Author Archives: Regant el ficus

Aventures d’un Mosso d’Esquadra borratxo

Exaltació de l’alcoholisme vitalici? Lliçó de moralitat? Què té a veure el sobrevalorat grup Manel amb una invasió alienígena que irromp al Pavelló de Fontajau, a Girona? És veritat que les gironines follen menys que les basques?

Sembla que la controvèrsia sempre persegueix a David U. Ruiz, l’home que signa “El Crit de les Ultracoses” el sorollós debut a la novel·la fantàstica d’aquest nihilista empordanès després de la seva dilatada –i mai millor dit- etapa com a assessor de revistes X, cineasta i professor d’ESO. Les preguntes que obren aquest article poden tenir la seva resposta –o no- en aquest treball literari que, per la seva singularitat, ha despertat l’interès de diverses editorials catalanes i que acaba de rebre el segon premi de novel·la de ciència ficció de la UPC. Diuen, els que el coneixen, que l’autor va escriure l’obra mentre feia l’amor.

Imatge de l'autor, David U. Ruiz, amb la seva inquietant font d'inspiració

Imatge de l’autor, David U. Ruiz, amb la seva inquietant font d’inspiració

“El Crit de les Ultracoses” gira a l’entorn de les vicissituds d’en Raül Costa, un inspector dels Mossos d’Esquadra, alcohòlic perdut, que comença a investigar una onada de misteriosos crims que, encara que sembli impossible, sacsegen la societat gironina. Per afrontar aquesta enrevessada investigació aquest poli borrachuzo només comptarà amb la seva petaca plena d’alcohol barat, un afilat sentit de l’humor i el sex appeal propi d’un hòmen enfonsat en una espiral d’autodestrucció. Costa, en definitiva, és un paio castigat per la vida.

Poques persones han pogut llegir la novel·la sencera. Jo he tingut el privilegi de fer-ho perquè l’autor em va demanar que escrivís el pròleg. De fet, aquest treball d’imminent publicació està envoltat d’una espessa capa de misteri que ha deixat transcendir pocs detalls més al marge dels que us he explicat abans. Només se sap que aquest Mosso calent d’orelles tindrà la missió de salvar la humanitat d’una epifania alien amb eclosió a Girona. Així que, per anar fent boca, mentre esperem la publicació d’aquesta apassionant novel·la de trepidant ritme cinematogràfic, us deixo algunes imatges en absoluta primícia i el pròleg que vaig escriure per a les seves primeres pàgines. És aquest:

La seducció de l’antiheroi

Als còmics dels anys 50, els protagonistes dels relats eren superhomes amb poders increïbles, capaços de volar, fer malabars amb dos camions o llençar rajos pels ulls. Eren éssers perfectes que sempre acabaven derrotant al monstre o criminal de torn amb una suficiència insultant. La veritat és que eren lectures molt previsibles. El còmic sempre començava amb la irrupció del dolent, interrompent una escena bucòlica. Poc després l’heroi apareixia per aturar-lo. Al principi sempre hi havia un element que complicava la victòria, però al final sempre acabava arribant l’escena del protagonista amb somriure Profidén i el peu sobre el coll del malvat. Els lectors es podien identificar amb aquests superherois però, en tot cas, mai s’hi assemblarien perquè eren perfectes. Als Estats Units s’han documentat casos de paios que s’havien llençat daltabaix d’un gratacels pensant que podien volar. I no, no podien.

Prova de portada per "El Crit de les Ultracoses". AUTOR: Bernat Costa

Prova de portada per “El Crit de les Ultracoses”. AUTOR: Bernat Costa

Això va començar a canviar a finals dels 60 gràcies a l’aparició del guionista Stan Lee i el dibuixant Steve Ditko, els creadors d’Spider-Man. L’home aranya es va convertir en el prototip de l’heroi perdedor. Vivia una doble vida. Com a trepa murs se’n fotia dels dolents durant els combats i els derrotava. Però com a Peter Parker era un autèntic desgraciat i s’havia d’enfrontar a problemes que no podia resoldre: l’amor intermitent amb la Gwen Stacy, la mort dels seus familiars i amics, el fracàs a la feina o la manca de diners per pagar el lloguer. I com a Spider-Man també les passava putes. Fins i tot havia arribat a combatre el seu pitjor enemic amb una grip de cavall. Ell vencia però la gent moria al seu voltant i quan es treia les malles els seus problemes personals sempre continuaven allà, torturant-lo.

Dibuix per les pàgines interiors de la novel·la. AUTOR: Bernat Costa

Dibuix a les pàgines interiors de la novel·la. AUTOR: Bernat Costa

Un altre exemple molt diferent el tenim en l’autodestructiu Joe Hallenbeck, el protagonista de The Last Boy Scout, pel·lícula de Tony Scott protagonitzada per un brillant Bruce Willis. Hallenbeck és un amargat detectiu destruït per l’alcohol i la tempestuosa relació que viu amb la seva dona, que li ha fotut les banyes amb el seu millor amic. Malgrat tot, aconsegueix acabar amb una poderosa màfia de Los Angeles en dos o tres dies. Això sí, l’atonyinen per tot arreu i encadena decepcions una rere l’altra. Al final guanya, però és una victòria agredolça. Quan surten els crèdits del film i la càmera s’allunya, sabem que en Joe, encara que hagi recuperat la família, no trigarà a tornar a estar dins el pou.

