El polèmic informe sobre el #focemporda va costar 17 mil euros

Gairebé s’ha hagut d’arrencar la informació amb tenalles però, finalment, Interior ha reconegut a SER Catalunya que  la Generalitat va pagar a l’Institut Cerdà 17 mil euros pel controvertit informe que va presentar la setmana passada al Parlament sobre els focs que van arrasar l’Empordà l’any passat. Un document que recull dades que ja es coneixien i que conclou, fonamentalment, que s’havia de reforçar la comunicació amb els alcaldes i millorar els plans d’actuació municipals. Després de conèixer el que s’ha pagat, els alcaldes consultats s’enfilen per les parets. 

Eduard Payrà, alcalde de Darnius

Eduard Payrà, alcalde de Darnius

D’intolerable ha qualificat l’alcalde de Darnius, Eduard Payrà, el preu que ha pagat la Conselleria que controla Unió per aquest informe que, segons ha afegit, només serveix per fer la pilota als responsables d’aquest departament. “Gastar-se, a dia d’avui, 17 mil euros en un informe que no reflexa la realitat i només exposa una petita part del que va passar… és una mica escandalós pagar això per un document que només serveix per ensabonar la Conselleria d’Interior” ha dit un indignat Payrà.

Darnius va ser un dels municipis més afectats… també Llers. Carles Fortiana, l’alcalde ha declarat a la mateixa emissora: “Ja sabem com va això de la política, no? A vegades els informes tapen el que sigui. Si ells consideren que havien de fer aquest informe, endavant.”

Vista panoràmica de la devastació entre Biure i Pont de Molins

Vista panoràmica de la devastació entre Biure i Pont de Molins

L’estudi demana també paciència a la població quan es tallen carreteres i destaca l’efectivitat d’aquests talls però sense mencionar en cap moment el col·lapse que es va provocar a la N260 a Portbou i que va acabar amb la mort d’un pare i una filla que es van llençar penya segat avall fugint del foc que es va declarar al poble.

En aquest incendi van morir-hi 4 persones i va arrasar 13 mil hectàrees. Ara, un informe miserable que ha costat un ull de la cara, serveix a Interior per treure pit. No sé a vosaltres. A mi em fot fàstic.

Anuncis

La “veritat” sobre el #focempordà segons Interior

Aquest dijous la Conselleria d’Interior ha presentat un estudi encarregat a l’Institut Cerdà sobre la gestió dels incendis que van arrasar l’Alt Empordà el 22 de juliol del 2012, uns focs que es van cobrar la vida de 4 persones i que van carbonitzar més de 10 mil hectàrees.

Aquest estiu va fer un any d’aquella tragèdia que vaig recordar fa uns mesos en un article-reportatge en aquest mateix blog.

L’informe que ha presentat avui en comissió al Parlament el Conseller Ramon Espadaler conclou que el seu Departament va gestionar aquesta emergència de forma “excepcional”, constata que la percepció ciutadana sobre aquesta gestió és “molt bona” i només identifica dos punts febles: cal millorar la comunicació amb els alcaldes i els plans d’actuació municipals.

Al marge de remarcar que els alcaldes no van ser prou diligents a l’hora d’utilitzar les eines de comunicació que tenien per aconseguir informació, la resta de l’informe és un exercici d’autocomplaença, com a mínim, indignant.

Crida molt l’atenció que els redactors del document assenyalen que els talls de carretera van ser molt efectius, però lamenten que cal que la població tingui més paciència quan s’han de prendre mesures d’aquest tipus. En aquest apartat, poca cosa més. Ni una sola paraula sobre la mala gestió del tall a la N2, que a Portbou va convertir la N260 en una ratonera i es va saldar amb la mort de dues persones.

Gent escapant de les flames a la N260, a Portbou. FOTO: HORA NOVA

Gent escapant de les flames a la N260, a Portbou FOTO: HORA NOVA

En les conclusions que el Departament ha fet arribar als periodistes i que el mateix Espadaler ha exposat al Parlament, es destaca la bona feina que van fer els cossos d’emergències, es deixa constància d’una excel·lent coordinació amb Renfe, les empreses elèctriques i Abertis i s’elogia el paper del llavors Conseller Felip Puig com a garant de l’eficàcia de l’operatiu.

El brillant informe també diu que els mitjans de comunicació van tenir un protagonisme excessiu durant alguns moments i deixa caure que això va entorpir la feina dels serveis d’emergències al Parc de Bombers de Figueres.

Vull recordar que la feina del mitjà on treballo, i d’altres, va ser fonamental per informar de forma fiable i veraç a gent que NO tenia noticies de la Conselleria d’Interior. Sobretot durant les primeres hores de la crisi, on les xarxes socials escopien informació molt confusa. Hi havia alcaldes desesperats que telefonaven als periodistes que coneixien perquè amb Interior no aconseguien contactar-hi. Això en moments en què ja hi havia pobles envoltats de flames.

Ramon Espalader, compareixent en comissió al Parlament

Ramon Espalader, compareixent en comissió al Parlament

Malgrat les evidents llacunes de l’informe, Ramon Espadaler s’ha passat tota una tarda desgranant-ne el contingut sense que els partits a l’oposició hi hagin posat objeccions. Sembla ser que tenien pressa per arribar a casa i sopar.

La feina dels cossos d’emergències i de la Conselleria d’Interior, efectivament, va ser molt bona, boníssima en una situació com la que es va viure aquell 22 de juliol. Però posar davant la ciutadania només les llums i ometre les ombres del que va passar aquell dia, és intolerable.

Per això aquest informe és indigne, perquè és, en definitiva, una palla de la Conselleria d’Interior que eludeix parlar de les morts que es van derivar d’una decisió mal calibrada, que assenyala als alcaldes, conductors o periodistes com a elements dissonants i que únicament lloa la gestió política de la crisi.

