Ada Colau i el periodisme

Dissabte al matí, un ciutadà de Nou Barris, a Barcelona, arriba al pis que compartia amb la seva parella i el seu fill. Ella ja no hi és. L’ha abandonat. Ell tenia problemes amb l’alcohol i discutien sovint. Un jutge li va imposar una ordre d’allunyament, però la dona li permetia entrar sovint a casa. Fins que un dia se’n va cansar, va agafar tots els trastos i va fotre el camp. De manera que quan ell arriba al pis i veu que està buit queda pertorbat. Tant que agafa un ganivet, es fa un tall al coll i es llença pel balcó. Des d’un tercer pis. Queda estès a terra, malferit i quan arriba el SEM, ja no es pot fer res per salvar-li la vida. Aquest home ha fet allò que moltes vegades desitgem els que estem cansats d’explicar casos de violència masclista. Casos en que l’homicida mata a la víctima i després se suïcida:
– “Que ho faci a l’inrevés! Que se suïcidi ell i que deixi la seva dona en pau! Per què l’ha de matar?!”

En aquest cas la suposada víctima no era a casa. I si hi hagués estat… l’hagués matat? No ho sabrem mai. En tot cas, millor que no hi fos. Truquem als Mossos, ens confirmen que ha estat un suïcidi i a la ràdio on treballo, com en la majoria d’aquests casos, decidim no explicar res.

nou-barris

Darrera d’aquesta porta s’amaga el drama de Nou Barris

Tres dies després, al barri de les Corts, a la mateixa ciutat, un altre assassí decideix posar fi a la seva vida, però en l’ordre invers. Abans mata a la seva parella. No li dóna opció. L’ordre dels factors que ningú vol.

Amb aquest darrer cas de violència masclista l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, s’ha indignat amb el tractament periodístic. S’ha estripat les vestidures i ha ventilat el seu emprenyament a les xarxes socials. Considera que la premsa ha humanitzat la vida del presumpte assassí i ha ocultat deliberadament el nom i circumstàncies vitals de la víctima. Tot plegat perquè les primeres cròniques dels periodistes revelaven el nom del suposat homicida i la seva trajectòria personal (primer director de TV3, periodista destacat als anys 70 i 80 que va destapar el cas Banca Catalana i va assenyalar a Jordi Pujol…)

Amb el nom de l’assassí no hi ha dubtes. Cal saber-lo. Sobretot si és viu. La societat ha de saber aquest nom. Té dret a conèixer-lo i a jutjar-lo. Amb el de la víctima jo tinc molts dubtes. L’alcaldessa no: esbomba la seva identitat a consciència.

alfons-quinta

Alfons Quintà

En el cas que ens ocupa, els periodistes, en primera instància, donen el nom del botxí, Alfons Quintà, per dos motius.

El primer, perquè després de saber que s’han trobat dos cossos morts en un domicili del barri de les Corts, és el primer element que han pogut confirmar. És el domicili de Quintà. I Colau ha de saber que els investigadors, els Mossos, són hermètics i el seu servei de premsa, moltes vegades, un servei de desinformació. Cada detall sobre un crim que és d’interès i que un periodista pot confirmar amb les seves fonts per explicar-lo a la ciutadania, és una petita victòria contra el silenci oficial. I s’ha de ser curós: una de les primeres hipòtesis dels investigadors explorava la possibilitat d’un doble suïcidi pactat.

fullsizerender

El missatge d’Ada Colau a les xarxes

El segon motiu és que és un nom conegut, rellevant, que posa a la gent del meu gremi i als notables de la ciutadania davant el mirall. Serveix, com diu el periodista Enric Borràs, com a prova que no som millors que ningú. Si Ada Colau decideix un dia matar la seva parella (esperem que no!), quan el periodisme se’n faci ressò el titular serà, sense cap dubte, “Ada Colau mata la seva parella.”

Deixant de banda que sempre s’ha de garantir el seu dret a la intimitat, jo particularment mai he estat partidari de revelar detalls sobre les víctimes. Com a molt el nom de pila. Voldrien elles que se sabessin els seus noms i cognoms? De què treballaven? El seu estil de vida? No ho sé!