En Raül Costa, el personatge d’aquesta apassionant aventura que esteu a punt de llegir, té una mica de tot això que acabo d’explicar. Podria ser qualsevol de nosaltres en la pitjor època de la nostra vida. Però té un punt a favor: com l’Spider-Man i en Joe Hallenbeck, mai perd el sentit de l’humor. I aquesta, amics, és la poció màgica més extraordinària que es pot tenir per superar els obstacles que li posarà la vida. Esperem que tingui sort.

Com diría Stan Lee:

Excelsior!

Sergi Caballero és periodista de SER Catalunya.

I Bryan Adams es va lligar Cap Roig

Sí amics, per què negar-ho. Els tios que ens agrada la música de Bryan Adams som uns monyes. M’encanta ser un monyes. Amb aquesta filosofia, amb la mirada fixada en un horitzó incert i amb un farcell i un mico, talment com en Marco, dijous 7 d’agost em vaig encaminar cap a Cap Roig per veure un dels millors compositors pop del segle XX.

Bryan Adams és un paio canadenc de 54 anys, fill de diplomàtic, gran fotògraf, conyón… però sobretot és un músic brillant. És capaç de tocar la guitarra, el baix, el piano o l’harmònica amb la mateixa facilitat amb la que respira i té una veu característica que, com el whisky, envelleix estupendament.

Austeritat

Austeritat

A Calella de Palafrugell, Adams arribava per repassar una carrera de 35 anys, els mateixos que fa que existeixo. Ha plogut molt des d’aquell primer èxit ‘Cuts like a nife’, i del famós duet que va protagonitzar amb la seva padrina, Tina Turner, el 1984, interpretant ‘It’s only love’. Al tour de Bare Bones, el canadenc recorre els escenaris armat tan sols amb una guitarra acústica, un pianista -Gary Breit, que l’acompanya només en ocasions-, i una harmònica que ell mateix toca. No hi ha decoració en aquest concert. Tan sols el logo del tour projectat en una cortina negra, al fons de l’escenari, i una il·luminació molt austera. Que res ens despisti. És un show íntim en el que Bryan Adams demostra el seu ofici, la seva simpatia, connexió i complicitat amb el públic. Però sobretot demostra una cosa: que només quan les cançons tenen ànima, es poden tocar despullades.

I si alguna cosa tenen les obres d’Adams, és ànima. Només unes melodies com les que ha composat aquest artista en aquestes més de tres dècades de carrera podien sonar tant plenes com van sonar en la nit de Cap Roig. Només cobertes amb la seva veu aclivellada i les precises notes de la seva guitarra. I una mica de piano. I unes gotes d’harmònica.

La imatge és la següent: Ple total a Cap Roig. Ens toca la fila 1. Molt puntual, apareix Bryan Adams amb un barret de copa. Saluda al públic. Aclamació reverencial. Sense preàmbuls arrenca el show amb ‘Run to you’. Se’ns fica a tots a la butxaca des del primer tema. La segueixen la citada ‘It’s only love’ i gairebé totes les seves grandíssimes balades. Sí, també ‘Everything I do, I do is for you’, però la que provoca l’anècdota de la nit és ‘Heaven’, la cançó probablement més utilitzada als anys 90 com a palanca per aconseguir arrencar el primer petó d’aquella xurri que es resistia. Quan comencen a sonar els primers acords del hit, un jove agafa de la mà la seva xicota, la porta davant de l’escenari, s’agenolla i li demana matrimoni. Suposem que la noia ha dit que sí, perquè immediatament es fonen en una abraçada que recordaran tota la vida. El públic aplaudeix i per primera vegada fixa la vista en un altre lloc que no és l’escenari. Adams capta que alguna cosa passa i deixa de tocar. Observa la parella, la beneeix amb un somriure i arrenca de nou amb la tornada que tothom coreja:

“Baby you’re all that I want
When you’re lyin’ here in my arms
I’m findin’ it hard to believe
We’re in heaven”

"Sí, vull". Bryan Adams observa els protagonistes de la nit.

“Sí, vull”. Bryan Adams observa els protagonistes de la nit.

Gloriós. Podeu escoltar tota l’escena en el track musical que acompanya aquest post. El goril·la que vigilava als peus de l’escenari va estar a punt d’esguerrar aquest moment no apte per diabètics, però es va saber frenar. Imagino que després de la gesta, com a mínim, aquell paio va culminar la nit mirant cap a Conca amb llàgrimes als ulls. Quan Adams va acabar de tocar ‘Heaven’ va felicitar els enamorats i es va oferir per casar-los, ja que hi eren. I això que abans d’interpretar aquesta cançó, havia explicat que el dia que la va composar en un garatge ronyós, el gat se li havia pixat sobre la guitarra. “Espero que els que us hagueu casat amb aquesta cançó no us importi!”. El públic va disfrutar molt.