Una palla a mans de l’Institut Cerdà i pagada pels contribuents.

 En aquest enllaç trobareu el document.

Ministralcolorempordà

"Desde la plana Figueres mira el mar" (1984). El quadre es pot contemplar al Saló de plens de l'Ajuntament de Figueres.

“Des de la plana Figueres mira el mar” (1984). Aquest quadre viu al Saló de plens de l’Ajuntament de Figueres.

El nucli de Creixell està situat al sud-est de Borrassà, a l’Alt Empordà. Amb prou feines hi viuen una cinquantena de persones però d’aquí han sorgit dues figures que, per raons molt diferents que ara veurem, han transcendit.

La primera d’aquestes figures és el Rellotger de Creixell, un cruel bandit que va despertar l’interès del Josep Pla investigador, reporter i escriptor. A Pla aquest personatge el va fascinar perquè hi va veure la llavor del mal: el rellotger assassí era un sanguinari criminal del segle XIX que tenia per divisa “els morts no parlen” i que va morir executat a Girona pels seus crims. Un personatge molt obscur.

A Creixell, però, molts anys després hi va néixer un altre home que, amb el temps, s’ha convertit en un narrador visual excepcional de l’Empordà. En aquest article us parlaré d’ell. Es tracta del pintor Josep Ministral, un empordanès genuí que, a diferència del cèlebre rellotger, s’ha dedicat a propagar la vida i la llum a través dels seus pinzells. Fins i tot, en les ombres, és capaç de veure-hi colors i matisos i plasmar-los als seus quadres.

El Rellotger de Creixell i en Ministral són dos homes que, en definitiva, l’únic que tenen en comú és el paisatge que els ha vist néixer: una terra de contrastos.

"FIgueres Ai!" (1997) Josep Pla ens mira des de la seva Plaça a Figueres

“Figueres Ai!” (1997) Josep Pla ens mira des de la seva Plaça a Figueres.

Josep Ministral i Agustí és una olivera. Una olivera empordanesa de tronc ferreny, gruixut i de moltes branques que va néixer fa 68 anys a Creixell, Borrassà. Quan va sortir de l’ou, una nit d’estiu del 1945, quan bramava al bressol, encara no ho sabia però uns quants anys després seria capaç de capturar i reproduir sobre una tela una ratxa de tramuntana, els colors vius de la plana empordanesa, les profunditats del mar o els reflexos i l’univers que hi ha a sobre i a sota del riu Fluvià. En aquell moment no ho podia saber, però en el futur també tindria la capacitat de captar l’ànima d’una persona i immortalitzar-la per sempre en els ulls d’un retrat.

Autorretrat.

“És quan m’allunyo que ho veig clar”. Autorretrat.

Deia que Ministral, és una olivera de moltes branques. Un arbre de mirada entremaliada, com els que podem veure en centenars dels seus quadres, encara que a vegades només els intuïm enmig d’una acuradíssima i gens casual disbauxa de colors. Quan era petit, al Sant Pau de Figueres (el col·legi dels pobres llavors) ja dibuixava en qualsevol paper que queia en les seves mans. Ho feia des de l’última fila, “el galliner” en diu. Era un trapella! Com revela ell mateix amb els seus ulls vius: “Emprenyava! I quan emprenyes et castiguen. Però jo sovint estava millor castigat a fóra al passadís que a dins de classe”. És així. No li agradava estudiar i, sobretot, avorria la forma d’ensenyar que tenien alguns dels mestres en ple franquisme: sempre amb el regle amenaçador a les mans. Del Sant Pau el van expulsar dues vegades. “A la tercera”, relata,“ja no vaig tornar-hi”. Així que un dia, amb 13 anys i llarg com era, va entrar a la vivenda familiar del carrer Vilafant i li va dir al seu pare que n’estava fart i que ho deixava. Ministral pare li va dir al seu fill que d’acord, però li va demanar que s’apuntés a l’Acadèmia Mercantil per estudiar comerç i així almenys podria entrar a treballar en un banc. En Ministral júnior va fer-li cas, però el destí li havia reservat un altre camí. Mentre caminava pel carrer del Forn Baix per inscriure’s a l’Acadèmia, es va topar amb un cartell enganxat en una carnisseria. En aquest cartell hi posava ES NECESSITA APRENENT. Se’l va mirar. Va girar el cap en direcció al Mercantil, que era just davant. Va tornar a mirar l’anunci. No s’ho va pensar dos cops. El futur pintor va tornar a casa seva tot cofoi i va proclamar, per disgust del seu pare: “Dilluns començo a treballar”.

Aquesta carnisseria era Can Nierga i, coses de la vida, aquell establiment on el jove Ministral trossejava carn li canviaria la vida. La mestressa, la Pilar Nierga, era poetessa i la carnisseria s’havia convertit en un punt de trobada cultural de primer ordre a Figueres. Allà en Josep Ministral va conèixer figures com el pintor Fernando Garrido, Carles Fages de Climent, Maria Àngels i Montserrat Vayreda, el poeta Jaume Maurici, Evarist Vallès, Joan Sibecas (el seu primer mestre)… A la carnisseria, en Josep Ministral era el noi que fa dibuixos i vol pintar. El pintor Sibecas, meravellat per aquell nano que apuntava maneres, se’l va endur al Casino, on donava classes, i allà el nen va aprendre “moltíssim. Va ser meravellós entendre la pintura des d’un altre punt de vista que no fos el ‘paisatget o el bodegonet’, perquè en Sibecas llavors ja tenia molt contacte amb París i l’exterior. Amb ell vaig aprendre a comprendre una poma i, després, pintar-la” explica el pintor ara, des de la maduresa.

