Matt Bellamy grapejant la guitarra com només ell sap

Apabullant. Ja sé que no existeix en català, però segurament és la paraula que millor descriuria el concert que va oferir ahir Muse a l’Estadi Olímpic de Montjuïc, a Barcelona. Era l’única parada del grup britànic a Espanya, i ignoro la factura que han gastat en els altres concerts de la gira de The 2nd Law, el seu últim disc, però a Barcelona, Bellamy & Cia. ho van donar tot. Van arrancar amb Supremacy enmig d’una pirotècnia espectacular (més pròpia d’un final de concert que d’un inici) que servia de declaració d’intencions: La banda posava tota la carn a la graella sense concessions i el públic bullia com si fos la fi del món i els fans l’haguessin estat esperant molt de temps. No sóc capaç d’entendre com ahir no va petar cap central elèctrica de Barcelona. No serà perquè aquests tios no van fotre decibels i llum a l’actuació.

Decibels i llengües de foc a l’Estadi Olímpic

L’últim disc de la banda és més crític i enganxat a l’actualitat que la resta, i això es va notar amb una de les primeres cançons que van retronar a Montjuïc: Panic Station, acompanyada a les pantalles gegants de diverses paròdies de líders mundials (Obama, Merkel, Putin i fins i tot Rajoy) ballant al ritme d’aquest corrosiu tema. Al marge del faraònic desplegament visual, el grup va tirar també de la performance per acabar d’embolicar el seu show: destaca l’aparició d’una actriu disfressada d’executiva que va acabar bevent benzina a doll d’una mànega que va sortir al mig de l’escenari. La mateixa actriu, poc després, va aparèixer enfilada i fent acrobàcies en una al·lucinant bombeta gegant que va recórrer l’estadi.

Una bombeta solca el cel de Barcelona

Un altre dels moments de la nit va ser quan el baixista del grup, Christopher Wolstenholme, va agafar una armónica i va emular a Charles Bronson tocant el brillant Man with harmonica que Ennio Morricone va esculpir per “Once upon the time in the west”, de Sergio Leone. Aquest inquietant tema va servir per acomiadar un actor disfressat de banquer que, poc abans, mentre la banda tocava una altra de les cançons crítiques del seu últim disc, havia irromput a l’escenari sota una pluja de bitllets, representant els malparits que ens han fotut en aquesta maleïda crisi que s’ho està enduent tot per endavant. L’actor-brocker-financer havia caigut “mort” al final del col·losal escenari que va muntar el grup a Barcelona.

Aquí podeu veure la versió de Muse del tema de Morricone en un concert a Londres el 2009:

http://www.youtube.com/watch?v=I2oRY7W_WUs

Va tancar un concert apoteòsic la brillant Starlight, un dels hits de Black holes and revelations, amb un públic entregadíssim. Aquí teniu l’audio:

Al llarg de la nit, van sonar molts hits. Madness, de l’últim disc, no hi va faltar. Dels antics van concedir, entre altres, Time is runnig out (el més corejat amb diferència) i el sublim Knights of Cydonia (Anglaterra hauria d’estudiar seriosament canviar el seu himne oficial per aquest), però, pel meu gust, es van deixar obres d’art com Apocalipse please i Butterflies and hurricanes. També va estar molt ben trobat el moment en que a les pantalles de l’estadi va aparèixer una ruleta de casino amb una bola rodant entre diversos títols de cançons. La “sort” va fer parar la bola a la casella d‘Stockholm syndrome, just al costat de New born, que per desil·lusió d’alguna espectadora que la va reclamar, no va sonar.

En resum, dues hores i quart de concert, pirotècnia visual (literal) i un so brillant, molt nítid malgrat l’amplitud de l’estadi. Per a mi, Muse està ara mateix al top ten mundial de les bandes musicals. Jo els situaria entre els 5 primers. 40 mil persones, les que ahir van omplir l’Olímpic, en poden donar fe.

L’anècdota de la nit: resulta que quan el pobre diable de Bellamy es va decidir a baixar a saludar el públic mentre cantava un dels seus himnes, un fan li va donar una bandera espanyola, que el frontman de Muse no va dubtar en brandar heroicament. No devia entendre res, l’home: en dos segons de rellotge, el públic va passar d’aclamar-lo a xiular-lo. Però amics, una reflexió: Matt Bellamy es dedica al rock, i no té per què saber en quins conflictes identitaris està immers cada territori que trepitja. I una cosa més: com he dit, era l’única parada que Muse feia a Espanya dins la seva gira internacional, i anit, a Barcelona, hi havia molts fans del grup que havien vingut expressament de diversos punts de l’estat a veure’ls. No ens escandalitzem. I una última cosa: encara que a alguns no ens agradi, Catalunya continua formant part d’Espanya.

Bellamy amb la bandera espanyola al vent de Montjuïc