El rellotge de Figueres

El rellotge de la Rambla de Figueres ja torna a funcionar! Quina alegria que les coses comencin a rutllar a la capital de l’Alt Empordà, que porta certament un període massa llarg amb les broques parades. Estic convençut, però, que hi ha figuerencs que creuen que a la ciutat li hauria anat millor mantenir-se amb el mateix aspecte que tenia quan, fa molt de temps, aquest rellotge va decidir agafar-se vacances indefinides. Els habitants de Figueres són, en general, conservadors. No són gaire amants dels canvis. Sí que mantenen l’espurna i aquella visió sorneguera de la vida però el figuerenc-palanca, aquell que mou les coses, el que sacseja consciències, el que inventa i transforma… aquest està pràcticament extingit. No hi ha nova Montserrat Vayreda la vista, cap Evarist Vallès, ni Pilar Nierga. No hi ha notícies de la reencarnació de Carles Fages de Climent, Josep Pallach o Mónica Naranjo. Ja no diguem un Salvador Dalí. A Figueres la inseguretat segueix sent un problema, la neteja urbana és molt millorable, la mobilitat continua essent caòtica i l’abandonament escolar prematur probablement persistirà després de les vacances. Però això sí: el rellotge de la Rambla, el de can Canet —un dels tres històrics que hi havia comptant el de la Joieria Carbonell i el de la Casa Cusí— ja funciona. La mateixa alcaldessa ha anunciat amb entusiasme la bona nova a través de les xarxes socials.

És important cuidar els detalls. Els polítics, quan toquen poder, poden sucumbir fàcilment a la temptació insuguradora. Tothom recorda amb estupor l’exalcaldessa Marta Felip inaugurant una rotonda amb polítics del PP dos mesos abans de l’1-O. Què ens ensenya això? Doncs que és fàcil caure en l’onanisme compulsiu. Deixar-se seduir indefectiblement per les fotografies inherents a collonades com aquesta de la rotonda o pels peus de foto que asseguren els actes folclòrics o les reunions gremials insubstancials. No és el cas. És molt important que els rellotges funcionin, sobretot per no perdre el temps.

Pingu al desert

Que cap periodista insuls us enganyi. Figueres és un polvorí per molt que alguns il·lustres de l’ofici, apalancats en la comoditat de la rutina i l’autocomplaença, ho hagin negat fins ara que han vist les orelles al llop. La capital de l’Alt Empordà ha entrat en una espiral d’ingovernabilitat absoluta, l’alcaldia està compromesa i tot indica que Marta Felip té els dies comptats al capdavant del govern municipal. En 10 dies l’alcaldessa ha partit peres amb el PSC, ha maltractat Unió fins que els membres d’aquest partit han sortit del govern i ha menystingut els regidors del seu propi partit. No passaria res si no fos que Felip governa en minoria i ha engegat a prendre pel sac els socis naturals amb els que podia pactar. En una setmana i mitja ha passat d’11 regidors a 5. Amb la resta de partits la relació és molt precària, per dir-ho suau. Ara mateix està aïllada com Pingu en un desert.

Marta Felip. FOTO: Facebook


L’incomprensible —i per a molts irresponsable— autisme polític de l’alcaldessa ha portat a la ciutat a un cul-de-sac. El propi partit de govern, el PDeCAT, està al·lucinant. En declaracions a El Punt Avui el responsable d’aquestes sigles a Girona, Pere Vila, reconeixia abatut que l’alcaldia perilla. I no hi ha sortida immediata, perquè a Figueres ara mateix no hi ha cap partit amb prou representativitat i força moral per fer un pas endavant. El cas és que pocs aposten per la continuitat de Felip després de veure els seus moviments suicides. Així que ja comencen a circular noms de substituts, de persones que podrien refer els ponts que l’alcaldessa ha dinamitat. Quan en un equip de futbol passa això amb l’entrenador, ja sabeu què ve després. Es busca algú que pugui reconciliar-se amb els partits que se senten insultats i que pugui reorientar el barco fent tirar endavant la ciutat a base de pactes. Però la llista no és per il·lusionar-se.

Intercanvi de carícies entre Felip i Unió després de la sortida del govern d’aquest partit


A Figueres ara mateix poden passar 3 coses:

1: Que l’alcaldessa faci un pas al costat (o que el PDeCAT li faci fer) i deixi pas a aquest bomber, una persona de partit. Complicat, perquè el govern segueix en minoria i l’oposició ha de beneïr aquest recanvi. L’antiga Convergència aposta per Jordi Masquef, un nom que a l’Ajuntament no provoca massa trempera. L’oposició també podria intentar forçar un candidat de consens.

