aquest país i el poc interès que la Fiscalia ha demostrat en investigar afers com, per exemple, la fosca gestió de Caixa Girona. I l’alcalde? Què n’ha dit d’això? Doncs en un ple que es va celebrar després que es destapés la notícia, Carles Puigdemont es va limitar a dir que l’empresa mixta d’aigües ha complert sempre i compleix sempre amb totes les seves obligacions amb el model actual i amb l’anterior”. I es va quedar tan ample. De fet és l’única referència al tema que trobareu al Facebook de l’alcalde gironí, que en canvi està farcit de fotos de pessebres polítics, actes de barretina i propaganda fotogènica, en busca del “m’agrada” dels habitants d’aquesta xarxa social. Postureo, vaja. I els socialistes? Què n’han dit d’això? Doncs poca cosa. L’alcaldable Sílvia Paneque va exigir transparència a l’alcalde Puigdemont però després tancava files amb l’anterior govern socialista amb aquesta declaració: “Vull trencar una llança a favor de la gestió dels governs socialistes de Joaquim Nadal que han significat un avenç i transformació en positiu de la ciutat de Girona.” Aquí trobareu la seva opinió al respecte: http://silviapaneque.com/silvia-paneque/girona-necessita-amb-urgencia-mesures-de-transparencia-a-la-gestio-municipal/

L'alcalde Carles Puigdemont i l'exalcalde Joaquim Nadal compartint confidències. FOTO: Ajuntament de Girona

L’alcalde Carles Puigdemont i l’exalcalde Joaquim Nadal compartint confidències. FOTO: Ajuntament de Girona

Tots els partits van inclinar el cap davant la imposició de la opacitat a la comissió d’investigació? No, tots no. La CUP es va saltar el pacte de silenci i gràcies a la seva valentia avui coneixem l’acta de la primera reunió de la comissió. Una reunió on, entre altres coses, es va saber que Girona SA, el soci privat propietari del 80% de l’empresa Aigües de Girona, Salt i Sarrià facturava cada any 180.000 euros per pagar el seu conseller delegat i el director tècnic, i els ajuntaments no ho sabien. També es va saber que el Consorci de la Costa Brava compra l’aigua que després distribueix a d’altres municipis més barata que el que paguen els ciutadans de Girona i que els responsables de Girona SA jugaven amb la comptabilitat de manera que quan hi havia resultats positius es quedaven els ingressos i quan eren negatius els imputaven als ajuntaments. Aquí trobareu l’acta que la CUP ha publicat a la seva web: http://issuu.com/contracorrent/docs/acta_comissi___auditoria_operativa_

Jutgeu vosaltres mateixos.

Jo si fos els polítics d’aquesta i d’altres ciutats tremolaria, perquè ara el ciutadà tot això s’ho apunta. Tothom veu gàngsters on abans hi havia respectats dirigents polítics. No demanen que es faci política testicular. Volen una política honesta que els tracti com a adults, no com a nens petits. Penseu-hi quan aneu a votar, perquè quan dipositeu el vot a l’urna, estareu cedint la vostra veu i els vostres diners a un equip de gent que heu d’estar segurs que compliran. Penseu-hi.

Ni que sigui per evitar que l’il·luminat de màrketing de torn violi l’estimat Girona m’enamora canviant-lo pel Girona emociona o, pitjor, Girona Like.

Anuncis

Els collons d’Arcadi Calzada

La pregunta del diputat de Ciutadans, Jordi Cañas, era molt simple: “Vostè troba ètic vendre obres d’art de la seva pròpia galeria a la Fundació Caixa Girona, contractar serveis per valor de mig milió d’euros a una empresa copropietat de la seva filla o emetre factures irregulars?”

I llavors va ser quan l’expresident de Caixa Girona, Arcadi Calzada, va deixar anar una resposta inquietant per a la posteritat: “La frontera de l’ètica és sempre relativa”, va excretar amb posat d’home sofert.

La frase pronunciada per l’exalcalde d’Olot, exdiputat de CiU, empresari i fincancer encara retruny a les parets del Parlament, on dilluns se celebrava la Comissió d’investigació sobre l’actuació de les Caixes catalanes. “Al final –prosseguia Calzada tot lamentant-se- resulta que et dediques 13 anys, dia a dia, a la institució, que n’ets feliç, que fas una tasca raonable… i resulta que dues o tres cosetes ara són el tot”.

Aquestes “dues o tres cosetes” a les que es referia Arcadi Calzada, són les irregularitats que va destapar un informe d’inspectors de la Generalitat l’any 2009.

Va ser el mateix diputat de Ciutadans qui, una estona abans, collant i collant, va arrencar amb tenalles a l’expresident el reconeixement implícit d’una d’aquestes irregularitats que constatava aquell informe: la venda de quadres a Caixa Girona a través d’una galeria de la seva propietat. Si. Aquest home es dedicava a vendre obres d’art com a galerista a l’entitat financera que ell mateix presidia.  Després passava la factura sense cap remordiment i així, en només 3 anys, hauria cobrat més de 140 mil euros. En el primer torn de preguntes, Arcadi Calzada va dir que l’únic que va fer és gestionar uns simples “regals de Nadal”. Repreguntat una i una altra vegada, va acabar confessant que eren “regals de Nadal que eren obres d’art”. Res de l’altre món, uns quadres valorats en uns 500 euros que, “com era tradició de feia anys” Caixa Girona regalava cada Nadal a membres del Consell d’Administració i clients VIP.