Colau ha escrit brillants pàgines de l’activisme en aquest país. En aquest camp és una de les figures més rellevants de la història d’Espanya i de Catalunya. La seva influència a la societat és brutal. En política, aquestes pàgines encara les ha d’escriure. De moment, els seus rivals polítics li retreuen que és poc dialogant i que està posseïda d’un pensament únic, aquell “o ets amb mi o no hi ets”.

Sigui com sigui, és una dona exemplar. Dels seus encerts n’hem d’aprendre i de les seves misèries també. L’autocrítica, si de cas, l’hem de fer tots.

Anuncis

Tinc un somni

Tinc un somni. Als carrers de Catalunya els homes i les dones llencen farigola des de la finestra en un dia assoleiat però fresc. Pels carrers blancs, impol·luts, caminen agafats de la mà nens i nenes de totes les races. Les religions ja no existeixen i ser transexual és tan normal com beure aigua quan tens set. Les dones treballen igual que els homes, però aquesta vegada tenen els mateixos bitllets a la cartera. Als llibres d’història de la música no hi apareix la paraula reggaeton i als camps de futbol ja no hi van neanderthals potencials maltractadors.

El que més em sorprèn del somni, tanmateix, és que els polítics diuen la veritat.

Apareix Junqueras. El líder d’ERC parla sense semblar un prepotent i tot el que diu té sentit per a qui l’escolta, no només per a ell. Marta Rovira ja no sembla una padrina permanentment emprenyada. Artur Mas ja no és una víctima del sistema i els antisistema. Ha netejat el seu nom després de facilitar a la justícia totes les proves de corrupció del seu partit. Duran compleix voluntàriament serveis comunitaris a perpetuïtat per vividor. Miquel Iceta és la coherència personificada i Carme Chacón s’assembla a la dona que apareix als cartells electorals del PSC. Albert Rivera parla sense demagògia i Xavier Garcia Albiol celebra sopars de germanor amb gitanos romanesos. PODEM ja no existeix perquè els drets socials estan garantits i la CUP fa rodes de premsa que no semblen la cabina dels germans Marx.

Els polítics del meu somni diuen la veritat. Discrepen entre ells però són honestos. Quan els demanen explicacions sobre alguna cosa, tracten als ciutadans com a adults i no com a imbècils. 

En aquest somni recurrent, els periodistes fan preguntes precises i adients. Però quan em toca preguntar a mi, la veu no em surt. Vull aprofitar aquesta oportunitat insòlita i m’esforço desesperadament. Les meves cordes vocals vibren, però no emeten cap so. I sento que em cauen les dents. Després m’entrebanco i, quan començo a caure, em desperto.

I me n’adono que tot ha estat només un somni.

I Bryan Adams es va lligar Cap Roig

Sí amics, per què negar-ho. Els tios que ens agrada la música de Bryan Adams som uns monyes. M’encanta ser un monyes. Amb aquesta filosofia, amb la mirada fixada en un horitzó incert i amb un farcell i un mico, talment com en Marco, dijous 7 d’agost em vaig encaminar cap a Cap Roig per veure un dels millors compositors pop del segle XX.

Bryan Adams és un paio canadenc de 54 anys, fill de diplomàtic, gran fotògraf, conyón… però sobretot és un músic brillant. És capaç de tocar la guitarra, el baix, el piano o l’harmònica amb la mateixa facilitat amb la que respira i té una veu característica que, com el whisky, envelleix estupendament.

Austeritat

Austeritat

A Calella de Palafrugell, Adams arribava per repassar una carrera de 35 anys, els mateixos que fa que existeixo. Ha plogut molt des d’aquell primer èxit ‘Cuts like a nife’, i del famós duet que va protagonitzar amb la seva padrina, Tina Turner, el 1984, interpretant ‘It’s only love’. Al tour de Bare Bones, el canadenc recorre els escenaris armat tan sols amb una guitarra acústica, un pianista -Gary Breit, que l’acompanya només en ocasions-, i una harmònica que ell mateix toca. No hi ha decoració en aquest concert. Tan sols el logo del tour projectat en una cortina negra, al fons de l’escenari, i una il·luminació molt austera. Que res ens despisti. És un show íntim en el que Bryan Adams demostra el seu ofici, la seva simpatia, connexió i complicitat amb el públic. Però sobretot demostra una cosa: que només quan les cançons tenen ànima, es poden tocar despullades.

