El flamant Palau de Justícia de Girona, un prodigi de l’arquitectura moderna

“Vàrem concebre l’equipament amb una façana principal expressiva, amb moviment i sobretot amb obertures: No volíem un bloc d’oficines, sinó que estigués revestit d’una certa dignitat i seriositat. També buscàvem que les instal·lacions estiguessin molt lligades amb la plaça que hi ha al davant. Per això, els porxos sembla que abracin l’espai exterior”.

D’aquesta manera han descrit el Palau de Justícia de Girona els seus creadors, Jordi Bosch i Joan Tarrús, els arquitectes que el 2006 van presentar el disseny que va guanyar el concurs d’idees per a la construcció d’aquest nou edifici judicial. Potser en van dir alguna cosa més, però jo no ho he trobat: per la posteritat, de la seva obra, els responsables d’aquest prestigiós despatx barceloní sembla que només van destacar l’expressivitat de la façana i la seva integració amb l’exterior.

És evident que l’interior de la nova Audiència els importava un cul, només cal entrar a dins del Palau de Justícia per comprovar-ho. I a les persones que van aprovar i comprar aquest disseny (funcionaris de la Generalitat), també. I pel que fa a Fernando Lacaba, president de l’Audiència i principal impulsor del projecte, una de tres: o no es va mirar gaire bé els plànols, o no pintava res a l’hora de prendre decisions o bé tenia tantes ganes de tocar el dos de l’antiga Audiència, un edifici vetust, amb humitats i mig rossegat per les rates, que no es va adonar de la magnitud del desastre. O les tres coses juntes.

El cas és que jo a aquests tios no els deixaria planificar ni una construcció de Lego. Però el mal ja està fet.

Quin és el principal problema que ens ha de preocupar dels 15.000 m2 que ocupa el nou i flamant Palau de Justícia de Girona? L’INTERIOR. Si, si, l’edifici és molt maco i lluminós i tal, però és tan funcional com posar-te una ortiga dins els calçotets. Anem a veure les principals mancances d’una obra perfecta. Perfecta per ensenyar a la Facultat d’Arquitectura com l’exemple ideal del que NO S’HA DE FER, és clar.

Els dissenyadors van concebre les entranyes d’aquestes instal·lacions judicials comptant amb uns immensos passadissos lluminosos perquè s’hi passegi la gent  però, en canvi, van “pensar” en unes raquítiques sales per encabir-hi (literalment) les vistes judicials. Amplitud diàfana per llocs de pas i habitacions extretes de Liliput per les zones on es concentra l’activitat laboral que reuneix més ànimes en un sol espai.

En aquest passadís podríem jugar un partit de futbol 7, però les sales són diminutes i estan mal equipades

Els magistrats, fiscals i advocats que treballen a diari en aquestes sales van ser els primers en adonar-se que els dissenyadors no tenien el dia quan van dibuixar els plànols de l’edifici. Quan van entrar per primer cop al Palau i van veure les llaunes de sardines on haurien de seure per repartir justícia, van intercanviar mirades d’estupor. Suor freda. I després d’al·lucinar una estona contemplant aquestes boniques capses de mistos, es van adonar que els responsables de mobiliari només havien posat una taula per un sol magistrat. Horreur! Resulta que un tribunal de l’Audiència està format per 3 jutges. O sigui: o dos d’ells seien a terra o entre el públic, o no tenien lloc per posar el cul a la sala. Van acabar instal·lant una taula més grossa per encabir-los.

També es van adonar que, si bé normalment les taules de treball d’un tribunal estan disposades en forma d’U, com es pot veure a les pelis de judicis, en aquest cas no era així. La taula del jurat l’havien posat darrera de la dels advocats i fiscals. És a dir: els ciutadans que feien de jurat veien el clatell dels lletrats, en comptes d’estar davant per davant, tal COM DIU EL SENTIT COMÚ. Apa, a moure els mobles de nou en un espai que no ofereix massa possibiltats.

Els il·luminats que van concebre una de les sales principals també hi van fer construir una peixera de vidre reforçat per si algun dia s’hi havia de jutjar un subjecte perillós, estil Txapote (el sanguinari etarra especialitzat en rebentar vidres de plexiglàs a coces). Però no van pensar en habilitar una presa de so a l’habitacle per poder sentir a l’acusat, de manera que l’invent es convertia, simplement, en una vitrina per exhibir individus perillosos. A un tio eixerit de la Conselleria de Justícia, per cert, se li va acudir posar-hi la premsa per seguir un dels judicis. Si, si, no és broma.

Per si això fos poc, en alguna sala, fins i tot, els magistrats van advertir que ningú havia previst posar una banqueta pels acusats i que els presumptes delinqüents haurien de seure entre el públic.

Total, un cúmul de despropòsits. Però n’hi ha més. I clamorosos: l’espai és tan petit, que hi ha familiars que s’han queixat d’haver de declarar a només un metre i mig de l’assassí del seu ésser estimat. De fet, en el cas de l’esquarterador de Sant Pere Pescador, un dels primers processos que es van jutjar a la sala principal, l’homicida va arribar a intimidar descaradament un dels testimonis.

La llauna de sardines judicial en tot el seu esplendor

Però si hi ha un judici que ha estat una prova de foc per a tothom, és el del zelador assassí de la Caritat d’Olot. La Conselleria de Justícia està encantada de com ha anat el procés, com si no se n’adonés que, en realitat, durant els 15 dies que s’ha allargat, han quedat en evidència i a la vista de tothom totes les mancances d’un edifici NOU i que ha costat més de 20 milions d’euros pagats pel contribuent.

Ho saben bé els periodistes, sobretot els que venien de fora pensant que, com que això era un Palau de Justícia nou de trinca, trobarien un espai idoni i preparat per plantar càmeres, micros, ordinadors i seguir amb tot detall el judici de l’assassí en sèrie més destacat de l’últim segle a Catalunya. Res més lluny de la realitat, amics. Els van agafar, els van amuntegar en una sala a part, els van forçar a anar a òsties per aconseguir un dels pocs endolls disponibles i a seguir el jucidi davant una pantalla de plasma. Era com seguir una roda de premsa de Mariano Rajoy però en plan encara més miserable. Per no haver no hi havia ni equip de so! El va haver de cedir solidàriament una de les ràdios que seguia el procés.

En aquesta sala van entaforar la premsa per segui el judici de Joan Vila, el zelador assassí d’Olot

Per la resta… només cal que pregunteu als funcionaris que treballen a la nova Audiència. És habitual veure aquesta pobra gent sortir sovint a fora al carrer brandant els seus telèfons móbils. No, no és que hagin embogit. Sembla ser que la cobertura a l’interior de l’edifici és tan precària que, per comprovar si algú  els ha trucat, han de sortir a l’aire lliure.

En fi. Els creadors de la nova Audiència no deuen estar massa orgullosos de l’obra. Si fas un Google imágenes i poses el nom d’aquests eminents arquitectes, apareixeran moltes creacions seves, però cap és el nou Palau de Justícia gironí. Ells tampoc surten, per cert.