Descobrint a Tomàs Mallol

Us deixo aquí l’article de l’amic David U. Ruiz sobre Tomàs Mallol, amb una entrevista inèdita al mestre enregistrada a casa seva, a Torroella de Fluvià, que surt publicada avui al blog dels Bastards.

http://www.elsbastards.cat/2013/06/27/tomas-mallol-els-bastard/

Anuncis

El final? d’Scalletti

Si amics, acabat de sortir del forn. El capítol final d’Scalletti que us vaig referir l’altre dia. Una obra magna del cinema bizarre, on podreu veure com els protagonistes de la sèrie fan volar pels aires el Castell de Sant Ferran de Figueres…

La destrucció de la fortalesa més gran d'Europa: el Castell de Sant Ferran de Figueres

La destrucció de la fortalesa més gran d’Europa: el Castell de Sant Ferran de Figueres

… un cameo de l’autor d’aquest blog presentant insòlites notícies…

Ningú s'explica com va poder introduïr tanta carn en un forat tan petit

Ningú s’explica com va poder introduïr tanta carn en un forat tan petit

… o el mismíssim JOSMAR!! fent de malvat insospitat en l’actuació més dramàtica de la seva carrera…

Josmar on fire. Fa por fins i tot bevent un got de llet. Actuació sublim la seva

Josmar on fire. Fa por fins i tot bevent un got de llet. Actuació sublim la seva

En fi, aquí el teniu. Gaudiu-lo! Per cert, si voleu saber si Scalletti tindrà seqüela o preqüela… heu de mirar fins al final del video. Després dels crèdits, com a les grans produccions, tot serà revelat…

I com diria l’Stan Lee…

Excelsior!

Scalletti, capítol final

Si amics, amb la presentació, divendres passat, del capítol final d’Scalletti Girona Connection, es tanca una saga inigualable dedicada al peculiar món del cinema i la televisió que ha alimentat les neurones de David U. Ruiz, àlies Callahan Ruiz, des de la seva més tendra infància.

Scalletti és una delirant col·lecció de gags mortadel·lescs i basar-xinescos, (segons paraules de Rubén Merino, el veterà actor llobretenc que dóna vida al personatge principal de la sèrie) que arriba al clímax final al nové capítol de la franquícia. La sèrie, si fem cas al que diuen els personatges en aquest últim capítol, s’acaba aquí, però no descarto sorpreses. Tot dependrà del temps que passi aquesta vegada el creador de la websèrie ingressat al manicomi.

Foto de família de l'equip d'Scaletti en la presentació del capítol final. Foto: Jordi Clopés

Foto de família de l’equip d’Scaletti en la presentació del capítol final. Foto: Jordi Clopés

Aquest dilluns, a la pàgina oficial de la sèrie (www.scalletti.com) es publicarà el capítol final de la sèrie que divendres es va presentar als Jardins de la Mercé, a Girona.

Aquesta és la crónica de la vetllada que aquest diumenge ha escrit al diari El Punt Avui el gran Jordi Camps Llinnell. Si, el vaig subornar, passa algo?

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/657083-scalletti-a-friends.html

Crónica de Jordi Camps Llinnell que podeu llegir clicant a l'enllaç de més amunt

Crónica de Jordi Camps Llinnell que podeu llegir clicant a l’enllaç de més amunt

Per cert, l’Ajuntament de Girona faria bé i l’encertaria si aprofita una sèrie que s’ha pogut gestar i desenvolupar gràcies a una beca Kreas del consistori, i que té com a escenaris i actors secundaris destacats els carrers i enclavaments mítics de la ciutat.

L’última oda al temps de Tomàs Mallol

Aquest diumenge ens ha deixat en Tomàs Mallol, l’ànima del Museu del Cinema de Girona, aquell petit gran receptacle de l’essència cinematogràfica que Mallol va explorar primer des de la curiositat infantil, més endavant des de la gosadia de joventut (va ser un precursor del curtmetratge, que va arribar a projectar amb aparells muntats per ell mateix… als anys 30!!) i després des de la maduresa pacient.

La seva obra té pràcticament sempre el mateix protagonista. El seu actor fetitxe va ser el temps. De les seves 31 pel.lícules, el 80% giren a l’entorn d’aquest vector i també al voltant d’un altre element important en els seus treballs: l’espai. La resta de la seva producció la formen retrats costumistes i familiars.

La mirada curiosa que Mallol va dedicar al temps, va inspirar un dels premis del Festicurts, el Festival de curtmetratges de Figueres que durant 5 anys va liderar el cineasta empordanès, amic i soci David U. Ruiz. Un dia, Ruiz va anar a veure Mallol a casa seva, a Torroella de Fluvià, per proposar-li la idea. Hi va anar amb molt de respecte, conscient de la venerabilitat d’un home molt admirat en aquest complex món del setè art. I es va trobar un ancià conyón, jovial i emocionat amb el que li suggeria aquell jove figuerenc: cedir el seu nom al premi de més categoria d’un festival de cinema que es feia a la capital alt empordanesa, i que havia de servir per reconèixer els treballs presentats que bevien de la seva filosofia: el temps i l’espai com a fils conductors de l’obra. Ell mateix va entregar el guardó en totes les edicions del certamen. No hi va faltar mai, a diferència d’altres autoritats més ocupades, com el mateix alcalde. El Festicurts va permetre constatar que el llegat de Tomàs Mallol té en el figuerenc Robert Figueras, un brillant continuador, fidel als postul·lats del Mallolisme. I un dia, Mallol va ser el premiat.

