Periodisme clínicament mort

Diumenge a la matinada va morir Muriel Casals, diputada de Junts pel sí, expresidenta d’Òmnium Cultural i, els últims anys, una figura de referència al món independentista. Va morir diumenge a la matinada, però el mal periodisme la va matar abans. Dissabte al vespre diversos mitjans de comunicació, la majoria escrits, van iniciar una absurda competició per les xarxes socials per veure qui era l’heroi que publicava abans la notícia de la defunció. Aquesta macabra cursa la van guanyar un grapat de diaris i la van coronar els mitjans de comunicació que, sense cap mena de rubor, van adoptar el titular “Muriel Casals ha mort” i sense contrastar-lo el van vomitar als seus lectors, oients o telespectadors, com si la primícia l’haguessin obtingut ells. Quan la família va desmentir la notícia, van haver de fer marxa enrera. Alguns d’una forma més potinera que d’altres. Per exemple, a la Sexta el presentador Iñaki López amb cara de xuclar llimones, va dir el següent:

“Tenemos que aclarar una información. La verdad es que no me había pasado nunca en 20 años de carrera. Nosotros dábamos hace un momento la notícia de la muerte de la diputada Muriel Casals. Lo anuncia El Periódico de Catalunya, lo ha dicho también TV3, lo han contado varios medios, los principales periódicos de este país. Lo habíamos comprobado, como hacemos con todas y cada una de las informaciones… y nos han llamado para decirnos que la señora Casals no ha fallecido! Lógicamente rectificamos y pedimos perdón a la família por esta notícia que, insistimos, había aparecido en distintos medios de comunicación.” I es va quedar tan ample. Ja es veu, ja, que ho havien comprovat amb tot rigor.

IMG_3820

Iñaki López amb posat compungit

La forma que van utilitzar alguns diaris per rectificar va ser molt més elegant. Al vespre, dues de les principals capçaleres del país van publicar el següent tuit:

ÚLTIMA HORA: Muere Muriel Casals.

I després de veure que l’havien cagat, aquesta va ser la seva rectificació, pràcticament calcada:

 RECTIFICACIÓN: Muriel Casals está clínicamente muerta.

Bravo. Quin tacte, eh?

Amb Tito Vilanova van fer el mateix. I amb Peret. El periodisme, o millor dit, el mal periodisme, els va matar abans d’hora.

IMG_3822

I encara ens preguntem per què els ciutadans no se’n refien dels “professionals” de la comunicació?

Periodisme de “gatillo fácil”

Les xarxes socials, innegablement, han canviat la forma de comunicar les notícies, les coses noves que passen al nostre voltant. Però en cap cas haurien d’haver canviat la metodologia periodística, les bones pràctiques, el savoir faire en la nostra professió. I està passant.

Pensava en això fa uns mesos, quan escarxofat al sofà de casa m’entretenia mirant com diferents periodistes de política competien per twitter per veure qui anunciava abans que s’havia acabat una reunió “decisiva” entre Artur Mas i Oriol Junqueras per desbloquejar el procés sobiranista. La reunió la van donar per conclosa vàries vegades abans que finalitzés.

Ser el primer en publicar una notícia és un dels manaments de la professió, però no el primer de la llista. Tots els periodistes volen ser els primers en explicar la seva història. I si pot ser una exclusiva de les de veritat, encara més. Les xarxes socials, el twitter sobretot, s’han convertit en una plataforma ideal per avançar-se. Són instantànies. No cal esperar a l’endemà per explicar la notícia, com els diaris, o l’hora en punt del butlletí en el cas de les ràdios. Llences el tuit, imprimeixes pantalla i ja està! Ja pots demostrar que has estat el primer en avançar una història, com un campió. El problema és que, a vegades, el que acabes fent és esborrar la piulada perquè resulta que la informació no era correcta. El twitter el carrega el diable perquè en molts casos fomenta la precipitació. La pressa per ser el primer no és una bona aliada de la prudència. I, si no, recordeu el penós cas de Peret. Mentre va durar l’agonia del pare de la rumba catalana, alguns periodistes el van donar per mort abans d’hora, ho van publicar i… van haver de rectificar quan la família es va queixar.

La falsa terrorista que va donar la volta al món

La falsa terrorista que va donar la volta al món

Les xarxes socials, tanmateix, no tenen la culpa de tot. Un exemple greu el tenim després dels atemptats de París, quan mitjans de comunicació de tot el món van publicar la suposada foto d’una de les terroristes que es van immolar. Però resulta que la dona que apareixia en aquesta imatge està ben viva i no té res a veure amb els gihadistes. Simplement algú va agafar la seva foto del Facebook, la va publicar i centenars de mitjans van fer el mateix, donant-la per bona. El perjudici a l’afectada és brutal, perquè la seva cara ha donat la volta el món lligada a un assassinat massiu. Imagineu la família, quina alegria.