Nit per treure's el barret

Nit per treure’s el barret

Les peticions dels espectadors, entregadíssims, van ser ateses en més d’una ocasió: va ser el cas de ‘Please forgive me’. La va reclamar una senyora del públic que va aturar el show desbocada tot cridant: “Bryan!!! I Love you, please forgive me!!!” I Adams va concedir la cançó a l’instant picant-li l’ullet.

Després de gairebé dues hores, la nit d’un dels millors baladistes del segle XX va acabar com havia d’acabar. Adams ens va ensenyar com s’ha d’estimar una dona amb una magistral versió de ‘Have you ever really loved a woman?’ en la que el piano substituïa el virtuosisme i el duende de Paco de Lucía, mort el febrer. El canadenc va tenir un simpàtic record per l’andalús, evocant la gravació del videoclip d’aquesta cançó que tanca Don Juan de Marco, atípica pel·lícula que reuneix ni més ni menys que dues estrelles del calibre de Jonnhy Deep i Marlon Brando. La va seguir per tancar, és clar, una de les noves, molt divertida: ‘I still I miss you… a little bit’. A aquelles alçades de la vetllada, part del públic ja havia deixat la comoditat de les cadires per arrapar-se a l’escenari.

En definitiva, Bryan Adams va seduir la nit a Cap Roig. Quan se la va lligar, va marxar i, com diu la cançó, ja el trobem a faltar (una mica).

Per a què coi serveix el Col·legi de Periodistes?

El Col·legi de Periodistes de Catalunya celebrarà l’any que ve 30 anys. Aquesta organització nascuda el 1985 i que ha estat guardonada, entre d’altres, amb el Premi Nacional de Periodisme i La Creu de Sant Jordi, estrena la setmana vinent nova junta, formada per la candidatura única que es va presentar a les darreres eleccions. Els seus principals objectius són aquests:

  • Aprofundir en la millora de les condicions en què els periodistes i les periodistes duen a terme el seu treball, en tant que garantia per a la defensa global del dret ciutadà (reconegut a la Constitució i a l’Estatut de Catalunya) a les llibertats d’expressió i informació.
  • La defensa del dret de la ciutadania a rebre una informació veraç, independent, contrastada i èticament incontestable.
  • La prestació de serveis professionals, assistencials i d’altres àmbits als seus col·legiats i col·legiades, en tant que col·lectiu organitzat.

Fa dies, però, que em volta una pregunta pel cap. Per a què serveix realment el Col·legi de Periodistes?

No ho sé, no m’he preocupat mai d’investigar-ho. En el meu cas, porto 13 anys treballant en mitjans de comunicació però no estic col·legiat. És possible que no reuneixi els requisits per estar-ho. L‘únic contacte regular que tinc amb l’entitat, en aquest cas de Girona -la meva circumscripció- són els e-mails que rebo al meu correu periòdicament oferint-me cursos i que, normalment, envio educadament a la paperera.

Per respondre la pregunta que serveix de títol a aquest article, he decidit fer allò que fan els periodistes: consultar-ho a qui té informació de primera mà, als companys d’ofici que, o són col·legiats o tenen opció de ser-ho. M’he posat a fer una modesta enquesta, gens científica, entre diversos treballadors de ràdio, premsa, agències i televisió. Ja us avanço que, en la majoria de casos, el desencant és la norma. Anem a veure-ho.

Impressions a peu de redacció

Comencem amb un veterà periodista de referència a la premsa escrita gironina. Ell creu que al Col·legi, en general, hi treballen professionals de bona voluntat, que s’hi esforcen molt i que no reben cap remuneració a canvi. Però apunta que també hi ha persones que fa temps que s’han desenganxat de la professió, professionals amb un contacte molt més estret amb el poder que no pas amb el periodista de carrer, l’obrer de la informació, el peó.

Un altre col·legiat, en aquest cas del món de la ràdio, em confessa que està valorant deixar de pagar els 50 euros trimestrals de la quota, perquè té moltes despeses i aquesta no li surt a compte. “Almenys abans tenia alguns descomptes o fins i tot una mútua potent en unes condicions molt avantatjoses. Ara ni això. L’únic que ofereixen són cursos de reciclatge en horaris intempestius i una revista que ni fullejo”.

Un col·lega d’una agència de notícies està indignat per la passivitat del Col·legi de Periodistes amb una de les decisions que últimament ha enervat més als reporters de tribunals. Resulta que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha emès una circular en la que restringeix d’una forma absolutament intolerable els moviments dels informadors que treballen als jutjats. Els periodistes es consideren vetats, han vist atacat el dret d’informació dels ciutadans i per això fa poc es van agrupar per fer una carta de queixa demanant l’empara del Col·legi de Periodistes. L’entitat els va donar suport verbal, un copet a l’esquena. Però que ells sàpiguen no ha mogut ni un dit per ajudar-los. Ho ha hagut de fer el Sindicat de Periodistes, que sí que s’hi ha involucrat. Això a Barcelona. A Reus, els periodistes fa un any que reclamen al Col·legi que intercedeixi per poder entrar als jutjats per fer la seva feina en condicions. “Però no hi manera” es queixa una reportera local. “Clar, com que ells no són els que han de fer guàrdia a fora passant fred!” es lamenta. A Olot, quan el jutge va interrogar el paleta assassí Pere Puig, els informadors també es van veure abocats a treballar tirats pel terra, passant fred. Als jutjats de Sabadell, durant les declaracions del Cas Mercuri, també. Pel que sembla, al Col·legi de Periodistes li costa intercedir quan els organismes judicials tracten als reporters com si fóssin escòria.