Evolució. A l'esquerra: "Oliveres a la garriga entramuntanada" (1974) A la dreta: "A l'olivera vella el cos hi sura (2004)

Evolució.
A l’esquerra: “Oliveres a la garriga entramuntanada” (1974)
A la dreta: “A l’olivera vella el cos hi sura” (2004)

“Ser empordanès i pintor, el millor que et pot passar a la vida”

Un dia d’aquells, quan va agafar la carpeta per anar a dibuix al Casino, va tenir una trobada que el va deixar impressionat. Va conèixer l’ídol. El Mestre. Va sortir del carrer Vilafant, va travessar la Rambla i quan passava per davant de Can Meli, va veure el fotògraf Meli acompanyat de Carles Fages de Climent i un home amb els bigotis acabats en punta i alçats cap al cel. Era Salvador Dalí, que l’estava fent petar amb aquells hòmens figuerencs. Ell ho explica així: “En Fages em va veure i em va cridar: ‘Nen! Nen! Vine’. I jo, cap allà. Osti, quan vaig veure en Dalí allà… i me’l va presentar. I en Dalí em va preguntar: ‘Quan temps fa que dibuixes?’ I jo li vaig contestar: Deu fer 3 o 4 anys. I en Dalí, amb aquella mirada seva, fa: ‘O són 3, o són 4. No és 3 o 4.’ Us podeu imaginar la cara espaordida d’aquell adolescent de 17 anys: “Allà em van començar a tremolar les cames”. Salvador Dalí, que ja era una figura mundialment consagrada però es va mostrar molt proper i carinyòs amb aquell jove, va continuar: ‘Pensa que de 3 a 4 en va un any, i en un any es poden fer moltes coses. D’on ets fill?’ I en Ministral va contestar: “De Borrassà”. I Dalí va prosseguir: ‘Molt bé. Ser empordanès i ser pintor és el millor que et pot passar a la vida.’ Així va anar la primera conversa que mantindria amb Salvador Dalí. En vindrien més.

El mirall. Pintor mira a pintor. Ministral davant un retrat de Dalí.

El mirall. Pintor mira a pintor. Ministral, al seu estudi, davant un retrat de Dalí.

En aquells anys 60 decideix que es vol dedicar plenament a pintar i s’hi bolca completament. Però la mili, el servei militar, l’obliga a fer un parèntesi. Als 21 anys l’envien a Sidi Ifni, a l’Àfrica, però allà el soldat Ministral continua dibuixant. Al Sàhara passa el temps fent caricatures dels seus companys i, un dia, un sergent li demana que li’n faci una. El futur pintor li fa la caricatura i quan la veuen la resta de soldats comencen a tronxar-se.  Fotent-se’n del model, és clar, que és ni més ni menys que el seu jefe directe. Uiuiuuuui…. “De seguida vaig veure que l’havia cagat” recorda avui l’artista. En efecte, l’havia vessada, perquè quan el sergent va veure els seus trets exagerats sobre aquell paper, es va sentir humiliat i va voler venjar-se’n. Anava a per ell. Estava tan cabrejat que va agafar el jove Ministral i el va posar a comptar bales, i quan les acabava de comptar, les hi feia recomptar, per si de cas. I així va passar hores i hores. La sort, però, es va tornar a aliar amb ell: el tinent coronel de la base militar es va fixar en aquell jove de bona planta i el va rescatar d’aquell suplici promocionant-lo a “cabo”. En poc temps, en Ministral es va convertir en el seu enllaç. Vaja, que el van posar en un lloc privilegiat i el malvat sergent va haver de desistir i aparcar els seus càstigs.

Després d’aquest parèntesi militar, el 1967, torna a l’Empordà per dir-li a la carnissera Nierga que deixa la feina i se’n va a la capital: ingressa a l’Escola de Belles Arts de Barcelona. La determinació d’en Ministral de consagrar-se a la pintura en aquell moment era fortíssima, i això s’ha de destacar, i més en aquell temps. Cal tenir en compte que molts dels grans artistes empordanesos que havia conegut tenien un avantatge que ell no tenia: diners. La majoria eren de famílies benestants i ell era fill d’uns humils pagesos de Creixell. Però, tot i això, ell fa cas a la seva intuïció i s’hi llença. “Ser pintor… després de tants segles… fa falta una valentia enorme. Com t’has de posar a pintar, amb tot el que ja s’ha fet?” Els anys que passa a l’Escola Superior Sant Jordi de Barcelona li serveixen per perfeccionar la seva tècnica. Era una esponja. Si havia d’anar a estudiar a Sant Cugat del Vallès per aprendre com funcionava la pintura mural hi anava. Es movia tot el que podia. I així va ser com es va fer l’artista, tot i que ell pensa que aquesta paraula (artista) sovint es devalua: “S’abusa molt de la paraula artista. Qualsevol persona que porti pintant 3 mesos ja es considera un artista. Un artista és molt més que això. En aquest cas no vull ser un artista. Vull ser un bon pintor.”

I això ho diu un home que ha conreat la pintura, l’escultura en diversos materials, el disseny gràfic i fins i tot el vitrall. Hi ha una obra, força recent, que exemplifica aquesta diversitat com poques: “El Crist del Fluvià”. Es tracta d’un impressionant retaule fet amb estructura de ferro i vitrall, pensat i dissenyat per Ministral i executat amb la col·laboració, entre altres, de Jordi Garcia Aiguabella i el taller de David Gibernau, mestre vidrier de Mataró. Des del 2009 està instal·lat a l’església de Bàscara. És espectacular. En part, podríem dir que és un compendi de l’obra Ministraliana i dóna fe, i mai més ben dit, de la capacitat de l’artista per expressar-se a través de disciplines molt variades. Però ell insisteix: “Jo haig de dir que sóc pintor. La resta és circumstancial.” 

