La pregunta del diputat de Ciutadans, Jordi Cañas, era molt simple: “Vostè troba ètic vendre obres d’art de la seva pròpia galeria a la Fundació Caixa Girona, contractar serveis per valor de mig milió d’euros a una empresa copropietat de la seva filla o emetre factures irregulars?”

I llavors va ser quan l’expresident de Caixa Girona, Arcadi Calzada, va deixar anar una resposta inquietant per a la posteritat: “La frontera de l’ètica és sempre relativa”, va excretar amb posat d’home sofert.

La frase pronunciada per l’exalcalde d’Olot, exdiputat de CiU, empresari i fincancer encara retruny a les parets del Parlament, on dilluns se celebrava la Comissió d’investigació sobre l’actuació de les Caixes catalanes. “Al final –prosseguia Calzada tot lamentant-se- resulta que et dediques 13 anys, dia a dia, a la institució, que n’ets feliç, que fas una tasca raonable… i resulta que dues o tres cosetes ara són el tot”.

Aquestes “dues o tres cosetes” a les que es referia Arcadi Calzada, són les irregularitats que va destapar un informe d’inspectors de la Generalitat l’any 2009.

Va ser el mateix diputat de Ciutadans qui, una estona abans, collant i collant, va arrencar amb tenalles a l’expresident el reconeixement implícit d’una d’aquestes irregularitats que constatava aquell informe: la venda de quadres a Caixa Girona a través d’una galeria de la seva propietat. Si. Aquest home es dedicava a vendre obres d’art com a galerista a l’entitat financera que ell mateix presidia.  Després passava la factura sense cap remordiment i així, en només 3 anys, hauria cobrat més de 140 mil euros. En el primer torn de preguntes, Arcadi Calzada va dir que l’únic que va fer és gestionar uns simples “regals de Nadal”. Repreguntat una i una altra vegada, va acabar confessant que eren “regals de Nadal que eren obres d’art”. Res de l’altre món, uns quadres valorats en uns 500 euros que, “com era tradició de feia anys” Caixa Girona regalava cada Nadal a membres del Consell d’Administració i clients VIP.

Arcadi Calzada, al Parlament. Foto: ACN

Mentre l’exbanquer se sincerava, el diputat nacionalista de CiU, Ferran Falcó, esperava torn, preparant els elogis que més tard dedicaria a Calzada, per refer-lo de l’escomesa de la resta de partits: ICV, PP i C’s (els més agressius) i ERC, també sense pietat però amb menys contundència. Precisament Esquerra va deixar en evidència l’estranya memòria regressiva de Calzada. Durant la seva intervenció inicial, l’expresident de Caixa Girona es va dedicar a desgranar una traca de virtuts econòmiques per demostrar que, quan va abandonar el càrrec (per imperatiu legal), va deixar al seu successor una entitat solvent i amb una quota de mercat del 30% sobre el territori. Va dir també que el seu sou era de 160 mil euros, que va marxar sense indemnització i va presumir de “no haver impulsat MAI cap emissió de preferents”.

El que passa és que aquesta última afirmació no era certa. El diputat d’ERC Pere Aragonès el va corregir: “Vostè va posar en marxa DUES emissions. Una de 20 milions i una altra de 30. No és veritat?” Aquestes paraules van activar algun mecanisme al cervell de Calzada perquè, coses de la vida, immediatament va recuperar la memòria.  “Si, ara que ho diu, és veritat. 50 milions no?”.

Les excursions de Calzada a la seva galeria d’art, per vendre quadres a la Fundació de Caixa Girona, -que ell mateix dirigia- van centrar bona part de la compareixença. També es van analitzar els tractes que l’entitat financera, que presidia, tenia amb una empresa copropietat de la seva filla. Arcadi Calzada va admetre implícitament que aquesta societat, Juno Consulting, va facturar a Caixa Girona almenys 500 mil euros. Qüestionat per això una vegada i una altra l’expresident ho va despatxar amb un mantra que va repetir sens desmai: “tot això que diuen és jurídicament irrellevant”.