A dalt, els periodistes tirats per terra davant els jutjats d'Olot. A sota, morts de fred als jutjats de Sabadell. FOTOS: Marina López/@jgalbalat

A dalt, els periodistes tirats per terra davant els jutjats d’Olot. A sota, morts de fred als jutjats de Sabadell. FOTOS: Marina López/@jgalbalat

Més impressions. Conversa amb un company de redacció:

– “Estàs col·legiat?”

– “No.”

– “Per què?”

– “Perquè no li veig el sentit.”

A Barcelona una companya de feina m’explica que s’hi va apuntar fa 5 anys i afirma que no sap si hi continuarà. Diu que des de fa un any i mig l’entitat proposa cursos interessants, però reconeix que no hi veu gaires més avantatges. També a la capital catalana, un amic que treballa a la ràdio pública afegeix: “No estic col·legiat. A partir d’aquí ja et pots imaginar què penso. La impressió que m’ha fet sempre és que la gent hi era per la mútua sanitària i res més. De tant en tant miro els cursos que fan i cap m’interessa. Però dec ser jo!”.

També a Barcelona un incansable periodista tot terreny, últimament habitual al Parlament, lamenta que “el Col·legi no aixeca la veu quan els mitjans de comunicació malmeten la professió. No funciona d’interlocutor en quasi res.”

A Figueres, un col·legiat de la premsa comarcal en deixa una de freda i una de calenta: “Per experiència personal, tot l’apartat de formació està de puta mare. Però la resta no connecta amb les necessitats del periodista. He trobat a faltar el suport del Col·legi davant determinades accions de les empreses de comunicació. A vegades em sembla més un Col·legi de mitjans que no pas de periodistes”.

Pel twitter, aquesta setmana passada, un bregat corresponsal internacional, col·legiat, creuava els dits perquè els gestors del Col·legi de Periodistes es decideixin algun dia a tancar un acord amb les principals companyies de transport. Voldria ni que fos un petit avantatge, una assegurança “el que sigui!” deia.

Parlant del tema en un bar, un col·legiat de Lleida molt apassionat exclama: “És necessari formar part del Col·legi! Els metges també han d’estar col·legiats per poder exercir. És una garantia, un segell que als ciutadans els serveix per identificar la vàlua dels professionals.“ Un altre que seu a la taula discrepa: “Doncs jo no crec que aquest sigui un termómetre definitiu per mesurar la vàlua d’un professional.” També a la capital del Segrià, un altre col·lega troba poc útil el Col·legi: “La representació i defensa del sector és absent, no veig què aporta al professional”.

Un amic periodista de Girona, no col·legiat, m’explica la seva opinió: “S’ha de reconèixer que aquí en els últims temps s’han muntat exposicions que valen la pena. Però veig cert immobilisme, poca iniciativa. I un dels seus emblemes, les Mosques de la Informació, -els premis que el Col·legi de Girona ofereix des de fa anys- ja fan flaire a resclosit. La cerimònia d’entrega dels premis és encarcarada i soporífera. Ah, i el catering cada any és pitjor.” Detall important.

Un altre company de la premsa diària de Girona ho veu una mica diferent: “Els últims 4 anys, el Col·legi ha estat força útil per la gent aturada, però em sobra corporativisme. Trobo que els seus responsables han iniciat un bon camí, malgrat no és suficient. Abans era molt més inútil. Ara em plantejo col·legiar-me i tot.”

Sí amics, són aquests, en definitiva, petits extractes del meu entorn, una enquesta gens científica, repeteixo, però que convida a pensar. I segurament ara és un bon moment per reflexionar-hi: com deia al principi, el Col·legi de Periodistes de Catalunya acaba de proclamar una nova junta, presidida per la periodista Neus Bonet, una professional reconeguda. Hi ha hagut canvis a totes les seus territorials de l’entitat i s’ha de tenir en compte que tots hi dediquen el seu temps voluntàriament.

Somnis enderrocats

En 4 anys, des de les últimes eleccions al Col·legi de Periodistes, les coses han canviat molt. El sector del periodisme viu una crisi molt profunda, i un órgan de representació com el que regeix el gremi no en pot quedar al marge. Sovint, els responsables de l’entitat s’han excusat en la “neutralitat” que han de mantenir entre els treballadors rasos i les direccions de les empreses de comunicació per justificar la seva inacció davant el festival d’acomiadaments i retallades de sou que hem viscut els darrers temps. “Ajustos laborals”  que han deixat un paisatge desolador i que han acabat tocant seriosament l’autoestima i la motivació dels professionals que avui dia encara tenen la sort de viure d’aquest ofici. Dels que ja no poden exercir, ni us ho explico. S’han enderrocat despietadament somnis i carreres professionals a tots els mitjans, públics i privats. Però la institució ha evitat entrar a l’arena per defensar l’essència de la nostra feina: les persones. Hi ha excepcions, és clar. Per exemple, el Col·legi de Tarragona s’ha pronunciat en més d’una ocasió contra diversos EROs d’empreses locals. Però la nova degana Bonet, ja marca la direcció a seguir en una entrevista a l’Agència Catalana de Notícies: “El Col·legi de Periodistes no pot entrar a una empresa i dir-li si ha de contractar a una persona o acomiadar-la o si ha de treure un ERO perquè seria com portar-li els comptes. Les empreses tenen els seus comitès d’empresa i el Col·legi no és un sindicat”.

