Festival del Circ: ¿qué hay de nuevo viejo?

Ara que ja ha acabat el Festival Internacional del Circ de Figueres, és el moment de verbalitzar 4 veritats, al meu entendre, irrebatibles.

És la cinquena vegada que el bo i millor del món del circ desembarca a la capital de l’Alt Empordà. L’èxit de públic és rotund. Més de 30.000 espectadors van passar per les carpes que durant 5 dies s’havien erigit al recinte firal de Figueres. Això vol dir una ocupació de gairebé el 100%. Tractant-se de Figueres, que coqueteja amb la cultura amb la mateixa il·lusió que Mariano Rajoy ho fa amb l’independentisme, no està malament.

circ 2

El públic abandonava el recinte amb cara d’haver-s’ho passat bé. Un públic, almenys en la sessió que jo vaig veure, polaritzat en edats. Hi havia molts veterans i molts petits, però pocs joves.

És veritat que els números que es presenten estan descontextualitzats, en la mesura que el que veu el públic és una mena de catàleg, propostes de diferents països, majoritàriament asiàtics i de l’est. Per tant, a l’espectacle no se li pot demanar una continuïtat, una cadència, una harmonia. Els números es van succeint un darrera l’altre de forma inconnexa i l’únic fil conductor és el director del circ, guarnit amb les seves jaquetes de coloraines i cordons, fent una breu i teatral presentació entre actuació i actuació. L’orquestra, en directe, també apareix en aquestes transicions però algunes de les cortinetes acaben una mica bruscament pel meu gust. Crec que s’ho podrien haver currat més en aquest apartat, la veritat.

circ 1

Sí que hi ha números de circ potents. La majoria d’actuacions qüestionen els límits de la física i la resistència humana. Algunes de les propostes dels artistes són realment espectaculars. Però jo vaig marxar del circ amb la sensació que no havia vist res de nou. Si de cas les actuacions de circ de tota la vida però interpretades per artistes diferents. Si un dels reclams d’aquesta cita és que el promotor ens oferirà les últimes novetats del món del circ, espectacles mai vistos, certament aquesta premisa no s’acaba complint.

Val això els 120.000 euros que l’Ajuntament destina a aquest esdeveniment que el director del Festival, Genís Matabosch, ven amb tanta pompositat? Potser sí.

Però cal que Figueres tingui un Museu del Circ, que és el que s’ha proposat fer Matabosch? Vol la ciutat un espai dedicat a aquest apassionant món d’espectacles que et fan contenir l’alè? Sembla que no.

Dissabte, just abans de presentar una de les actuacions, Genís Matabosch es va dirigir al públic clamant amb els ulls gairebé en blanc fent propaganda d’aquest projecte personal. I es va donar aquesta situació:

Matabosch: -“L’organització del festival fa temps que hi estem treballant i la ciutat no pot deixar escapar el Museu del Circ. Oi que no???!!!

Públic: – …

(Només faltava un cor de grills amenitzant el silenci).

Matabosch: – (visiblement contrariat) OI QUE NO????!!!

Públic: – Noo… (van murmurar 3 o 4 persones de les 2.000 que hi havia dins la carpa).

També és veritat que els figuerencs som molt estranys i que potser aquell dia molts dels assistents eren de fora la ciutat.

Anuncis

Periodisme clínicament mort

Diumenge a la matinada va morir Muriel Casals, diputada de Junts pel sí, expresidenta d’Òmnium Cultural i, els últims anys, una figura de referència al món independentista. Va morir diumenge a la matinada, però el mal periodisme la va matar abans. Dissabte al vespre diversos mitjans de comunicació, la majoria escrits, van iniciar una absurda competició per les xarxes socials per veure qui era l’heroi que publicava abans la notícia de la defunció. Aquesta macabra cursa la van guanyar un grapat de diaris i la van coronar els mitjans de comunicació que, sense cap mena de rubor, van adoptar el titular “Muriel Casals ha mort” i sense contrastar-lo el van vomitar als seus lectors, oients o telespectadors, com si la primícia l’haguessin obtingut ells. Quan la família va desmentir la notícia, van haver de fer marxa enrera. Alguns d’una forma més potinera que d’altres. Per exemple, a la Sexta el presentador Iñaki López amb cara de xuclar llimones, va dir el següent:

“Tenemos que aclarar una información. La verdad es que no me había pasado nunca en 20 años de carrera. Nosotros dábamos hace un momento la notícia de la muerte de la diputada Muriel Casals. Lo anuncia El Periódico de Catalunya, lo ha dicho también TV3, lo han contado varios medios, los principales periódicos de este país. Lo habíamos comprobado, como hacemos con todas y cada una de las informaciones… y nos han llamado para decirnos que la señora Casals no ha fallecido! Lógicamente rectificamos y pedimos perdón a la família por esta notícia que, insistimos, había aparecido en distintos medios de comunicación.” I es va quedar tan ample. Ja es veu, ja, que ho havien comprovat amb tot rigor.