Durant aquesta sessió, a la Sala de Comissions del Parlament, també es van sentir altres veus colpidores: per exemple la de qui va ser la mà dreta de Calzada, Aleix Gimbernat. L’exdirector general de la caixa va sostenir que als estatuts de les caixes aprovats per la Generalitat “hi ha una coletilla” que donaria cobertura legal a la intensa venda de quadres del seu superior. Quan la diputada socialista Rocío Martínez Sampere li va preguntar si, encara que aquestes operacions fossin legals, ho considerava una pràctica ètica, Gimbernat va respondre que no tenia opinió, que qui manava era el consell d’administració de la caixa que sempre ho va beneir tot. Inquietant.

I inquietant va sonar també l’afirmació de l’últim president de Caixa Girona abans de l’absorció per part de La Caixa, l’any 2010. Manel Serra, correctíssim en les formes, va admetre que quan va accedir a la presidència de l’entitat va estar valorant fins a l’últim moment denunciar a la Fiscalia els peculiars hàbits del seu antecessor. Serra va arribar a qualificar de “preocupant que fossin conegudes i tolerades algunes pràctiques poc ortodoxes” durant la presidència d’Arcadi Calzada. Aconsellat pels serveis jurídics, va explicar que finalment va optar per mirar cap a un altre costat “pel bé de l’entitat”.

Logotip de l’extinta Caixa Girona

Arcadi Calzada surt viu d’aquesta comissió d’investigació perquè, certament, la Conselleria d’Economia, sota el criteri del llavors Conseller Antoni Castells, va decidir enterrar les nombroses i greus irregularitats detectades pels inspectors de la Generalitat el 2009. Es van acabar arxivant. Però tinc la sensació que també en surt viu perquè aquestes maquinacions (almenys les conegudes) són pecata minuta comparades amb les que han perpetrat altres col·legues seus (llegeixi’s el cas Caixa Penedès o el cas Caixa Catalunya, els dos sota investigació judicial).

Cal recordar que la inspecció de la Generalitat també va concloure que des de Caixa Girona es van concedir crèdits avantatjosos a membres del seu consell d’administració. L’informe, molt dur, també sentenciava en les conclusions  que no hi havia control intern de la Fundació. Els inspectors també van revisar 16 convenis i dos d’ells portaven estampada la firma de Fèlix Millet. De fet, Calzada i Millet van firmar un conveni per fer al Palau de la Música una exposició d’obres de Francisco Leiro, pel qual la fundació gironina va pagar 75 mil euros en concepte de “donatiu irrevocable pur i simple” (diu textualment l’acta de la inspecció). Millet també apareix en una certificació que diu que la Fundació Caixa Girona va lliurar, també en concepte de donació pura i simple, 37 mil euros, com a “membre protector”.

“No em compari amb Millet!”, va regirar-se irat qui va ser el totpoderós dirigent de Caixa Girona durant 13 anys quan un dels diputats de la Comissió va posar sobre la taula la seva relació d’amistat amb el saquejador del Palau de la Música, també molt vinculat al cercle de poder de Convergència Democràtica. “No em compari ni de lluny amb el senyor Fèlix Millet. Una mica de respecte!” va protestar.

Estranya protesta, perquè Millet i Calzada tenen en comú una filosofia que objectivament els agermana: els dos prohoms catalans es van passar l’ètica per l’escrot per guanyar diners aprofitant la seva posició de poder i aparcant les bones pràctiques a la cuneta.

Ben mirat, Arcadi Calzada ha estat l’exbanquer més sincer que ha passat pel Parlament els últims dies. És l’únic que ha tingut els collons de deixar clar que l’ètica, quan hi ha pasta pel mig –en concret, la seva-  és prescindible.