Neus Bonet, nova degana del Col·legi de Periodistes de Catalunya

Neus Bonet, nova degana del Col·legi de Periodistes de Catalunya

I segurament és veritat, però la realitat és intimidant. Es calcula que a Espanya en els últims anys han perdut la feina més de 8.000 periodistes i segons la plataforma Mitjans en lluita el  sector de la comunicació és el segon més castigat per la crisi després del de la construcció. Els professionals que han estat defenestrats o que corren perill de ser-ho, tenen en aquesta plataforma i en els sindicats els seus baluards, tot i que de poc han servit en aquesta crisi tant voraç.

Actualment el Col·legi de Periodistes dóna i rep premis, organitza conferències, ofereix assessorament, té una borsa de treball sense ofertes de feina i vetlla pel codi deontològic que regeix el gremi. La pregunta és… de què serveix, per exemple, ser el guardià impol·lut d’un codi deontològic si al final no queda ningú que el pugui honorar o vulnerar? Però clar, això segurament és demagògia, perdoneu.

Precarietat paupèrrima. Acomiadaments massius. Por a perdre la feina. Intentar no molestar. Aquestes són les principals preocupacions que viu avui el gremi.

Sovint, els periodistes, el suposat quart poder, posem el crit al cel criticant als polítics que viuen allunyats del carrer. Diem que només governen pels poderosos  i que han deixat de ser operatius pels interessos del poble. Potser nosaltres hauríem de començar a fer una mica d’autocrítica també.

En la mateixa entrevista a l’ACN, la nova degana Bonet insisteix: “El Col·legi no és un sindicat, els sindicats i comitès d’empresa són els representants dels treballadors, nosaltres podem recomanar o parlar o denunciar quan s’afecta al model.”

El cas és que enmig d’una escabetxina terrible als mitjans de comunicació, a dalt de tot de la seva web, el Col·legi de Periodistes destaca i celebra amb un cartell gegantí que ha arribat als 10.000 seguidors al Twitter. Actualment l’entitat té 3.700 col·legiats. Amb la que està caient, el repte deu ser mantenir-los.

Portal del Col·legi de Periodistes de Catalunya

Portal del Col·legi de Periodistes de Catalunya

Cinema low cost. La batalla silenciosa ha començat

Suposem que tens un projecte aparentment viable, amb uns costos absolutament ajustats, basat en una exitosa novel·la catalana i  diversos actors de prestigi interessats a protagonitzar-lo. Però quan vas a buscar suport econòmic a les institucions culturals catalanes et claven un cop de porta al nas. No hi ha diners. Llavors decideixes presentar el projecte a les grans productores, i no només et foten un cop de porta sinó que, a més, et foragiten perseguint-te amb torxes com si fossis el Frankenstein de Mary Shelley. T’acusen de voler fer saltar el seu negoci pels aires.

Crónicas Drakonianas, notable debut audiovisual de

Crónicas Drakonianas, notable debut audiovisual de la productora Drakonia

Això és el que s’han trobat, asseguren, els responsables de Drakonia produccions, impulsors de l’adaptació al cinema del llibre “El pont dels jueus”, obra del mediàtic escriptor, periodista i expert en càmeres de trànsit Martí Gironell. Després d’aconseguir la cessió dels drets de la novel·la, el rebuig i les dificultats que s’han trobat a Catalunya han obligat a aquesta petita productora a fer les maletes i travessar la frontera per trobar inversors interessats en el projecte. Drakonia, amb seu a Figueres, és una companyia ja veterana especialitzada en espectacles medievals que fa temps que ambiciona fer un pas endavant en el món audiovisual. Ells, com altres petites productores, critiquen que en aquest país només es pot fer cinema subvencionat i lamenten el poc entusiasme dels grans productors, que recelen de les creatives i descarades propostes que ofereix el cinema de baix cost. Un fenòmen que, d’altra banda, cada cop empeny amb més força, amenaçant l’hegemonia de la indústria dominant. I no és exagerat dir que el sector audiovisual els veu com una amenaça: “No molesteu la gent que es dedica a fer cinema professionalment” asseguren que els va escopir una de les productores més importants i amb més prestigi actualment a Catalunya, quan li van demanar suport per tirar endavant la pel·lícula.

