Periodisme clínicament mort

Diumenge a la matinada va morir Muriel Casals, diputada de Junts pel sí, expresidenta d’Òmnium Cultural i, els últims anys, una figura de referència al món independentista. Va morir diumenge a la matinada, però el mal periodisme la va matar abans. Dissabte al vespre diversos mitjans de comunicació, la majoria escrits, van iniciar una absurda competició per les xarxes socials per veure qui era l’heroi que publicava abans la notícia de la defunció. Aquesta macabra cursa la van guanyar un grapat de diaris i la van coronar els mitjans de comunicació que, sense cap mena de rubor, van adoptar el titular “Muriel Casals ha mort” i sense contrastar-lo el van vomitar als seus lectors, oients o telespectadors, com si la primícia l’haguessin obtingut ells. Quan la família va desmentir la notícia, van haver de fer marxa enrera. Alguns d’una forma més potinera que d’altres. Per exemple, a la Sexta el presentador Iñaki López amb cara de xuclar llimones, va dir el següent:

“Tenemos que aclarar una información. La verdad es que no me había pasado nunca en 20 años de carrera. Nosotros dábamos hace un momento la notícia de la muerte de la diputada Muriel Casals. Lo anuncia El Periódico de Catalunya, lo ha dicho también TV3, lo han contado varios medios, los principales periódicos de este país. Lo habíamos comprobado, como hacemos con todas y cada una de las informaciones… y nos han llamado para decirnos que la señora Casals no ha fallecido! Lógicamente rectificamos y pedimos perdón a la família por esta notícia que, insistimos, había aparecido en distintos medios de comunicación.” I es va quedar tan ample. Ja es veu, ja, que ho havien comprovat amb tot rigor.

IMG_3820

Iñaki López amb posat compungit

La forma que van utilitzar alguns diaris per rectificar va ser molt més elegant. Al vespre, dues de les principals capçaleres del país van publicar el següent tuit:

ÚLTIMA HORA: Muere Muriel Casals.

I després de veure que l’havien cagat, aquesta va ser la seva rectificació, pràcticament calcada:

 RECTIFICACIÓN: Muriel Casals está clínicamente muerta.

Bravo. Quin tacte, eh?

Amb Tito Vilanova van fer el mateix. I amb Peret. El periodisme, o millor dit, el mal periodisme, els va matar abans d’hora.

IMG_3822

I encara ens preguntem per què els ciutadans no se’n refien dels “professionals” de la comunicació?

Anuncis

Els apòstols mediàtics del sobiranisme

A Catalunya el procés sobiranista ha fet aflorar un tipus de “periodistes” opinadors que, fonamentalment, tenen com a missió repartir carnets de bons i mals catalans. Qualsevol excusa és vàlida i els periodistes que som sospitosos de no combregar amb les seves tesis estem acollonits, pensant en el futur de quitrà i plomes que ens espera quan aquesta nostra estimada terra sigui independent. Els subjectes que tenen aquesta dura i desagraïda tasca aprofiten la seva tirada mediàtica per vomitar una mena de magma biliós, normalment poc consistent però que entusiasma a bona part del seu elevat número de followers, essencialment partidaris de la independència o d’engegar a prendre pel cul l’Estat espanyol (no és el mateix). Agafen el seu portàtil o la seva tablet com si fos una mena de morter i allà perpetren el seu all i oli de tòpics demagògics i sentències sectàries, adoptant aquell aire victimista que tant agrada als fanàtics de la independència. I després fan el rotet en forma d’article, intervenció radiofònica o aparició tertuliana televisiva. Aquests apòstols mediàtics del sobiranisme, a més, es retro-alimenten els uns als altres. És habitual veure’ls per twitter dedicant-se elogis, felacionant-se mútuament i recomanant l’article de torn del col·lega apòstol començant el tuit amb allò tant màgic de “Imprescindible article de…”, “Algú ho havia de dir…”, etc. etc. Com els bons polítics, a més, tenen el costum de contestar i donar curs només a aquelles piulades que beneeixen el seus articles, mai les que els censuren o corregeixen.

Toni Soler. FOTO: Diari ARA

Toni Soler. FOTO: Diari ARA

Un cas paradigmàtic és el de Toni Soler, periodista respectat, historiador i també creador de bàndols si fem cas a l’article que va publicar fa uns mesos al diari Ara. Per dir-ho ras i curt en aquest article Soler demanava que, un cop consumada la separació d’Espanya, els independentistes postissos que pretenguessin sortir a la foto amb els vencedors” rebessin “el tracte que es mereixen”. Vencedors i vençuts, bons i mals independentistes, ja ho tenim.
L’allau de crítiques que va rebre el van portar a auto-exiliar-se de twitter, indignat amb el món. Ara ja se li ha passat perquè ja torna a piular.

Un altre habitual de les arengues sectàries i expert en farcir el seu discurs de píndoles patriòtiques i victimistes per justificar el procés sobiranista és Jofre Llombart. I, lamentablement, el rigor no és la virtut que més el caracteritza.

Jofre Llombart. FOTO: Twitter

Jofre Llombart. FOTO: Twitter

En un recent article publicat al Singular.cat i titulat “Oleguer Pujol i els ventiladors” Llombart sostenia que la Policia Nacional havia regalat a SER Catalunya l’exclusiva de l’escorcoll del domicili del fill petit de l’expresident català i la seva posterior detenció. Segons la seva tesi, l’Estat utilitzava la seva policia per torpedinar el procés sobiranista filtrant la notícia a un mitjà de comunicació espanyol i negant l’exclusiva als mitjans catalans. I per fer-ho creïble, Llombart no va dubtar en inventar-se una delirant seqüència segons la qual un alt càrrec policial truca a un redactor de la SER 15 minuts abans de l’escorcoll per posar-lo sobre avís. Et voilà: gràcies a aquest interessat escup, el suposat periodista espanyol arriba abans que ningú a can Pujol petit i pot donar l’exclusiva mentre els periodistes catalans estan despistats, segurament treballant honestament les seves fonts per aixecar altres temes.

El que passa, però, és que la notícia la van avançar dues noies. En concret dues periodistes catalanes de Ràdio Barcelona, mitjà català que acaba de complir 90 anys i amb seu al català carrer Casp de Barcelona. Una de les redactores és de Vilafant i l’altra és de Barcelona i resulta que van aconseguir rebentar l’exclusiva després de picar molta, moltíssima pedra. No tots els periodistes treballen en base a filtracions interessades. Però si non è vero è ben trovato, oi, Jofre?

Bé, no sé vosaltres, però si aquesta fauna mediàtica és la que ha de tallar el bacallà en una eventual Catalunya independent jo ara no sé si tinc ganes d’arribar-hi.