Arcadi Calzada, al Parlament. Foto: ACN

Arcadi Calzada, al Parlament. Foto: ACN

Mentre l’exbanquer se sincerava, el diputat nacionalista de CiU, Ferran Falcó, esperava torn, preparant els elogis que més tard dedicaria a Calzada, per refer-lo de l’escomesa de la resta de partits: ICV, PP i C’s (els més agressius) i ERC, també sense pietat però amb menys contundència. Precisament Esquerra va deixar en evidència l’estranya memòria regressiva de Calzada. Durant la seva intervenció inicial, l’expresident de Caixa Girona es va dedicar a desgranar una traca de virtuts econòmiques per demostrar que, quan va abandonar el càrrec (per imperatiu legal), va deixar al seu successor una entitat solvent i amb una quota de mercat del 30% sobre el territori. Va dir també que el seu sou era de 160 mil euros, que va marxar sense indemnització i va presumir de “no haver impulsat MAI cap emissió de preferents”.

El que passa és que aquesta última afirmació no era certa. El diputat d’ERC Pere Aragonès el va corregir: “Vostè va posar en marxa DUES emissions. Una de 20 milions i una altra de 30. No és veritat?” Aquestes paraules van activar algun mecanisme al cervell de Calzada perquè, coses de la vida, immediatament va recuperar la memòria.  “Si, ara que ho diu, és veritat. 50 milions no?”.

Les excursions de Calzada a la seva galeria d’art, per vendre quadres a la Fundació de Caixa Girona, -que ell mateix dirigia- van centrar bona part de la compareixença. També es van analitzar els tractes que l’entitat financera, que presidia, tenia amb una empresa copropietat de la seva filla. Arcadi Calzada va admetre implícitament que aquesta societat, Juno Consulting, va facturar a Caixa Girona almenys 500 mil euros. Qüestionat per això una vegada i una altra l’expresident ho va despatxar amb un mantra que va repetir sens desmai: “tot això que diuen és jurídicament irrellevant”.

Durant aquesta sessió, a la Sala de Comissions del Parlament, també es van sentir altres veus colpidores: per exemple la de qui va ser la mà dreta de Calzada, Aleix Gimbernat. L’exdirector general de la caixa va sostenir que als estatuts de les caixes aprovats per la Generalitat “hi ha una coletilla” que donaria cobertura legal a la intensa venda de quadres del seu superior. Quan la diputada socialista Rocío Martínez Sampere li va preguntar si, encara que aquestes operacions fossin legals, ho considerava una pràctica ètica, Gimbernat va respondre que no tenia opinió, que qui manava era el consell d’administració de la caixa que sempre ho va beneir tot. Inquietant.

I inquietant va sonar també l’afirmació de l’últim president de Caixa Girona abans de l’absorció per part de La Caixa, l’any 2010. Manel Serra, correctíssim en les formes, va admetre que quan va accedir a la presidència de l’entitat va estar valorant fins a l’últim moment denunciar a la Fiscalia els peculiars hàbits del seu antecessor. Serra va arribar a qualificar de “preocupant que fossin conegudes i tolerades algunes pràctiques poc ortodoxes” durant la presidència d’Arcadi Calzada. Aconsellat pels serveis jurídics, va explicar que finalment va optar per mirar cap a un altre costat “pel bé de l’entitat”.

LOGOTI~1

Logotip de l’extinta Caixa Girona

Arcadi Calzada surt viu d’aquesta comissió d’investigació perquè, certament, la Conselleria d’Economia, sota el criteri del llavors Conseller Antoni Castells, va decidir enterrar les nombroses i greus irregularitats detectades pels inspectors de la Generalitat el 2009. Es van acabar arxivant. Però tinc la sensació que també en surt viu perquè aquestes maquinacions (almenys les conegudes) són pecata minuta comparades amb les que han perpetrat altres col·legues seus (llegeixi’s el cas Caixa Penedès o el cas Caixa Catalunya, els dos sota investigació judicial).

Cal recordar que la inspecció de la Generalitat també va concloure que des de Caixa Girona es van concedir crèdits avantatjosos a membres del seu consell d’administració. L’informe, molt dur, també sentenciava en les conclusions  que no hi havia control intern de la Fundació. Els inspectors també van revisar 16 convenis i dos d’ells portaven estampada la firma de Fèlix Millet. De fet, Calzada i Millet van firmar un conveni per fer al Palau de la Música una exposició d’obres de Francisco Leiro, pel qual la fundació gironina va pagar 75 mil euros en concepte de “donatiu irrevocable pur i simple” (diu textualment l’acta de la inspecció). Millet també apareix en una certificació que diu que la Fundació Caixa Girona va lliurar, també en concepte de donació pura i simple, 37 mil euros, com a “membre protector”.

“No em compari amb Millet!”, va regirar-se irat qui va ser el totpoderós dirigent de Caixa Girona durant 13 anys quan un dels diputats de la Comissió va posar sobre la taula la seva relació d’amistat amb el saquejador del Palau de la Música, també molt vinculat al cercle de poder de Convergència Democràtica. “No em compari ni de lluny amb el senyor Fèlix Millet. Una mica de respecte!” va protestar.

Estranya protesta, perquè Millet i Calzada tenen en comú una filosofia que objectivament els agermana: els dos prohoms catalans es van passar l’ètica per l’escrot per guanyar diners aprofitant la seva posició de poder i aparcant les bones pràctiques a la cuneta.

Ben mirat, Arcadi Calzada ha estat l’exbanquer més sincer que ha passat pel Parlament els últims dies. És l’únic que ha tingut els collons de deixar clar que l’ètica, quan hi ha pasta pel mig –en concret, la seva-  és prescindible.