I si alguna cosa tenen les obres d’Adams, és ànima. Només unes melodies com les que ha composat aquest artista en aquestes més de tres dècades de carrera podien sonar tant plenes com van sonar en la nit de Cap Roig. Només cobertes amb la seva veu aclivellada i les precises notes de la seva guitarra. I una mica de piano. I unes gotes d’harmònica.

La imatge és la següent: Ple total a Cap Roig. Ens toca la fila 1. Molt puntual, apareix Bryan Adams amb un barret de copa. Saluda al públic. Aclamació reverencial. Sense preàmbuls arrenca el show amb ‘Run to you’. Se’ns fica a tots a la butxaca des del primer tema. La segueixen la citada ‘It’s only love’ i gairebé totes les seves grandíssimes balades. Sí, també ‘Everything I do, I do is for you’, però la que provoca l’anècdota de la nit és ‘Heaven’, la cançó probablement més utilitzada als anys 90 com a palanca per aconseguir arrencar el primer petó d’aquella xurri que es resistia. Quan comencen a sonar els primers acords del hit, un jove agafa de la mà la seva xicota, la porta davant de l’escenari, s’agenolla i li demana matrimoni. Suposem que la noia ha dit que sí, perquè immediatament es fonen en una abraçada que recordaran tota la vida. El públic aplaudeix i per primera vegada fixa la vista en un altre lloc que no és l’escenari. Adams capta que alguna cosa passa i deixa de tocar. Observa la parella, la beneeix amb un somriure i arrenca de nou amb la tornada que tothom coreja:

“Baby you’re all that I want
When you’re lyin’ here in my arms
I’m findin’ it hard to believe
We’re in heaven”

"Sí, vull". Bryan Adams observa els protagonistes de la nit.

“Sí, vull”. Bryan Adams observa els protagonistes de la nit.

Gloriós. Podeu escoltar tota l’escena en el track musical que acompanya aquest post. El goril·la que vigilava als peus de l’escenari va estar a punt d’esguerrar aquest moment no apte per diabètics, però es va saber frenar. Imagino que després de la gesta, com a mínim, aquell paio va culminar la nit mirant cap a Conca amb llàgrimes als ulls. Quan Adams va acabar de tocar ‘Heaven’ va felicitar els enamorats i es va oferir per casar-los, ja que hi eren. I això que abans d’interpretar aquesta cançó, havia explicat que el dia que la va composar en un garatge ronyós, el gat se li havia pixat sobre la guitarra. “Espero que els que us hagueu casat amb aquesta cançó no us importi!”. El públic va disfrutar molt.

Nit per treure's el barret

Nit per treure’s el barret

Les peticions dels espectadors, entregadíssims, van ser ateses en més d’una ocasió: va ser el cas de ‘Please forgive me’. La va reclamar una senyora del públic que va aturar el show desbocada tot cridant: “Bryan!!! I Love you, please forgive me!!!” I Adams va concedir la cançó a l’instant picant-li l’ullet.

Després de gairebé dues hores, la nit d’un dels millors baladistes del segle XX va acabar com havia d’acabar. Adams ens va ensenyar com s’ha d’estimar una dona amb una magistral versió de ‘Have you ever really loved a woman?’ en la que el piano substituïa el virtuosisme i el duende de Paco de Lucía, mort el febrer. El canadenc va tenir un simpàtic record per l’andalús, evocant la gravació del videoclip d’aquesta cançó que tanca Don Juan de Marco, atípica pel·lícula que reuneix ni més ni menys que dues estrelles del calibre de Jonnhy Deep i Marlon Brando. La va seguir per tancar, és clar, una de les noves, molt divertida: ‘I still I miss you… a little bit’. A aquelles alçades de la vetllada, part del públic ja havia deixat la comoditat de les cadires per arrapar-se a l’escenari.

