Author Archives: Regant el ficus

Biffy Clyro, una constel·lació de hits

Escric això 4 dies després de l’esperat retorn de Biffy Clyro a Barcelona, a casa seva, a la Sala Razzmatazz. Vull dir amb això que ja no ho escric en calent, sinó que han passat uns dies i la distància et deixa menys espai per la subjectivitat. Però aviso que seré molt subjectiu. Em considero una groupie de Biffy. No ho puc evitar, me’n vaig enamorar des del mateix dia que me’ls va presentar la Marina López, una declarada i prestigiosa biffyclyrista. De fet una de les privilegiades que ha pogut gaudir de la seva música amb prou feines acompanyada de 4 gats, en una sala mig buida,  o quan aquests escocesos feien de teloners d’altres grups -com Muse-  als seus concerts a la capital catalana.

Simon Neil tocant el cel a Barcelona

Simon Neil tocant el cel a Barcelona

Razzmatazz és com la residència dels Biffy quan vénen per Catalunya. En aquest espai, en diverses visites, han anat conquistant sales. Van passar de la 3 -la més petita- a la 2, i finalment, aquest dimecres (11-12-13), van assaltar la sala 1, la més àmplia. Plena a vessar. Era la sala gran però… amb un espai per a 3.000 persones. I cal tenir en compte que aquests tios, a Anglaterra, estan acostumats a omplir estadis com el de Wembley, on hi caben… 90.000 espectadors!!! Aquí en teniu la prova en un altre recinte brutal: Reading, aquest agost:

En resum. Al Regne Unit aquests tios són unes putes estrelles del rock. De fet això és el que més estranya a tothom que els segueix des de fa temps. És incomprensible, però és així: mentre a Anglaterra Biffy Clyro ho peta i és un grup reconegudíssim, fora de les illes britàniques se’ls coneix poc i només els veuràs en sales petites. Si amics, la fama en el món del rock és capriciosa. El seu últim disc, “Opposites”, va sortir a la venda a principis d’aquest 2013 i es va convertir ràpidament en número 1 a UK. L’àlbum, amb doble CD i DVD, es va col·locar entre els 10 primers en diversos països europeus com Alemanya o Suïssa. Hi entenen més de música els alemanys o els suecs que nosaltres? Doncs sí, es veu que sí.

Sé que el que diré pot provocar un infart als gihaidistes del rock però, per a mi, els Biffy Clyro, ara mateix, són més grans que Foo Fighters o Coldplay. Per què? En què em baso per fer aquesta afirmació? Escolteu tots els seus treballs, sobretot els tres últims. Us imagineu una constel·lació d’estrelles diferents, però on totes brillen amb la mateixa intensitat? Doncs així és el repertori d’aquest fabulós grup escocès. Pocs trios com aquest reuneixen tantes cançons rodones a cadascun dels seus discos. Simplement t’enganxen. I poques bandes com aquesta tenen la capacitat de fer-te entrar encara més en aquestes cançons quan les escoltes en directe. Sembla que quan les escoltes en viu, amb menys producció, les entens i t’atrapen encara més.

Uns imberbes Biffy Clyro

Uns imberbes Biffy Clyro

Simon Neil i els bessons James i Ben Johnston toquen junts des de fa 18 anys, quan amb prou feines eren uns joves imberbes. Durant aquest temps -al marge de veure com de cruel ha estat la genètica capil·lar amb un dels bessons- han publicat sis àlbums. Des del 1995, han anat polint sense artificis el so punk-rocker propi del Seattle grunge que els va inspirar en l’adolescència fins a adoptar l’estil Biffy. Inimitable. No s’hi pot posar cap etiqueta, perquè ningú el pot igualar. La melodia és el centre de tot i les tornades enganxoses brillen tant en la brutícia sorollosa d’una Fender distorsionada com en la delicadesa d’una acústica acoblada. Un treball sintetitza el seu talent per aconseguir-ho: “Only Revolutions” (2009). Una joia, un disc RODÓ. Només us posaré 4 exemples d’això que dic. Feu el favor d’escoltar el deliciós contrast entre ‘That Golden Rule‘ i ‘God & Satan‘, la boja alegria que et provoca ‘Bubbles‘ o, sobretot, l’etern himne d’aquests escocesos: ‘Many of horror’.

