Dalí i la mare que el va parir

Inicialment havia pensat en titular aquest article “Em cago en Dalí”, per provocar. Precisament allò que sabia fer tan bé el geni. Però un article sobre un artista de la seva categoria no el pot encapçalar un títol com aquest. Al final de l’article em tornaré a referir al títol que finalment he escollit.

A mi, Salvador Dalí em provoca sentiments contradictoris. Com contradictori era ell, suposo. Per una banda crec que per a Figueres la seva figura ha estat una benedicció. Per l’altra, crec que ha estat un fre.

Salvador Dalí, amb cara de xupar llimones, el 1954. FOTO: Philippe Halsman

Salvador Dalí, amb cara de xupar llimones, el 1954. FOTO: Philippe Halsman

La capital de l’Alt Empordà commemora aquests dies els 25 anys de la mort de l’artista. L’efemèride convida a mirar cap enrere i pot ser una bona excusa per fer balanç. Què ha fet Figueres en aquests 25 anys? Anar fent. Quin ha estat l’esdeveniment més transcendent en tot aquest temps? Jo no en tinc cap dubte: l’arribada de l’AVE. Amb això crec que ja queda tot dit.

Per a mi Figueres sempre serà la ciutat que podria haver estat i mai serà. Per això em costa d’entendre l’excés d’onanisme que he detectat aquests dies de record i enaltiment de la figura daliniana. Per exemple, en una taula rodona celebrada aquesta setmana en commemoració de la mort del mestre surrealista s’han pogut sentir frases com “Figueres cal que respiri Dalí” o ” Cal crear un relat propi de Figueres entorn Dalí”. Com deia exasperat el meu amic David U. Ruiz: “Dalí, Dalí i més Dalí. Aquesta és la gran proposta dels prohoms (¿?) de la capital de l’Alt Empordà per saltar al segle XXI??”

És veritat que en aquesta taula rodona no s’hi pretenia arreglar els problemes de la ciutat. Era una tertúlia centrada en l’impacte del geni al lloc on va néixer i morir. Però… malgrat això: què vol dir que “Figueres ha de respirar Dalí”? És que Barcelona respira Gaudí? “Figueres ha de crear un relat propi a l’entorn de Dalí” deia un altre. És que Girona ha muntat la seva identitat al voltant del barri jueu? O en base a Xavier Cugat, Rafael Masó o Joan Roca? No, Girona té encant per si mateixa. Per l’urbanisme, per l’activisme cultural, pel comerç. I òbviament els germans Roca o el barri jueu són un important pol d’atracció COMPLEMENTARI. L’exalcalde Joaquim Nadal ho va entendre molt bé. Dalí pot ser una base, un trampolí. Però no ho pot ser tot. És un bé econòmic i cultural molt potent, que ningú més té, però Figueres ha de trobar la seva pròpia identitat. Ha de construir el seu propi relat. No es pot apalancar en el nom de Dalí.

Proposar el contrari i escoltar l’élit de la capital de l’Empordà aplaudir-ho en un auditori et dona la mesura del què ha passat aquests últims 25 anys a Figueres. En un quart de segle, el que un dia va ser una ciutat moderna, atractiva i cosmopolita s’ha convertit en una ciutat més. Desangelada. És com si quan Girona la va avançar per la dreta i sense intermitent, deixant-la enrere, Figueres hagués caigut en una depressió de la qual no s’ha recuperat mai més. Fins i tot, per les Fires i Festes de la Santa Creu, la ciutat importa forasters per fer els pregons des del balcó de l’Ajuntament!

El rovell de l'ou de Figueres un matí de diumenge. Desolació.

El rovell de l’ou de Figueres un matí de diumenge. Desolació.

I la política figuerenca? A Figueres la política, està en modo bucle i fa poca autocrítica. Els plens municipals a l’Ajuntament són eterns. Sovint s’hi debaten durant hores conceptes i problemàtiques que el govern municipal no pot resoldre, perquè la seva solució depèn de la Generalitat o l’Estat. O ni això. Figueres ha de debatre sobre l’avortament o embrancar-se en una discussió sobre el dret a decidir? O celebrar una sessió plenària amb 6 mocions que no tenen res a veure amb la ciutat? Sí, és surrealista. Dalí n’estaria orgullós.

I què en diu d’això la premsa local? Alguns, pocs, s’hi rebel·len. Altres, molts, s’hi conformen. Cal que nosaltres fem també una profunda reflexió sobre el nostre paper a l’auca figuerenca.

Avui prohoms de Figueres encara pretenen capitalitzar les pulsacions d’una ciutat que ja no representen, si l’han representat alguna vegada. Però no tot està perdut. La bona notícia és que alguna cosa es mou. Si tanquem el focus veurem que, per sort, Figueres és alguna cosa més que una ciutat estratègicament situada, regida per 4 poderoses famílies i els personatges que li fan el joc. És molt més que un grapat d’entitats històriques que avui no són res, només unes sangoneres de les arques municipals -i un enverinat lot de vots quan hi ha eleccions-. Figueres és avui diversitat, un conglomerat de cultures, comerciant però també proletària. Menys burgesa. Una ciutat amb una base jove molt espavilada, però que no té espais per respirar, per imaginar, per proposar. Senyors, la gent marxa a Girona buscant espais, oci i propostes culturals que a Figueres no troba!!!

La ciutat ha de començar a despertar-se d’aquesta hivernació. Ha de sortir del conformisme que la va engolir. I pot fer-ho, perquè hi ha alguna cosa que vibra sota quilos i quilos de desídia. Cal buscar el pols. Hi ha constants vitals, però cal escoltar-les i saber-les interpretar.

El Museu Dalí. 1'5 milions de visitants anuals. Éxit incontestable. FOTO: Marina López

El Museu Dalí. 1’5 milions de visitants anuals. Éxit incontestable. FOTO: Marina López

A Dalí deixem-lo en pau, a la seva tomba del Teatre Museu, que prou rèdits aporta a la ciutat. El més important, situar-la al mapa. De debò que no tenim res més que ens situï en aquest mapa? Amb què competim a les comarques de Girona, a Catalunya..? Amb les flaones? Crec que la ciutat ha de revaloritzar-se en molts fronts. I el de la cultura és fonamental, és la gran assignatura pendent. Un bon començament podria ser posar-nos a presumir d’uns artistes locals que van créixer admirant Dalí i que avui són mestres reconeguts en diverses disciplines però no se senten aprofitats. Jo crec que aquest és el millor homenatge que podem fer a Dalí 25 anys després de la seva mort.

Per cert. La mare que va parir Salvador Dalí es deia Felipa Domènech. En l’estricta llar del notari Dalí, ella va ser la que suavitzava aquella rigidesa i la que va animar al jove Salvador a desenvolupar el seu talent artístic. La Felipa va morir d’un càncer d’úter. El pintor tenia 16 anys i la pèrdua el va marcar profundament: “Va ser el cop més fort que he rebut en la meva vida. No podia resignar-me a la pèrdua de l’ésser amb qui comptava per fer invisibles les inevitables taques de la meva ànima”, va dir més tard. La mare que el va parir va ser essencial per construir la seva identitat.

I tanmateix, hi ha esperança. La Plaça de la Font Lluminosa.

I tanmateix, hi ha esperança. La Plaça de la Font Lluminosa.

Anuncis

2 thoughts on “Dalí i la mare que el va parir

  1. Molt encertat l’article. Molt descriptiu. Esperem que entre tots i totes la ciutat es despulli de ràncies vestidures i engegui un rumb progressista i encoratjador per tothom.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s