A Figueres han caigut les màscares

L’alcaldessa de Figueres, Marta Felip (CiU) ha anunciat aquest matí el cessament dels tres regidors del PSC i ha finiquitat el pacte de govern que va signar el 2015 amb el socialista Pere Casellas. Es veia a venir una crisi de govern perquè feia setmanes que el PSC es removia inquiet dins el govern municipal per les iniciatives que prenia Felip, a la brava i sense comptar amb l’opinió dels seus socis. Fins i tot, soto voce, amenaçaven amb sortir del govern. A Figueres moltes veus apostaven, efectivament, per una sortida fulgurant dels socialistes un cop es confirmés el desacord en partides clau dels pressupostos -la capital alt empordanesa és de les poques grans ciutats que encara té pendent aprovar els comptes municipals-, però a més d’un se li ha quedat cara de tonto quan ha vist l’alcaldessa prenent la iniciativa liquidant el pacte amb el PSC sense més dilacions.

Ara els socialistes figuerencs es queden a l’oposició amb la marca de la sola de la sabata de l’alcaldessa al cul. I no és la primera vegada: el 2010 el llavors alcalde Santi Vila també va dinamitar el pacte sociovergent utilitzant, com a excusa, l’aparició d’unes factures “sense consignar” al calaix del regidor de cultura socialista. Llavors va ser el PSC el que va marxar, però qui els va obrir la porta va ser Vila. Aquesta vegada, a més, Felip s’ha despatxat a gust contra Pere Casellas: “deslleial”, “mercader”, “ansiós de poder”, “poc compromès”… són alguns dels piropos que l’alcaldessa ha llençat contra el seu, fins avui, primer tinent d’alcalde. Sembla doncs que la sociovergència, a Figueres, no és una bona fórmula. En tot cas, un matrimoni en el que des del primer dia estàs mirant de reüll a la parella per si t’està fotent el salt, està condemnat al fracàs. A Figueres falta amor, està clar. L’alcaldessa no ha pogut dissimular cert nerviosisme durant la seva compareixença. Sap que d’amor no en trobarà gaire a partir d’ara. El govern en minoria és dur. I Marta Felip no és Ada Colau, que acaba de fer gala d’una inesperada habilitat política a Barcelona aprovant amb astúcia els pressupostos i pactant amb l’esquerra i la dreta plans fonamentals pel seu mandat. Veurem si Felip té cintura i habilitat per ensortir-se’n en un camp sembrat de mines. Per començar, els 6 regidors que governen amb ella no són una pinya precisament. La meitat d’ells la qüestionen i desconeixien el que l’alcaldessa ha anunciat avui. Amb el PSC, l’antiga Convergència ja es por oblidar d’arribar a pactes. Amb ERC ja ho veurem. Agnès Lladó és una política íntegra, però ara els figuerencs podran comprovar si els republicans tenen servituds amb l’estratègia política nacional d’Oriol Junqueras -bàsicament gesticular molt i exposar-se poc, que en els próxims mesos vindrà l’assalt a la presidència de la Generalitat-. Compromís, soci extern de Marta Felip, fa setmanes que està en guàrdia per la forma de governar de l’alcaldessa. I la distància amb la resta de partits sembla molt gran. 

Felip anunciant que expulsa el PSC del govern. FOTO: Aj. Figueres

En definitiva, s’obre una etapa de turbulències a l’Ajuntament de Figueres i la governabilitat està molt, molt complicada. Figuerencs, preneu nota per quan us toqui anar a votar perquè ara, amb les màscares fora, podreu veure la veritable cara dels partits que aspiraran a governar la VOSTRA ciutat.