2: Que els partits a l’oposició vagin més enllà i articulin una moció de censura que acabi en un govern alternatiu en plan Frankenstein. Difícil. Les esquerres no sumen i la calculadora de les dretes no té piles. Molts partits s’han d’entendre i la sensació és que ningú es vol enfangar amb la governabilitat tan condicionada.

3: Possible però improbable: que Marta Felip doni un gir de 180 graus a la seva “estratègia”; que rectifiqui, s’empassi el gripau amb patates i esdevingui la política pragmàtica que la ciutat va votar.

L’últim ple municipal, amb la crisi de govern al descobert. FOTO: Aj. Figueres


No només el partit de l’alcaldessa s’ha començat a moure per mantenir l’alcaldia de Figueres, una plaça important al mapa català. Els partits a l’oposició també. Tothom mira cap a ERC, com a partit amb prou cartell com per prendre la iniciativa que ningú vol prendre. Fins ara els republicans s’havien mantingut expectants, però la notícia és que s’han començat a moure i hi ha reunions en marxa. Que ningú s’enganyi. Si hi ha govern alternatiu, els republicans només seran una peça d’aquest puzzle tan complicat. Només tenen 3 regidors, com el PSC i com la CUP. En aquests moments Esquerra Republicana té molta pressió externa i poca musculatura. Però, de cara el futur, apunteu aquest nom: Agnès Lladó.

Figueres. Són els detalls, estúpid!

Figueres va a la deriva, amics. Podria dir que gairebé se’n va la merda, literalment. Recordeu la vaga d’escombriaires que per Nadal va estar a punt de fer entrar la capital de l’Alt Empordà en descomposició. La Vila Florida s’està florint. Tot plegat és qüestió de detalls. Per exemple: resulta que a la Figueres intel·lectual de Montserrat Vayreda, Fages de Climent, Pilar Nierga o Evarist Vallès avui no pots fer-te una planificació per anar al teatre. Si t’agrada el teatre, has d’anar a Olot o Girona que, a diferència de Figueres, ja tenen la temporada a punt. A la web per comprar entrades del Teatre Jardí no hi ha res. Zero. Els funcionaris expliquen que fins que l’Ajuntament no aprovi el pressupost no es pot programar cap espectacle. 

Teatre Jardí. Uns homes, en ple 2017, miren la programació de l’any passat.


Suposo que és molt difícil ser alcaldessa. Sobretot si el teu predecessor tenia les butxaques foradades i es va anar polint en bombes de fum el superàvit que va heretar. El cas és que l’economia municipal està tocada i l’Ajuntament no té projecte. I no fa gaire, la ciutat que primer se’n va cardar de Dalí i després el va sacralitzar, en tenia de projecte. I no parlo de fer-se fotos a la piscina el dia de l’esclerósi múltiple, o quan arrenca la Mostra del Vi o quan ve el Conseller de torn a passar revista al Barri dels gitanos. Un dia la ciutat va tenir un projecte urbanístic, un cert impuls cultural i fins i tot va perseverar fins que va arrencar una parada de l’AVE al Ministerio de Fomento —amb l’aprovació de la República francesa, oju!—. Es va arribar a traçar un pla per ordenar el municipi, per intentar dissoldre l’abocador i la misèria acumulada al barri del Culubret i per airejar Figueres. D’això en fa 10 anys. Ara la ciutat, més que airejada, fa olor de resclosit. La tramuntana la dissimula, però es pot ensumar. Al rovell de l’ou han germinat franquícies de tota mena que matxaquen el comerç de sempre. És una falsa sensació de dinamisme perquè si surts del centre entres en la decadència urbana. La realitat és que les iaies i els iaios d’aquí han de marxar a d’altres ciutats per comprar roba que els vagi bé, perquè al Pull&Bear no n’hi troben. Molts joves foten el camp i directament ja no tornen. I no és per anar a buscar roba. Si passes un temps fora i després retornes a la capital altempordanesa te n’adones que la ciutat s’ha envellit i s’ha convertit en un cau de cultures que conviuen cadascuna d’esquenes a les altres. Això per ser suau.