En definitiva, Bryan Adams va seduir la nit a Cap Roig. Quan se la va lligar, va marxar i, com diu la cançó, ja el trobem a faltar (una mica).

Per a què coi serveix el Col·legi de Periodistes?

El Col·legi de Periodistes de Catalunya celebrarà l’any que ve 30 anys. Aquesta organització nascuda el 1985 i que ha estat guardonada, entre d’altres, amb el Premi Nacional de Periodisme i La Creu de Sant Jordi, estrena la setmana vinent nova junta, formada per la candidatura única que es va presentar a les darreres eleccions. Els seus principals objectius són aquests:

  • Aprofundir en la millora de les condicions en què els periodistes i les periodistes duen a terme el seu treball, en tant que garantia per a la defensa global del dret ciutadà (reconegut a la Constitució i a l’Estatut de Catalunya) a les llibertats d’expressió i informació.
  • La defensa del dret de la ciutadania a rebre una informació veraç, independent, contrastada i èticament incontestable.
  • La prestació de serveis professionals, assistencials i d’altres àmbits als seus col·legiats i col·legiades, en tant que col·lectiu organitzat.

Fa dies, però, que em volta una pregunta pel cap. Per a què serveix realment el Col·legi de Periodistes?

No ho sé, no m’he preocupat mai d’investigar-ho. En el meu cas, porto 13 anys treballant en mitjans de comunicació però no estic col·legiat. És possible que no reuneixi els requisits per estar-ho. L‘únic contacte regular que tinc amb l’entitat, en aquest cas de Girona -la meva circumscripció- són els e-mails que rebo al meu correu periòdicament oferint-me cursos i que, normalment, envio educadament a la paperera.

Per respondre la pregunta que serveix de títol a aquest article, he decidit fer allò que fan els periodistes: consultar-ho a qui té informació de primera mà, als companys d’ofici que, o són col·legiats o tenen opció de ser-ho. M’he posat a fer una modesta enquesta, gens científica, entre diversos treballadors de ràdio, premsa, agències i televisió. Ja us avanço que, en la majoria de casos, el desencant és la norma. Anem a veure-ho.

Impressions a peu de redacció

Comencem amb un veterà periodista de referència a la premsa escrita gironina. Ell creu que al Col·legi, en general, hi treballen professionals de bona voluntat, que s’hi esforcen molt i que no reben cap remuneració a canvi. Però apunta que també hi ha persones que fa temps que s’han desenganxat de la professió, professionals amb un contacte molt més estret amb el poder que no pas amb el periodista de carrer, l’obrer de la informació, el peó.

Un altre col·legiat, en aquest cas del món de la ràdio, em confessa que està valorant deixar de pagar els 50 euros trimestrals de la quota, perquè té moltes despeses i aquesta no li surt a compte. “Almenys abans tenia alguns descomptes o fins i tot una mútua potent en unes condicions molt avantatjoses. Ara ni això. L’únic que ofereixen són cursos de reciclatge en horaris intempestius i una revista que ni fullejo”.

Un col·lega d’una agència de notícies està indignat per la passivitat del Col·legi de Periodistes amb una de les decisions que últimament ha enervat més als reporters de tribunals. Resulta que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha emès una circular en la que restringeix d’una forma absolutament intolerable els moviments dels informadors que treballen als jutjats. Els periodistes es consideren vetats, han vist atacat el dret d’informació dels ciutadans i per això fa poc es van agrupar per fer una carta de queixa demanant l’empara del Col·legi de Periodistes. L’entitat els va donar suport verbal, un copet a l’esquena. Però que ells sàpiguen no ha mogut ni un dit per ajudar-los. Ho ha hagut de fer el Sindicat de Periodistes, que sí que s’hi ha involucrat. Això a Barcelona. A Reus, els periodistes fa un any que reclamen al Col·legi que intercedeixi per poder entrar als jutjats per fer la seva feina en condicions. “Però no hi manera” es queixa una reportera local. “Clar, com que ells no són els que han de fer guàrdia a fora passant fred!” es lamenta. A Olot, quan el jutge va interrogar el paleta assassí Pere Puig, els informadors també es van veure abocats a treballar tirats pel terra, passant fred. Als jutjats de Sabadell, durant les declaracions del Cas Mercuri, també. Pel que sembla, al Col·legi de Periodistes li costa intercedir quan els organismes judicials tracten als reporters com si fóssin escòria.