Portada d'Only Revolutions (2009). Un dels millors discos que he escoltat

Portada d’Only Revolutions (2009). Un dels millors discos que he escoltat

Però a Barcelona aquest desembre els Biffy venien a presentar “Opposites” un treball editat aquest 2013 amb 20 cançons repartides en dos cd’s però que funcionen com un tot. No us enganyaré. Després d'”Only Revolutions”, per a mi una obra mestra, “Opposites” tenia bon gust, però no era tan bo. Però aquesta era només la primera impressió. Val, i la segona i la tercera. Potser també la quarta. Però a la cinquena, quan aconseguies abstraure’t i abandonar els prejudicis, veies que tenies davant una nova col·lecció de cançons precioses. Diamants que has d’anar escoltant per sentir la seva brillantor. Però el que m’ha acabat convencent és escoltar-les en viu.

Sonava ‘We Are Family’ de fil musical mentre els tècnics acabaven d’enllestir l’escenari. I de sobte van aparèixer. Els amics Biffy es van presentar a Barcelona, a Razzmatazz, enxufant per començar i a boca de canó ‘Different People’, una d’aquestes cançons noves que en directe m’havien d’enamorar. I no només em va enamorar, sinó que a més se’m va emportar al llit, sense passar per caixa ni carícies prèvies. I perquè quedés clar que aquests hòmens d’Escòcia saben com mantenir la tensió, de seguida va tronar una carta guanyadora: ‘That Golden Rule’. I només era la segona cançó i amb prou feines havien passat 5 minuts. El concert va durar al voltant d’una hora i 45 minuts, i va ser espectacular. Razzmatazz és un espai rude, una sala amb una acústica infame, però Biffy Clyro ho sap, hi estan acostumats, i per això també saben com contrarestar-ho amb potència i una execució impecable.

Acariciant un dels hits de la nit: Many of horror

Després d’acariciar un dels hits de la nit: Many of horror

El power trio de Kilmarnock, Escòcia (ajudats d’un teclista i un altre guitarra en la penombra) van deixar anar tots i cadascun dels himnes del seu repertori, els nous i els vells, i encara se’n van deixar uns quants pel camí. ‘Who’s Got a Match’, ‘Biblical’, ‘God & Satan’, ‘Bubbles’, ‘Spanish Radio’, ‘Little Hospitals’, ‘The Rain’ i la meravellosa ‘Folding Stars’ (a la sala Riviera de Madrid la van canviar per ‘Machines’, també preciosa). Llavors va ser quan aquests bojos van disparar com una bomba atòmica ‘Living is a Problem Because Everything Dies’. Aclaparadora. I llavors si, després d’aquesta descàrrega d’adrenalina, la cançó de la seva vida, de les nostres vides: ‘Many of horror’, una balada dolorosa que és una punxada agradable, amb un cor sobrenatural dels germans Johnston que inevitablement s’encomana a tota l’audiència: “Oooooohhh Ohhhh Oooooohhh”. S’hi van afegir fins i tot els goril·les que vigilaven l’escenari. Gloriós.

img_4639.jpg

Catarsi a Razzmatazz. (Sembla el títol d’una peli de Woody Allen, no?)

Però no es va acabar aquí. Amb la mestria d’uns veterans (que ho són, tot i que amb prou feines passen dels 30), durant aquesta nit van encadenar encara més hits, alternant la tempesta amb la calma: ‘Sound like a Ballons’, ’57’, ‘Black Chandelier’, ‘Glitter and Trauma’, ‘Woo Woo’, ‘Opposite’, ‘The Captain’ ,’Stingin’ Belle’. Segur que me’n deixo alguna. El show va ser implacable, només es va interromple pels bisos, que van coronar amb un altre himne, abans de marxar: ‘Mountains’. Entremig poques paraules -i quan es dirigien al públic, costava d’entendre’ls, és el que té l’escocès tancat de Kilmarnock!- i molts de somriures còmplices, entre ells i el públic.