La nissaga figuerenca de reis embetumats. Foto: Facebook

 

Tornes a casa per Nadal i veus que l’Ajuntament fa el ridícul amb una vaga d’escombriaires. I que l’última polèmica és d’un provincianisme atroç: alguns figuerencs han posat el crit al cel després de comprovar que, un any més, el rei Baltasar de la cavalcada dels Reis Mags és un paio pintat de negre. A “La ciutat dels detalls” (tal com la va batejar l’exalcalde Vila) han estat incapaços de buscar un negre que faci de Baltasar. Això en una ciutat on aproximadament el 15% de la població és d’orígen africà. Per què no s’ha buscat un negre? L’explicació també és pintoresca: hi ha una família de blancs que fa més de 70 anys que interpreta aquest paper i sembla que té el càrrec en propietat. Així que a Figueres, per decret, cada 5 de gener hi ha un paio que s’embetuma la pell i puja a la carrossa per saludar als nens que van a esperar als Reis Mags. Uns en diuen traidició. D’altres, menyspreu a una raça. I, a sobre, si ets un nen curiós i fas un cop d’ull al facebook dels membres d’aquest clan familiar, veuràs com et rebenten sense cap mirament el secret dels Reis Mags que tots els pares guarden gelosament. 

Són els detalls, estúpid!

Els intocables de Xavier Sanllehí

Sí amics, el regidor que va ser mà dreta de l’alcalde de Castelló d’Empúries durant 16 anys acumula un deute de més de 40.000 euros en tributs municipals impagats des del 2006. No paga l’IBI, ni contribucions especials, ni impost municipal de vehicles. Per no pagar, no paga ni les multes de la policia local. No paga ni ho pagarà, perquè molts d’aquests rebuts haurien començat a prescriure amb el consentiment de l’Ajuntament. 

Joan Serra va ser primer tinent d’alcalde del govern de Xavier Sanllehí fins el 2007, quan Convergència i Unió va perdre l’alcaldia. Després, va ser regidor a l’oposició i quan el seu partit va recuperar el poder el 2011, ja no va repetir i es va dedicar als seus negocis, essencialment del món de la restauració. El 2006, quan era el número 2 a l’Ajuntament, va promoure unes costoses obres a la xarxa de clavegueram que va obligar als veïns de Castelló d’Empúries a gratar-se la butxaca per pagar unes contribucions especials. Segons la documentació que té SER Catalunya, Serra no les va pagar. El seu deute amb l’Ajuntament comença aquell 2006 i s’ha anat multiplicant exponencialment fins a dia d’avui. Entre els impagaments hi ha milers i milers d’euros pendents per l’IBI de múltiples propietats o per l’impost municipal de vehicles. Fins i tot hi ha una multa de 90 euros que li va posar l’any passat la policia local. Tampoc l’ha pagat.

Artur Mas saluda Xavier Sanllehí. Entre els dos, el llavors regidor Joan Serra. FOTO: CiU

Artur Mas saluda Xavier Sanllehí. Entre els dos, el llavors regidor Joan Serra. FOTO: CiU

Tot plegat suma gairebé 40.500 euros però, malgrat aquest deute colossal, l’Ajuntament no ha executat cap embargament. És més, el primer expedient pels deutes se li va obrir el 2013, però misteriosament ha quedat en via morta. Ara, després de tants anys, bona part dels rebuts impagats poden haver començat a prescriure davant la inacció del consistori. I no és l’únic regidor morós que ha governat amb el convergent Xavier Sanllehí. L’alcalde va haver de respondre, el mes passat, pel cas de l’actual regidor de règim intern, que devia uns 4 mil euros i inexplicablement tampoc l’havien embargat. Amb aquest currículum, Sanllehí -que entre altres càrrecs ostenta el de president del Consell Comarcal de l’Alt Empordà- es presenta a la reelecció. 

Fonts municipals asseguren que aquest regidor i Joan Serra formen part d’una llista d’intocables en la que també hi figurarien un gran empresari local, la seva dona, els seus fills i diversos socis. Segurament pensareu que s’han de tenir molt quadrats per ser alcalde o regidor i demanar als ciutadans que paguin els tributs municipals i les multes mentre l’equip de govern dóna cobertura a morosos d’aquest calibre i altres amiguets amb total impunitat. Doncs sí, s’han de tenir molt quadrats.

El regidor que no pagava l’IBI i altres contes

La notícia va transcendir a principis d’abril. El regidor de promoció econòmica i règim intern de Castelló d’Empúries, el mateix que va executar implacablement unes dures retallades de personal, devia a l’Ajuntament gairebé 4.000 euros en tributs impagats. Resulta que aquest polític, de nom Joan Augé, no pagava l’IBI des del 2012 per almenys una de les dues finques que té en propietat. Tampoc la taxa d’escombraries. I el pitjor de tot és que l’equip de govern ho tolerava. A aquestes alçades no ens hauria de sorprendre que els representants polítics es passin per l’escrot l’ètica i siguin capaços de reclamar als ciutadans que paguin els impostos, mentre ells s’escaquegen de fer-ho. Però mentre no perdem la capacitat d’indignar-nos, hem de continuar denunciant-ho. 