"El Crist del Fluvià" (2009)

“El Crist del Fluvià” (2009)

Però tornem a la història que us explicava. Treballant molt i molt, en Josep Ministral va passar d’exposar en petit comitè, l’any 1972, a presentar la seva obra a París, Zurich, Los Angeles, ARCO (Madrid) ARTEXPO (Barcelona), passant per Ceret, Cadaqués, Banyoles, Olot… Els seus quadres s’han pogut veure a totes les províncies de Catalunya i part de l’estat. Ell té constància que el quadre més remot està penjat en alguna paret d’Austràlia.

Fa molt de temps es va instal·lar a Llers, amb la seva estimada Pilar (la segona Pilar de la seva vida i la més important) i allà hi té el seu estudi, envoltat d’un paisatge “panoràmic, contundent i tel·lúric”. Com Dalí, l’hàbitat d’en Ministral és l’Empordà. El mestre del surrealisme necessitava beure dels referents empordanesos, dels seus coetanis artistes, del paisatge, dels seus habitants: pescadors, pagesos, prohoms… de la ironia empordanesa. I després agafava tot això i se n’anava a París o a Nova York per cardar-se’n del crític mundial més ferotge. Ministral també beu de tot això, del seu estimat Empordà, a l’hora de confeccionar la seva obra. I el que crida l’atenció d’aquesta obra, per sobre de tot, és el color. L’ús de la pintura, les barreges que utilitza per conferir tonalitats diverses, no només a coses materials, sinó sovint a sensacions, emocions… tot plegat forma part d’una tècnica magistral, segurament inigualable.

Foto íntima. La paleta del pintor Josep Ministral, gènesi de la seva obra.

Foto íntima. La paleta del pintor Josep Ministral, gènesi de la seva obra.

En Josep Ministral, com a bon empordanès, és apassionat. Li agrada xerrar! Parla amb passió del seu ofici. Però encara li agrada més expressar-se amb els seus colors. Els seus quadres es revelen de mica en mica. S’han de degustar. A poc a poc. Sovint, quan els mires des de la distància veus unes formes acolorides, molt vives, però indefinides. Al cap d’una estona, la indefinició es torna definició. Primer intueixes una figura, o una sensació, i després la veus o la sents. És com una punxada que et fa somriure. És tot el que puc dir. Jo, la veritat, és que d’art no en sé gaire res. Vaig estudiar Història de l’art a la UAB, però m’he acabat dedicant a explicar històries. Per això, a partir d’aquí, deixaré que sigui el mateix pintor el que expliqui el seu ofici a través d’un petit qüestionari que li vaig fer aquest estiu.

L’art de Ministral

“Jo crec que quan les coses tenen màgia, són interessants”

Sèrie "Color de les ombres. Quatre Estacions" (2005)

Sèrie “Color de les ombres. Quatre Estacions” (2005). Fotos superiors: Visual13

– Què representa per a tu Salvador Dalí?

“És un dels grans genis universals i a més a més de genialitat empordanesa. Una ment tan i tan privilegiada que la compararia amb les d’alguns artistes del Renaixement, no només per la seva gran obra pictòrica o literària sinó pels seus grans coneixements de tot. La ciència, la física… en resum, una persona disciplinada, treballadora i intel·lectualment molt aguda i àgil. Quan aprofundeixes en la majoria de las seves  obres t’adones que tot està calculat i lluny de la superficialitat. Com si et donés unes ulleres per submergir-te i veure el que hi ha sota l’aigua. És una persona que com més gran em faig, més l’admiro i més l’entenc. La ironia singular i la seva provocació crec que la van entendre millor fora d’aquí. En el fons a la majoria dels empordanesos Dalí no els sorprenia tant perquè trobaven familiar aquest tarannà entramuntanat. Se l’havia tractat de boig i ell deia que la diferència estava en que ell no ho era. Les  seves obres estan impregnades d’Empordà i ho ha donat a conèixer arreu del món. Com deia Dalí: de l’ultralocal a l’universal.”

– L’Empordà marca caràcter…

“Aquesta comarca és una terra de pas, hi ha passat tothom i això dóna un tarannà molt especial. Un país ideal d’una màgia excepcional, no hi manca res. El Pirineu amb uns celatges de formes i colors molt variats i canviants, una plana autènticament riallera, la bellesa geològica del Cap de Creus amb unes roques de formes capricioses erosionades pel mar i la tramuntana… Ja ho veus, sóc un enamorat de l’Empordà i no em trobo bé en cap lloc que no sigui aquí. I quan veig algú que fa molts quilòmetres per venir fins aquí, dic… ‘No vas pas equivocat, noi!’” (Riu).

 – L’any 1984, amb els pintors Lluís Roura, Daniel Lleixà, Ramon Pujolboira i Ricard Ansón vas fundar el Grup 69 i entre tots vau dedicar un homenatge a Salvador Dalí: el tríptic “5 visions dins un espai empordanès”. Una pintura mural de 150 m2 que va ser tot un esdeveniment. Es va aixecar una enorme bastida a la Plaça de la Palmera, vau muntar el tríptic i quan va estar acabat el vau desplegar i penjar a la Plaça del Cinema Juncària. Com que a l’exterior es va acabar degradant es va retirar i transformar en un mosaic de ceràmica que ara s’ha situat darrera la presó de Figueres. Ara que aviat farà 30 anys, com ho recordes?

“Era l’Any Dalí i teníem ganes d’homenatjar el mestre, i enteníem que ho havíem de fer nosaltres perquè d’alguna manera érem els seus deixebles. La idea de fer una pintura mural, va néixer passejant per Figueres amb l’Agustí Planas del Bar Dynamic. El grup es va fundar a casa d’en Ricard Ansón a Port de la Selva. Posteriorment, entre plat i plat al Restaurant xinés Shang-hai de Figueres, van anar sorgint més projectes. Tots teníem ganes de sortir del taller i pintar en directe i que la gent ho pogués veure, tot fent una mica d’espectacle. Vam muntar la bastida, els cotxes passaven per sota, nosaltres pintàvem enfilats en una escala… Va tenir tot molta transcendència tan per la gent com pels mitjans i nosaltres ens ho vam passar molt i molt bé junts, fent les coses que pots fer quan tens de 30 a 40 anys!”