Mon the biff!!!

Mon the biff!!!

Per cert, encara ningú sap d’on han tret el nom de la banda els germans Johnston i l’amic Simon. Segurament és una broma. Com les que es fan en directe. Com les que fan que continuïn semblant un grup d’amiguets que s’ajunten i fan el que més els hi agrada. Música per ser feliços.

Gràcies per presentar-me’ls, amor meu.

Mon the Biff!!

PD: Menció a part tenen els Walking Papers. Resulta que els teloners de Biffy Clyro a Barcelona són una boníssima banda de Seattle amb un sol disc al mercat (“Walking Papers”) però amb membres tan il·lustres com Duff McKagan (baixista original de Guns N’Roses i l’home que va donar nom a la famosa cervesa dels Simpson) o Barrett Martin, contundent bateria d’Screaming Trees. Molt bons.

Walking Papers en acció

Walking Papers en acció

Especialment va agradar un bonic tema que va fer que el públic desenfundés ràpidament els mòbils per buscar el títol de la cançó amb l’aplicació Soundhound. Però el moviment va ser infructuós. La cançó és nova, l’estan tocant als concerts i no apareix al seu repertori oficial. Es diu ‘Red and White’ i en trobareu algun vídeo com aquest al youtube.

La veritat del cas Raval

Per a un policia indigne de la placa que porta cosida a la cartera hi ha un avantatge encara més poderós que la facultat de poder utilitzar la força i la violència sense donar massa explicacions: la presumpció de veracitat. Aquest precepte sagrat, que per a qualsevol ciutadà representaria un perillós do d’impunitat, està en mans dels agents perquè es pressuposa que serà exercit amb escrupulosa precisió, honestedat i professionalitat.

La justícia dóna per fet que un agent de policia sempre diu la veritat. Per entendre’ns ras i curt: quan dos ciutadans parlen davant un jutge, la paraula d’aquestes persones val el mateix. En el cas d’un policia no. La seva paraula val més que la d’aquests ciutadans. Està per sobre. És més: en termes jurídics, la presumpció d’innocència de qualsevol individu DECAU davant la presumpció de veracitat de què gaudeix un policia.

Gràcies al meu ofici he tingut la sort de conèixer uns quants policies. I us puc assegurar que és molt difícil no empatitzar amb un col·lectiu que us garanteixo que s’empassa cada dia quantitats ingents de merda i que es deixa la pell perquè les nostres ciutats siguin millors. Jo sovint els veig com uns escombriaires de la llei. La feina que fan sovint no la valorem. Quan sortim al carrer, està net perquè ells ja s’han endut la brossa. És una professió realment sacrificada i amb un fort desgast personal. Però alguns d’ells em reconeixen sense problemes que, com a tots els col·lectius, al seu gremi s’hi ha col·lat gent indesitjable, persones que no mereixerien dur uniforme i que aprofiten la seva condició de policies per cometre abusos.

De casos n’hi ha. Des del més cutre, fins al més salvatge. Des del cas de la venjativa mossa de Girona Saray Pastor, sentenciada a 3 anys de presó per posar vàries multes de trànsit falses a un paio amb qui havia discutit en una discoteca, fins al cas de la brutal pallissa que 5 mossos van clavar a un detingut a la comissaria de les Corts.  La víctima era un ciutadà innocent que van confondre amb un atracador. Tots estan condemnats a penes de presó.

