El bar de Girona que provocaria un infart a Alberto Chicote

L’exitosa franquícia Cal Campaner, una petita xarxa de bars a Girona i Sant Feliu de Guíxols, és notícia aquests dies a les xarxes socials per les seves suposades pràctiques poc convencionals (essent suau) per atraure clientela i fer negoci. Després de viure un any gloriós d’expansió, pulveritzant tots els récords de clientela, ara el propietari s’enfronta a un implacable boicot dels mateixos temeraris que durant mesos haurien estat degustant unes tapes que, en molts casos, únicament passarien una inspecció sanitària si l’encarregat de fer-la fos Tony Montana després d’ensumar una muntanya de farlopa.

El preu del poder

El preu del poder

La fórmula de l’èxit és aparentment senzilla: tapes, entrepans, brioxeria i begudes a preus més que competitius, pràcticament suicides. Res més.

Però clar, és una fórmula amb truc. El secret, segons els destractors d’aquests establiments, està en reaprofitar les restes de menjar que els clients abandonen als plats per omplir noves tapes. Que queden 5 patates braves al platet? Doncs “serviran per omplir una nova tapa, que estem en crisi!”, sembla que bramava l’amo del local. El que és segur és que, per no gastar, els locals d’aquest tipus no gasten ni en climatització. Si ens fixem en un d’aquests bars situat al carrer Riu Freser de Girona, és habitual entrar-hi en ple estiu i comprovar que a dins hi fa més calor que a fora. No hi ha ventilació. Les tapes fredes es troben dins un mostrador que més que un refrigerador, sembla una incubadora de bactèries. Les salses i condiments, segons una extreballadora del local, corren la mateixa sort. Estan en pots oberts, on hi entra de tot i sense refrigerador. Un altre extreballador assegura que el van obligar a servir una aleta de pollastre en mal estat després de regar-la amb lleixiu. Vaja que, amb aquestes referències a la mà, si a l’Alberto Chicote se li acudís visitar el bar, patiria un cobriment a l’acte. I oju, que jo diria que la zona no està cardio protegida.

Malgrat tot aquest llistat de despropòsits, els clients picaven i repetien amb fidelitat atrets pels preus rebentats, per disgust dels bars dels voltants que, per salvar els negocis d’aquesta competència tan ferotge, intentaven neutralitzar-ho ideant ofertes gairebé perdent diners. Diuen que en el moment àlgid del negoci, el propietari de Cal Campaner havia arribat a posar un sobrenom despectiu al responsable del bar del costat. Li deia “El marquès”, i li deia així “només” perquè l’home feia un horari normal i tancava un dia a la setmana. Per cert, era habitual veure aquest subjecte proferir esgarips de neandertal als seus empleats a tota hora, davant l’estupefacció de la clientela que, malgrat tot, s’hi havia acostumat. Jo mateix he presenciat escenes humiliants.

La clau del negoci no només la trobariem en aquesta suposada successió de plats infectes propis d’un homicida. Segons una extreballadora, que assegura que va ser vexada i insultada pel propietari, a l’empresa també estalvien en contractes. A ella l’haurien “contractat” a raó de 700 euros al mes, sense estar donada d’alta a la Seguretat Social, traballant de sol a sol i “amb sort” amb algun dia de festa al mes.

El boicot s’ha desencadenat amb tota cruesa precisament després de l’aparició televisiva d’aquesta noia, una jove estudiant que només va durar un dia treballant-hi. La noia diu que va veure de seguida que allò no era normal. Aquí teniu l’enllaç.

http://www.tv3.cat/videos/4632831/La-van-humiliar-el-primer-dia-de-feina.

Les xarxes socials, han fet la resta. La pàgina de facebook “Boicot a Cal Campaner” registra al moment d’escriure aquest article prop de 8.500 adhesions, i va pujant. El resultat ha estat devastador pel Rei Mides de les ofertes de bar. Aquest és el desolador aspecte que presentava la seva terrassa un dissabte al migdia:

La terrassa de Cal Campaner, en una hora en la que, normalment, no hi cap ni una agulla

La terrassa de Cal Campaner, en una hora en la que, normalment, no hi cap ni una agulla

I aquest és l’aspecte que presentava en el mateix moment la terrassa del bar rival, a l’altre extrem de la plaça:

El bar rival, on fire davant el declivi de la competència

El bar rival, on fire davant el declivi de la competència

Estariem davant una campanya orquestrada per empresaris rivals recelosos per l’èxit d’aquesta mena de Mr. Burns de la restauració ? No és descartable. Però en tot cas, benvinguda sia, perquè ha evitat milers de gastroenteritis.

Durarà molt l’ostracisme del propietari d’aquesta fàbrica de gèrmens? És probable que no. Segurament el fenomen acabarà esvaïnt-se, perquè la pela és la pela, i aviat tornarà a haver temeraris disposats a jugar-se la seva salut i la de la seva família per estalviar-se un euro.

Però mentrestant, la cara de satisfacció del propietari del bar rival, assegut a la seva terrassa, assaborint una Mahou 5 estrellas mentre mira les cadires buides de la competència, no la supera ni el Joker.

Anuncis