IMG_3820

Iñaki López amb posat compungit

La forma que van utilitzar alguns diaris per rectificar va ser molt més elegant. Al vespre, dues de les principals capçaleres del país van publicar el següent tuit:

ÚLTIMA HORA: Muere Muriel Casals.

I després de veure que l’havien cagat, aquesta va ser la seva rectificació, pràcticament calcada:

 RECTIFICACIÓN: Muriel Casals está clínicamente muerta.

Bravo. Quin tacte, eh?

Amb Tito Vilanova van fer el mateix. I amb Peret. El periodisme, o millor dit, el mal periodisme, els va matar abans d’hora.

IMG_3822

I encara ens preguntem per què els ciutadans no se’n refien dels “professionals” de la comunicació?

Els intocables de Xavier Sanllehí

Sí amics, el regidor que va ser mà dreta de l’alcalde de Castelló d’Empúries durant 16 anys acumula un deute de més de 40.000 euros en tributs municipals impagats des del 2006. No paga l’IBI, ni contribucions especials, ni impost municipal de vehicles. Per no pagar, no paga ni les multes de la policia local. No paga ni ho pagarà, perquè molts d’aquests rebuts haurien començat a prescriure amb el consentiment de l’Ajuntament. 

Joan Serra va ser primer tinent d’alcalde del govern de Xavier Sanllehí fins el 2007, quan Convergència i Unió va perdre l’alcaldia. Després, va ser regidor a l’oposició i quan el seu partit va recuperar el poder el 2011, ja no va repetir i es va dedicar als seus negocis, essencialment del món de la restauració. El 2006, quan era el número 2 a l’Ajuntament, va promoure unes costoses obres a la xarxa de clavegueram que va obligar als veïns de Castelló d’Empúries a gratar-se la butxaca per pagar unes contribucions especials. Segons la documentació que té SER Catalunya, Serra no les va pagar. El seu deute amb l’Ajuntament comença aquell 2006 i s’ha anat multiplicant exponencialment fins a dia d’avui. Entre els impagaments hi ha milers i milers d’euros pendents per l’IBI de múltiples propietats o per l’impost municipal de vehicles. Fins i tot hi ha una multa de 90 euros que li va posar l’any passat la policia local. Tampoc l’ha pagat.

Artur Mas saluda Xavier Sanllehí. Entre els dos, el llavors regidor Joan Serra. FOTO: CiU

Artur Mas saluda Xavier Sanllehí. Entre els dos, el llavors regidor Joan Serra. FOTO: CiU

Tot plegat suma gairebé 40.500 euros però, malgrat aquest deute colossal, l’Ajuntament no ha executat cap embargament. És més, el primer expedient pels deutes se li va obrir el 2013, però misteriosament ha quedat en via morta. Ara, després de tants anys, bona part dels rebuts impagats poden haver començat a prescriure davant la inacció del consistori. I no és l’únic regidor morós que ha governat amb el convergent Xavier Sanllehí. L’alcalde va haver de respondre, el mes passat, pel cas de l’actual regidor de règim intern, que devia uns 4 mil euros i inexplicablement tampoc l’havien embargat. Amb aquest currículum, Sanllehí -que entre altres càrrecs ostenta el de president del Consell Comarcal de l’Alt Empordà- es presenta a la reelecció. 

Fonts municipals asseguren que aquest regidor i Joan Serra formen part d’una llista d’intocables en la que també hi figurarien un gran empresari local, la seva dona, els seus fills i diversos socis. Segurament pensareu que s’han de tenir molt quadrats per ser alcalde o regidor i demanar als ciutadans que paguin els tributs municipals i les multes mentre l’equip de govern dóna cobertura a morosos d’aquest calibre i altres amiguets amb total impunitat. Doncs sí, s’han de tenir molt quadrats.

