Periodisme de “gatillo fácil”

Les xarxes socials, innegablement, han canviat la forma de comunicar les notícies, les coses noves que passen al nostre voltant. Però en cap cas haurien d’haver canviat la metodologia periodística, les bones pràctiques, el savoir faire en la nostra professió. I està passant.

Pensava en això fa uns mesos, quan escarxofat al sofà de casa m’entretenia mirant com diferents periodistes de política competien per twitter per veure qui anunciava abans que s’havia acabat una reunió “decisiva” entre Artur Mas i Oriol Junqueras per desbloquejar el procés sobiranista. La reunió la van donar per conclosa vàries vegades abans que finalitzés.

Ser el primer en publicar una notícia és un dels manaments de la professió, però no el primer de la llista. Tots els periodistes volen ser els primers en explicar la seva història. I si pot ser una exclusiva de les de veritat, encara més. Les xarxes socials, el twitter sobretot, s’han convertit en una plataforma ideal per avançar-se. Són instantànies. No cal esperar a l’endemà per explicar la notícia, com els diaris, o l’hora en punt del butlletí en el cas de les ràdios. Llences el tuit, imprimeixes pantalla i ja està! Ja pots demostrar que has estat el primer en avançar una història, com un campió. El problema és que, a vegades, el que acabes fent és esborrar la piulada perquè resulta que la informació no era correcta. El twitter el carrega el diable perquè en molts casos fomenta la precipitació. La pressa per ser el primer no és una bona aliada de la prudència. I, si no, recordeu el penós cas de Peret. Mentre va durar l’agonia del pare de la rumba catalana, alguns periodistes el van donar per mort abans d’hora, ho van publicar i… van haver de rectificar quan la família es va queixar.

La falsa terrorista que va donar la volta al món

La falsa terrorista que va donar la volta al món

Les xarxes socials, tanmateix, no tenen la culpa de tot. Un exemple greu el tenim després dels atemptats de París, quan mitjans de comunicació de tot el món van publicar la suposada foto d’una de les terroristes que es van immolar. Però resulta que la dona que apareixia en aquesta imatge està ben viva i no té res a veure amb els gihadistes. Simplement algú va agafar la seva foto del Facebook, la va publicar i centenars de mitjans van fer el mateix, donant-la per bona. El perjudici a l’afectada és brutal, perquè la seva cara ha donat la volta el món lligada a un assassinat massiu. Imagineu la família, quina alegria.

En definitiva, la màxima de Charles Bronson, (primero disparar y después preguntar) és millor no aplicar-la a l’ofici periodístic. A no ser que siguis editor de La Razón, l’ABC i demés escòria perquè, en aquests casos, el rigor i la integritat són atributs exòtics, desconeguts i, fins i tot, penalitzats.

Nosaltres tenim la responsabilitat d’explicar sempre la veritat. Veritat és el que busca la gent que vol saber què passa al seu voltant, al marge de la propaganda, les rodes de premsa interessades i els gabinets de comunicació perversos. La veritat és el que el Poder sempre vol bloquejar. Si deixem que la nostra fiabilitat es rovelli, els hi posem les coses massa fàcils.

Anuncis

Els apòstols mediàtics del sobiranisme

A Catalunya el procés sobiranista ha fet aflorar un tipus de “periodistes” opinadors que, fonamentalment, tenen com a missió repartir carnets de bons i mals catalans. Qualsevol excusa és vàlida i els periodistes que som sospitosos de no combregar amb les seves tesis estem acollonits, pensant en el futur de quitrà i plomes que ens espera quan aquesta nostra estimada terra sigui independent. Els subjectes que tenen aquesta dura i desagraïda tasca aprofiten la seva tirada mediàtica per vomitar una mena de magma biliós, normalment poc consistent però que entusiasma a bona part del seu elevat número de followers, essencialment partidaris de la independència o d’engegar a prendre pel cul l’Estat espanyol (no és el mateix). Agafen el seu portàtil o la seva tablet com si fos una mena de morter i allà perpetren el seu all i oli de tòpics demagògics i sentències sectàries, adoptant aquell aire victimista que tant agrada als fanàtics de la independència. I després fan el rotet en forma d’article, intervenció radiofònica o aparició tertuliana televisiva. Aquests apòstols mediàtics del sobiranisme, a més, es retro-alimenten els uns als altres. És habitual veure’ls per twitter dedicant-se elogis, felacionant-se mútuament i recomanant l’article de torn del col·lega apòstol començant el tuit amb allò tant màgic de “Imprescindible article de…”, “Algú ho havia de dir…”, etc. etc. Com els bons polítics, a més, tenen el costum de contestar i donar curs només a aquelles piulades que beneeixen el seus articles, mai les que els censuren o corregeixen.

Toni Soler. FOTO: Diari ARA

Toni Soler. FOTO: Diari ARA

Un cas paradigmàtic és el de Toni Soler, periodista respectat, historiador i també creador de bàndols si fem cas a l’article que va publicar fa uns mesos al diari Ara. Per dir-ho ras i curt en aquest article Soler demanava que, un cop consumada la separació d’Espanya, els independentistes postissos que pretenguessin sortir a la foto amb els vencedors” rebessin “el tracte que es mereixen”. Vencedors i vençuts, bons i mals independentistes, ja ho tenim.
L’allau de crítiques que va rebre el van portar a auto-exiliar-se de twitter, indignat amb el món. Ara ja se li ha passat perquè ja torna a piular.

Un altre habitual de les arengues sectàries i expert en farcir el seu discurs de píndoles patriòtiques i victimistes per justificar el procés sobiranista és Jofre Llombart. I, lamentablement, el rigor no és la virtut que més el caracteritza.

Jofre Llombart. FOTO: Twitter

Jofre Llombart. FOTO: Twitter

En un recent article publicat al Singular.cat i titulat “Oleguer Pujol i els ventiladors” Llombart sostenia que la Policia Nacional havia regalat a SER Catalunya l’exclusiva de l’escorcoll del domicili del fill petit de l’expresident català i la seva posterior detenció. Segons la seva tesi, l’Estat utilitzava la seva policia per torpedinar el procés sobiranista filtrant la notícia a un mitjà de comunicació espanyol i negant l’exclusiva als mitjans catalans. I per fer-ho creïble, Llombart no va dubtar en inventar-se una delirant seqüència segons la qual un alt càrrec policial truca a un redactor de la SER 15 minuts abans de l’escorcoll per posar-lo sobre avís. Et voilà: gràcies a aquest interessat escup, el suposat periodista espanyol arriba abans que ningú a can Pujol petit i pot donar l’exclusiva mentre els periodistes catalans estan despistats, segurament treballant honestament les seves fonts per aixecar altres temes.

El que passa, però, és que la notícia la van avançar dues noies. En concret dues periodistes catalanes de Ràdio Barcelona, mitjà català que acaba de complir 90 anys i amb seu al català carrer Casp de Barcelona. Una de les redactores és de Vilafant i l’altra és de Barcelona i resulta que van aconseguir rebentar l’exclusiva després de picar molta, moltíssima pedra. No tots els periodistes treballen en base a filtracions interessades. Però si non è vero è ben trovato, oi, Jofre?

Bé, no sé vosaltres, però si aquesta fauna mediàtica és la que ha de tallar el bacallà en una eventual Catalunya independent jo ara no sé si tinc ganes d’arribar-hi.