Es fa difícil formar-se una opinió definitiva sobre el que va passar la nit del 5 d’octubre al carrer Aurora de Barcelona, al barri del Raval, quan 8 agents es van abraonar amb violència sobre l’home que hores després va acabar morint a l’hospital. No coneixem els condicionants d’aquella intervenció policial. El que sí que sabem és que l’atestat policial que van escriure els agents implicats ometia elements comprometedors d’aquesta actuació que després van quedar en evidència en diversos vídeos domèstics gravats pels testimonis d’aquella violenta escena. Unes imatges amb agressions que glacen la sang i que els 8 agents, imputats per la jutge, consideren necessàries, reglamentàries i ajustades a protocol. Per cert, l’informe toxicològic desmenteix que l’home anés absolutament drogat, com va assegurar almenys un dels policies.

Vídeo gravat per un testimoni de la fatídica actuació policial al Raval FOTO: El Periódico

Vídeo gravat per un testimoni de la fatídica actuació policial al Raval FOTO: El Periódico

Quants agents dels implicats en el cas Raval van sortir a explicar als seus caps que el primer relat “oficial” no s’ajustava al que en realitat havia passat aquella nit? Cap. Van ser aquells vídeos publicats pels mitjans de comunicació els que van exhumar la veritat enterrada i van obligar a la policia a admetre que la seva versió tenia llacunes.

Posem un altre exemple. Quants agents dels implicats en el cas Esther Quintana van explicar al Conseller Felip Puig que estava mentint quan deia que no hi havia cap furgoneta antiavalots just en el punt on aquesta veïna de Barcelona va perdre un ull, suposadament a causa d’una pilota de goma, durant la última vaga general? Cap. Però la furgoneta hi era i ho va demostrar l’oportuna càmera d’un periodista, que en va captar les imatges.

La policia és de fiar? NO SEMPRE, i menys quan ha de salvar el seu propi cul.

No sé què va passar la nit del 5 d’octubre passat al carrer Aurora de Barcelona i crec que per molt dures que siguin les imatges, tots hem de ser prudents a l’hora d’emetre una opinió. Els cops d’aquests agents van acabar amb la vida de Juan Andrés Benítez? S’ha de demostrar. El que sí que sé és que la llei (gairebé sempre) actua. La presumpció de veracitat no va salvar ni a l’escultural mossa de Girona ni als Mossos de les Corts que van actuar com a autèntiques bèsties…

Ah si, perdó. A tots ells els ha salvat de la presó una petició d’indult.

Mossos acariciant un detingut a la Comissaria de les Corts FOTO: llibertat.cat

Mossos acariciant un detingut a la Comissaria de les Corts FOTO: llibertat.cat

EDITO:

… Per afegir els resultats definitius de l’autòpsia feta al difunt Juan Andrés Benítez. Els forenses conclouen que els cops que va rebre Juan Andrés Benítez per part de la policia i durant la primera baralla al Raval van influir en la seva mort però no van ser determinants segons l’informe forense definitiu al qual ha tingut accés la Cadena SER. El document final apunta fins a 4 causes: els cops de la baralla i dels mossos, l’estrès durant la contenció policial, el consum de cocaïna i una malaltia cardíaca de la víctima. Els detalls, en aquest enllaç, notícia de SER Catalunya.

Els collons d’Arcadi Calzada

La pregunta del diputat de Ciutadans, Jordi Cañas, era molt simple: “Vostè troba ètic vendre obres d’art de la seva pròpia galeria a la Fundació Caixa Girona, contractar serveis per valor de mig milió d’euros a una empresa copropietat de la seva filla o emetre factures irregulars?”

I llavors va ser quan l’expresident de Caixa Girona, Arcadi Calzada, va deixar anar una resposta inquietant per a la posteritat: “La frontera de l’ètica és sempre relativa”, va excretar amb posat d’home sofert.

La frase pronunciada per l’exalcalde d’Olot, exdiputat de CiU, empresari i fincancer encara retruny a les parets del Parlament, on dilluns se celebrava la Comissió d’investigació sobre l’actuació de les Caixes catalanes. “Al final –prosseguia Calzada tot lamentant-se- resulta que et dediques 13 anys, dia a dia, a la institució, que n’ets feliç, que fas una tasca raonable… i resulta que dues o tres cosetes ara són el tot”.