El regidor que no pagava l’IBI i altres contes

La notícia va transcendir a principis d’abril. El regidor de promoció econòmica i règim intern de Castelló d’Empúries, el mateix que va executar implacablement unes dures retallades de personal, devia a l’Ajuntament gairebé 4.000 euros en tributs impagats. Resulta que aquest polític, de nom Joan Augé, no pagava l’IBI des del 2012 per almenys una de les dues finques que té en propietat. Tampoc la taxa d’escombraries. I el pitjor de tot és que l’equip de govern ho tolerava. A aquestes alçades no ens hauria de sorprendre que els representants polítics es passin per l’escrot l’ètica i siguin capaços de reclamar als ciutadans que paguin els impostos, mentre ells s’escaquegen de fer-ho. Però mentre no perdem la capacitat d’indignar-nos, hem de continuar denunciant-ho. 

 

Quan vaig rebre l’scoop, em vaig posar en contacte amb l’alcalde de Castelló, el convergent Xavier Sanllehí, que em va atendre molt amablement un dilluns de Pasqua. Li vaig preguntar si tenia coneixement d’aquest deute, però em va contestar que no. Li vaig avançar que el mitjà de comunicació on treballo explicaria la notícia a l’endemà i l’alcalde va introduir un element a la conversa que em va desconcertar: em va explicar que el regidor estava de baixa i em va donar a entendre que estava recuperant-se d’una operació a cor obert. La conversa va acabar així. Evidentment, per 4.000 euros no val la pena posar en risc una vida humana i, per tant, vam acordar amb els meus caps guardar la història en un calaix i no explicar-la.

 

El tema és que al dia següent vaig saber que, en realitat, el regidor havia estat intervingut dos mesos abans, i que ja havia rebut l’alta. No vull pensar que Sanllehí em va intentar enganyar, però tampoc em va dir la veritat. Amb aquesta informació, a SER Catalunya vam decidir explicar la història.

 

Joan Augé va entrar a l’equip de govern de Sanllehí després de les últimes eleccions municipals. Augé ja va haver d’eixugar llavors un altre deute de també uns 4.000 euros abans d’aquella cita electoral, per poder presentar-se amb la imatge d’un bon contribuent. Un cop passat el filtre de les urnes, quan ja havia aconseguit ser regidor, els impagaments van tornar. Llavors no calia quedar bé amb ningú, imagino.

Fins que el mitjà de comunicació on treballo no va explicar la notícia, el deute de Joan Augé amb l’Ajuntament sumava 3.969 euros amb 56 cèntims. 

 

La revelació va obligar a l’alcalde a fer una compareixença davant els periodistes per explicar perquè s’havia dispensat un tracte de favor a aquest regidor, tenint en compte que un ciutadà corrent, amb un deute similar, a aquestes alçades ja podria tenir la nòmina o els béns embargats. 

 

Però fem un petit salt en el temps i situem-nos a l’Ajuntament, unes hores abans de la roda de premsa, perquè la història pot ser encara més recargolada del que s’ha dit. Segons fonts municipals, en plena precampanya electoral la notícia sobre el regidor morós va descol·locar l’equip de govern i els va obligar a convocar una reunió de crisi. En aquesta reunió l’alcalde va buscar fórmules per poder justificar que, tot i sabent que el regidor no complia amb els tributs, l’Ajuntament no hagués actuat. Quan ja ho donaven per perdut, segons aquestes mateixes fonts, un dels encarregats de recaptació va aparèixer amb la solució: el regidor Augé ja tenia un embargament pendent de l’Agència Tributària i això impossibilitava administrativament que l’Ajuntament executés el seu. L’alcalde havia trobat la seva justificació.

IMG_9511

Xavier Sanllehí durant la seva compareixença davant els periodistes

Així que el primer que va fer l’alcalde en la seva compareixença davant els periodistes va ser reconèixer el deute.

Va admetre el que abans havia negat –que coneixia els impagaments des de feia 3 anys- i va afegir una frase d’aquelles que queden per la posteritat: “Heu d’entendre que els regidors no són milionaris. Poden tenir deutes”. Que es persegueixin com a la resta de ciutadans, això ja deuen ser figues d’un altre paner.

Seguint el guió previst, Sanllehí va negar cap tracte de favor al regidor escudant-se en aquest embargament pendent de l’Agència Tributària. El que no va explicar és que aquest embargament es va executar a mitjans del 2013 i que, per tant, el consistori va tenir via lliure durant un any per actuar contra el regidor i no ho va fer. A més a més l’alcalde va intentar desacreditar la informació explicada per la ràdio on treballo afirmant que, en realitat, la quantitat impagada era de 2.800 euros, uns 1.100 euros menys. 