A dalt, els periodistes tirats per terra davant els jutjats d'Olot. A sota, morts de fred als jutjats de Sabadell. FOTOS: Marina López/@jgalbalat

A dalt, els periodistes tirats per terra davant els jutjats d’Olot. A sota, morts de fred als jutjats de Sabadell. FOTOS: Marina López/@jgalbalat

Més impressions. Conversa amb un company de redacció:

– “Estàs col·legiat?”

– “No.”

– “Per què?”

– “Perquè no li veig el sentit.”

A Barcelona una companya de feina m’explica que s’hi va apuntar fa 5 anys i afirma que no sap si hi continuarà. Diu que des de fa un any i mig l’entitat proposa cursos interessants, però reconeix que no hi veu gaires més avantatges. També a la capital catalana, un amic que treballa a la ràdio pública afegeix: “No estic col·legiat. A partir d’aquí ja et pots imaginar què penso. La impressió que m’ha fet sempre és que la gent hi era per la mútua sanitària i res més. De tant en tant miro els cursos que fan i cap m’interessa. Però dec ser jo!”.

També a Barcelona un incansable periodista tot terreny, últimament habitual al Parlament, lamenta que “el Col·legi no aixeca la veu quan els mitjans de comunicació malmeten la professió. No funciona d’interlocutor en quasi res.”

A Figueres, un col·legiat de la premsa comarcal en deixa una de freda i una de calenta: “Per experiència personal, tot l’apartat de formació està de puta mare. Però la resta no connecta amb les necessitats del periodista. He trobat a faltar el suport del Col·legi davant determinades accions de les empreses de comunicació. A vegades em sembla més un Col·legi de mitjans que no pas de periodistes”.

Pel twitter, aquesta setmana passada, un bregat corresponsal internacional, col·legiat, creuava els dits perquè els gestors del Col·legi de Periodistes es decideixin algun dia a tancar un acord amb les principals companyies de transport. Voldria ni que fos un petit avantatge, una assegurança “el que sigui!” deia.

Parlant del tema en un bar, un col·legiat de Lleida molt apassionat exclama: “És necessari formar part del Col·legi! Els metges també han d’estar col·legiats per poder exercir. És una garantia, un segell que als ciutadans els serveix per identificar la vàlua dels professionals. Un altre que seu a la taula discrepa: “Doncs jo no crec que aquest sigui un termómetre definitiu per mesurar la vàlua d’un professional.” També a la capital del Segrià, un altre col·lega troba poc útil el Col·legi: “La representació i defensa del sector és absent, no veig què aporta al professional”.

Un amic periodista de Girona, no col·legiat, m’explica la seva opinió: “S’ha de reconèixer que aquí en els últims temps s’han muntat exposicions que valen la pena. Però veig cert immobilisme, poca iniciativa. I un dels seus emblemes, les Mosques de la Informació, -els premis que el Col·legi de Girona ofereix des de fa anys- ja fan flaire a resclosit. La cerimònia d’entrega dels premis és encarcarada i soporífera. Ah, i el catering cada any és pitjor.” Detall important.

Un altre company de la premsa diària de Girona ho veu una mica diferent: “Els últims 4 anys, el Col·legi ha estat força útil per la gent aturada, però em sobra corporativisme. Trobo que els seus responsables han iniciat un bon camí, malgrat no és suficient. Abans era molt més inútil. Ara em plantejo col·legiar-me i tot.”

Sí amics, són aquests, en definitiva, petits extractes del meu entorn, una enquesta gens científica, repeteixo, però que convida a pensar. I segurament ara és un bon moment per reflexionar-hi: com deia al principi, el Col·legi de Periodistes de Catalunya acaba de proclamar una nova junta, presidida per la periodista Neus Bonet, una professional reconeguda. Hi ha hagut canvis a totes les seus territorials de l’entitat i s’ha de tenir en compte que tots hi dediquen el seu temps voluntàriament.

