L’Empordà i els seus artistes

La mort del pintor Ramon Pujolboira m’ha empès aquesta setmana a visitar el Museu de l’Empordà. Volia resseguir el rastre dels artistes locals que, com ell, han espremut pintures, bronzes, escaires o vitralls per llegar a veïns i forasters la seva particular visió del magnètic paisatge empordanès. La visita m’ha entristit. Només una planta de les quatre, l’última —les golfes del museu—, està dedicada a exposar aquestes obres. La planta baixa i el primer pis, habitualment, es dediquen a exposicions temporals. La tercera planta està habitada per autors barcelonins dels segles XIX i XX. I els visitants que volen contemplar els quadres o les escultures dels artistes que van deixar emprempta a la comarca han de pujar totes les escales d’aquest museu de Figueres fins arribar a l’única estança que exhibeix aquests treballs. L’excursió val la pena perquè quan l’espectador faci el cim toparà amb els esplèndids paisatges oberts de Joan Sibecas, les pinzellades d’Àngeles Santos Torroella o els enigmàtics claus que el cel vessa dins els quadres d’Evarist Vallès.

Paisatge d’E. Vallès 

De Ramon Pujolboira el museu exposa una sola obra. Es diu Tramuntana i és un oli que concentra bona part dels ingredients que segellen la singularitat de l’obra d’aquest artista nascut a Barcelona però que va estar afincat tota una vida a Albons. En primer terme veig una dona sense rostre que dorm arraulida en un sofà. Al terra, un gat es deixondeix estirant les potes. I a sobre d’aquestes dues figures, il·luminant l’escena, emergeix un quadre dins el quadre: és una finestra que mostra la netedat d’un paisatge empordanès un dia de tramuntana.

Tramuntana de R. Pujolboira

Prop de Pujolboira hi ha quatre quadres dels seus companys de generació: Ricard Ansón, Daniel Lleixà, Josep Ministral i Lluís Roura. Eren els cinc magnífics. El 1984 van formar el grup 69 i van posar en marxa accions artístiques tan espectaculars com el gegantí tríptic que van plantar a la plaça de la Palmera de Figueres per homenatjar el seu mestre, Salvador Dalí. Ells són, de fet, els hereus de Dalí. Són els últims romàntics del paisatge empordanès —com Dalí, que el va projectar a tot el món. Són artistes de gran prestigi i ascendència. Per això em sorprèn l’escassetat d’obres seves que hi ha a les parets d’aquest museu. Em consta que aquests autors estarien disposats a cedir en dipòsit part de la seva obra però aparentment no hi ha més espai per a ells en aquest edifici. Tampoc hi ha lloc a la comarca per a una de les seves grans reivindicacions: la creació d’una escola superior de belles arts, amb una càtedra Dalí que es converteixi en un imant per estudiants d’arreu del món. Una idea que sembla molt raonable però que de moment ningú ha apadrinat.

La sala emporadesa

Mentre observo els fractals de Ministral, em vénen al cap les escultures que aquests artistes van aixecar i que es mantenen a les rotondes de les principals entrades de la ciutat. Són obres impulsades per l’alcalde Armangué, l’últim gran aliat municipal que aquest gremi va tenir. D’això ja en fa un quart de segle. Baixo les escales de tornada i penso en la quantitat d’olis d’artistes empordanesos que deuen reposar dins els magatzems del museu de l’Empordà i en les obres que s’estan fent malbé apilades al dipòsit que l’Ajuntament de Figueres té a l’antiga plaça de braus.

En fi. Surto del museu i mentre atravesso la Rambla em pregunto: en aquesta ciutat tan deprimida, com carai es pot recuperar l’autoestima, l’orgull empordanès, si no som capaços de reivindicar aquest valuós capital artístic?

*ACTUALITZACIÓ: 24 hores després d’escriure aquest article, la direcció del Museu de l’Empordà ha anunciat un compromís per posar en marxa una rehabilitació integral de l’edifici. Una reforma que, per limitacions pressupostàries, s’executarà per fases. De moment està previst que aquest 2020 es redacti el projecte museístic amb l’obectiu de revisar també el discurs actual del centre.

Anuncis