Anuncis

Biffyhuracán en el Sant Jordi Club

(Article publicat a m80radio.com el 26/01/2017)

25 de enero de 2017. El clima propio de una fría noche escocesa se quedó en el exterior del Sant Jordi Club. En la sala pronto pareció que estábamos en el Caribe. Ya antes de la aparición del power trío protagonista de ésta memorable actuación en Barcelona –otra más-, los teloneros Frank Carter & The Rattlesnakes ya se encargaron de dejar el ambiente bien calentito a Biffy Clyro. Con unos escasos 25 minutos, los británicos tuvieron suficiente para barrer la sala con una ola hardcore punk propia de una banda ya consolidada. Sólo cabía mirar al frontman caminando -literalmente- sobre un público entusiasta. A un tío sin carisma, lo hubieran dejado caer al suelo, como un loser. No fue el caso de Frank Carter. El hombre parecía un Jesucristo moderno con el aspecto de Vyvyan Bastard después de haber pasado una mala noche. Después de sacar el polvo a los altavoces, ala, pa casa y que os aproveche. Que entre el plato fuerte.

frank-carter

Frank Carter caminando sobre el respetable

Como siempre, Simon Neil y los gemelos James y Ben Johnston salieron a escena a pecho descubierto –Neil tardó algunas canciones en quitarse la camisa- y empezó la diversión. Irrumpió el apabullante sonido de “Wolves of Winter” el primer single de su último trabajo Ellipsis y a partir de aquí empezó a caer un alud de hits del amplísimo repertorio del que puede hacer gala Biffy Clyro. Unas 2.500 personas corearon sin cesar un set list que incluyó menciones al aclamado Puzzle –“Living is a problem” o “Machines”-; un repaso a Opposites –“Modern Magic Fórmula”, “Victory over the sun”, “Black Chandelier” y un homenaje en toda regla a su álbum más mainstream: Only Revolutions. Un homenaje sustentado en himnos como “That Golden rule”, “Mountains”, “Bubbles”, God & Satan”, “Boooom, Blast & Ruin” y, sobretodo, “Many of horror”, la balada más electrizante de la banda. El repertorio fue similar al que ofreció el grupo escocés en su gira británica, descargando con potencia los hits de su último álbum -“Friends and Enemies”, “Animal Style”, “Howl”, “In the Name of the Wee Man”, Herex y las edulcoradas “Re-arrange” y “Medicine”-, pero se notó que los Biffy se sienten cómodos siempre que visitan Barcelona. La banda se mostró impresionada por el caluroso recibimiento y se esmeró a fondo en un Sant Jordi Club con media pista tapada. Los escoceses saben que en Catalunya tienen una parroquia fiel, con fans que nunca fallan, que se saben las letras de todas sus canciones y que las jalean como una jauría de lobos poseídos pero con los ojos de Candy Candy. Como premio, a diferencia de sus recientes conciertos en Irlanda, se concedieron variaciones en el listado de canciones y el concierto se alargó más de lo acostumbrado, para alegría y jolgorio del público allí congregado.

biffy-bcn

Biffy Clyro en acción con el público entregado

La poderosa “Stingin’ Belle” cerró una noche redonda, una cita en la que las dos partes se fueron a dormir con una sonrisa en los labios y con agujetas en las cuerdas vocales.

¡“We are Biffy Fuckin’ Clyro”! El nombre de guerra con el que la banda de Kilmarnock se ha rebautizado en los últimos tiempos aún resuena en Montjuïc.

¡Mon the Biff!

El que val una promesa a Figueres

Donat que tothom opina sobre l’eventual instal·lació d’un Museu del Circ a Figueres (per exemple, residents a Roses que no hauran de pagar amb els seus impostos la construcció i manteniment d’aquest equipament), m’aventuro a exposar la meva visió del tema.