Somnis enderrocats

En 4 anys, des de les últimes eleccions al Col·legi de Periodistes, les coses han canviat molt. El sector del periodisme viu una crisi molt profunda, i un órgan de representació com el que regeix el gremi no en pot quedar al marge. Sovint, els responsables de l’entitat s’han excusat en la “neutralitat” que han de mantenir entre els treballadors rasos i les direccions de les empreses de comunicació per justificar la seva inacció davant el festival d’acomiadaments i retallades de sou que hem viscut els darrers temps. “Ajustos laborals”  que han deixat un paisatge desolador i que han acabat tocant seriosament l’autoestima i la motivació dels professionals que avui dia encara tenen la sort de viure d’aquest ofici. Dels que ja no poden exercir, ni us ho explico. S’han enderrocat despietadament somnis i carreres professionals a tots els mitjans, públics i privats. Però la institució ha evitat entrar a l’arena per defensar l’essència de la nostra feina: les persones. Hi ha excepcions, és clar. Per exemple, el Col·legi de Tarragona s’ha pronunciat en més d’una ocasió contra diversos EROs d’empreses locals. Però la nova degana Bonet, ja marca la direcció a seguir en una entrevista a l’Agència Catalana de Notícies: “El Col·legi de Periodistes no pot entrar a una empresa i dir-li si ha de contractar a una persona o acomiadar-la o si ha de treure un ERO perquè seria com portar-li els comptes. Les empreses tenen els seus comitès d’empresa i el Col·legi no és un sindicat”.

Neus Bonet, nova degana del Col·legi de Periodistes de Catalunya

Neus Bonet, nova degana del Col·legi de Periodistes de Catalunya

I segurament és veritat, però la realitat és intimidant. Es calcula que a Espanya en els últims anys han perdut la feina més de 8.000 periodistes i segons la plataforma Mitjans en lluita el  sector de la comunicació és el segon més castigat per la crisi després del de la construcció. Els professionals que han estat defenestrats o que corren perill de ser-ho, tenen en aquesta plataforma i en els sindicats els seus baluards, tot i que de poc han servit en aquesta crisi tant voraç.

Actualment el Col·legi de Periodistes dóna i rep premis, organitza conferències, ofereix assessorament, té una borsa de treball sense ofertes de feina i vetlla pel codi deontològic que regeix el gremi. La pregunta és… de què serveix, per exemple, ser el guardià impol·lut d’un codi deontològic si al final no queda ningú que el pugui honorar o vulnerar? Però clar, això segurament és demagògia, perdoneu.

Precarietat paupèrrima. Acomiadaments massius. Por a perdre la feina. Intentar no molestar. Aquestes són les principals preocupacions que viu avui el gremi.

Sovint, els periodistes, el suposat quart poder, posem el crit al cel criticant als polítics que viuen allunyats del carrer. Diem que només governen pels poderosos  i que han deixat de ser operatius pels interessos del poble. Potser nosaltres hauríem de començar a fer una mica d’autocrítica també.

En la mateixa entrevista a l’ACN, la nova degana Bonet insisteix: “El Col·legi no és un sindicat, els sindicats i comitès d’empresa són els representants dels treballadors, nosaltres podem recomanar o parlar o denunciar quan s’afecta al model.”

El cas és que enmig d’una escabetxina terrible als mitjans de comunicació, a dalt de tot de la seva web, el Col·legi de Periodistes destaca i celebra amb un cartell gegantí que ha arribat als 10.000 seguidors al Twitter. Actualment l’entitat té 3.700 col·legiats. Amb la que està caient, el repte deu ser mantenir-los.

Portal del Col·legi de Periodistes de Catalunya

Portal del Col·legi de Periodistes de Catalunya

10 mil visites!!!

El blog Regant el ficus, una eina que utilitzo per explicar coses que em passen pel cap i també per intentar aprendre a escriure, acaba de superar les 10 mil visites. Wow! Això en els dos mesos i mig que està en actiu. Moltíssimes gràcies a tots!

Demà publicaré un extens article sobre els incendis de l’Empordà de l’any passat, en el que parlo del passat, del present i del futur, de les lliçons apreses i les que queden encara per aprendre. Espero que us agradi.

foto