Author Archives: Regant el ficus

Festival del Circ: ¿qué hay de nuevo viejo?

Ara que ja ha acabat el Festival Internacional del Circ de Figueres, és el moment de verbalitzar 4 veritats, al meu entendre, irrebatibles.

És la cinquena vegada que el bo i millor del món del circ desembarca a la capital de l’Alt Empordà. L’èxit de públic és rotund. Més de 30.000 espectadors van passar per les carpes que durant 5 dies s’havien erigit al recinte firal de Figueres. Això vol dir una ocupació de gairebé el 100%. Tractant-se de Figueres, que coqueteja amb la cultura amb la mateixa il·lusió que Mariano Rajoy ho fa amb l’independentisme, no està malament.

circ 2

El públic abandonava el recinte amb cara d’haver-s’ho passat bé. Un públic, almenys en la sessió que jo vaig veure, polaritzat en edats. Hi havia molts veterans i molts petits, però pocs joves.

És veritat que els números que es presenten estan descontextualitzats, en la mesura que el que veu el públic és una mena de catàleg, propostes de diferents països, majoritàriament asiàtics i de l’est. Per tant, a l’espectacle no se li pot demanar una continuïtat, una cadència, una harmonia. Els números es van succeint un darrera l’altre de forma inconnexa i l’únic fil conductor és el director del circ, guarnit amb les seves jaquetes de coloraines i cordons, fent una breu i teatral presentació entre actuació i actuació. L’orquestra, en directe, també apareix en aquestes transicions però algunes de les cortinetes acaben una mica bruscament pel meu gust. Crec que s’ho podrien haver currat més en aquest apartat, la veritat.

circ 1

Sí que hi ha números de circ potents. La majoria d’actuacions qüestionen els límits de la física i la resistència humana. Algunes de les propostes dels artistes són realment espectaculars. Però jo vaig marxar del circ amb la sensació que no havia vist res de nou. Si de cas les actuacions de circ de tota la vida però interpretades per artistes diferents. Si un dels reclams d’aquesta cita és que el promotor ens oferirà les últimes novetats del món del circ, espectacles mai vistos, certament aquesta premisa no s’acaba complint.

Val això els 120.000 euros que l’Ajuntament destina a aquest esdeveniment que el director del Festival, Genís Matabosch, ven amb tanta pompositat? Potser sí.

Però cal que Figueres tingui un Museu del Circ, que és el que s’ha proposat fer Matabosch? Vol la ciutat un espai dedicat a aquest apassionant món d’espectacles que et fan contenir l’alè? Sembla que no.

Dissabte, just abans de presentar una de les actuacions, Genís Matabosch es va dirigir al públic clamant amb els ulls gairebé en blanc fent propaganda d’aquest projecte personal. I es va donar aquesta situació:

Matabosch: -“L’organització del festival fa temps que hi estem treballant i la ciutat no pot deixar escapar el Museu del Circ. Oi que no???!!!

Públic: – …

(Només faltava un cor de grills amenitzant el silenci).

Matabosch: – (visiblement contrariat) OI QUE NO????!!!

Públic: – Noo… (van murmurar 3 o 4 persones de les 2.000 que hi havia dins la carpa).

També és veritat que els figuerencs som molt estranys i que potser aquell dia molts dels assistents eren de fora la ciutat.

Periodisme clínicament mort

Diumenge a la matinada va morir Muriel Casals, diputada de Junts pel sí, expresidenta d’Òmnium Cultural i, els últims anys, una figura de referència al món independentista. Va morir diumenge a la matinada, però el mal periodisme la va matar abans. Dissabte al vespre diversos mitjans de comunicació, la majoria escrits, van iniciar una absurda competició per les xarxes socials per veure qui era l’heroi que publicava abans la notícia de la defunció. Aquesta macabra cursa la van guanyar un grapat de diaris i la van coronar els mitjans de comunicació que, sense cap mena de rubor, van adoptar el titular “Muriel Casals ha mort” i sense contrastar-lo el van vomitar als seus lectors, oients o telespectadors, com si la primícia l’haguessin obtingut ells. Quan la família va desmentir la notícia, van haver de fer marxa enrera. Alguns d’una forma més potinera que d’altres. Per exemple, a la Sexta el presentador Iñaki López amb cara de xuclar llimones, va dir el següent:

–“Tenemos que aclarar una información. La verdad es que no me había pasado nunca en 20 años de carrera. Nosotros dábamos hace un momento la notícia de la muerte de la diputada Muriel Casals. Lo anuncia El Periódico de Catalunya, lo ha dicho también TV3, lo han contado varios medios, los principales periódicos de este país. Lo habíamos comprobado, como hacemos con todas y cada una de las informaciones… y nos han llamado para decirnos que la señora Casals no ha fallecido! Lógicamente rectificamos y pedimos perdón a la família por esta notícia que, insistimos, había aparecido en distintos medios de comunicación.” I es va quedar tan ample. Ja es veu, ja, que ho havien comprovat amb tot rigor.