Sabeu perquè el deute era 1.100 euros inferior al que havia explicat la ràdio? Doncs perquè el regidor –o algú en el seu nom- va ingressar precisament 1.100 euros en efectiu a l’Ajuntament un dia abans de la roda de premsa de l’alcalde. Davant els periodistes, Sanllehí va ocultar aquest moviment que li va permetre rectificar a la baixa el deute.

Per cert, una dada més. Es dona la circumstància que un cop recuperada l’alcaldia el 2011 el convergent Xavier Sanllehí va rescindir el contracte amb el Xaloc, l’organisme de la Diputació que gestiona els tributs de diversos municipis de Girona. El govern de Sanllehí controla des d’aquell moment tots els impostos i taxes municipals. També els impagaments i la persecució, o no, dels morosos.

El BBVA investigat per una estafa a Figueres

Demanar un crèdit al banc per comprar un pis, firmar-lo davant de notari, i quedar-se sense l’habitatge, sense els diners i amb un deute gairebé de per vida.

Això és el que li ha passat a un veí de Figueres que es va endeutar amb una entitat financera per comprar un pis a l’Avinguda Salvador Dalí de Figueres. 9 persones més s’han quedat sense els seus estalvis. Tots ells van enamorar-se d’un bloc d’habitatges en construcció avalat per Unnim, caixa que ha acabat absorbida pel BBVA. El promotor va negociar el preu de venda amb els clients. La majoria li van avançar un pagament en metàl·lic i un d’ells va optar per demanar un crèdit a Unnim. Era l’any 2007 i poc s’imaginaven que aquella operació per comprar l’habitatge dels seus somnis estava a punt de convertir-se en el seu pitjor malson.

El bloc està situat davant el Parc Bosc de Figueres

El bloc està situat davant el Parc Bosc de Figueres

Quan només faltava un 5% d’obra per acabar els pisos, el promotor va fer fallida. Unnim es va quedar els habitatges. Els clients van demanar que l’obra s’acabés per poder entrar a viure a casa seva – fins i tot van proposar pagar ells mateixos el que costés acabar-la- però el banc se’n va desentendre. Els pisos van quedar a la intempèrie i els clients enganyats van perdre els seus diners o van continuar pagant el crèdit mentre veien com els lladres que es colaven al bloc anaven robant impunement el parquet, els lavabos, el metall… tot el que ja estava col·locat.

Els lladres i els okupes han fet estralls a l'interior dels pisos

Els lladres i els okupes han fet estralls a l’interior dels pisos

La clau d’aquesta història la va destapar Ràdio Girona fa 4 anys. Resulta que el director del banc que va canalitzar l’operació ja sabia que el promotor estava a punt de fer fallida. És més: aquest directiu era l’encarregat de captar compradors per les seves promocions. Se sospita que va cobrar unes comissions molt llamineres per fer de mediador en aquestes i altres vendes. El directiu, per tant, cobrava dues vegades pel mateix servei. Tenia muntat un lucratiu negoci. Davant aquestes revelacions i la inacció del banc per resoldre el problema, els clients van decidir portar el cas als tribunals.

Amb la pressió mediàtica Unnim es va veure obligat a fer una auditoria per calibrar l’abast de l’estafa. Segons algunes fonts, la investigació interna va topar amb documents molt comprometedors per l’entitat financera que avui dia encara no han vist la llum. El banc va acabar acomiadant al director que va cometre aquestes irregularitats però, després de l’absorció, el BBVA s’ha negat a reconèixer la mala praxi. No només això. Segons denuncien els clients afectats, el banc es disposa ara a vendre el bloc de pisos. Si executa la venda, els compradors perdran definitivament la seva inversió, el BBVA ingressarà aquests diners i a més continuarà cobrant cada mes la quota del crèdit que va demanar un dels afectats.

Un negoci rodó. La jurisprudència indica que el banc hauria de tornar els diners als clients atrapats per aquesta estafa, però l’entitat no els ha volgut rebre mai. No els hi ha donat ni l’oportunitat de negociar.

El jutjat d’instrucció número 4 de Figueres continua investigant l’operació per la via penal. Els afectats estudien ara intentar accelerar la resolució del cas per la via civil.

Oficina del BBVA a Figueres

Oficina del BBVA a Figueres