Quan un projecte d’aquest tipus, amb una ingent inversió pública, polaritza de la manera que ho ha fet els habitants d’una ciutat, jo m’ho pensaria dues vegades abans de prémer el botó verd. Estem parlant d’una aposta que, inicialment, als figuerencs els costarà, de la seva butxaca i pel cap baix, gairebé 5 milions i mig d’euros. Com en diuen en castellà, un pastizal. Aquí s’han de comptar els 3’8 milions que l’Ajuntament i el Consell Comarcal van aportar el 2008 per pagar una jubilació daurada als germans Nouvilas i els 1’5 milions que l’alcaldessa Marta Felip ha promès invertir en aquest controvertit Museu en els pròxims 3 anys. Això sense comptar els fins a 9 milions d’euros que podria costar l’obra segons l’arquitecte municipal. No és calderilla, oi? Per cert, algun dia algú haurà d’explicar com és possible que cap dels polítics que van signar la compra de la casa Nouvilas en plena eclosió de la crisi va saber veure que la unificació dels serveis socials a la ciutat –que era el que es pretenia encabir en aquest senyorial i decadent edifici- era inviable. Abans s’hi volien posar serveis socials i ara material de circ. En fi. El cas és que durant 9 anys aquest immoble ha estat acumulant pols, amb el cost que això també ha suposat per les arques municipals. Això sí, a la foto de la compra, tothom hi va sortir somrient. Sobretot els Nouvilas.

circ 1

Un dels espectacles del Festival del Circ de Figueres.

No m’ha agradat mai la gent que es belluga amb ultimàtums. A mi em sembla agosarat que el principal promotor d’aquest projecte, Genís Matabosch, condicioni la continuïtat del Festival del Circ de Figueres a la construcció d’un Museu a la ciutat per instal·lar-hi la seva col·lecció privada. Una cosa és el Festival del Circ, una obsessió de Matabosch, venuda a diferents ciutats espanyoles i que ara fa sis anys Figueres va decidir comprar-li. La plena ocupació dels espectacles demostra que va ser una bona aposta. Per tant, res a dir. Però una cosa ben diferent és un projecte museístic. La gent va al circ. Els nens s’ho passen bé i els espectadors s’evadeixen amb els espectacles (malgrat que alguns ja estiguin molt vistos, encara que Matabosch defensi que a la capital alt empordanesa només es veuen les últimes novetats del món del circ). Són 4 o 5 dies amb una oferta que gent de dins i fora la comarca aprofita. Però… aquests espectadors aniran a aquest museu de temàtica tan poc mainstream? Val la pena obrir-lo en un lloc on hi ha la mateixa tradició circense que a Taravaus o a Navarcles? Tinc dubtes. Els contraris al projecte creuen que l’Ajuntament té massa deures pendents amb els altres museus de la ciutat com per embarcar-se amb un de nou.

També hi ha una certa supèrbia dels defensors del projecte enfront els que no el veuen tan clar: Genís Matabosch diu que no cal fer cap referèndum a Figueres per calibrar el suport que té el seu projecte, com proposen la CUP i Compromís. Diu que no cal perquè en una enquesta que va fer als espectadors del Festival del Circ més de mil persones van expressar el seu suport a la seva iniciativa. Com Matabosch sap, molts d’aquests espectadors no eren de Figueres. A més, a change.org en una setmana s’han recollit pràcticament les mateixes signatures contra aquest museu. És veritat que la principal associació de comerciants fa campanya a favor però, que jo sàpiga, no són els únics habitants de la ciutat.

totsmuseu

Campanya favorable al Museu engegada per Comerç Figueres. FOTO: change.org

Genís Matabosch pot defensar legítimament la seva iniciativa privada, només faltaria! Com a roc a la faixa té la milionària inversió pública promesa per l’alcaldessa de Figueres. Una promesa feta sense consens a l’equip de govern, per cert. Però que els detractors del projecte no perdin l’esperança. En general, a Figueres, una promesa no val una merda. I si no, que li preguntin a Àngel Corella, als gitanos o als conductors que cada dia han de travessar el pas a nivell.

Figueres. Són els detalls, estúpid!

Figueres va a la deriva, amics. Podria dir que gairebé se’n va la merda, literalment. Recordeu la vaga d’escombriaires que per Nadal va estar a punt de fer entrar la capital de l’Alt Empordà en descomposició. La Vila Florida s’està florint. Tot plegat és qüestió de detalls. Per exemple: resulta que a la Figueres intel·lectual de Montserrat Vayreda, Fages de Climent, Pilar Nierga o Evarist Vallès avui no pots fer-te una planificació per anar al teatre. Si t’agrada el teatre, has d’anar a Olot o Girona que, a diferència de Figueres, ja tenen la temporada a punt. A la web per comprar entrades del Teatre Jardí no hi ha res. Zero. Els funcionaris expliquen que fins que l’Ajuntament no aprovi el pressupost no es pot programar cap espectacle. 