IMG_3820

Iñaki López amb posat compungit

La forma que van utilitzar alguns diaris per rectificar va ser molt més elegant. Al vespre, dues de les principals capçaleres del país van publicar el següent tuit:

ÚLTIMA HORA: Muere Muriel Casals.

I després de veure que l’havien cagat, aquesta va ser la seva rectificació, pràcticament calcada:

 RECTIFICACIÓN: Muriel Casals está clínicamente muerta.

Bravo. Quin tacte, eh?

Amb Tito Vilanova van fer el mateix. I amb Peret. El periodisme, o millor dit, el mal periodisme, els va matar abans d’hora.

IMG_3822

I encara ens preguntem per què els ciutadans no se’n refien dels “professionals” de la comunicació?

Tinc un somni

Tinc un somni. Als carrers de Catalunya els homes i les dones llencen farigola des de la finestra en un dia assoleiat però fresc. Pels carrers blancs, impol·luts, caminen agafats de la mà nens i nenes de totes les races. Les religions ja no existeixen i ser transexual és tan normal com beure aigua quan tens set. Les dones treballen igual que els homes, però aquesta vegada tenen els mateixos bitllets a la cartera. Als llibres d’història de la música no hi apareix la paraula reggaeton i als camps de futbol ja no hi van neanderthals potencials maltractadors.

El que més em sorprèn del somni, tanmateix, és que els polítics diuen la veritat.

Apareix Junqueras. El líder d’ERC parla sense semblar un prepotent i tot el que diu té sentit per a qui l’escolta, no només per a ell. Marta Rovira ja no sembla una padrina permanentment emprenyada. Artur Mas ja no és una víctima del sistema i els antisistema. Ha netejat el seu nom després de facilitar a la justícia totes les proves de corrupció del seu partit. Duran compleix voluntàriament serveis comunitaris a perpetuïtat per vividor. Miquel Iceta és la coherència personificada i Carme Chacón s’assembla a la dona que apareix als cartells electorals del PSC. Albert Rivera parla sense demagògia i Xavier Garcia Albiol celebra sopars de germanor amb gitanos romanesos. PODEM ja no existeix perquè els drets socials estan garantits i la CUP fa rodes de premsa que no semblen la cabina dels germans Marx.

Els polítics del meu somni diuen la veritat. Discrepen entre ells però són honestos. Quan els demanen explicacions sobre alguna cosa, tracten als ciutadans com a adults i no com a imbècils. 

En aquest somni recurrent, els periodistes fan preguntes precises i adients. Però quan em toca preguntar a mi, la veu no em surt. Vull aprofitar aquesta oportunitat insòlita i m’esforço desesperadament. Les meves cordes vocals vibren, però no emeten cap so. I sento que em cauen les dents. Després m’entrebanco i, quan començo a caure, em desperto.

I me n’adono que tot ha estat només un somni.

Periodisme de “gatillo fácil”

Les xarxes socials, innegablement, han canviat la forma de comunicar les notícies, les coses noves que passen al nostre voltant. Però en cap cas haurien d’haver canviat la metodologia periodística, les bones pràctiques, el savoir faire en la nostra professió. I està passant.

Pensava en això fa uns mesos, quan escarxofat al sofà de casa m’entretenia mirant com diferents periodistes de política competien per twitter per veure qui anunciava abans que s’havia acabat una reunió “decisiva” entre Artur Mas i Oriol Junqueras per desbloquejar el procés sobiranista. La reunió la van donar per conclosa vàries vegades abans que finalitzés.

Ser el primer en publicar una notícia és un dels manaments de la professió, però no el primer de la llista. Tots els periodistes volen ser els primers en explicar la seva història. I si pot ser una exclusiva de les de veritat, encara més. Les xarxes socials, el twitter sobretot, s’han convertit en una plataforma ideal per avançar-se. Són instantànies. No cal esperar a l’endemà per explicar la notícia, com els diaris, o l’hora en punt del butlletí en el cas de les ràdios. Llences el tuit, imprimeixes pantalla i ja està! Ja pots demostrar que has estat el primer en avançar una història, com un campió. El problema és que, a vegades, el que acabes fent és esborrar la piulada perquè resulta que la informació no era correcta. El twitter el carrega el diable perquè en molts casos fomenta la precipitació. La pressa per ser el primer no és una bona aliada de la prudència. I, si no, recordeu el penós cas de Peret. Mentre va durar l’agonia del pare de la rumba catalana, alguns periodistes el van donar per mort abans d’hora, ho van publicar i… van haver de rectificar quan la família es va queixar.