 

Quan vaig rebre l’scoop, em vaig posar en contacte amb l’alcalde de Castelló, el convergent Xavier Sanllehí, que em va atendre molt amablement un dilluns de Pasqua. Li vaig preguntar si tenia coneixement d’aquest deute, però em va contestar que no. Li vaig avançar que el mitjà de comunicació on treballo explicaria la notícia a l’endemà i l’alcalde va introduir un element a la conversa que em va desconcertar: em va explicar que el regidor estava de baixa i em va donar a entendre que estava recuperant-se d’una operació a cor obert. La conversa va acabar així. Evidentment, per 4.000 euros no val la pena posar en risc una vida humana i, per tant, vam acordar amb els meus caps guardar la història en un calaix i no explicar-la.

 

El tema és que al dia següent vaig saber que, en realitat, el regidor havia estat intervingut dos mesos abans, i que ja havia rebut l’alta. No vull pensar que Sanllehí em va intentar enganyar, però tampoc em va dir la veritat. Amb aquesta informació, a SER Catalunya vam decidir explicar la història.

 

Joan Augé va entrar a l’equip de govern de Sanllehí després de les últimes eleccions municipals. Augé ja va haver d’eixugar llavors un altre deute de també uns 4.000 euros abans d’aquella cita electoral, per poder presentar-se amb la imatge d’un bon contribuent. Un cop passat el filtre de les urnes, quan ja havia aconseguit ser regidor, els impagaments van tornar. Llavors no calia quedar bé amb ningú, imagino.

Fins que el mitjà de comunicació on treballo no va explicar la notícia, el deute de Joan Augé amb l’Ajuntament sumava 3.969 euros amb 56 cèntims. 

 

La revelació va obligar a l’alcalde a fer una compareixença davant els periodistes per explicar perquè s’havia dispensat un tracte de favor a aquest regidor, tenint en compte que un ciutadà corrent, amb un deute similar, a aquestes alçades ja podria tenir la nòmina o els béns embargats. 

 

Però fem un petit salt en el temps i situem-nos a l’Ajuntament, unes hores abans de la roda de premsa, perquè la història pot ser encara més recargolada del que s’ha dit. Segons fonts municipals, en plena precampanya electoral la notícia sobre el regidor morós va descol·locar l’equip de govern i els va obligar a convocar una reunió de crisi. En aquesta reunió l’alcalde va buscar fórmules per poder justificar que, tot i sabent que el regidor no complia amb els tributs, l’Ajuntament no hagués actuat. Quan ja ho donaven per perdut, segons aquestes mateixes fonts, un dels encarregats de recaptació va aparèixer amb la solució: el regidor Augé ja tenia un embargament pendent de l’Agència Tributària i això impossibilitava administrativament que l’Ajuntament executés el seu. L’alcalde havia trobat la seva justificació.

IMG_9511

Xavier Sanllehí durant la seva compareixença davant els periodistes

Així que el primer que va fer l’alcalde en la seva compareixença davant els periodistes va ser reconèixer el deute.

Va admetre el que abans havia negat –que coneixia els impagaments des de feia 3 anys- i va afegir una frase d’aquelles que queden per la posteritat: “Heu d’entendre que els regidors no són milionaris. Poden tenir deutes”. Que es persegueixin com a la resta de ciutadans, això ja deuen ser figues d’un altre paner.

Seguint el guió previst, Sanllehí va negar cap tracte de favor al regidor escudant-se en aquest embargament pendent de l’Agència Tributària. El que no va explicar és que aquest embargament es va executar a mitjans del 2013 i que, per tant, el consistori va tenir via lliure durant un any per actuar contra el regidor i no ho va fer. A més a més l’alcalde va intentar desacreditar la informació explicada per la ràdio on treballo afirmant que, en realitat, la quantitat impagada era de 2.800 euros, uns 1.100 euros menys. 

Sabeu perquè el deute era 1.100 euros inferior al que havia explicat la ràdio? Doncs perquè el regidor –o algú en el seu nom- va ingressar precisament 1.100 euros en efectiu a l’Ajuntament un dia abans de la roda de premsa de l’alcalde. Davant els periodistes, Sanllehí va ocultar aquest moviment que li va permetre rectificar a la baixa el deute.

Per cert, una dada més. Es dona la circumstància que un cop recuperada l’alcaldia el 2011 el convergent Xavier Sanllehí va rescindir el contracte amb el Xaloc, l’organisme de la Diputació que gestiona els tributs de diversos municipis de Girona. El govern de Sanllehí controla des d’aquell moment tots els impostos i taxes municipals. També els impagaments i la persecució, o no, dels morosos.