La bastida a la Plaça de la Palmera (1984).

La bastida a la Plaça de la Palmera (1984).

– I un dels cotxes que va passar per sota la bastida va ser el Cadillac de Dalí amb el mestre a dins.

“Oh i tant!  Dalí venia de la clínica, anava a la torre Galatea i l’Antoni Pitxot, que també anava dins el cotxe, el va fer passar per allà. Quan l’obra va estar acabada, en Narcís Pijoan va escriure’n un llibre editat per Carles Vallés (‘Un tríptic gens críptic’) i nosaltres, tots cinc, li vam portar a Salvador Dalí. Ens va rebre, i va ser un moment inoblidable. Estava malalt i li fallaven les forces, però ens va dedicar unes paraules d’elogi, ens va demanar que continuéssim pintant i ens va donar les gràcies per haver-lo homenatjat. Gairebé no se l’entenia, però amb els ulls ho deia tot. Va ser un moment molt emotiu i únic per a tots.”

– Parla’m dels colors. Són essencials, no?

“Els colors són els que ens parlen, ens donen molta informació, cada color ens transmet un estat d’ànim… Els colors visualment ben combinats actuen sobre la raó i els sentiments. Culturalment hi ha moltes formes de rebre el color. En aquests moments treballo molt la composició, busco que les formes siguin suggeridores i el color és quasi el més important. Els colors no es poden utilitzar de qualsevol manera i menys per caprici. Ben ordenats són els que atrauen inicialment a l’espectador, que és en definitiva el que posa en marxa la seva memòria. Una harmonia de blaus, a part d’un estat d’ànim, possiblement ens recordarà al cel, al mar, l’hivern… Els verds, els grocs o els taronges a les estacions… Crec que la nostra memòria visual es basa en la síntesi de formes i colors.”

– Em poses un exemple?

“Quan anem en cotxe la velocitat no ens deixa veure la descripció del paisatge però ens queda la síntesi. És a dir, no sabem si allà hi ha tantes oliveres o tantes cases, però ens ha quedat la visió depurada del paisatge. I això és el que a mi m’agrada copsar: l’essència de les coses més que no pas la seva presència descriptiva. L’art, sovint, és misteriós i és més interessant pel que no s’explica que pel que s’explica. Cada espectador sempre és qui acaba l’obra. En realitat treballo amb pocs colors, però pot donar la sensació que n’hi ha molts perquè estan posats al seu lloc.”

– Em fas pensar en una sinfonia musical…

“És que és molt semblant al que passa al món de la música: les notes musicals son poques però ben ordenades són capaces de provocar sensacions meravelloses. També es parla del color a la música. Escoltar una simfonia, per posar un exemple, de Beethoven, Mozart… Almenys per a mi és com un massatge a l’ànima. Penso que un bon pintor és el que fa pintura per pintura. No sé si m’he explicat…”

– Perfectament. I què busques quan treballes amb altres materials?

“Els materials són necessaris per desenvolupar una idea. Jo bàsicament sóc pintor. La resta és circumstancial. Canvies de tècnica, però jo no sóc escultor ni vitraller. He après a soldar, però això no vol dir que sigui soldador ni ferrer, perquè no en tinc l’ofici. Jo m’ajudo dels tècnics per desenvolupar la meva feina. Faci el que faci continuo fent servir els colors. L’únic que canvia són els materials, les dimensions…”

A dalt: Treballs pel "Trull d'en Francesc" A sota: Treball per l'Hotel Bon Retorn.

A dalt: Treballs pel Trull d’en Francesc.
A sota: Treball per l’Hotel Bon Retorn.

– Què t’aporten els treballs més comercials, els encàrrecs, els dissenys, els logos?  

“Depèn, jo crec que s’ha de combinar. Has de tenir la suficient llibertat en un moment determinat per dir ‘vaig a fer el que vull fer’, però en un altre moment has d’aprendre a estar estacat. Se n’aprèn de tot, saps? Quan et lliguen, vols ser lliure. I quan ets lliure necessites que et lliguin a alguna cosa. Ara bé, jo reivindico l’encàrrec, perquè una cosa és pintar per un públic anònim que no saps on anirà a parar aquell quadre, i l’altra veure els ulls del que t’encarrega una feina i conèixer els seus condicionants. Necessito les dues coses.”

– Fa uns anys vas tenir un ensurt important. Un atac de cor. Què ha canviat en tu això?

“Jo crec que si a la vida tinguéssim la capacitat de reaccionar a temps, canviaríem moltes coses, però com que no ho fem, llavors t’han de fotre un clatellot, perquè diguis ‘al tanto! Tu, cuida’t la salut perquè estàs alt de pressió, perquè menges, fumes, perquè gaudeixes de la vida en tots els sentits, perquè tens sucre…’ I tu no creus. I arriba un moment que PATAPROM! I llavors sí. Canvia. Canvia la vida, perquè veus una cosa que impressiona molt i que jo no m’hi havia trobat mai. Et treuen la roba, et posen en un llit amb rodes i veus que et porten a tota bufa i només veus el sostre. I clar, t’acolloneix això, no? I tot plegat, dius ‘Ostres, això va en serio’. Així que quan surts de l’hospital decideixes canviar d’hàbits i t’adones que la vida és molt millor.”

– Tu ets un home creient?

“Jo crec en Jesucrist. A mi és una figura que sempre m’ha captivat. I si veus part de la meva obra, el Crist hi és present. Ara, pensa una cosa: per a mi l’art també és una forma de religió. Saps? És una forma de compromís, de fe. I també té uns components de religiositat.”