En definitiva, la màxima de Charles Bronson, (primero disparar y después preguntar) és millor no aplicar-la a l’ofici periodístic. A no ser que siguis editor de La Razón, l’ABC i demés escòria perquè, en aquests casos, el rigor i la integritat són atributs exòtics, desconeguts i, fins i tot, penalitzats.

Nosaltres tenim la responsabilitat d’explicar sempre la veritat. Veritat és el que busca la gent que vol saber què passa al seu voltant, al marge de la propaganda, les rodes de premsa interessades i els gabinets de comunicació perversos. La veritat és el que el Poder sempre vol bloquejar. Si deixem que la nostra fiabilitat es rovelli, els hi posem les coses massa fàcils.

FigueresCiU

Sí amics, no ho sabíeu? Aquest deu ser el nou nom de la CiUtat que un dia va ser bressol de Dalí, Monturiol o Fages i que també va acollir Montserrat Vayreda.

Aquests dies l’Ajuntament de Figueres, està promocionant amb tota la maquinària municipal un acte que aquest dijous reunirà l’exalcalde i Conseller Santi Vila i l’actual alcaldessa, Marta Felip. Segons els anuncis, que porten el segell de l’Ajuntament, es tracta de glorificar la transformació que ha sofert la CiUtat des del 2007, justament l’any que Convergència i Unió va recuperar les regnes del govern després d’una llarga etapa socialista.

El tema és que estem a 4 mesos de les eleccions i l’acte fa pinta de ser una bacanal de propaganda del partit de govern.

B8X-7_XIYAA4dkr

És simptomàtic dels temps que estem vivint que l’Ajuntament de Figueres promogui un acte tan impúdicament partidista i no passi res. Els recursos municipals al servei d’un partit. Crida prou fort l’oposició per denunciar-ho? I el periodisme local? No ho sé amb certesa. Fa temps que no hi sóc, però parlo amb gent diversa que em serveix de termòmetre des de la distància. I les notícies no són esperançadores.

El targetó que envia l'Ajuntament per promocionar l'acte

El targetó que envia l’Ajuntament per promocionar l’acte a la Casa Empordà

I d’altra banda: tant s’ha transformat Figueres en aquests últims 8 anys? Els grans projectes anunciats durant el mandat de Vila han quedat en un calaix o han fet PUF (trasllat de l’estació, projecte Plaça de Braus, compra de la casa Nouvilas…). El comerç local (la històrica gran força de la CiUtat) ha perdut pistonada i la desídia continua germinant pels carrers del municipi. El mandat de Felip ha estat continuista.

L’arribada de l’AVE (fruit de l’obstinació de l’últim alcalde socialista, per cert) és l’últim gran estímul positiu que ha rebut la capital de l’Alt Empordà.

En aquesta campanya electoral es discutiran els mateixos temes pendents des de fa 25 anys: la solució a les vies del tren que fragmenten el municipi, el problema del barri gitano o la pèrdua de lideratge davant Girona. Tots continuen vigents.

En tot cas, Figueres i el seu Ajuntament no és CiU. És CiU, ICV, PSC, CUP, PP, ERC i la suma de molts llegats.

La “veritat” sobre el #focempordà segons Interior

Aquest dijous la Conselleria d’Interior ha presentat un estudi encarregat a l’Institut Cerdà sobre la gestió dels incendis que van arrasar l’Alt Empordà el 22 de juliol del 2012, uns focs que es van cobrar la vida de 4 persones i que van carbonitzar més de 10 mil hectàrees.

Aquest estiu va fer un any d’aquella tragèdia que vaig recordar fa uns mesos en un article-reportatge en aquest mateix blog.

L’informe que ha presentat avui en comissió al Parlament el Conseller Ramon Espadaler conclou que el seu Departament va gestionar aquesta emergència de forma “excepcional”, constata que la percepció ciutadana sobre aquesta gestió és “molt bona” i només identifica dos punts febles: millorar la comunicació amb els alcaldes i els plans d’actuació municipals.

Al marge de remarcar que els alcaldes no van ser prou diligents a l’hora d’utilitzar les eines de comunicació que tenien per aconseguir informació, la resta de l’informe és un exercici d’autocomplaença.

Crida molt l’atenció que els redactors del document assenyalen que els talls de carretera van ser molt efectius, però lamenten que la població hauria de tenir més paciència quan s’han de prendre mesures d’aquest tipus. En aquest apartat, poca cosa més. Ni una sola paraula sobre la mala gestió del tall a la N2, que a Portbou va convertir la N260 en una ratera i es va saldar amb la mort de dues persones.