Tomàs Mallol recull el premi especial del Festicurts al costat del director del Museu del Cinema Jordi Pons

Tomàs Mallol recull el premi especial del Festicurts al costat del director del Museu del Cinema Jordi Pons

El 2008, el Festicurts va entregar el premi especial del Festival al Museu del Cinema, dirigit per Jordi Pons i també a Tomàs Mallol. Hi ha una mica de justícia poètica en la concessió d’aquest premi, perquè el guardó homenatjava l’empordanès que anys enrera la mateixa Figueres havia ignorat i, al mateix temps, també reconeixia la importància d’un Museu que podria haver format part de la oferta cultural de la ciutat. Però el projecte va ser rebutjat. Mallol, dolgut, no va amagar mai que li hagués agradat que el Museu del Cinema, amb la seva ingent col·lecció d’aparells i objectes relacionats amb aquest món, s’instal·lés a la Sala Edison de Figueres, la catedral del cine empordanès a mitjans del segle XX. Aquest edifici, encara acumula teranyines. Per a disgust de Mallol, l’alcalde Marià Lorca i el regidor de cultura Jordi Cuadras, tenien preocupacions més terrenals i van menystenir una col·lecció que, després, ha resultat ser de primer ordre, d’alt valor cultural i mundialment reconeguda. La Generalitat, i els responsables de cultura de llavors, també van prendre a Tomàs Mallol pel pito del sereno i van fer un paper ben galdós i fins i tot maleducat. Pretenien que els cedís la col·lecció de forma gratuïta. Mallol s’hi negava, perquè li donava molt valor i volia que les seves filles poguessin obtenir algun benefici de la venda. Ell mateix va relatar la intrahistòria de la “negociació” en aquesta entrevista a Ràdio Girona:

Ràdio Girona. Entrevista a dos, amb Tomàs Mallol i Francesc Francisco-Busquets

Així va ser com, amb la Generalitat fent el ridícul i amb l’alcalde de Figueres enfavat, un dels polítics més vius dels últims temps, Joaquim Nadal, alcalde de la ciutat “rival”, Girona, els va avançar a tots per la dreta i sense posar l’intermitent fent una jugada mestra: va veure una oportunitat en el Museu per tenir un nou discurs cultural a la ciutat dels 4 rius i no va dubtar en fer-se amb la col·lecció després d’una negociació franca i directa amb el seu propietari, que es va resoldre amb una fórmula imaginativa que va satisfer les dues parts. El Museu del Cinema es va acabar ubicant al cor de Girona, a l’edifici de les Aigües, i avui el visiten i gaudeixen un milió de persones a l’any. I així va ser com la col·lecció Mallol, valorada en 6 milions d’euros, va volar de l’Empordà.

Façana principal del Museu del Cinema de Girona, a l'antic edifici de les Aigües

El Museu del Cinema de Girona, a l’antic edifici de les Aigües

D’això en fa ara 16 anys i, aquesta setmana, Nadal recordava així de satisfet com es va forjar l’operació en una entrevista també a Ràdio Girona, a preguntes de Màxim Castillo:

Ràdio Girona. Entrevista a Joaquim Nadal, exalcalde de Girona

Figueres va badar. Un cop més. I el temps, sempre el temps, ha acabat donant la raó a l’exalcalde Nadal.

Mallol va ser un observador del temps. De “Sempre”, un dels seus curtmetratges més suggerents, ell mateix en va dir això:

“Vaig voler fer una oda al temps, aquest temps que passa per totes les coses i no només per nosaltres. Vaig establir una mena de comparació de la nostra vida, que esdevé en un moment i en un moment s’acaba, amb la de les roques. Els homes es fan vells i moren, però, i les roques?”

Què és el temps? Aquesta és l’oda que Tomàs Mallol li va dedicar a aquest intangible que s’escorre entre les mans, inexorable, fins a la fi, com aquest fi que es difumina, fonent-se a negre al final del film.

Dos homes, un botí i la puta que els va parir

Fa uns dies us vaig explicar que havia participat en el soundtrack d’un nou curtmetratge dirigit pel meu amic David U. Ruiz, àlies Callahan. Doncs aquí el teniu. Sota el suggerent títol “Dos homes, un botí i la puta que els va parir” s’amaga la història de dos personatges hilarants, dos coneguts que es troben a l’antic far west perseguint els mateixos “malos” per fer-se amb un botí. Resulta que la “puta” en qüestió, i un d’ells, són ni més ni menys que els pares del que serà un dels presidents dels EEUU més carismàtics: Abraham Lincoln. I l’altre galifardeu serà un tiet de… Tom Hanks! Si, l’actor.

Bé, aquesta és una versió preliminar del curtmetratge, muntada a corre cuita per poder participar al Wevoo, el Festival de curts d’Olot.

Tot i ser el millor treball amb diferència, el curt no ha guanyat. Aquestes coses passen.

L’autor m’ha promès passar-me en breu la versió director’s cut, o sigui que quan la tingui, la penjaré.

Excelsior!