– Quin moment viu el teu ofici?

“Moments complicats. L’art en aquest moments està molt castigat, com la majoria de sectors. Els que ja portem una trajectòria d’anys, això ens permet anar fent i prou, com es deia abans. Quan em demanen com m’afecta la crisi, en alguna ocasió els dic, ‘Mira com està tot que fins i tot m’haig de vendre els quadres!’ (Riu) Ara parlant més seriosament, cada vegada hi ha més persones dedicades a l’art, per tant molta oferta i poca demanda. S’ha de dir també que han ensorrat la classe mitjana. I aquesta classe mitjana és la que donava vida a tot. Tampoc hi ha molta assistència a les exposicions i a les galeries, excepte en el cas de les convocatòries massives que tenen els grans museus amb les mostres dels grans mestres de l’art. Ara tothom sol tirar d’internet i s’entreté molt a casa.”

– Hi ha remei?

“Entenc que estem en un moment en que s’han de reinventar moltes coses. L’art es un aliment necessari per l’esperit i una manera diferent d’entendre la vida. Hem d’arribar a la gent d’altres maneres, però sobretot a través de la singularitat. No pot ser que vagis a veure una exposició col·lectiva i sembli una individual. S’han de veure individualitats més contundents. Aquest és el camí que jo hi veig. Jo crec que quan les coses tenen màgia, són interessants.”

– I tu creus que l’Empordà ha sabut aprofitar i projectar la feina de gent com tu? Us heu sentit valorats?

“Jo em sento valorat, no em queixo en aquest sentit. També soc conscient que jo vaig escollir aquest camí. Però en aquests moments un cop de mà no m’aniria pas malament. Crec que a l’art empordanès actual (que té un potencial bo) l’hi fa falta una bona empenta de les institucions per donar-lo a conèixer arreu del món. Sobretot falta que ens ho acabem de creure. Sembla que amb en Dalí ja n’hi prou. Sobre la feina que un fa, volem o no, el temps és sempre el que dóna l’última paraula.”

– Al llarg de la seva vida Van Gogh només va vendre un quadre. Avui les seves obres valen milions d’euros…

“Aquí jo he conegut a Carles Fages de Climent i altres poetes i artistes d’aquell moment. Tot just ara, després de 50 anys, és quan s’està reivindicant i valorant la grandesa de l’obra d’en Fages. Ara és quan la gent fa molts quilòmetres per veure l’obra de Salvador Dalí, malgrat que en el seu moment no se li donava la importància que avui té. Gairebé tota l’obra d’Evarist Vallès es troba en una Fundació amb el seu nom, però a Sant Feliu de Guíxols. I ara molta gent busca els seus quadres. O la col·lecció d’en Tomàs Mallol, que volia que el Museu del Cinema s’instal·lés a Figueres i al final, va acabar a Girona… Si en el seu moment les coses no s’entenen, s’ha d’esperar que el temps ho posi tot al seu lloc, tot i que sempre he pensat que si s’ha de fer quelcom, és millor fer-ho en vida. No et sembla?”

– Josep, quan tu vens un quadre, tu enraones amb aquella tela, no? Li dediques unes últimes paraules…

(S’emociona. Contesta amb els ulls humits.) “Si… Sempre els hi demano que amb les persones que els adoptin siguin capaços de conviure-hi bé, i amb bona harmonia . Quan un quadre surt per la porta sempre li dic: ‘Porta’t bé, eh?’ I no hi ha res més bonic que la persona que té un quadre teu et digui ‘Estic molt content amb la teva obra, i no me la trauria de sobre per res’. Tinc el record d’una senyora que em va dir: ‘Pot semblar una tonteria Josep, però quan em miro els colors dels teus quadres que tinc a casa, em sembla que respiro millor.’ Això és bonic perquè ens alegra la vida i el quadre també hi ha de participar en això.”

– Però, de vegades, el quadre i el comprador no connecten.

“Dalí deia: ‘Si la pintura no t’estima, per molts esforços que facis, no hi tindràs res a fer’. Sembla que nosaltres estiguem per sobre de tot, i això no és veritat. Una  pedra trobada pel camí, et pot donar poc o et pot donar molt. Te la pots trobar i no fer-ne cas, o agafar-la i veure-hi una escultura. I l’art és això. Joan Miró va dir: ‘La naturalesa crea i l’home inventa’. Aquella pedra ja està creada. Però quan tu l’agafes i li dones un sentit, estàs inventant”.

I aquesta va ser la conversa que vaig tenir amb en Josep Ministral una tarda d’agost del 2013. I això últim que em va dir em va fer pensar que, seguint el raonament de Miró, segurament la natura ha creat el color de l’Empordà… i en Ministral l’ha inventat.

I abans d’acabar… el pintor us proposa un joc

Mireu amb atenció aquest últim quadre. Acosteu el nas a la part esquerra de la pantalla i mireu cap a la dreta. Si ho feu bé, veureu el rostre de Salvador Dalí. Us ha sortit?? Fixeu-vos-hi bé!

"La tramuntana. Homenatge a Salvador Dalí" (2004) Us proposo un joc: Acosteu el nas a la part esquerra de la pantalla i mireu a la dreta, a veure si hi trobeu el rostre de Dalí. Hi és!

“La tramuntana. Homenatge a Salvador Dalí” (2004)

El foc de l’Empordà, un any després

Una impactant imatge que va donar la volta al món FOTO: MARINA LÓPEZ

Una impactant imatge que va donar la volta al món
FOTO: Marina López

Avui fa exactament un any dels devastadors incendis que van angoixar profundament tota una comarca. Ara fa dotze mesos, el migdia del diumenge 22 de juliol del 2012, el cel blau de l’Alt Empordà es va tenyir primer de groc, després de taronja i després d’un gris lluminós, molt espès, que va ocultar el sol i va fer caure la nit abans d’hora. Vam contenir l’alè durant 48 hores. Després, amb la tramuntana encalmant-se, tothom va començar a respirar.