Aquestes “dues o tres cosetes” a les que es referia Arcadi Calzada, són les irregularitats que va destapar un informe d’inspectors de la Generalitat l’any 2009.

Va ser el mateix diputat de Ciutadans qui, una estona abans, collant i collant, va arrencar amb tenalles a l’expresident el reconeixement implícit d’una d’aquestes irregularitats que constatava aquell informe: la venda de quadres a Caixa Girona a través d’una galeria de la seva propietat. Si. Aquest home es dedicava a vendre obres d’art com a galerista a l’entitat financera que ell mateix presidia.  Després passava la factura sense cap remordiment i així, en només 3 anys, hauria cobrat més de 140 mil euros. En el primer torn de preguntes, Arcadi Calzada va dir que l’únic que va fer és gestionar uns simples “regals de Nadal”. Repreguntat una i una altra vegada, va acabar confessant que eren “regals de Nadal que eren obres d’art”. Res de l’altre món, uns quadres valorats en uns 500 euros que, “com era tradició de feia anys” Caixa Girona regalava cada Nadal a membres del Consell d’Administració i clients VIP.

Arcadi Calzada, al Parlament. Foto: ACN

Arcadi Calzada, al Parlament. Foto: ACN

Mentre l’exbanquer se sincerava, el diputat nacionalista de CiU, Ferran Falcó, esperava torn, preparant els elogis que més tard dedicaria a Calzada, per refer-lo de l’escomesa de la resta de partits: ICV, PP i C’s (els més agressius) i ERC, també sense pietat però amb menys contundència. Precisament Esquerra va deixar en evidència l’estranya memòria regressiva de Calzada. Durant la seva intervenció inicial, l’expresident de Caixa Girona es va dedicar a desgranar una traca de virtuts econòmiques per demostrar que, quan va abandonar el càrrec (per imperatiu legal), va deixar al seu successor una entitat solvent i amb una quota de mercat del 30% sobre el territori. Va dir també que el seu sou era de 160 mil euros, que va marxar sense indemnització i va presumir de “no haver impulsat MAI cap emissió de preferents”.

El que passa és que aquesta última afirmació no era certa. El diputat d’ERC Pere Aragonès el va corregir: “Vostè va posar en marxa DUES emissions. Una de 20 milions i una altra de 30. No és veritat?” Aquestes paraules van activar algun mecanisme al cervell de Calzada perquè, coses de la vida, immediatament va recuperar la memòria.  “Si, ara que ho diu, és veritat. 50 milions no?”.

Les excursions de Calzada a la seva galeria d’art, per vendre quadres a la Fundació de Caixa Girona, -que ell mateix dirigia- van centrar bona part de la compareixença. També es van analitzar els tractes que l’entitat financera, que presidia, tenia amb una empresa copropietat de la seva filla. Arcadi Calzada va admetre implícitament que aquesta societat, Juno Consulting, va facturar a Caixa Girona almenys 500 mil euros. Qüestionat per això una vegada i una altra l’expresident ho va despatxar amb un mantra que va repetir sens desmai: “tot això que diuen és jurídicament irrellevant”.

Durant aquesta sessió, a la Sala de Comissions del Parlament, també es van sentir altres veus colpidores: per exemple la de qui va ser la mà dreta de Calzada, Aleix Gimbernat. L’exdirector general de la caixa va sostenir que als estatuts de les caixes aprovats per la Generalitat “hi ha una coletilla” que donaria cobertura legal a la intensa venda de quadres del seu superior. Quan la diputada socialista Rocío Martínez Sampere li va preguntar si, encara que aquestes operacions fossin legals, ho considerava una pràctica ètica, Gimbernat va respondre que no tenia opinió, que qui manava era el consell d’administració de la caixa que sempre ho va beneir tot. Inquietant.