Teatre Jardí. Uns homes, en ple 2017, miren la programació de l’any passat.


Suposo que és molt difícil ser alcaldessa. Sobretot si el teu predecessor tenia les butxaques foradades i es va anar polint en bombes de fum el superàvit que va heretar. El cas és que l’economia municipal està tocada i l’Ajuntament no té projecte. I no fa gaire, la ciutat que primer se’n va cardar de Dalí i després el va sacralitzar, en tenia de projecte. I no parlo de fer-se fotos a la piscina el dia de l’esclerósi múltiple, o quan arrenca la Mostra del Vi o quan ve el Conseller de torn a passar revista al Barri dels gitanos. Un dia la ciutat va tenir un projecte urbanístic, un cert impuls cultural i fins i tot va perseverar fins que va arrencar una parada de l’AVE al Ministerio de Fomento —amb l’aprovació de la República francesa, oju!—. Es va arribar a traçar un pla per ordenar el municipi, per intentar dissoldre l’abocador i la misèria acumulada al barri del Culubret i per airejar Figueres. D’això en fa 10 anys. Ara la ciutat, més que airejada, fa olor de resclosit. La tramuntana la dissimula, però es pot ensumar. Al rovell de l’ou han germinat franquícies de tota mena que matxaquen el comerç de sempre. És una falsa sensació de dinamisme perquè si surts del centre entres en la decadència urbana. La realitat és que les iaies i els iaios d’aquí han de marxar a d’altres ciutats per comprar roba que els vagi bé, perquè al Pull&Bear no n’hi troben. Molts joves foten el camp i directament ja no tornen. I no és per anar a buscar roba. Si passes un temps fora i després retornes a la capital altempordanesa te n’adones que la ciutat s’ha envellit i s’ha convertit en un cau de cultures que conviuen cadascuna d’esquenes a les altres. Això per ser suau.

La nissaga figuerenca de reis embetumats. Foto: Facebook

 

Tornes a casa per Nadal i veus que l’Ajuntament fa el ridícul amb una vaga d’escombriaires. I que l’última polèmica és d’un provincianisme atroç: alguns figuerencs han posat el crit al cel després de comprovar que, un any més, el rei Baltasar de la cavalcada dels Reis Mags és un paio pintat de negre. A “La ciutat dels detalls” (tal com la va batejar l’exalcalde Vila) han estat incapaços de buscar un negre que faci de Baltasar. Això en una ciutat on aproximadament el 15% de la població és d’orígen africà. Per què no s’ha buscat un negre? L’explicació també és pintoresca: hi ha una família de blancs que fa més de 70 anys que interpreta aquest paper i sembla que té el càrrec en propietat. Així que a Figueres, per decret, cada 5 de gener hi ha un paio que s’embetuma la pell i puja a la carrossa per saludar als nens que van a esperar als Reis Mags. Uns en diuen traidició. D’altres, menyspreu a una raça. I, a sobre, si ets un nen curiós i fas un cop d’ull al facebook dels membres d’aquest clan familiar, veuràs com et rebenten sense cap mirament el secret dels Reis Mags que tots els pares guarden gelosament. 

Són els detalls, estúpid!

Ada Colau i el periodisme

Dissabte al matí, un ciutadà de Nou Barris, a Barcelona, arriba al pis que compartia amb la seva parella i el seu fill. Ella ja no hi és. L’ha abandonat. Ell tenia problemes amb l’alcohol i discutien sovint. Un jutge li va imposar una ordre d’allunyament, però la dona li permetia entrar sovint a casa. Fins que un dia se’n va cansar, va agafar tots els trastos i va fotre el camp. De manera que quan ell arriba al pis i veu que està buit queda pertorbat. Tant que agafa un ganivet, es fa un tall al coll i es llença pel balcó. Des d’un tercer pis. Queda estès a terra, malferit i quan arriba el SEM, ja no es pot fer res per salvar-li la vida. Aquest home ha fet allò que moltes vegades desitgem els que estem cansats d’explicar casos de violència masclista. Casos en que l’homicida mata a la víctima i després se suïcida:
– “Que ho faci a l’inrevés! Que se suïcidi ell i que deixi la seva dona en pau! Per què l’ha de matar?!”