Gent escapant de les flames a la N260, a Portbou. FOTO: HORA NOVA

Gent escapant de les flames a la N260, a Portbou FOTO: HORA NOVA

A les conclusions que el Departament ha fet arribar als periodistes i que el mateix Espadaler ha exposat al Parlament, es destaca la bona feina que van fer els cossos d’emergències, es deixa constància d’una excel·lent coordinació amb Renfe, les empreses elèctriques i Abertis i s’elogia el paper del llavors Conseller Felip Puig com a garant de l’eficàcia de l’operatiu.

L’informe també diu que els mitjans de comunicació van tenir un protagonisme excessiu durant alguns moments i deixa caure que això va entorpir la feina dels serveis d’emergències al Parc de Bombers de Figueres.

El document no té en compte que la feina dels mitjans de comunicació va ser fonamental per informar de forma fiable i veraç a gent que NO tenia noticies de la Conselleria d’Interior. Sobretot durant les primeres hores de la crisi, on les xarxes socials escopien informació molt confusa. Hi havia alcaldes desesperats que telefonaven als periodistes que coneixien perquè amb Interior no aconseguien contactar-hi. Això en moments en què ja hi havia pobles envoltats de flames.

Ramon Espalader, compareixent en comissió al Parlament

Ramon Espalader, compareixent en comissió al Parlament

Malgrat les evidents llacunes de l’informe, Ramon Espadaler s’ha passat tota una tarda desgranant-ne el contingut sense que els partits a l’oposició hi hagin posat objeccions.

La feina dels cossos d’emergències i de la Conselleria d’Interior, efectivament, va ser molt bona, boníssima en una situació com la que es va viure aquell 22 de juliol. Però posar davant la ciutadania només les llums i ometre les ombres del que va passar aquell dia, és un exercici poc escrupulós amb la veritat.

En l’informe, la Conselleria d’Interior eludeix parlar de les morts que es van derivar d’una decisió mal calibrada (dirigir el trànsit per la Nacional 2 per Portbou), que assenyala als alcaldes, conductors o periodistes com a elements dissonants i que únicament lloa la gestió política de la crisi.

Un informe parcial redactat per l’Institut Cerdà i pagat pels contribuents.

En aquest enllaç trobareu el document.

Periodisme de merda

20130610-211923.jpg

Foto: Ajuntament de Vilablareix

L’Ajuntament de Vilablareix (Gironès) ha engegat una interessant campanya que durarà fins aquest divendres i que consisteix en posar unes banderetes fluorescents al costat de totes les tifes de gos que la brigada municipal es trobi “oblidades” al carrer. A les banderetes hi posen missatges com “RECULL-ME” o ” VOLEM UN POBLE NET” i han de servir per recordar als propietaris incívics de gossos que tenen l’obligació de recollir les caques que les seves mascotes excreten despreocupadament.

Es pot qüestionar la idea i l’eficàcia d’una campanya així (possiblement zero), però cal reconèixer dues coses: una, que hi ha molt de guarro convivint entre nosaltres i que per això és d’agrair que Ajuntaments com el de Vilablareix es preocupin de tenir els carrers nets per evitar que els veïns rellisquin o que, per no empastifar-se, hagin d’acabar anant a comprar el pa amb botes. I l’altra cosa que s’ha de reconèixer és que, amb aquesta hàbil iniciativa, l’alcalde, el republicà David Mascort, ha aconseguit obtenir atenció mediàtica i que es parli del problema.

A mi, però, el que m’ha cridat l’atenció és aquesta fotografia:

20130610-211747.jpg

M’ha cridat l’atenció perquè és una metàfora preciosa de les pràctiques que han contribuït a aconseguir que l’ofici de periodista sigui un dels menys valorats pels ciutadans. Perquè… Quants periodistes han destinat els mitjans de comunicació els últims anys a investigar, a gratar, a preguntar-se críticament què és el que preocupa la gent, a controlar el poder, a buscar històries úniques que dormen en l’oblit?

I quants professionals han destinat a cobrir quotes polítiques, a viure d’insulses rodes de premsa propagandístiques, a repicar notícies prefabricades sense qüestionar-ne el contingut?

A quants personatges-defecació han donat protagonisme, acostant-los el micro o la càmera per obtenir declaracions autocomplaents, buides o interessades, però que han considerat vàlides per omplir minuts de ràdio, premsa o televisió escombraria?

Almenys, en aquesta fotografia, els periodistes fan la seva feina, que és obtenir imatges per il.lustrar una notícia que pot ser d’interès general.