Isona Passola

Isona Passola

“Això és un drama!” diu quan li preguntes sobre el cine low cost Isona Passola, reconeguda productora –seu és l’éxit de “Pa negre”- i presidenta de l’Acadèmia Catalana de Cinema. Passola argumenta la seva oposició: “La nostra professió ocupa 12 mil persones a Catalunya. Si la gent treballa sense cobrar… això no se li pot demanar a ningú. El low cost ha estat una solució d’emergència. Si només s’ha de difondre per xarxes socials està molt bé, però… perdona, això nostre és un ofici. És com vendre per internet roba de quarta mà fent-la passar per roba nova. La solució és tenir una indústria normalitzada on hi entri el cinema de continguts més crítics, socials, independent… on hi entri el cinema comercial, on els professionals que viuen en aquest país, que són molt bons, puguin treballar i guanyar-se la vida. Hem de poder fer cine amb bons directors, amb bona fotografia… Hem de fer cine històric! I en aquests moments no podem per falta de diners. Hem de poder competir amb el cinema internacional. Necessitem una bona llei de mecenatge. El low cost és un bon camí per la gent que comença.”

Les grans productores recelen en un moment en què no hi ha diners

El cas és que portar “El pont dels jueus” a les pantalles com una producció de fantasia medieval costaria més de 6 milions d’euros, seguint els cànons i procediments estàndards del cinema convencional. La companyia que n’ha aconseguit els drets, però, estima que seguint una espartana racionalització de recursos es podria fer per menys d’un milió i preveu recuperar-ne la meitat amb la taquilla. Números molt assequibles sobre el paper però que, a Catalunya, només han despertat l’interès d’una productora de Barcelona.

L’Institut Català d’Empreses Culturals (ICEC) els va denegar la subvenció que van demanar i per això els promotors del projecte no han tingut més remei que mirar cap a França, on la Republique acaba de doblar el pressupost destinat a cultura. A Perpinyà han trobat complicitats. Hi ha dues productores franceses disposades a invertir en el llargmetratge. El guió està escrit, compta amb l’aprovació de l’autor original i l’interès d’actors de la talla de Josep Maria Pou, Sergi López o Àngels Bassas per protagonitzar-lo.

Però encara no és suficient. L’adaptació al cine de “El pont dels jueus” –per a alguns una interessant i entretinguda novel·la, per a d’altres soporífera i sembrada d’errades- de moment haurà d’esperar.

El pont dels jueus, escrit per Martí Gironell

El pont dels jueus, escrit per Martí Gironell

I aquest projecte només és un exemple de les creacions que bullen a Catalunya al marge de “l’oficialitat”. El malestar entre els creadors underground és creixent, però també és veritat que els costa aixecar la veu contra aquesta mena de “dictadura” imposada per l’establishment cinematogràfic català. Insinuen que rebel·lar-se, en un sector on es belluguen molts diners i on tothom es coneix, pot significar una condemna a l’ostracisme perpetu. Per això, quan parles amb aquests nous creadors, prefereixen l’anonimat.

És l’opció que adopta un dels habituals de l’escena gironina que m’assegura que, “el cinema a Catalunya, i també a Espanya, no rutlla perquè encara avui hi ha uns sistemes de subvencions establerts que només afavoreixen a uns pocs privilegiats, que òbviament no volen perdre el seu estatus”. I això que les noves tecnologies i la situació actual de crisi del cinema, com dèiem, comencen a amenaçar aquest estatus. O això sembla. El nostre cineasta anònim continua: “Tenir  talent no serveix de res si no tens diners. La formació a l’ESCAC, la gran ‘escola’ de cinema de Catalunya (i fins i tot d’Espanya) no és apta per a butxaques modestes. Una formació acadèmica professional en aquest país està reservada a les classes altes. El cinema a l’estat espanyol és classista.”

El cert és que les noves tecnologies han donat l’oportunitat de fer cinema a qualsevol que tingui ganes de provar-ho encara que no disposi de massa calers. A tots. A qui serveix però també a qui no. Les càmeres compactes han democratitzat el setè art, i en conseqüència han provocat el naixement del concepte low cost. Curtmetratges, websèries, llargmetratges… Molts productes, i alguns de molt bona factura, que han començat a sorgir sota el lema de “s’han d’optimitzar recursos”. El crowfunding, el micromecenatge, és un factor que neix lligat a aquest fenòmen. Un sistema de finançament que, per cert, ara també ha cridat l’atenció de produccions més tradicionalistes, que busquen una altra via d’entrada de diners. El low cost, en part, és també una conseqüència lógica dels dèficits que, segons aquests nous creadors, té la nostra indústria cinematogràfica: “La gent vol veure històries de tot tipus i només el low cost s’atreveix a explorar gèneres i històries.”

El cinema català low cost fa xup-xup

Un cop acabat un film comença la feina de veritat, la de distribució. I un paper important en aquesta roda la tenen els festivals, les televisions i les xarxes socials. I aquí també es noten les diferències. Els festivals i televisions d’aquí no aposten encara per les produccions low cost, les ignoren en benefici de propostes més tradicionalistes o de productores filials. Excepcionalment sí que s’admeten produccions underground, però només si venen avalades o presentades per personalitats contrastades. Però la immensa majoria de produccions modestes queden relegades a festivals de segona o tercera fila i les xarxes socials esdevenen el seu gran terreny per fer-se veure.

Altra cosa és el cinema d’autor tipus Albert Serra o Ventura Pons: “Aquests mengen a part, però algú hauria de preguntar-se per què aquest tipus de cineastes tenen suport públic incondicional i exagerat, any rere any, per fer unes pel·lícules que no interessen pràcticament a ningú i que, per tant, no ofereixen cap retorn, ni econòmic ni segurament cultural. El low cost també és una reacció a aquestes actituds polítiques incomprensibles. El finançament s’obté mitjançant el micromecenatge, buscant el suport d’un espectador que té l’oportunitat de col·laborar en una producció abans de que es faci, a títol de petit accionista de la mateixa.” , sentencia el nostre cineasta anònim.