La falsa terrorista que va donar la volta al món

La falsa terrorista que va donar la volta al món

Les xarxes socials, tanmateix, no tenen la culpa de tot. Un exemple greu el tenim després dels atemptats de París, quan mitjans de comunicació de tot el món van publicar la suposada foto d’una de les terroristes que es van immolar. Però resulta que la dona que apareixia en aquesta imatge està ben viva i no té res a veure amb els gihadistes. Simplement algú va agafar la seva foto del Facebook, la va publicar i centenars de mitjans van fer el mateix, donant-la per bona. El perjudici a l’afectada és brutal, perquè la seva cara ha donat la volta el món lligada a un assassinat massiu. Imagineu la família, quina alegria.

En definitiva, la màxima de Charles Bronson, (primero disparar y después preguntar) és millor no aplicar-la a l’ofici periodístic. A no ser que siguis editor de La Razón, l’ABC i demés escòria perquè, en aquests casos, el rigor i la integritat són atributs exòtics, desconeguts i, fins i tot, penalitzats.

Nosaltres tenim la responsabilitat d’explicar sempre la veritat. Veritat és el que busca la gent que vol saber què passa al seu voltant, al marge de la propaganda, les rodes de premsa interessades i els gabinets de comunicació perversos. La veritat és el que el Poder sempre vol bloquejar. Si deixem que la nostra fiabilitat es rovelli, els hi posem les coses massa fàcils.

Els intocables de Xavier Sanllehí

Sí amics, el regidor que va ser mà dreta de l’alcalde de Castelló d’Empúries durant 16 anys acumula un deute de més de 40.000 euros en tributs municipals impagats des del 2006. No paga l’IBI, ni contribucions especials, ni impost municipal de vehicles. Per no pagar, no paga ni les multes de la policia local. No paga ni ho pagarà, perquè molts d’aquests rebuts haurien començat a prescriure amb el consentiment de l’Ajuntament. 

Joan Serra va ser primer tinent d’alcalde del govern de Xavier Sanllehí fins el 2007, quan Convergència i Unió va perdre l’alcaldia. Després, va ser regidor a l’oposició i quan el seu partit va recuperar el poder el 2011, ja no va repetir i es va dedicar als seus negocis, essencialment del món de la restauració. El 2006, quan era el número 2 a l’Ajuntament, va promoure unes costoses obres a la xarxa de clavegueram que va obligar als veïns de Castelló d’Empúries a gratar-se la butxaca per pagar unes contribucions especials. Segons la documentació que té SER Catalunya, Serra no les va pagar. El seu deute amb l’Ajuntament comença aquell 2006 i s’ha anat multiplicant exponencialment fins a dia d’avui. Entre els impagaments hi ha milers i milers d’euros pendents per l’IBI de múltiples propietats o per l’impost municipal de vehicles. Fins i tot hi ha una multa de 90 euros que li va posar l’any passat la policia local. Tampoc l’ha pagat.

Artur Mas saluda Xavier Sanllehí. Entre els dos, el llavors regidor Joan Serra. FOTO: CiU

Artur Mas saluda Xavier Sanllehí. Entre els dos, el llavors regidor Joan Serra. FOTO: CiU

Tot plegat suma gairebé 40.500 euros però, malgrat aquest deute colossal, l’Ajuntament no ha executat cap embargament. És més, el primer expedient pels deutes se li va obrir el 2013, però misteriosament ha quedat en via morta. Ara, després de tants anys, bona part dels rebuts impagats poden haver començat a prescriure davant la inacció del consistori. I no és l’únic regidor morós que ha governat amb el convergent Xavier Sanllehí. L’alcalde va haver de respondre, el mes passat, pel cas de l’actual regidor de règim intern, que devia uns 4 mil euros i inexplicablement tampoc l’havien embargat. Amb aquest currículum, Sanllehí -que entre altres càrrecs ostenta el de president del Consell Comarcal de l’Alt Empordà- es presenta a la reelecció. 

Fonts municipals asseguren que aquest regidor i Joan Serra formen part d’una llista d’intocables en la que també hi figurarien un gran empresari local, la seva dona, els seus fills i diversos socis. Segurament pensareu que s’han de tenir molt quadrats per ser alcalde o regidor i demanar als ciutadans que paguin els tributs municipals i les multes mentre l’equip de govern dóna cobertura a morosos d’aquest calibre i altres amiguets amb total impunitat. Doncs sí, s’han de tenir molt quadrats.