Però comencem pel principi.

El foc més descomunal, segons Interior, el va originar una burilla encesa que un inconscient va llençar en un pàrquing a l’aire lliure de La Jonquera, a 500 metres de la frontera francesa. El primer indici va ser una gran columna de fum, que de seguida es va inclinar en direcció sud: feia tramuntana. Mala notícia. Això ja anticipava que, si els bombers no aconseguien desactivar-ho aviat, el vent i la baixa humitat convertirien aquella columna en un infern que avançaria molt ràpid, devorant tot el combustible vegetal que trobés per davant, des de l’Albera fins a la Garrotxa.

El peatge de La Jonquera, dues hores després de l'inici del foc. FOTO: MARINA LÓPEZ

Al peatge de La Jonquera, 2 hores després de l’inici del foc. FOTO: Marina López

El foc va avançar implacable empès pel vent a una velocitat de 6km/hora. Així escrit, sembla una fotesa però per a què us en feu una idea, a mitja tarda les flames ja havien arrasat pràcticament les més de 10 mil hectàrees que el foc va acabar destruïnt des que es va originar fins que es va aconseguir extingir una setmana després. Recordo que els bombers van mantenir fins ben entrada la tarda la dada oficial que xifrava en 100ha el que havia consumit l’incendi en aquell moment. A la SER, a les 17h vam avançar que aquesta xifra, en realitat, ja superava les 9.000 ha. Vam rebre algunes crítiques per les xarxes socials, acusant-nos d’exagerats. Dues hores més tard, el mateix Conseller d’Interior va avalar la nostra informació. Aquella tarda i els dies següents, la feina de Ràdio Girona va ser exemplar, en qualitat periodística i en qualitat d’informació de servei, bolcant l’antena en aquell incendi, i l’altre que es declararia més tard, per oferir el minut a minut al ciutadà que necessitava saber què estava passant. Un treball en equip excel·lent, que també va aprofitar les xarxes socials, principalment el twitter, per fer arribar informació a qui la necessitava.

16:35h. Es comença a muntar el centre de comandament al parc de bombers de Figueres

16:35h. Es comença a muntar el centre de comandament al parc de bombers de Figueres

L’incendi va posar setge a 16 pobles de l’Empordà. Protecció civil va fer confinar tota la comarca. Alguns municipis van quedar incomunicats durant moltes hores, envoltats de foc. Altres durant dies. Agullana, Darnius, Biure, Capmany, Llers… les flames van arribar a les portes de Figueres. Centenars de persones passarien la nit tancades a casa seva o d’algun veí. D’altres la van passar allotjades en pavellons esportius.

El pavelló esportiu de Figueres, on van dormir centenars de persones evacuades

El pavelló esportiu de Figueres, on van dormir centenars de persones evacuades

4 persones van acabar perdent la vida aquell diumenge infernal. Al foc principal, un home va morir a Agullana, carbonitzat. Un altre va patir un atac de cor quan escapava de les flames a Llers.

I quan bombers i cossos d’emergències tot just començaven a comprendre que estaven davant el foc més devastador de la seva vida, a Portbou es va declarar un altre incendi. Segons va constatar després la investigació, aquell foc també el va originar una cigarreta. Aquí van perdre la vida dues persones més, dos francesos, un pare i la seva filla. Amb les principals vies de comunicació tallades pel foc, part del trànsit es va desviar per la carretera de Portbou, que aviat es va convertir en una ratera, amb centenars de cotxes atrapats. Va ser un error. Quan els ocupants dels cotxes van veure amb horror que les flames els queien a sobre, van sortir del vehicle per escapar. Alguns van saltar pel penya segat, com les dues víctimes mortals. Les imatges, les podeu veure en aquest vídeo, fan feredat.

L’alcalde de Portbou, Josep Lluis Salas, continua reclamant sense èxit que la carretera s’eixampli.

L’incendi de Portbou es va apagar aviat, però el foc iniciat a La Jonquera només es va poder perimetrar, és a dir, s’havia frenat el seu avenç, però apagar-lo, en aquell moment, era missió impossible. El dilluns, amb el vent més calmat, per fi alguns avions van poder treballar des de l’aire. El dimarts van poder remullar amb més intensitat i la cosa començava a pintar millor. 5 dies després, el divendres al matí l’incendi es va donar per controlat i el dilluns següent, va quedar extingit.

Per sort, durant els dos dies més crítics, el foc es va aconseguir contenir a l’Empordà, evitant el pitjor dels temors: que les flames saltessin a la comarca de la Garrotxa, plena de combustible vegetal. Les conseqüències haguessin estat senzillament espantoses. Els cossos d’emergències, en col·laboració amb policia, agents rurals, pompiers francesos i fins i tot militars, van fer una gran feina. La contribució de les ADF va ser també fonamental. Per cert, avui dia hi ha més voluntaris que l’any passat, però han de treballar amb menys recursos per culpa de les retallades.

Moments de tensió en la primera reunió del centre de comandament amb el Conseller Felip Puig

Moments de tensió en la primera reunió del centre de comandament amb el Conseller Felip Puig

És curiós perquè, si preguntes als bombers, estan convençuts que aquells dies hi va haver una bona coordinació malgrat el lògic caos que genera un incendi que avança com un llamp. Sobre el territori, però, en alguns casos, un any després encara hi ha cert ressentiment contra els efectius d’extinció. Hi ha veïns que pensen que en alguns moments els bombers van ser massa conservadors, fins i tot contemplatius, deixant cremar terrenys i cases que tenien davant en comptes de remullar-les.