Sobre el finançament públic… En temps de crisi, la cosa està més complicada que mai tenint en compte que quan et planteges seriosament fer una pel·lícula, normalment les subvencions suposen un 30% del pressupost del film. El Govern espanyol ha restringit les ajudes i a Catalunya només ofereixen 4 croquetes a repartir entre molts que tenen gana. Aquí us deixo un parell o tres de dades perquè veieu per on van els trets:

En concret, durant l’any passat, el Departament de Cultura de la Generalitat, a través de l’Institut Català d’Empreses Culturals, va rebre 72 projectes candidats a subvencions. Entre aquesta setantena d’aspirants només hi havia 1’8 milions d’euros per distribuir. Entre tots. Si us dic que un llargmetratge tipus, convencional, costa entre 5 i 7 milions d’euros, us podeu imaginar que:

1) Hi havia hòsties pels diners i…

2) … aquesta misèria tampoc solucionava gran cosa als que competien per l’ajut.

Dels 72 aspirants, només 23 han acabat obtenint la subvenció. Per cert, la productora més subvencionada per la Conselleria de Cultura el 2013 (200.000 euros) va ser Zeta Cinema, la que va presentar el projecte que porta per títol “Anacleto, agente secreto” (sic). L’actor encarregat d’encarnar el personatge creat per Manuel Vàzquez serà… Quim Gutiérrez (!?).

A Catalunya, els que tallen el bacallà al món del cinema, confien ara en el cèntim audiovisual, la taxa que la Generalitat preveu aplicar abans de l’estiu a les operadores d’internet i que pot suposar una injecció de 20’5 milions d’euros anuals pel sector. La pregunta és: se’n beneficiaran els petits creadors? De moment no hi ha resposta.

Per acabar, torno al cas concret de “El Pont dels jueus”. Personalment és un llibre que jo aconsellaria a algú que té problemes per dormir o per anar de ventre però, tot i això, no entenc que un projecte cinematogràfic com aquest no tingui sortida a Catalunya. L’èxit editorial d’aquesta obra, segurament per la tirada mediàtica de l’autor, ha estat absolut: en només dos anys, Gironell va vendre 60.000 exemplars, una burrada. Què ha passat doncs? És possible que a les productores de primera divisió del panorama cinematogràfic català els hi hagi tocat els ous que una companyia més modesta hagi aconseguit els drets sobre l’obra abans que ells. Però també és veritat que ara és un mal moment per fer pel·lícules, pels veterans i pels novells. El que està clar, però, és que la indústria s’hi juga molts diners i veu el cine de baix cost com una amenaça, com un intrús.

En aquesta batalla silenciosa que s’ha començat a lliurar hi perd, desgraciadament, la cultura catalana.

Dalí i la mare que el va parir

Inicialment havia pensat en titular aquest article “Em cago en Dalí”, per provocar. Precisament allò que sabia fer tan bé el geni. Però un article sobre un artista de la seva categoria no el pot encapçalar un títol com aquest. Al final de l’article em tornaré a referir al títol que finalment he escollit.

A mi, Salvador Dalí em provoca sentiments contradictoris. Com contradictori era ell, suposo. Per una banda crec que per a Figueres la seva figura ha estat una benedicció. Per l’altra, crec que ha estat un fre.

Salvador Dalí, amb cara de xupar llimones, el 1954. FOTO: Philippe Halsman

Salvador Dalí, amb cara de xupar llimones, el 1954. FOTO: Philippe Halsman

La capital de l’Alt Empordà commemora aquests dies els 25 anys de la mort de l’artista. L’efemèride convida a mirar cap enrere i pot ser una bona excusa per fer balanç. Què ha fet Figueres en aquests 25 anys? Anar fent. Quin ha estat l’esdeveniment més transcendent en tot aquest temps? Jo no en tinc cap dubte: l’arribada de l’AVE. Amb això crec que ja queda tot dit.

Per a mi Figueres sempre serà la ciutat que podria haver estat i mai serà. Per això em costa d’entendre l’excés d’onanisme que he detectat aquests dies de record i enaltiment de la figura daliniana. Per exemple, en una taula rodona celebrada aquesta setmana en commemoració de la mort del mestre surrealista s’han pogut sentir frases com “Figueres cal que respiri Dalí” o ” Cal crear un relat propi de Figueres entorn Dalí”. Com deia exasperat el meu amic David U. Ruiz: “Dalí, Dalí i més Dalí. Aquesta és la gran proposta dels prohoms (¿?) de la capital de l’Alt Empordà per saltar al segle XXI??”

