L’última oda al temps de Tomàs Mallol

Aquest diumenge ens ha deixat en Tomàs Mallol, l’ànima del Museu del Cinema de Girona, aquell petit gran receptacle de l’essència cinematogràfica que Mallol va explorar primer des de la curiositat infantil, més endavant des de la gosadia de joventut (va ser un precursor del curtmetratge, que va arribar a projectar amb aparells muntats per ell mateix… als anys 30!!) i després des de la maduresa pacient.

La seva obra té pràcticament sempre el mateix protagonista. El seu actor fetitxe va ser el temps. De les seves 31 pel.lícules, el 80% giren a l’entorn d’aquest vector i també al voltant d’un altre element important en els seus treballs: l’espai. La resta de la seva producció la formen retrats costumistes i familiars.

La mirada curiosa que Mallol va dedicar al temps, va inspirar un dels premis del Festicurts, el Festival de curtmetratges de Figueres que durant 5 anys va liderar el cineasta empordanès, amic i soci David U. Ruiz. Un dia, Ruiz va anar a veure Mallol a casa seva, a Torroella de Fluvià, per proposar-li la idea. Hi va anar amb molt de respecte, conscient de la venerabilitat d’un home molt admirat en aquest complex món del setè art. I es va trobar un ancià conyón, jovial i emocionat amb el que li suggeria aquell jove figuerenc: cedir el seu nom al premi de més categoria d’un festival de cinema que es feia a la capital alt empordanesa, i que havia de servir per reconèixer els treballs presentats que bevien de la seva filosofia: el temps i l’espai com a fils conductors de l’obra. Ell mateix va entregar el guardó en totes les edicions del certamen. No hi va faltar mai, a diferència d’altres autoritats més ocupades, com el mateix alcalde. El Festicurts va permetre constatar que el llegat de Tomàs Mallol té en el figuerenc Robert Figueras, un brillant continuador, fidel als postul·lats del Mallolisme. I un dia, Mallol va ser el premiat.

Tomàs Mallol recull el premi especial del Festicurts al costat del director del Museu del Cinema Jordi Pons

Tomàs Mallol recull el premi especial del Festicurts al costat del director del Museu del Cinema Jordi Pons

El 2008, el Festicurts va entregar el premi especial del Festival al Museu del Cinema, dirigit per Jordi Pons i també a Tomàs Mallol. Hi ha una mica de justícia poètica en la concessió d’aquest premi, perquè el guardó homenatjava l’empordanès que anys enrera la mateixa Figueres havia ignorat i, al mateix temps, també reconeixia la importància d’un Museu que podria haver format part de la oferta cultural de la ciutat. Però el projecte va ser rebutjat. Mallol, dolgut, no va amagar mai que li hagués agradat que el Museu del Cinema, amb la seva ingent col·lecció d’aparells i objectes relacionats amb aquest món, s’instal·lés a la Sala Edison de Figueres, la catedral del cine empordanès a mitjans del segle XX. Aquest edifici, encara acumula teranyines. Per a disgust de Mallol, l’alcalde Marià Lorca i el regidor de cultura Jordi Cuadras, tenien preocupacions més terrenals i van menystenir una col·lecció que, després, ha resultat ser de primer ordre, d’alt valor cultural i mundialment reconeguda. La Generalitat, i els responsables de cultura de llavors, també van prendre a Tomàs Mallol pel pito del sereno i van fer un paper ben galdós i fins i tot maleducat. Pretenien que els cedís la col·lecció de forma gratuïta. Mallol s’hi negava, perquè li donava molt valor i volia que les seves filles poguessin obtenir algun benefici de la venda. Ell mateix va relatar la intrahistòria de la “negociació” en aquesta entrevista a Ràdio Girona:

Ràdio Girona. Entrevista a dos, amb Tomàs Mallol i Francesc Francisco-Busquets

Així va ser com, amb la Generalitat fent el ridícul i amb l’alcalde de Figueres enfavat, un dels polítics més vius dels últims temps, Joaquim Nadal, alcalde de la ciutat “rival”, Girona, els va avançar a tots per la dreta i sense posar l’intermitent fent una jugada mestra: va veure una oportunitat en el Museu per tenir un nou discurs cultural a la ciutat dels 4 rius i no va dubtar en fer-se amb la col·lecció després d’una negociació franca i directa amb el seu propietari, que es va resoldre amb una fórmula imaginativa que va satisfer les dues parts. El Museu del Cinema es va acabar ubicant al cor de Girona, a l’edifici de les Aigües, i avui el visiten i gaudeixen un milió de persones a l’any. I així va ser com la col·lecció Mallol, valorada en 6 milions d’euros, va volar de l’Empordà.

Façana principal del Museu del Cinema de Girona, a l'antic edifici de les Aigües

El Museu del Cinema de Girona, a l’antic edifici de les Aigües

D’això en fa ara 16 anys i, aquesta setmana, Nadal recordava així de satisfet com es va forjar l’operació en una entrevista també a Ràdio Girona, a preguntes de Màxim Castillo:

Ràdio Girona. Entrevista a Joaquim Nadal, exalcalde de Girona

Figueres va badar. Un cop més. I el temps, sempre el temps, ha acabat donant la raó a l’exalcalde Nadal.

Mallol va ser un observador del temps. De “Sempre”, un dels seus curtmetratges més suggerents, ell mateix en va dir això:

“Vaig voler fer una oda al temps, aquest temps que passa per totes les coses i no només per nosaltres. Vaig establir una mena de comparació de la nostra vida, que esdevé en un moment i en un moment s’acaba, amb la de les roques. Els homes es fan vells i moren, però, i les roques?”

Què és el temps? Aquesta és l’oda que Tomàs Mallol li va dedicar a aquest intangible que s’escorre entre les mans, inexorable, fins a la fi, com aquest fi que es difumina, fonent-se a negre al final del film.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s