I inquietant va sonar també l’afirmació de l’últim president de Caixa Girona abans de l’absorció per part de La Caixa, l’any 2010. Manel Serra, correctíssim en les formes, va admetre que quan va accedir a la presidència de l’entitat va estar valorant fins a l’últim moment denunciar a la Fiscalia els peculiars hàbits del seu antecessor. Serra va arribar a qualificar de “preocupant que fossin conegudes i tolerades algunes pràctiques poc ortodoxes” durant la presidència d’Arcadi Calzada. Aconsellat pels serveis jurídics, va explicar que finalment va optar per mirar cap a un altre costat “pel bé de l’entitat”.

LOGOTI~1

Logotip de l’extinta Caixa Girona

Arcadi Calzada surt viu d’aquesta comissió d’investigació perquè, certament, la Conselleria d’Economia, sota el criteri del llavors Conseller Antoni Castells, va decidir enterrar les nombroses i greus irregularitats detectades pels inspectors de la Generalitat el 2009. Es van acabar arxivant. Però tinc la sensació que també en surt viu perquè aquestes maquinacions (almenys les conegudes) són pecata minuta comparades amb les que han perpetrat altres col·legues seus (llegeixi’s el cas Caixa Penedès o el cas Caixa Catalunya, els dos sota investigació judicial).

Cal recordar que la inspecció de la Generalitat també va concloure que des de Caixa Girona es van concedir crèdits avantatjosos a membres del seu consell d’administració. L’informe, molt dur, també sentenciava en les conclusions  que no hi havia control intern de la Fundació. Els inspectors també van revisar 16 convenis i dos d’ells portaven estampada la firma de Fèlix Millet. De fet, Calzada i Millet van firmar un conveni per fer al Palau de la Música una exposició d’obres de Francisco Leiro, pel qual la fundació gironina va pagar 75 mil euros en concepte de “donatiu irrevocable pur i simple” (diu textualment l’acta de la inspecció). Millet també apareix en una certificació que diu que la Fundació Caixa Girona va lliurar, també en concepte de donació pura i simple, 37 mil euros, com a “membre protector”.

“No em compari amb Millet!”, va regirar-se irat qui va ser el totpoderós dirigent de Caixa Girona durant 13 anys quan un dels diputats de la Comissió va posar sobre la taula la seva relació d’amistat amb el saquejador del Palau de la Música, també molt vinculat al cercle de poder de Convergència Democràtica. “No em compari ni de lluny amb el senyor Fèlix Millet. Una mica de respecte!” va protestar.

Estranya protesta, perquè Millet i Calzada tenen en comú una filosofia que objectivament els agermana: els dos prohoms catalans es van passar l’ètica per l’escrot per guanyar diners aprofitant la seva posició de poder i aparcant les bones pràctiques a la cuneta.

Ben mirat, Arcadi Calzada ha estat l’exbanquer més sincer que ha passat pel Parlament els últims dies. És l’únic que ha tingut els collons de deixar clar que l’ètica, quan hi ha pasta pel mig –en concret, la seva-  és prescindible.

Es tripliquen els embarassos adolescents

Embaràs test

Segons les últimes dades oficials, a Catalunya en 4 anys s’han triplicat els casos de mares menors de 15 anys i han pujat un 15 per cent les noies d’aquesta mateixa edat que han optat per avortar. Mai s’havien registrat tants casos en l’estadística que arrenca el 2008.