En aquest cas la suposada víctima no era a casa. I si hi hagués estat… l’hagués matat? No ho sabrem mai. En tot cas, millor que no hi fos. Truquem als Mossos, ens confirmen que ha estat un suïcidi i a la ràdio on treballo, com en la majoria d’aquests casos, decidim no explicar res.

nou-barris

Darrera d’aquesta porta s’amaga el drama de Nou Barris

Tres dies després, al barri de les Corts, a la mateixa ciutat, un altre assassí decideix posar fi a la seva vida, però en l’ordre invers. Abans mata a la seva parella. No li dóna opció. L’ordre dels factors que ningú vol.

Amb aquest darrer cas de violència masclista l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, s’ha indignat amb el tractament periodístic. S’ha estripat les vestidures i ha ventilat el seu emprenyament a les xarxes socials. Considera que la premsa ha humanitzat la vida del presumpte assassí i ha ocultat deliberadament el nom i circumstàncies vitals de la víctima. Tot plegat perquè les primeres cròniques dels periodistes revelaven el nom del suposat homicida i la seva trajectòria personal (primer director de TV3, periodista destacat als anys 70 i 80 que va destapar el cas Banca Catalana i va assenyalar a Jordi Pujol…)

Amb el nom de l’assassí no hi ha dubtes. Cal saber-lo. Sobretot si és viu. La societat ha de saber aquest nom. Té dret a conèixer-lo i a jutjar-lo. Amb el de la víctima jo tinc molts dubtes. L’alcaldessa no: esbomba la seva identitat a consciència.

alfons-quinta

Alfons Quintà

En el cas que ens ocupa, els periodistes, en primera instància, donen el nom del botxí, Alfons Quintà, per dos motius.

El primer, perquè després de saber que s’han trobat dos cossos morts en un domicili del barri de les Corts, és el primer element que han pogut confirmar. És el domicili de Quintà. I Colau ha de saber que els investigadors, els Mossos, són hermètics i el seu servei de premsa, moltes vegades, un servei de desinformació. Cada detall sobre un crim que és d’interès i que un periodista pot confirmar amb les seves fonts per explicar-lo a la ciutadania, és una petita victòria contra el silenci oficial. I s’ha de ser curós: una de les primeres hipòtesis dels investigadors explorava la possibilitat d’un doble suïcidi pactat.

fullsizerender

El missatge d’Ada Colau a les xarxes

El segon motiu és que és un nom conegut, rellevant, que posa a la gent del meu gremi i als notables de la ciutadania davant el mirall. Serveix, com diu el periodista Enric Borràs, com a prova que no som millors que ningú. Si Ada Colau decideix un dia matar la seva parella (esperem que no!), quan el periodisme se’n faci ressò el titular serà, sense cap dubte, “Ada Colau mata la seva parella.”

Deixant de banda que sempre s’ha de garantir el seu dret a la intimitat, jo particularment mai he estat partidari de revelar detalls sobre les víctimes. Com a molt el nom de pila. Voldrien elles que se sabessin els seus noms i cognoms? De què treballaven? El seu estil de vida? No ho sé!

Colau ha escrit brillants pàgines de l’activisme en aquest país. En aquest camp és una de les figures més rellevants de la història d’Espanya i de Catalunya. La seva influència a la societat és brutal. En política, aquestes pàgines encara les ha d’escriure. De moment, els seus rivals polítics li retreuen que és poc dialogant i que està posseïda d’un pensament únic, aquell “o ets amb mi o no hi ets”.

Sigui com sigui, és una dona exemplar. Dels seus encerts n’hem d’aprendre i de les seves misèries també. L’autocrítica, si de cas, l’hem de fer tots.