Un any després…

… les conseqüències de l’incendi sobre el terreny encara són visibles. Les flames van devorar molta massa forestal a l’Alt Empordà i avui dia encara queden moltes cicatrius. Ho podeu comprovar en aquesta panoràmica:

Vista panoràmica entre Biure i Pont de Molins

Vista panoràmica entre Biure i Pont de Molins

I en aquestes altres imatges, amb l’abans i el després, també queda clar que el verd s’ha regenerat, però poc:

Encreuament de Biure a Molins

Encreuament de Biure a Molins

Boscos de Darnius a Agullana

Boscos de Darnius a Agullana

Masia a prop de Pont de Molins

Masia a prop de Pont de Molins

Però, desastre natural al marge, quantificat en prop de 145 milions d’euros, el drama ha tocat de prop moltes famílies. La factura dels danys als municipis afectats puja a 1’5 milions d’euros, però això és una nimietat comparat amb el preu material i emocional que han hagut de pagar molts empordanesos que van veure les seves propietats particulars arrasades pel foc. A Llers, el foc va reduir a cendres una explotació agrícola de 2.500 m2. I aquest només és un exemple. Alguns han pogut refer la seva vida gràcies a l’assegurança, d’altres amb un crèdit i els estalvis, o les tres coses juntes. Hi ha gent que no ha tingut tanta sort i ha hagut de començar de nou des de la precarietat més absoulta. Hi ha d’anys, però, que res ni ningú podrà reparar mai: la pèrdua d’éssers estimats. I les morts quedaran impunes, perquè el jutge ha arxivat el cas davant la impossibilitat de localitzar les persones que van llençar les burilles fatals.

Tampoc hi ha llum, per ara, sobre la persona o persones que van prendre la decisió, errònia, de desviar el trànsit per la N260, per la carretera de Portbou que es va convertir en una trampa mortal.

Aquest és el reportatge que ha emès aquest dilluns el programa Hora L de SER Catalunya, coincidint amb el primer aniversari d’aquesta desgràcia:

Un document inèdit fins ara: el mapa del satèl·lit militar que els bombers van utilitzar durant les tasques d'extinció

Un document inèdit fins ara: el mapa del satèl·lit militar que els bombers van utilitzar durant les tasques d’extinció

Passat, present… i el futur?

Tanco el meu humil article recollint algunes de les reflexions que he pogut escoltar aquest dissabte en una taula rodona organitzada per l’Ajuntament de Darnius, moderada pel periodista Ramon Iglesias i formada per diferents periodistes i fotògrafs que van viure de prop aquests desgraciats incendis.

Continua molt latent sobre el territori la preocupació perquè aquesta tràgica experiència es pugui repetir aviat. Queda encara molta brutícia generada per la destrucció del foc i també ha crescut molt el sotabosc com a conseqüència d’una tardor i primavera molt humides. Això és gasolina per l’avenç d’unes hipotètiques flames. Tampoc s’ha treballat gaire en franges d’autoprotecció, i hi continuen havent moltes cases envoltades d’arbres i arbustos. Cal tenir en compte que en els últims anys la massa forestal ha crescut un… 35%! És una animalada. Tampoc s’han trobat solucions als problemes de mobilitat que s’ha demostrat que venen associats a un incendi d’aquesta magnitud. L’AP7, per exemple, continua sense ni una sola mitjana per desviar el trànsit en cas d’emergència.

Menció a part té un inquietant lament que durant la xerrada va llençar l’alcalde de Darnius, Eduard Payrà: durant l’incendi, l’alcalde d’aquest poble rodejat de flames, no va rebre informació de la Conselleria d’Interior fins passades les hores crítiques. De què coi serveix doncs el rimbombant pla INFOCAT? La resposta l’haurien de donar els responsables del departament que ara dirigeix el democristià Ramon Espadaler. És evident que el pla porta associades unes instruccions davant desastres relacionats amb el foc, però és preocupant i clama al cel que municipis com aquest, desesperats, haguessin de trucar a periodistes i mitjans de comunicació per saber què estava passant. Això és inconcebible, i més si tenim en compte que en els últims anys el Departament d’Interior ha estat promocionant amb molt d’orgull una xarxa de comunicacions per emergències “infalible” anomenada RESCAT que, en teoria, havia de servir per evitar situacions com aquesta. Les queixes de Payrà les comparteixen altres alcaldes afectats pel gran incendi.

I una constatació: el periodisme SERVEIX. En el sentit ampli del terme. En situacions extremes com les viscudes aquells dies de juliol, la gent busca la fiabilitat de les fonts contrastades, els periodistes i mitjans de comunicació que saben que són dignes de la seva confiança i que MAI els faran trampes. Que els aportaran informació valuosa i fidedigna, sense invents ni artificis. Això és el que van posar en valor les xarxes socials, que durant les hores més preocupants van anar plenes de detritus, rumors i desinformació, però també d’aportacions molt valuoses dels reporters, fotògrafs i professionals que aquell dia van treballar pel ciutadà malgrat els entrebancs dels cossos de seguretat, incapaços encara d’entendre que han de deixar moure’s als informadors de la mateixa manera que permeten fer-ho als bombers. Els periodistes són indispensables com a enllaç de la realitat, del que està passant, amb el ciutadà, que té tot el dret a rebre informació veraç i de primera mà de les persones que creiem en aquest ofici. I un periodista ha d’estar sempre al peu de la notícia, mai a no sé quants quilòmetres de distància. Aquesta va ser una de les reflexions compartides amb més unanimitat en aquesta interessant taula rodona a Darnius. Aquest poble altempordadès recorda aquells fatídics dies amb una interessantíssima exposició (“Un any després”), inaugurada aquest cap de setmana, amb imatges impressionants i que val molt la pena de visitar. No us la perdeu.

Conferència a Darnius, un any després de l'incendi

Conferència a Darnius, un any després de l’incendi