Anant a la dada, segons la Conselleria de Salut, 99 adolescents van decidir avortar durant el 2012, 14 més que l’any anterior i màxim històric. I en els últims 4 anys també s’ha multiplicat per 3 el nombre menors de 15 anys que han acabat donant a llum. L’any passat van ser 29 mares. Les dades absolutes són petites -en el cas de les interrupcions de l’embaràs, la xifra no representa ni un 1 per cent dels 22 mil avortaments que es van registrar a Catalunya l’any passat- però segons el pediatra Antoni Martínez Roig, el percentatge enganya, perquè els embarassos adolescents exposen a les noies a una vida truncada. Ho ha explicat a SER Catalunya: “Moltes vegades la família se n’assabenta al sisè o setè mes de gestació, perquè físicament ja costa d’amagar. Durant tot aquest temps, la noia té tota una sèrie de problemes que els viu sola o amb el noi, si és que el noi hi participa. Es plantegen què fer, si estudiar, si econòmicament podrà sostenir la seva família o si dependrà dels adults que té al voltant per sobreviure amb el fill”.

Si obrim el prisma a noies d’entre 15 i 19 anys, els avortaments augmenten fins els 2.500.

L’educació sexual, clau

La precocitat de les relacions, una educació sexual insuficient, aparcar els anticonceptius o raons culturals expliquen, segons els especialistes, aquest augment. Si es descarta l’avortament, una altra opció és donar la criatura en adopció. Segons Martínez Roig, si la mare escull aquest camí, també pot ser molt traumàtic: “S’ha de madurar molt bé. Ens trobem en situacions que no ho tenen decidit del tot i que prenen la decisió dos o tres dies després de tenir el nadó. Això vol dir que ja tenen un lligam amb la criatura i és un sotrac important per aquesta persona.”

La Societat Catalana de Pediatria creu que si tira endavant la nova legislació sobre l’avortament que impulsa el PP, això complicarà encara més la vida a les dones que decideixin interrompre l’embaràs. Per tractar aquesta problemàtica l’entitat ha organitzat el pròxim 30 de novembre la IV Jornada multidisplinària “Embaràs en l’adolescent”, on participaran professionals del gremi, ginecòlegs, llevadores, educadors socials i fins i tot jutges.

El polèmic informe sobre el #focemporda va costar 17 mil euros

Gairebé s’ha hagut d’arrencar la informació amb tenalles però, finalment, Interior ha reconegut a SER Catalunya que  la Generalitat va pagar a l’Institut Cerdà 17 mil euros pel controvertit informe que va presentar la setmana passada al Parlament sobre els focs que van arrasar l’Empordà l’any passat. Un document que recull dades que ja es coneixien i que conclou, fonamentalment, que s’havia de reforçar la comunicació amb els alcaldes i millorar els plans d’actuació municipals. Després de conèixer el que s’ha pagat, els alcaldes consultats s’enfilen per les parets. 

Eduard Payrà, alcalde de Darnius

Eduard Payrà, alcalde de Darnius

D’intolerable ha qualificat l’alcalde de Darnius, Eduard Payrà, el preu que ha pagat la Conselleria que controla Unió per aquest informe que, segons ha afegit, només serveix per fer la pilota als responsables d’aquest departament. “Gastar-se, a dia d’avui, 17 mil euros en un informe que no reflexa la realitat i només exposa una petita part del que va passar… és una mica escandalós pagar això per un document que només serveix per ensabonar la Conselleria d’Interior” ha dit un indignat Payrà.

Darnius va ser un dels municipis més afectats… també Llers. Carles Fortiana, l’alcalde ha declarat a la mateixa emissora: “Ja sabem com va això de la política, no? A vegades els informes tapen el que sigui. Si ells consideren que havien de fer aquest informe, endavant.”

Vista panoràmica de la devastació entre Biure i Pont de Molins

Vista panoràmica de la devastació entre Biure i Pont de Molins

L’estudi demana també paciència a la població quan es tallen carreteres i destaca l’efectivitat d’aquests talls però sense mencionar en cap moment el col·lapse que es va provocar a la N260 a Portbou i que va acabar amb la mort d’un pare i una filla que es van llençar penya segat avall fugint del foc que es va declarar al poble.

En aquest incendi van morir-hi 4 persones i va arrasar 13 mil hectàrees. Ara, un informe miserable que ha costat un ull de la cara, serveix a Interior per treure pit. No sé a vosaltres. A mi em fot fàstic.