És veritat que en aquesta taula rodona no s’hi pretenia arreglar els problemes de la ciutat. Era una tertúlia centrada en l’impacte del geni al lloc on va néixer i morir. Però… malgrat això: què vol dir que “Figueres ha de respirar Dalí”? És que Barcelona respira Gaudí? “Figueres ha de crear un relat propi a l’entorn de Dalí” deia un altre. És que Girona ha muntat la seva identitat al voltant del barri jueu? O en base a Xavier Cugat, Rafael Masó o Joan Roca? No, Girona té encant per si mateixa. Per l’urbanisme, per l’activisme cultural, pel comerç. I òbviament els germans Roca o el barri jueu són un important pol d’atracció COMPLEMENTARI. L’exalcalde Joaquim Nadal ho va entendre molt bé. Dalí pot ser una base, un trampolí. Però no ho pot ser tot. És un bé econòmic i cultural molt potent, que ningú més té, però Figueres ha de trobar la seva pròpia identitat. Ha de construir el seu propi relat. No es pot apalancar en el nom de Dalí.

Proposar el contrari i escoltar l’élit de la capital de l’Empordà aplaudir-ho en un auditori et dona la mesura del què ha passat aquests últims 25 anys a Figueres. En un quart de segle, el que un dia va ser una ciutat moderna, atractiva i cosmopolita s’ha convertit en una ciutat més. Desangelada. És com si quan Girona la va avançar per la dreta i sense intermitent, deixant-la enrere, Figueres hagués caigut en una depressió de la qual no s’ha recuperat mai més. Fins i tot, per les Fires i Festes de la Santa Creu, la ciutat importa forasters per fer els pregons des del balcó de l’Ajuntament!

El rovell de l'ou de Figueres un matí de diumenge. Desolació.

El rovell de l’ou de Figueres un matí de diumenge. Desolació.

I la política figuerenca? A Figueres la política, està en modo bucle i fa poca autocrítica. Els plens municipals a l’Ajuntament són eterns. Sovint s’hi debaten durant hores conceptes i problemàtiques que el govern municipal no pot resoldre, perquè la seva solució depèn de la Generalitat o l’Estat. O ni això. Figueres ha de debatre sobre l’avortament o embrancar-se en una discussió sobre el dret a decidir? O celebrar una sessió plenària amb 6 mocions que no tenen res a veure amb la ciutat? Sí, és surrealista. Dalí n’estaria orgullós.

I què en diu d’això la premsa local? Alguns, pocs, s’hi rebel·len. Altres, molts, s’hi conformen. Cal que nosaltres fem també una profunda reflexió sobre el nostre paper a l’auca figuerenca.

Avui prohoms de Figueres encara pretenen capitalitzar les pulsacions d’una ciutat que ja no representen, si l’han representat alguna vegada. Però no tot està perdut. La bona notícia és que alguna cosa es mou. Si tanquem el focus veurem que, per sort, Figueres és alguna cosa més que una ciutat estratègicament situada, regida per 4 poderoses famílies i els personatges que li fan el joc. És molt més que un grapat d’entitats històriques que avui no són res, només unes sangoneres de les arques municipals -i un enverinat lot de vots quan hi ha eleccions-. Figueres és avui diversitat, un conglomerat de cultures, comerciant però també proletària. Menys burgesa. Una ciutat amb una base jove molt espavilada, però que no té espais per respirar, per imaginar, per proposar. Senyors, la gent marxa a Girona buscant espais, oci i propostes culturals que a Figueres no troba!!!

La ciutat ha de començar a despertar-se d’aquesta hivernació. Ha de sortir del conformisme que la va engolir. I pot fer-ho, perquè hi ha alguna cosa que vibra sota quilos i quilos de desídia. Cal buscar el pols. Hi ha constants vitals, però cal escoltar-les i saber-les interpretar.

El Museu Dalí. 1'5 milions de visitants anuals. Éxit incontestable. FOTO: Marina López

El Museu Dalí. 1’5 milions de visitants anuals. Éxit incontestable. FOTO: Marina López

A Dalí deixem-lo en pau, a la seva tomba del Teatre Museu, que prou rèdits aporta a la ciutat. El més important, situar-la al mapa. De debò que no tenim res més que ens situï en aquest mapa? Amb què competim a les comarques de Girona, a Catalunya..? Amb les flaones? Crec que la ciutat ha de revaloritzar-se en molts fronts. I el de la cultura és fonamental, és la gran assignatura pendent. Un bon començament podria ser posar-nos a presumir d’uns artistes locals que van créixer admirant Dalí i que avui són mestres reconeguts en diverses disciplines però no se senten aprofitats. Jo crec que aquest és el millor homenatge que podem fer a Dalí 25 anys després de la seva mort.

Per cert. La mare que va parir Salvador Dalí es deia Felipa Domènech. En l’estricta llar del notari Dalí, ella va ser la que suavitzava aquella rigidesa i la que va animar al jove Salvador a desenvolupar el seu talent artístic. La Felipa va morir d’un càncer d’úter. El pintor tenia 16 anys i la pèrdua el va marcar profundament: “Va ser el cop més fort que he rebut en la meva vida. No podia resignar-me a la pèrdua de l’ésser amb qui comptava per fer invisibles les inevitables taques de la meva ànima”, va dir més tard. La mare que el va parir va ser essencial per construir la seva identitat.

I tanmateix, hi ha esperança. La Plaça de la Font Lluminosa.

I tanmateix, hi ha esperança. La Plaça de la Font Lluminosa.